El turisme com el coneixem avui comença a les nostres illes als anys seixanta del segle passat. Davant la dramàtica precarietat econòmica patida pels nostres conciutadans la dècada dels quaranta i cinquanta l’aparició del turisme de masses ens ve caigut del cel, com el manà. Però això no ens pot fer oblidar que durant les dues primeres dècades de creixement turístic aquest es produí amb una absència total de drets laborals i de defensa del territori. Es construïa allà on l’empresari volia, tant si era a primera línia de costa o a qualsevol indret que a una societat civilitzada seria impensable. Els treballadors cobraven salaris minsos, feien jornades extenuants, en moltes ocasions dormien als mateixos hotels a llocs infestos i menjaven vertadera porqueria. Treballadors que no tenien ni sindicats ni dret de vaga, ni llibertat d’expressió….
Així es va aconseguir la primera acumulació de capital i el naixement i consolidació de la nostra indústria turística amb un model que començà a anomenar-se “balearització”. Aquells pioners del nostre turisme tingueren la protecció de la dictadura franquista, no solament per què els va permetre barra lliure davant el territori i unes brutals condicions de sobreexplotació als treballadors, sinó perquè li permetia una total competència deslleial amb les patronals de la resta de zones turístiques d’Europa que si havien de respectar drets laborals i mediambientals. Aquells empresaris turístics mai es podran alliberar d’aquest “pecat original”.
A la dècada dels vuitanta el model turístic, basat amb un creixement il·limitat, ja estava consolidat i amb la velocitat de creuer ben definida. El model es convertia amb un dogma intocable. Si algú gosava criticar-lo o amenaçava amb una vaga en temporada alta era immediatament anatematitzat i criminalitzat. Basti recordar les declaracions de la Consellera Margalida Rosselló apostant per la necessitat de decréixer en nombre de turistes, que provocà un escàndol majúscul i una allau de crítiques inhumanes, en alguns casos provinents de foc amic. També recordo la meva etapa de Diputat entre el 2003 i el 2007, cada vegada que parlava de la necessitat de canviar el model de creixement que teníem, era desqualificat agressivament pels diputats del PP i en no pocs casos per insignes representants de la premsa.
“El sector” es convertia en intocable i òbviament aquest estava format per les grans cadenes hoteleres i els grans capitals turístics. Lògicament no formaven part del sector ni l’oferta complementària ni molt manco els treballadors. Un “sector” que no va tenir mai una actitud de mecenatge cap al nostre País, ni tan sols quan perillava la continuïtat de l’Orquestra simfònica per les retallades feren una aportació desinteressada.
No s’anomenava un Conseller de Turisme sense la connivència o la pura imposició del “sector”. Totes les polítiques turístiques anaven en la direcció d’impulsar el model de creixement il·limitat del nostre turisme. A costa de convertir la nostra economia amb un monocultiu, de destruir el patrimoni territorial i mediambiental, se succeïen els anomenats “booms”, crec que ja anem pel quart i la distribució de la riquesa continuava essent profundament desigual.
Per molt que penso solament em surten dues decisions polítiques de calat que intentaven posar límits al model desfermat que s’imposava durant tots aquests anys. Per una part els Plans d’Ordenació Turística (POT) del Conseller Cladera i per l’altra, l’ecotaxa que impulsà el Conseller Celestí Alomar en el primer Pacte de progrés. La primera mesura tingué major acceptació, encara que patí flagrants incompliments i la segona fou atacada per terra, mar i aire per la patronal, no debades en Celestí era el primer Conseller de Turisme no consensuat amb “el sector”, la dreta política i el Govern de Madrid. Cal recordar que el mateix President Aznar va intervenir per què la patronal hotelera menorquina no donés suport a l’ecotaxa.
L’ofensiva va ésser tant brutal que en el segon pacte de progrés el Bloc per Mallorca era l’únic que defensà tornar a posar en marxa l’ecotaxa. “L’escalivada” era tan forta que es deixà la Conselleria en mans d’UM que òbviament no va fer res contra el model imperant ni que disgustés al “sector”. I a la següent legislatura el Conseller Delgado i s’encarregà de deixar clar que amb les coses serioses no es juga, és a dir que amb el turisme l’Administració té poc a dir, millor deixar-lo en mans professionals, és a dir “el sector” i així va sortir la llei turística que va apadrinar.
L’actual Conseller, Biel Barceló, va començar la seva singladura apostant obertament
per la necessitat d’un canvi de model turístic i de model econòmic, amb el suport de tot el govern. És veritat que tan sols són paraules, però paraules que des d’un Govern de les Illes no s’havien pronunciat mai. Amb un temps rècord va aprovar i implementar un impost turístic, amb un consens polític i ciutadà impensable fins aleshores. Fins i tot la patronal hotelera va dur als tribunals, no la llei, sinó el reglament. A través de l’impuls de les polítiques d’innovació i recerca promou la diversificació econòmica. Treballa per potenciar un turisme de qualitat i per la desestacionalitat. Ha afrontat amb valentia el greu problema de l’habitatge vacacional i amb un any ha presentat una llei, ja aprovada pel Parlament que es podrà millorar però que ningú podrà dir que no posa límits al model. Tot així en dos anys i està a punt de presentar una nova llei turística que també donarà sorpreses en positiu.
En la meva opinió en Biel Barceló ha posat en marxa una gestió que parteix de qüestionar l’actual model turístic i ha pres mesures serioses en la direcció d’iniciar una etapa de transició cap a un model nou de desenvolupament.
Comprenc que es puguin fer crítiques a determinades mesures concretes o que es pugui demanar anar més enllà en les polítiques de canvi, però que es desqualifiqui globalment la gestió desenvolupada per la Conselleria, a més des de preteses posicions d’esquerra no solament no ho comparteix sinó que ho trobo obscè.
