Plantejam un petit qüestionari a dues persones que coneixen bé l’impacte que Gabriel Alomar i el seu pensament han tengut a l’esquerra sobiranista mallorquina nascuda a partir de la Transició política i el final del franquisme. Es tracta de Mateu Morro (Santa Maria, 1956), historiador i exsecretari general del Partit Socialista de Mallorca (PSM) durant els anys vuitanta i noranta i Antoni Marimon (Son Sardina, Palma, 1965), professor d’Història Contemporània de la UIB i autor d’“Entre la realitat i la utopia. Història del PSM” (1998, i 2002 en segona edició, Documenta Balear).
Com fou la recepció d’Alomar entre els mallorquinistes d’esquerres i la societat illenca en general dels anys del tardofranquisme i la Transició?
Mateu Morro: Pens que la recepció va ser important, sobretot com una referència intel·lectual i ètica de primera magnitud. Cal esmentar la tasca feta per Antoni Serra Bauçà – el seu primer biògraf-, per Antoni-Lluc Ferrer i per altres persones: record, a tall d’exemple, l’edició del seu llibret sobre la pena de mort i la publicació de «El futurisme i altres assaigs». La revista «Mallorca Socialista», que editava l’esquerra nacionalista mallorquina, va jugar un paper important en la difusió del seu pensament i no hem d’oblidar que el fill de Gabriel Alomar, Víctor Alomar, va ser candidat del PSM a les eleccions generals de 1979. Sí que és cert que l’obra alomariana, en general, ha estat poc coneguda i els seus escrits no han estat accessibles fins fa relativament poc temps.
Antoni Marimon: Alomar és un personatge d’aspecte ampli, d’una certa ambigüitat dins l’esquerra més o manco autocentrada . Això donà molt joc des d’un principi. Parlam d’algú, a tall d’exemple, que el 1931 va ser candidat per la Conjunció Republicano Socialista a Mallorca, que fundà la Unió Socialista de Catalunya – que el 1936 seria un dels partits que donaria lloc al PSUC- i que mai fou del PSOE però que els socialistes estatalistes han vindicat posant el seu nom a llur fundació… Aquest “aspecte ampli” del que parlam esdevé molt evident en el moment de l’inici de la seva reivindicació durant la Transició Política. Alomar és un personatge de la classe alta palmesana ideològicament enfrontat a la seva pròpia gent que segurament si hagués estat a Mallorca durant l’alçament militar de 1936 hauria viscut la mateixa sort que Emili Darder o Alexandre Jaume. Tanmateix l’Ajuntament tardofranquista que impulsa el retorn de les seves despulles des d’Egipte és el que encapçala com a batlle l’“aperturista” Paulí Buchens. El 8 d’agost de 1977 les seves restes arribaren a Palma en una operació que el doctor Miquel Duran i Pastor (1934-2016) m’havia explicat en alguna ocasió i que no degué estar exempta de dificultats. Després el consistori palmesà de Ramon Aguiló, a la primera legislatura democràtica des de la coalició PSOE-PCE-PSM i a la segona amb majoria absoluta socialista, va fer possible que se li concedís el títol de fill il·lustre de la ciutat el 1983.
Què aporta Alomar que ens pugui interessar políticament?
Antoni Marimon: Gabriel Alomar és un referent de modernitat i el pioner en lligar, efectivament, catalanisme i socialisme. Quelcom extraordinàriament novedós en aquell moment. Deixa’m, emperò, donar una visió crítica i que ens ha d’importar avui en dia. Segurament des d’una mirada històrica el seu problema fou, en el cas de Mallorca i del mallorquinisme, de tipus pràctic. Hom té la sensació que el seu discurs nacional impecable articulat des de Barcelona no acaba de connectar amb la realitat que vivien els mallorquinistes del seu temps. Podríem, fins i tot, tenir la sensació que hi manca compromís i constància a la seva relació amb els mallorquinistes d’esquerres i l’esquerra mallorquina en general. És idealista i quimèric, si se’m permeten els adjectius. No el trobam, per exemple, fent campanya pels republicans federals mallorquins els anys vint. Tot i que el localitzem a altres espais i moments importants (des de la inauguració de la Casa del Poble de Palma, el 1924, fins al missatge als catalans de 1936, per dir-ne alguns). El seu discurs a les Corts el setembre de 1931 oposant-se a l’autonomia de les Illes Balears per considerar que no estàvem “preparats” va ser molt polèmic i no va ser compartit ni entès per molts mallorquinistes. I, de tota manera, no hi ha dubte que personatges com Emili Darder i organitzacions i publicacions com La Nostra Terra, l’Associació per la Cultura de Mallorca o Esquerra Republicana Balear el seguien i l’admiraven.
Mateu Morro: Des d’una perspectiva del nacionalisme d’esquerra Alomar representa una de les primeres síntesis entre el catalanisme republicà i el socialisme, concretada en formacions com el Bloc Republicà Autonomista (1915), el Partit Republicà Català (1917) i la Unió Socialista de Catalunya (1923). Les seves formulacions polítiques són diàfanes en aquest aspecte.
Per què Alomar va deixar d’interessar un cop passada l’efervescència transitiva?
Antoni Marimon: No tenc la sensació que Alomar deixés d’interessar mai del tot. Cal prendre en consideració que som un país petit amb enormes dificultats i amb una massa crítica que també és menuda. De tota manera des de la publicació el 1984 de la biografia d’Alomar encarregada per l’Ajuntament de Palma a l’escriptor Antoni Serra (“Gabriel Alomar. L’honestedat difícil”) fins a l’inici de la sortida de les seves obres completes el 2004, sota la cura del professor Pere Rosselló Bover i editades per l’editorial Moll – ara Nova Editorial Moll-, passen vint anys. El 2017 el llibre “Gabriel Alomar. Pedagog, publicista, escriptor, poeta i polític” dels historiadors Catalina Moner i Jordi Pons va ser una bona notícia. Com també ho seran totes les publicacions, jornades i estudis que es faran de 2021 a 2023.
Mateu Morro: Jo no crec que Alomar hagi deixat mai d’interessar. Veig un problema general que afecta la transmissió del nostre llegat cultural, en tots els terrenys, i que té molt a veure amb el virulent procés desnacionalitzador que estam vivint.
Si hom fa la vista enrere i mira des del PSM i les diferents expressions de les esquerres autocentrades a MÉS passant pel Bloc per Mallorca, quines creis que són les contribucions alomarianes a l’esquerra sobiranista?
Mateu Morro: Pens, en aquest sentit, que el nacionalisme mallorquí d’esquerra, en general, ha volgut sumar amb altres tradicions progressistes sobre una base compartida de sobirania política plena, i quan això ha estat possible n’ha pres l’envit.
Antoni Marimon: La modernitat alomariana crec que plana sobre el mallorquinisme d’esquerres contemporani. Només cal donar una ullada als seus escrits dels anys vint i trenta on es mostra contrari a la pena de mort, antibel·licista, anticlerical o fins i tot crític amb la festa dels toros. El mallorquinisme progressista que a partir dels anys setanta del segle XX i fins avui s’ha compromès amb l’ecologisme, el feminisme o el pacifisme evidentment és deutor d’aquest tipus de pensament extraordinàriament modern. Sigui com sigui el que és essencial que hom entén llegint Alomar i comparant-lo amb la situació actual, és que moltes problemàtiques són les mateixes. La necessitat de regeneració i transformació democràtica del país continua essent idèntica a la Mallorca del 2021.
