De tant en tant amb els companys de Sóller, enmig del ritme esquizofrènic que mos empeny a batzegades en el dia a dia, feim això tan nostrat de “girar la ullada cap enrere”, per allò de prendre consciència del camí recorregut, recordar l’aprenentatge que mos han regalat les traves de la ruta i valorar les fites aconseguides. Pareix que fa una eternitat del maig de 2015, d’aquells governs prepotents i altaners del Partit Popular, que es presentaren a les eleccions convençuts que tornarien a revalidar les seves majories absolutes. Una xuleria que naixia de l’enorme desconnexió ciutadana que havien cultivat amb gran esforç i dedicació durant quatre anys o més.
En realitat no fa tant de tot això ni d’aquell vespre, de pell de gallina, en què moltes agrupacions municipals de MÉS vàrem obrir la porta que ens va permetre formar part dels governs de molts pobles de Mallorca. El repte era (és) immens, perquè més enllà de les nostres pròpies expectatives i les de la ciutadania que va confiar en nosaltres, sovint impacients, era molt urgent mostrar que governar d’una altra manera era possible: recuperar els vincles amb els veïnats de cada poble, escoltar, trepitjar el carrer, embrutar-se literalment les mans i tornar a normalitzar coses tan ‘senzilles’ com donar la cara, explicar el perquè de les coses, debatre amb les persones, rectificar quan erram.
No els podem entendre d’una altra manera, en tant que els governs municipals són els més propers a les persones, estan formats per veïnats i veïnades del mateix poble i mai no haurien de rompre aquest nexe directe amb la seva ciutadania, aquesta tranquil·litat de poder-se mirar als ulls, d’igual a igual. Només així aconseguirem implicar la gent i avançar cap a la vertadera corresponsabilitat i l’autèntica codecisió. O sigui, transformar.
Aquesta forma de governar als municipis és per mi una senya identitària de MÉS per Mallorca. I aquest fet, lluny de ser trivial (o cumbaià, com ho anomenen despectivament alguns partits, en fotent-se en pla ‘maton de pati d’escola’), és el que ha possibilitat sense cap dubte els fonaments del canvi que Mallorca reclamava.
Perquè és necessària molta sensibilitat per creure en els infants i implicar-los en la millora d’una ciutat com Inca; perquè només amb perseverança i tenacitat s’aconsegueix una gestió dels residus més sostenible, com a Esporles o Sa Pobla; perquè s’ha de ser molt valent per arraconar els cotxes i tornar els carrers a les persones, com han fet a Alaró, per protegir el nostre territori amb fermesa, com han demostrat els companys de Valldemossa o per obrir els camins públics que són de tots, com han posat de manifest a Selva. S’ha de tenir empatia i solidaritat per pensar en les persones majors i projectar centres de dia, com a Marratxí o Sóller, i és necessari sentir respecte per les nostres arrels per fer créixer i florir la nostra cultura, com hem vist a Bunyola.
Aquestes i altres fites han partit totes d’un origen comú, que és la clau de tot plegat: escoltar i treballar per atendre les necessitats col·lectives.
Aquesta manera de fer feina als pobles i ciutats, honesta, coherent, constant, respectuosa, empàtica, no competitiva i basada en les persones, és essencial per seguir transformant la nostra Mallorca, per teixir una societat més sostenible, justa i cohesionada, amb una major consciència compartida.
Una societat que cada dia s’enfronta a reptes més complicats i més delicats, i que ha d’estar preparada i formada per donar-hi resposta. Una societat per a la qual volem seguir fent feina, sense perdre el privilegi de poder-mos mirar als ulls amb la mirada neta i la tranquil·litat de qui no té res a amagar.
