I.– L’11 d’abril del 2017, dotze del matí, uns nins s’enfilen alegrement per les branques de l’olivera de Cort, baixen i ho tornen a intentar davant la mirada alegre dels seus pares. El fet passa absolutament desapercebut enmig d’aquell batibull de turistes que omplen la plaça. Alguns d’ells atenen les explicacions d’un guia que xerra amb el braç en alt aguantant un paraigua, molts altres descansen asseguts, hi ha també un grup de joves en bicicleta que atenen explicacions en anglès. Passa un parell de cotxes de cavalls, se senten indicacions més que dubtoses, segur que mínimes, sobre la nostra història o els nostres edificis. Amb dificultats però acaba obrint-se pas una filera vestida amb cascos i pujats en aquesta mena de monopatins moderns.
Abans, no fa massa temps, quan la plaça existia, l’arbre apareixia fort, poderós, orgullós, digne d’admirar; ara apareix, desapareix, envoltat de taules, n’he contat unes quaranta, cadires, gent que menja, bou i es fa fotos. Davant Cort les obres del nou hotel van a tot a velocitat, frisen per mostrar on és el poder real, com si això necessités qualque tipus de demostració. La pedra, les pedres, les places expliquen amb duresa la història, el poder de les classes, les seves intencions.
Aquí no hi ha qui pari, això és un desgavell. Intento controlar les sensacions i cercar un espai més tranquil però la plaça d’en Coll ha desaparegut i la de la Quartera quatre quarts d’aquest, aquí s’han esfumat la plaça i el carrer perquè les furgonetes deixen les mercaderies allà on poden; tinc sort, el músic canta boleros d’un altre temps, així que li deixo unes monedes i marxo cap a casa.
Alguns polítics parlen de sensacions per dir-nos que aquesta mena d’aclaparament que sentim per ciutat no és massa real i potser tenen raó, però qualsevol persona a la seva vida privada davant tal consistència a les seves sensacions no s’atreviria a dir que allò que té al davant no és veritat.
Marxo cap a casa amoïnat amb mi mateix, em demano què és allò que m’impedeix gaudir d’aquest ambient, d’aquesta alegria que envaeix la ciutat. Segur que els amics tenen raó, sóc un amargat sense remei, un vell pessimista. Lluito contra aquest plantejament, m’animo i penso en una cerveseta amb peixets al mercat de l’Olivar, tampoc no és tan mala idea però quan s’obren les portes automàtiques i enfilo el passadís del peix quedo esborronat amb tanta ostra, cava, sushi, delicatessen… Tranquil que només són sensacions, res més que sensacions. Pura epidermis, res a veure amb la veritat.
II.– Al meu barri, visc per Arxiduc, hi ha un grup de joves que intenten lluitar contra el lloguer turístic de pisos, no es creuen les paraules d’un destacat polític afirmant que això del lloguer del teu propi pis amb ànim de lucre és una forma democràtica d’accés als beneficis del turisme; s’ha de dir que aquests joves són una mica exagerats, esquerranosos perquè a la declaració que esmentem la paraula democràtica estava entre cometes, com expressant algunes reserves o poc convenciment.
Aquests joves van darrere d’aturar la conversió d’un immoble sencer en un conjunt de pisos per turistes i de conscienciar la gent sobre els perills que tot això suposa per a la vida del barri. Es reuneixen allà on poden, al local de l’associació de veïns, a la mateixa plaça o a un bar de la cantonada. Sembla una ironia però al bar on es reuneixen, abans hi havia un altre bar d’aquells que van desapareixent l’un darrere l’altre a ciutat i, a dalt, a la finca de pisos, ara hi ha un modern youth hostel. Ho tenen difícil, cada vegada és més freqüent trobar gent amunt i avall arrossegant les típiques maletes de cabina o grups de turistes que es troben a la cantonada per marxar cap al centre de la ciutat. Als pisos de lloguer turístic els hi passa una mica com a les bruixes, ningú les veu però haver-les, hai -les. Potser només es tracta d’una altra sensació però en aquest cas semblant a quan a la platja una onada molt poderosa t’engoleix i per uns instants no saps ben bé on et trobes.
A més sembla haver-se creat un lligam o una coincidència entre els interessos dels especuladors i els de molta gent, molta, que està traient profit de la situació, gent normal que ha convertit casa seva en un capital que dóna benefici ràpid i abundós, gent que marxa a viure a un altre pis, a casa dels pares, que lloga una cosa més econòmica si és que pot o que dorm al cotxe; després de tot, s’ha d’aprofitar perquè mai se sap.
III.- Una societat no queda mai quieta, es transforma, ho fa a un determinat ritme i en una direcció que expressa les contradiccions, tendències i lluites que la conformen i la nostra està canviant de manera accelerada davant dels nostres ulls; no es tracta només dels bars, comerços, forns de pa que desapareixen un darrere de l’altre, sinó també d’allò que apareix al seu lloc, i això nou és el que ens defineix, allò que marca el camí que duem.
Estem en marxa, ens agradi molt o poc, caminem en un determinat sentit, n’hi ha prou fent un tomb per ciutat, mirant les places en la seva lluita entre el fet privat i públic, les noves festes que apareixen als pobles, les formes de divertir-nos, de relacionar-nos, allò que som en col·lectiu, els nostres xocs/trobades amb la natura; és la materialitat de la cultura…
Diuen els periodistes que ja hi ha un tub d’escapament per persona a les nostres illes i també diuen aquests dies que el cap de setmana, prop de set mil ciclistes es passejaran per una part important de la serra, que l’endemà seran les motos…de veritat que només són sensacions.? Meta ta physika.
IV.– Ahir horabaixa, al barri, vaig veure la primera banderola groga: La Ciutat per a qui l’habita.
