Des de l’Altra Mirada se’ns demana una opinió sobre les polítiques de País desenvolupades per les nostres institucions aquesta legislatura i no és una tasca fàcil per què si bé és cert que treballar per la plena sobirania hauria de ser una de les prioritats de les nostres institucions, encara que també de la societat en general, no ho és menys que no depèn fonamentalment ni de les nostres institucions ni de la nostra ciutadania caminar en aquesta direcció, doncs la darrera paraula sempre o la tenen les instàncies superiors, sigui la Unió Europea, sigui l’Estat. El marge de maniobra des de les nostres Illes es redueix a exigir amb més o menys força allò que considerem just i necessari. I treballar per més autogovern suposa per sobre altres coses gaudir d’un bon finançament i això és el que no tenim.
Ens trobem amb un model de finançament profundament injust que situa a les Illes entre les dues comunitats que més aportem per càpita al sistema i passem a la desena posició com a perceptors de recursos per habitant. Si parlem de les inversions de l’Estat via pressuposts generals en l’última dècada, hem estat sempre la darrera comunitat en termes relatius. El deute de la nostra Comunitat ascendeix avui dia a poc manco de 9.000 milions d’euros. Situació que respon a l’infrafinançament crònic que patim d’ençà que rebérem la transferència d’unes competències pèssimament dotades (educació, sanitat i serveis socials). També cal tenir en compte que el Govern Central no ha pagat encara totes les inversions estatutàries, ni ha impulsat la cogestió aeroportuària ni ha implementat el Règim Especial per les Illes Balears, l’instrument imprescindible per corregir els costos de la insularitat i la pluri-insularitat.
A això cal afegir les nostres institucions municipals i insulars pateixen les restriccions de l’anomenada llei Montoro que impedeix que les esmentades institucions puguin gastar els seus romanents en polítiques socials, culturals, esportives… o en incrementar les seves plantilles per modernitzar i millorar el servei a la ciutadania. En aquests moments els nostres Ajuntaments tenen cinc-cents milions d’euros que no poden gastar amb els conceptes abans esmentats.
A les acaballes de la present legislatura tan sols tenim sobre la taula una inconcreta promesa de passar en marxa el REB. Per tant el balanç no pot ser més decebedor i la nostra situació cada cop més preocupant o resolem d’una vegada per totes l’infrafinançament que anem patint o és impossible cobrir dignament les necessitats de la nostra educació, sanitat i serveis socials i molt manco avançar en la nostra sobirania.
Si la ciutadania i les Institucions no posen en primer pla de les nostres reivindicacions un bon finançament deixarem el nostre futur en mans d’aquells que volen acabar amb l’autogovern, que per cert cada cop són més.
