No al 155. Llibertat als Jordis!
El moviment independentista catalĂ que s’ha anat configurant aquests darrers anys a Catalunya hauria de despertar l’admiraciĂł i el respecte de tota persona sobiranista i d’esquerres. A mi em produeix aquests sentiments a mĂ©s de considerar-lo un exemple a seguir. A diferència del 15M que fou un potent i molt positiu moviment social contra el sistema, però no va saber unificar la societat civil i les alternatives polĂtiques en un sol moviment plural, l’independentisme catalĂ ha sabut unir les entitats representatives de la societat civil i els partits independentistes en un moviment plural que no tan sols s’ha mantingut de forma sostinguda durant el temps sinĂł que ha anat sumant progressivament nous sectors socials entorn d’un projecte comĂş de PaĂs.
Ha aconseguit les mobilitzacions multitudinà ries més importants de les darreres dècades a Europa i un grau d’organització envejable com demostraren l’1 d’octubre. Un moviment que amb moltes dificultats i contradiccions, ha arribat enfortit i unit fins a la proclamació de la República Catalana el passat 27 d’octubre.
Lamentablement encara no té la força suficient per desenvolupar i consolidar la República Catalana, però ja s’ha trobat en situacions extremes i que en el darrer moment ens ha sorprès amb solucions factibles. No tendria cap sentit pensar que ara no tindrà la fortalesa, capacitat i unitat per fer el mateix.
DesprĂ©s que el PSOE fos capaç d’arribar fins a donar un cop d’estat contra el seu Secretari General per mantenir a Mariano Rajoy al poder i evitar una «perillosa alternativa» entre PSOE, Podemos i sobiranistes. Tot abans que posar en perill el règim del 78. L’Ăşnica amenaça real contra la continuĂŻtat de la ConstituciĂł del 78 ha estat i continua essent el moviment independentista catalĂ .
El bloc constitucional format per la monarquia, la judicatura, el PP, el PSOE i la nova Falange española, Ciudadanos, ho tenen molt clar i per això contra-ataquen per «tierra, mar y aire», botant-se la sagrada constituciĂł sempre que faci falta, empresonant lĂders socials, apallissant ciutadans pacĂfics i desmuntant l’autonomia catalana, destituint el President i el govern, controlant la Generalitat i dissolvent el Parlament.
Quan escric aquest editorial encara no sé fins a on estan disposats a dur la repressió, però penso que fins que faci falta per complir els seus objectius, que no són altres que «desarticular» el moviment independentista, els hi és igual que aquest no sigui violent, o fins que puguin.
Però si una cosa ha quedat meridianament clara, Ă©s que el règim i la constituciĂł del 78 estan a un carrerĂł sense sortida, per llarg que pugui Ă©sser. No solament per què una constituciĂł, a un paĂs democrĂ tic, no es pot imposar contra una part majoritĂ ria del poble catalĂ , una part molt significativa del poble basc i contra molts de ciutadans de l’estat espanyol, que volen un nou sistema que deixi decidir als pobles el seu futur i als ciutadans si volen Monarquia o RepĂşblica, per posar un exemple. Si no per què a la Monarquia, als poders fĂ ctics i jurĂdics i almanco al PP i Ciudadanos ja no els hi serveix aquesta constituciĂł. No debades fa anys que vivim un atac furibund a l’estat de les autonomies, ofegant-les econòmicament i amb una brutal recentralitzaciĂł. Una corrupciĂł sistèmica que esquitxa a tot el bloc constitucionalista. I un increment inversemblant de l’autoritarisme, des del Tribunal Constitucional, passant per la judicatura, pels mitjans de comunicaciĂł pĂşblics i dels privats, quasi tots a les ordres de l’IBEX 35.
Allò que estĂ en joc en aquests moments no Ă©s tan sols la RepĂşblica Catalana, que tambĂ©, sinĂł la mateixa democrĂ cia. O una nova situaciĂł polĂtica d’empoderament de la ciutadania que li permeti decidir Monarquia o RepĂşblica i als pobles de l’estat espanyol decidir el seu futur polĂtic. O caminem cap a un règim autoritari a la manera de Turquia.
Als demòcrates i sobiranistes d’arreu de l’estat espanyol ens cal assumir la realitat que vivim, posar-nos les piles i aixecar un fort bloc unit contra el 155, contra els presos polĂtics, per la defensa de l’autogovern i el dret a decidir, en definitiva per la defensa de la democrĂ cia.
Quan abans ens posem les piles i ens decidiguem, molt millor per què mentre pensem si «son galgos o podencos» l’estat no s’atura i està disposat a tot.