L’any 1966 arriba a l’aeroport de Son Sant Joan el turista un milió i així, festa grossa fins avui. Per donar-vos unes dades importants, a Mallorca, actualment tenim autoritzades unes 370.000 places turístiques. Si anem a les arribades de turistes, està clar que n’hi ha moltes més. No podem seguir parlant de temporades turístiques excepcionals, si no aconseguim canviar situacions socials i laborals profundament injustes, on el rendiment econòmic es concentra en les puntes d’estiu i on la superació de la capacitat de càrrega del territori i la saturació de les infraestructures disponibles estan al límit.
Estudis econòmics seriosos ens diuen que el nostre model turístic, per si sol, per molt que derivi amb un creixement continuat del nombre de turistes no assegura la rendibilitat de la nostra economia. Fa més d’un any vàrempresentar el primer esborrany per modificar la Llei Turística del PP, intentant seguir dues directrius principals:
-
La necessitat de posar límit al total de places turístiques de les Illes, eliminant totes les excepcions que hi havia a la Llei per evitar l’intercanvi de places, la qual cosa distorsionava la idea del sostre real de places turístiques que sempre hem defensat.
-
Incloure en les possibilitats de comercialització els pisos o habitatges situats a plurifamiliars. La situació actual no és sostenible, perquè la normativa vigent exclou una realitat que s’ha d’afrontar: a les Illes Balears es comercialitzen cada vegada més estades turístiques en habitatges, tant unifamiliars com plurifamiliars.
El projecte de Llei, actualment al Parlament, esperem que serveixi per aconseguir aquests dos objectius i fer del Turisme una activitat sostenible, econòmicament, socialment i medi ambientalment.
Limitar el nombre de turistes a través dels nostres aeroports és una mesura molt difícil d’executar, sobretot perquè les institucions illenques no tenen cap competència sobre el tema, sense que això suposi que no se segueixi fent feina per canviar aquesta injustícia. Per això, entenc que la reducció de turistes efectiva s’ha de produir per la via de les places turístiques.
La percepció social de superació d’aquests límits és de cada dia més compartida per la població i pels mateixos turistes, que manifesten la seva insatisfacció. Però també és cert que qualsevol mesura, sense un cert consens i una certa seguretat jurídica, pot quedar buida de contingut.
Cal recordar, que la limitació de places turístiques no és nova. Ja està recollida en el nostre ordenament jurídic des de finals dels anys noranta fins avui. Totes aquestes normes ja supeditaven i supediten l’obertura de nous establiments d’allotjament turístic o l’ampliació dels existents a l’aportació de places turístiques d’establiments que es donin de baixa definitiva o adquirides als òrgans gestors de places.
El problema és que totes les normatives han anat fent excepció algun tipus d’oferta, a aquesta mateixa normativa, per arribar a l’actual on els establiments d’allotjament de turisme rural, els habitatges comercialitzats per empreses d’estades turístiques, els establiments d’allotjament a partir de quatre estrelles que se situïn a les zones qualificades d’aptes per a hotels de ciutat, els allotjaments de turisme d’interior, els establiments d’allotjament de cinc estrelles… tenen l’excepció de dur a terme l’intercanvi de places.
Sobre el lloguer turístic cal dir que és una vessant més de la nova economia. Això ha provocat que les principals destinacions i ciutats del món hagin de repensar les seves normatives turístiques. El pis o la casa per passar uns dies o unes vacances és un producte que té cada vegada més demanda i que molts de clients ja no es plantegen altres fórmules. Per això, penso que només una regulació ens pot permetre saber del que parlem i evitar que aquest volum fora de control augmenti.
Aquests portals on line, han revolucionat la tradicional comercialització turística, controlada fins ara pels grans TTOO, això també ha suposat un nou mercat d’allotjament no regulat i al marge del control de l’administració turística. El problema de fons, és que INTERNET ha ampliat el negoci turístic a tots els nivells però també és cert, que aquest és una arma de doble fil, per una part ajuda a la il·legalitat però per altra delata el que opera il·legalment.
La figura de l’habitatge de vacances es recull per primera vegada en la normativa autonòmica de la Llei 2/1984, sobre allotjaments extrahotelers. Hem de dir però, que la possibilitat d’ús residencial amb finalitats turístiques, no ha estat acompanyada d’una previsió de regulació per part del planejador urbanístic territorial, i en particular, del planejador urbanístic municipal, la qual cosa, vists els resultats, no sembla aconsellable mantenir.
S’ha de tenir en compte que els habitatges d’ús residencial que comercialitzen estades turístiques el que allotgen són turistes, és a dir, igual que els establiments d’allotjament turístic, generen places turístiques.
Per tant, la primera problemàtica és que el fet que es tracti igualment de turistes, posat en relació amb el ja de per sí
Que fem a la nova Llei:
En primer lloc, llevem totes les excepcions a l’intercanvi de places establint un sostre i tothom per fer una plaça nova n’haurà de donar una de baixa, també els habitatges. Mantenim les excepcions a l’Illa de Menorca, mentre el seu PIAT o PTI no determini el sostre màxim de places.
A més, incidim en aquest punt i, eliminem la fórmula privada que permetia un plus a l’intercanvi amb una fórmula privada que podia arribar a què per cada una de les places donades de baixa es poguessin autoritzar dues de noves. En aquest cas només es pot fer intercanvi privat si abans la plaça donada de baixa s’hagués comprada, si no s’haurà d’acudir a l’administració i sempre plaça per plaça.
Llevem l’exoneració que hi havia pels hotels de quatre estrelles per no haver de complir una ràtio mínima de 60 metres de la parcel·la per plaça.
Llevem que els hotels de ciutat puguin computar el 90% del total de les habitacions com individuals i ara tots els hotels seran iguals i només podran computar fins al 10% del total d’habitacions com individuals.
Sobre el lloguer turístic establim els requisits per poder-se fer a tot tipus d’habitatge però ho condicionem en primer lloc a què els Consells i Ajuntaments delimitin les zones aptes on serà possible, mentre no es dugui a terme aquesta zonificació no es podran donar noves altes per comercialitzar estades turístiques a unifamiliars ni a plurifamiliars.
Ampliem els deures tant dels usuaris com de les empreses d’estades turístiques. Definim molt més clar l’activitat clandestina, l’oferta il·legal i el canal d’oferta turística, i tothom estarà obligat al registre de Turisme. Ampliem molt els requisits per poder comercialitzar estades turístiques, sobretot dins plurifamiliars on serà necessari el permís per majoria de la Comunitat de propietaris i tenir una antiguitat mínima de cinc anys d’ús residencial.
