Fer una valoració de les polítiques del darrer any des de la perspectiva de l’ecologisme social i polític, ens obliga a haver de valorar iniciatives sectorials i concretes, per una banda, alhora que, concloure que la tendència general del model econòmic depredador continua inalterada. I m’explic: dins les iniciatives a valorar hi ha, òbviament, el Decret de Protecció de la posidònia (amb una aplicació efectiva de dubtosa eficàcia), la Llei de Canvi climàtic i transició energètica, i la Llei de Residus (ambdues encara pendents de ser aprovades al Parlament), la paralització efectiva de la importació de residus (ja real), i podríem llistar tot un seguit de plans, iniciatives i normes que s’han tirat endavant tot i que hi tenim molts d’emperons que els fan menys lloables.
Malauradament per altra banda, i també en l’àmbit de polítiques sectorials concretes, hem de lamentar el sus a l’execució de l’autopista Llucmajor-Campos, seguint el model obsolet de «més carreteres per a més cotxes» i la presentació, massa tard i sense pressupost, d’un Pla de Mobilitat integral sense el qual, a les Illes, no s’hauria d’haver projectat ni un metre més d’asfalt, perquè amb un bon pla, moltes de les carreteres projectades, i l’autopista concretament, ja no haurien d’haver sigut necessàries.
Situats ja en els termes generals, hem de lamentar que les inèrcies del model econòmic pel que fa a explotació de recursos i persones en unes illes sotmeses al monocultiu turístic intensiu, continuen igual, o fins i tot pitjor, com a conseqüència de l’aposta del Govern d’esquerres per la desestacionalització. Una directriu política que s’executa amb tot el convenciment per part del Govern i que, des de la nostra perspectiva i la d’un sector ampli de la societat, no fa més que incrementar la pressió al llarg de l’any i la dependència de l’únic sector econòmic que, en aquestes illes i políticament, ningú s’atreveix ni tan sols a qüestionar, i encara menys imaginar-se’l complementari d’altres sectors que puguin enfortir el teixit econòmic i social, i que ens permetin projectar-nos en una societat menys dependent i vulnerable del que ara som.
En definitiva i com a valoració des de l’ecologisme social i polític: menys del que voldríem i molt menys del que la urgència ecològica i social d’aquestes illes fa necessari.
