El procés català, sobretot durant el 2017, va recuperar l’expressió «creació d’estructures d’estat» per definir la voluntat de la Generalitat de dotar-se d’eines legals, administratives i socials per poder fer el bot de la Comunitat Autònoma a la República.
Independentment de com de reeixida fos aquella voluntat, és fàcilment constatable que a les Illes Balears estam prou lluny d’aquella voluntat. I no ho dic tant per la inapel·lable menor implantació i força del sobiranisme, sinó sobretot per la tradicional manca d’ambició col·lectiva, que ens ha fet tenir serioses mancances no ja d’estructures d’estat sinó de qualcunes de les més simples estructures de país, desballestades o atacades pels quatre anys de bauzanisme.
Així, a l’inici d’aquesta legislatura ens trobàrem amb una administració minvada i amb una capacitat d’incidència soscavada, una escola i una sanitat delmades, un sistema de drets col·lectius eliminats, una televisió pública sense cap projecte, una llengua pròpia foragitada de l’oficialitat… Un sotrac d’unes dimensions epopeiques. Tanmateix, és innegable que hi havia uns fonaments potents: la lluita ecologista i cultural dels darrers trenta anys, les mobilitzacions de camisetes verdes (i blanques), la immensa il·lusió dipositada a les urnes el maig del 2015 i una percepció generalitzada (malgrat la nova onada centralitzadora) que l’autogovern ha servit per a millorar la qualitat de vida dels illencs.
Dic això perquè, al meu entendre, el sobiranisme no és una part de la ideologia de MÉS per Mallorca, sinó que n’és un dels eixos vertebradors. Perquè per mi ser sobiranista no és únicament reclamar majors quotes d’autogovern (que també, evidentment), sinó dotar-nos d’uns instruments que ens permetin administrar-nos millor i d’una ambició que ens dugui a decidir col·lectivament, i de la forma més participada possible, sobre els afers que ens afecten des d’una òptica no subordinada, donant solucions específiques als nostres problemes específics.
Per tant, la recuperació de centenars de llocs de feina a l’Administració ha estat un exercici de sobirania. La millora de l’educació i la sanitat han estat exercicis de sobirania. Aturar la importació de fems, declarar el Parc Natural d’Es Trenc o aprovar l’Impost Turístic han estat exercicis de sobirania. Treure els nostres morts de les cunetes ha estat un exercici de sobirania. Aprofundir en el nostre sistema institucional amb noves transferències als consells ha estat un exercici de sobirania. Les lleis capdavanteres a l’Estat sobre LGTBIQ, Igualtat, Toros, Residus, Canvi Climàtic són exericis de sobirania. Perquè que ningú ho dubti: res d’això s’hauria aconseguit si no ho haguéssim decidit des de les Illes Balears, ni tampoc sense MÉS per Mallorca.
Però (i no vull defugir la pregunta que se’m va plantejar des de l’Altra Mirada), si hem de fer un balanç de la legislatura en qüestions que tradicionalment s’associen al sobiranisme, reconec que no s’han atès ni de prop les expectatives. S’ha de reconèixer que l’hostilitat del Govern espanyol ha estat un element extern que, en molts de casos, hi ha tengut un paper cabdal.
Així, el nou finançament que ha d’acabar amb l’injust tractament que patim els mallorquins i les mallorquines ni hi és ni se l’espera: el PP va oferir un sistema encara pitjor, i el PSOE no en vol ni sentir parlar. El REB pareix que serà una nova frustració, i de moment just tenim assegurat (i d’aquella manera) el descompte del 75% en el transport de passatgers, i gràcies a un diputat canari. L’entrada d’en Toni Verger al Congrés serà una prova de foc per demostrar com és de necessària una veu illenca a Madrid i negociar amb força davant el Govern estatal.
Pel que fa a la recepció o exercici de noves competències, tal com preveu l’Estatut, aquesta legislatura ha estat erma. I en aquest cas, a la malvolença centralitzadora dels governs estatals s’hi ha de sumar un fracàs en qüestions com la sempre pendent Sindicatura de Greuges o la Policia Autonòmica (si bé és cert que, en aquest darrer cas, la millora del finançament és un requisit indispensable).
En Política Lingüística hem pogut tornar a la normalitat social necessària per a la normalització. Podríem dir en general que s’ha retornat a la situació prèvia a Bauzá (recuperació del requisit lingüístic per fer feina a l’administració i garantir el dret de tots els ciutadans a ser atesos en les dues llengües oficials; de les ajudes a mitjans en català; de la programació en català a la ràdio i televisió públiques IB3 i retorn de TV3; de la llengua catalana com a vehicular a l’educació; dels Premis Ciutat de Palma i dels Premis Mallorca com a premis en català; de la toponímia únicament en l’idioma propi…), tot i que en alguns aspectes s’han realitzat alguns avenços significatius, com el requisit de coneixement del català a la Sanitat per primer cop a la història, encara que just per a consolidar drets laborals o la col·laboració i coordinació entre Illes Balears, Catalunya i País Valencià en matèria cultural, per posar alguns exemples.
Per acabar, en qüestions simbòliques no podem deixar de destacar l’aprovació de la històrica diada del 31 de desembre com a Diada oficial de Mallorca, deixant enrere el munarià i artificial 12 de setembre.
En resum, aquesta legislatura ha estat la del retorn a unes mínimes estructures de país, sobre les quals poder construir les estructures ambicioses que ens permetin, de veres, governar-nos com a poble. Queda molt per fer, però serà possible si MÉS per Mallorca hi és per seguir-ho lluitant.
