12 de juliol. Eleccions a la Comunitat Autònoma Basca i a Galícia. S’acosten uns comicis centrals per a dos països amb moviments nacionals auto centrats i d’esquerra que han estat referencials durant molt de temps pel sobiranisme mallorquí. Les enquestes apunten que les hegemonies del Partit Nacionalista Basc i del Partit Popular podrien mantenir-se però el fet realment interessant, des d’una perspectiva mallorquinista i d’esquerres, és, sens dubte, la bona perspectiva que tenen EuskalHerriaBildu i el Bloque Nacionalista Galego.
La primera es consolida com a segona força sense cap competició, amb un discurs fresc i renovat, combinant l’essència tradicional de l’esquerra abertzale tradicional amb una praxi i relat discursiu homologable a alguns partits verds i d’esquerra transformadora europeus amb vocació de govern. Maddalen Iriarte, la seva candidata, una periodista d’ETB amb molt prestigi professional – una mena de Mònica Terribas guipuscoana- és la imatge adequada per a un partit que ja té molt lluny els “anys de plom” de la lluita armada contra l’Estat i que s’ha situat, malgrat les campanyes de difamació de la dreta i els feixistes, dins l’imaginari de la gent progressista a Espanya com una de les formacions més actives en defensa dels treballadors i dels drets per a totes les persones – només cal veure la seva posició ferma en comparació a Podemos pel que fa a la derogació de la Reforma Laboral del PP-.
Pel que fa al BNG , després d’uns anys de travessa del desert que va semblar que el fenomen En Marea que catapultaren un ja gran i ressentit Xosé Manuel Beiras en aliança amb el primerenc Podemos se’ls engolia, la remuntada és segura. L’antic espai dels Comuns gallecs, dividit ara en Galicia en Común ( Podemos, Esquerra Unida i una Anova molt debilitada) i Marea Galeguista (el que queda de les marees municipalistes aliada amb un partit centrista i nacionalista com Compromiso por Galicia) quedarà definitivament fora de combat. Només els primers trauran representació, cinc o sis escons. Creixerà, idò,el BNG, lluny encara del “sorpasso” somniat per descavalcar el PSdeG-PSOE de la segona posició. Però creixerà. Ho farà encapçalat també per una dona. Ana Pontón, un exemple de com amb un bon relat pot transformar-se un lideratge. La cap de llista, diputada des de fa 16 anys, forjada com a “aparatera” de la Unió del Poble Gallec –UPG-, la formació-bessó dins el BNG que des de 1982 controla el front de partits que teòricament és el Bloque, dóna una imatge absolutament diferent. Amb una estèrica més propera a una Alexandria Ocasio-Cortez que a altra cosa, ha aconseguit ser percebuda com una veu jove i novella. I no era fàcil.
EHBildu i el BNG ens mostren una manera de fer que havia estat denostada per una certa “nova política”. La força d’un camí pedregós. La resiliència – i els bons rèdits, també electorals- de ser un mateix i de no “apuntar-se” al primer carro que passa. De fer-se fort en uns valors. Sabent evolucionar, mutar i enriquir-se però sense renunciar a aquelles idees “sòlides” que fan que tingui sentit continuar. L’esquerra sobiranista i ecologista mallorquina hi té molt a veure, amb aquesta manera de fer, però per fer un bot més enllà per ventura ha de fer-se més forta, en aquests posicionaments. La resta pot acabar essent fum. Com aquelles Marees gallegues que ho rebentaven tot fa cinc anys i que ara no tendran representació.
