Val la pena mirar l’abans,
per a no perdre de vista el que s’ha de fer
La pandèmia provocada per la COVID19 ha evidenciat molts dèficits del nostre sistema de suport i el suport sociosanitari, però òbviament si una idea ha canviat en l’Estat espanyol, ha estat la falsa creença que existia entre la població, de tenir un sistema sanitari d’entre els millors del món.
Doncs bé, molts ja teníem clar tal com s’ha evidenciat en aquesta crisi, que aquesta era una falsa idea, i aquesta crisi ens va enxampar ras i curt, patint totes les insuficiències que molts anunciàvem, tant en l’àmbit d’infraestructures com de recursos humans, en definitiva, amb una inversió, molt per sota de la que seria un finançament sanitari òptim.
Però què és òptima i qui diu allò que resulta òptim? El nostre país sempre ha estat per sota de la inversió en despesa sanitària tant en el context OCDE com de la UE, en el 2019 el nostre país tenia una despesa per habitant de 2341 $ respecte als 3038 $ de mitjana als països de l’OCDE i de 1568 € enfront dels 2292 € de mitjana als països de la UE. Però no sols tenim una baixa inversió en el nostre sistema sanitari, sinó que el percentatge dedicat al Sistema Sanitari Públic, del total d’aquesta inversió, és inferior a l’esperat sent aquest d’un 70,5% enfront del 73,8% de l’OCDE i al 79,4 de la UE.
Però aquesta no és tota l’inequitat que provoca el nostre sistema de finançament respecte als territoris, dins de l’Estat espanyol existeix importants diferències de finançament entre comunitats, existint una diferència de 541 € entre la comunitat que més pressupost dedica a la sanitat que és el País Basc, i la que menys que és Andalusia i que recentment ha desbancat en aquest vergonyós rànquing a Catalunya.
La sanitat pública pre-coronavirus destina 1.400 € de mitjana per persona (any 2018, últim publicat) Balears 1407, País Basc 1753, Madrid 1274, Andalusia 1212, Canàries 1399.
*Ref:https://www.mscbs.gob.es/estadestudios/estadisticas/docs/egsp2008/egspprincipalesresultados.pdf
A això cal afegir la disminució del pressupost que veia disminuir durant la dècada passada el mateix, l’any 2018 va ser el primer any en què es va superar el pressupost de 70.000 milions del 2009, amb una despesa de 71000 milions, mentre en aquest mateix període sempre hem vist augmentar la despesa farmacèutica veient-se agreujada la disminució de pressupost en aquesta dècada en créixer la despesa farmacèutica entre el 2009 i el 2018 del 12,6 al 18,6% de la despesa. El que venia a agreujar la disminució pressupostària en veure’s sempre compromès aquesta disminució per l’augment de despesa en medicaments.
Una altra gran feblesa del nostre sistema, ha estat el deteriorament de l’Atenció Primària, baixant en els últims anys el seu percentatge dins del pressupost del 14,8 al 13,5 el que ha vingut a provocar un estancament en les polítiques de desenvolupament d’aquest important bastió del sistema sanitari, provocant saturació de cartilles, en estar aquestes per sobre de les 1500 que s’estimen com a òptimes per contingent, amb les consegüents demores de les cites i la consegüent derivació a urgències o bé al sistema sanitari privat, veritable objectiu d’alguns gestors de la sanitat, en moltes de les nostres comunitats.
Esment a part mereix la situació dels recursos humans, per als quals s’estima que, en aquesta passada dècada, s’han vist disminuïts segons sigui la font consultada, entre 30.000 i 52.000 en tot el sistema sanitari.
Esment especial mereix l’alarmant dèficit d’infermeres per habitant que situa al nostre país en un 5,7 d’infermeres per 1000 habitants molt lluny de la mitjana de la UE que és de 8,8 i llunyíssim del 15,4 de Dinamarca. El que marca una clara orientació del nostre sistema sanitari, amb un clar dèficit de l’oferta de cures, que estima en 131.000 el dèficit d’infermeres.
Dades de Balears. *Ref: https://www.epdata.es/datos/atencion-primaria-salud-comunidades-autonomas-fadsp/372
L’augment en la dècada passada, de la despesa del sistema sanitari públic en concerts amb l’assegurament privat, mentre es veia minvada la inversió i la despesa en el sistema sanitari públic, juntament amb l’augment de l’anomenada despesa de butxaca, que no és una altra que la despesa mitjana per espanyol per a resoldre problemes de salut, que es paga directament i que s’ha vist augmentat del 19,5 en el 2009 al 23,6% en 2018. Juntament amb l’augment de les llistes d’espera que es veurà agreujat després de l’obligada aturada d’activitat dels centres d’AP i hospitals. Configuren perfectament quins són els reptes davant els quals se situa el nostre sistema sanitari públic.
Esment a part mereix la situació de la Salut Pública en la qual cal ressaltar la precarietat actual, producte d’una escassa inversió que a penes supera l’1% del pressupost en matèria sanitària, la qual cosa provoca que els dispositius i personal de la salut pública no pugui fer tasques de contenció identificació i seguiments de casos, d’aquesta o qualsevol situació de risc per a la salut al nostre país.
Així les coses i cal realitzar un pla estratègic que canviï l’enfocament del nostre sistema sanitari, posant l’enfocament en l’equilibri entre la cronicitat, la dependència i les situacions d’emergència que, conformessin els reptes per als pròxims anys, per a això hauríem d’establir uns reptes que configurin la política sanitària com a pacte d’estat i que ens allunyin de les demagògiques i perilloses posicions en defensar que no s’ha reduït el pressupost sanitari, quan l’estratègia era derivar recursos públics al sector privat, que ens ha portat a aquesta situació. Així que hauríem d’elaborar un pla consensuat que garantís:
1r. Finançament suficient fins a arribar a la mitjana de finançament de la Unió Europea.
2n. Millorar la coordinació interautonòmica que permeti la cooperació i la millora de l’equitat entre els ciutadans de les diferents comunitats.
3r. Reforçar l’estructura de Salut Pública, desenvolupant la Llei General de salut Pública, millorant el finançament dela mateixa fins a arribar al 2,5 del pressupost.
4t. Reforçar l’Atenció Primària, dirigint-la cap a una desmedicaliztació, establint ràtios màximes d’usuaris per professional. Dedicar el 25% dels pressupostos a l’AP, de manera que l’AP pugui resoldre el 80-90% dels problemes de salut de la població. Potenciant la infermeria i el seu paper en l’AP fins que la ràtio infermera/metge se situïn en el 1,5/1 molt lluny de l’actual (0,6-09)/1
5è. Augmentar els llits hospitalaris entre 50.000 i 70.000 fonamentalment dedicades a mitjana i llarga estada fins a igualar la mitjana europea.
6è. Realitzar un pla estratègic específic d’atenció per part de l’Atenció especialitzada (hospitals) a les patologies cròniques i degeneratives. Amb especial èmfasi en els mecanismes de reducció de les llistes d’espera, fins a límits estandarditzats en totes les nostres comunitats. Potenciant els recursos propis i afavorint la dedicació exclusiva dels professionals.
7è. Establir un fons de reserva sanitari per a contingències i potenciar la indústria pròpia de proveïment de material sanitari.
8è. Control de l’augment de la despesa farmacèutica fins que el mateix no superi el percentatge d’augment del pressupost sanitari.
9è. Creació d’una indústria farmacèutica pública que garanteixi el subministrament d’aquells medicaments considerats bàsics o de proveïment obligat.
10è. Potenciar la recerca sanitària pública, millorant la inversió i estabilitzant les plantilles dels grups de recerca.
11è. Establir una xarxa pública de residències de majors que garanteixin una assistència aquells ciutadans que no vulguin optar voluntàriament a l’assistència privada, establint per a totes elles uns estàndards de funcionament i de qualitat assistencial.
