LES REVOLTES A EUROPA DURANT LA BAIXA EDAT MITJANA:

UN PRECEDENT PER LA GERMANIA MALLORQUINA?

La Baixa Edat Mitjana és, sens dubte, una època de la història d’Europa marcada per la conflictivitat social i per nombroses revoltes de pagesos i artesans, que demanaven una millora de les seves condicions de vida. Ara bé, tot i que aquestes insurreccions tenen uns patrons i demandes molt similars, no els podem agrupar baix un mateix esquema, degut a la seva gran diversitat.

La crisi del segle XIV va provocar greus repercussions tant en l’àmbit demogràfic com en l’econòmic. A més, les tensions entre els nobles, que veien com cada vegada perdien més poder, i la monarquia que, cada vegada, s’anava acostant més a l’autoritarisme; varen contribuir en agreujar els conflictes del moment, els quals es troben a tots els àmbits, tant polític com jurídic, econòmic i social. Aquests enfrontaments no els trobam només contra els senyors feudals, sinó també entre els sectors populars i la noblesa urbana.

Molts d’aquests moviments camperols, i de les capes pobres de l’artesanat, han estat qualificades com heretgies, al participar-hi molts líders cristians crítics amb l’església del moment. Aquest terme però, no fa més que minimitzar el significat més profund d’aquestes rebel·lions.

Per entendre més bé aquestes demandes de la població hem de comprendre el període en el que es tracten, la Baixa Edat Mitjana. Entre el segle XI i principis del segle XIV trobam un constant creixement de la població, expansió de les terres de cultiu, cert progrés tècnic i un notable increment de la producció per a la venda al mercat. Tot això va fer que les ciutats creixessin molt, en part gràcies a una important migració de gent des del camp. Tots aquests factors: la immigració, la pobresa urbana i rural, el pagament de rendes, delme i imposts als senyors, a l’església i al rei, començaren a produir un gran malestar social. ¹

Entre els segles XIV i XV trobam un altre període en el que les tensions de l’anterior fase semblen arribar al seu límit. Aquestes s’acompanyaren d’unes onades de pesta que sacsejaren Europa i que causaren una dràstica reducció de la població, la qual estava molt debilitada degut als pocs recursos i desnutrició produïts en part per l’excedent de població i les nombroses crisis de subsistència. Per tant, com podem veure, tant el segle XIV com el XV estan marcats per un gran descontent de la població, la qual patia molta fam i pobresa. Això va fer que en molts casos veiessin l’aixecament contra el poder establert i la revolta contra els nobles com l’única manera de sobreviure i prosperar. Per aquest motiu, el final de l’Edat Mitjana es troba plena de revoltes, especialment de pagesos i artesans, ja que foren els més afectats.

La primera de les revoltes a destacar és la succeïda a Flandes, amb una gran participació dels artesans dels gremis de bataners i teixidors. La situació cap a 1323 era insostenible amb un ambient de fam, misèria i descontent de la població, produït per diversos motius. En primer lloc, entre 1315 i 1317 hi hagué una forta crisi de subsistència que provocà un augment en els preus dels cereals. En segon lloc, la relació de dependència del Compte de Flandes, Lluís I amb el rei de França no agradava a la població. En tercer lloc, Flandes estava immersa en una profunda crisi econòmica produïda per la creixent competència de la manufactura dels draps italians i, a més a més, també es va intentar apujar els impostos. L’espurna va esclatar amb els sermons d’un sacerdot de Lieja anomenat Begue, molt crític amb el sistema i la jerarquia eclesiàstica. La seva predicació va ser un dels precedents de la rebel·lió de 1323 a Bruixes, que es va prolongar fins al 1328. Veient això, el rei Felip de Valois envià un exèrcit a Flandes acabant amb la rebel·lió a Cassel el 28 d’agost de 1328. La repressió́ fou cruel, violenta i implacable, a la vegada que es reduïren els privilegis de les ciutats i s’imposaren grans multes.

El 1358, el relleu revolucionari el trobam a França en la coneguda revolta de les Jacqueries, una de les més destacades del segle XIV. S’ha de contextualitzar en la Guerra dels Cent Anys entre el Regne anglès i el francès, el qual estava provocant una gran misèria, especialment en les capes més baixes de la població. A més, hi havia hagut una devaluació de la moneda, una reforma fiscal i la captura del rei francès a la Batalla de Maupertuis, que va causar un enorme buit de poder. El Regne de França també va perdre part dels seus territoris en el tractat de Londres de 1358, la qual cosa va provocar un descontent entre la població. La revolta fou dirigida pel líder Etienne Marcel, qui havia estat elegit com orador de les ciutats als Estats Generals, i tenia idees reformadores, no només dels impostos, sinó també del funcionament del Consell i les Corts sobiranes. Les revoltes començaren en el nord de França, degut a les seves dures condicions de vida, aquesta es va caracteritzar per la seva brutalitat, assassinant a molts nobles i assaltant les seves cases. Finalment, per assegurar-se el suport del poble, Etienne Marcel va instigar l’aixecament de Paris el 1358. Finalment, la rebel·lió fou sufocada per Carles II de Navarra al juliol del mateix any, essent sentenciats tots els sospitosos d’haver-se revoltat².

Entre el 1378 i el 1382 en l’actual estat d’Itàlia, concretament a la ciutat de Florència, esclatà la rebel·lió dels Ciompi, és a dir, els cardadors de llana. Fou una vertadera lluita de classes promoguda pels sectors més pobres, els quals eren els treballadors no agremiats ja que aquests no tenien drets. Aquesta revolta tengué un caràcter violent i molt combatent degut a la seva organització mitjançant Associacions d’ajuda mútua i de defensa. S’alçaren contra els alts impostos, els problemes d’abastiment i els baixos salaris. L’explosió revolucionària es donà entre el maig i el juny del 1378, encara que al setembre del mateix any la revolta ja havia estat eradicada. De la mateixa manera que les anteriors, les conseqüències de la revolta dels Ciompi varen ser molt greus perquè s’imposaren penes de mort als membres més radicals. Mentre que la resta de revoltats varen haver de pagar quantioses multes³.

A 1381 esclatà a Anglaterra una insurrecció pagesa i urbana coneguda popularment per la revolta de Wat Tyler. És l’únic moviment del que parlarem que té un caràcter nacional com a tal, ja que es va estendre per la majoria de regions, sent nombrosa al camp, però també en les ciutats. Va sorgir degut al descontent generat per les nombroses campanyes bèl·liques empreses sense èxit contra França i degut a la imposició de nous imposts per poder sufragar-les, molt abusius i que ofegaven a la població. En el seu context trobam també la predicació de John John Wyclif, líder dels Lolardos, qui considerava com a únic camí per resoldre els problemes, la rebel·lió social per obtenir justícia. Els camperols de diverses parts d’Anglaterra varen emprendre una marxa cap a Londres, on trobaren el suport de part dels artesans i dels treballadors sense drets. Aquesta revolta veié el sorgiment de diversos líders carismàtics, entre els quals hi hagué Wat Tyler, el qual li acabaria donant nom⁴.

Mallorca no se n’escapà d’aquestes revoltes. A inicis del segle XIV, les divergències entre Ciutat, on residien els estaments poderosos i la Part Forana, on vivien, sobretot, els pagesos, són molt presents. Aquesta pugna anirà creixent fins a 1391, quan es produí l’esclat dels forans, amb la irrupció i assalt del call jueu, els quals foren ajudats pels menestrals. Els motius d’aquesta revolta s’havien entès per la historiografia com a resultat de l’antisemitisme, però realment encobria el malestar generalitzat dels vilatans contra els elements poderosos de la ciutat.

Ja en el segle XV i a la península Ibèrica trobam la Segona Revolta Hermandiña a Galicia, el qual fou el conflicte més accentuat de tot el regne de Castella. Va ser una revolta general, de tipus antifeudal, comparable a altres moviments europeus, tant per l’amplitud de les capes socials involucrades, com per la intensitat dels conflictes. Al segle XV les relacions entre els senyors i els camperols gallecs foren molt tenses, provocades per l’increment de la pressió senyorial per fer front a la caiguda de les rendes dels nobles i per poder garantir la seva posició com a classe dominant. Hi havia una gran escassesa de terres, degut a l’augment demogràfic. A més, a tot això, se li havia d’afegir l’augment del bandolerisme, el qual acabà provocant una degradació del mode de vida dels camperols. Entre els anys 1467 i 1469 les masses populars, camperoles i urbanes establertes en una Hermandad, la qual havia estat creada amb el propòsit de la conservació de l’ordre públic i la persecució de bandolers a 1418, es rebel·laren contra els senyors feudals. El sentiment acumulat de greuge es transformà en insurrecció a la primavera, sent una organització molt sòlida, a base de quadrillers, alcaldes i procuradors. Fou vençuda a 1469 en part degut a la superioritat militar dels nobles, però també, probablement, degut a les fissures que sorgiren entre els propis hermandiños⁵.

Al segle XV es produí un altre alçament a Mallorca que es pot englobar dins les crisis de la Baixa edat mitjana. Aquesta és la Revolta Forana motivada per l’acumulació constant de problemàtiques greus sense resoldre al llarg dels segles entre les que podem destacar: fam, misèria, pesta, corrupció de l’administració, conflictes entre banderies, entre un altre volum casuístic molt variat i que acabà com era habitual amb una gran repressió corporal i econòmica amb una multa de 150.000 lliures pels revoltats.

Finalment al segle XVI trobam un nou conjunt de revoltes, aquestes però, ja no formen part dels moviments de la Baixa Edat Mitjana, sinó que ja s’integren en l’Edat Moderna. L’inici del regnat de Carles V, emperador del sacre imperi, es troba indubtablement marcat per l’esclat de la Germania valenciana al 1519 i les Comunidades de Castella a 1520.

Pel que fa a les Comunidades, aquest conflicte es troba marcat per dos aspectes, la conjuntura econòmica i la conjuntura política. Els inicis del segle XVI foren de crisi, es succeeixen males collites, epidèmies i fam, a tot això li hem de sumar una gran pressió fiscal, que ho acaba d’arrodonir. A més, amb la mort de la reina Isabel de Castella s’inicia una crisi dinàstica, ja que l’hereva, Joana, encara que no estava boja, no tenia les capacitats per governar el regne. S’iniciarà un conflicte entre els detractors de Felip el Bell com a regent o el rei Ferran el Catòlic, que durà a una situació preocupant. Tots aquests conflictes semblava que s’arreglarien amb l’arribada de Carles V, però tot al contrari, només estava interessat en l’obtenció de subsidis per poder-se pagar la coronació com emperador, a més va deixar Castella a mans de funcionaris flamencs partint a Brussel·les. Això va acabar d’enfadar a la població de Castella. Dins tot aquest context per tant, apareixen les Comunidades, que s’alçaran a les ciutats de Toledo, Salamanca, Àvila i Toro i Valladolid entre el 1520 i el 1522⁶.

Els comuneros tenien dues motivacions principals: per una part l’adhesió a un govern revolucionari que expressés la voluntat nacional front a la reial i la noblesa alta. Per altra banda, la substitució de les institucions de l’antic règim aristocràtic per institucions representatives. També elaboraren una constitució que limitava estretament el poder reial, volent organitzar un govern representatiu que plasmes la problemàtica de les classes mitjanes. Hi ha hagut molta discussió sobre si les Comunidades s’han de considerar com una revolta de l’Edat Moderna. Se’ns dubte molts historiadors estan d’acord amb aquesta afirmació, ja que el programa polític dels comuneros, hi apareixen les seves idees amb una clara significació política i sens dubte el qualifica com una de les primeres revolucions burgeses de l’Edat Moderna i la separa clarament de les anteriors revoltes baix medievals⁷.

La Germanies mallorquina, al igual que totes aquestes revoltes citades, és un intent de la població per sobreviure dins una societat que ofegava i limitava la supervivència de les classes populars i del qual només se’n beneficiava la noblesa. Així i tot, podem veure que aquesta revolta, al igual que la dels comuneros, ja entra dins un altre període de la història, l’Edat Moderna, i que marca a Mallorca, aquest trànsit entre les dues èpoques.

Comparteix l'article