No és fàcil resumir en uns quants paràgrafs la complexitat que hi ha darrere de les darreres eleccions presidencials franceses. En tot cas, allò que sembla clar és que se situen en el procés de recomposició, i veurem si de transformació, del sistema polític democràtic tal com ha estat configurat els darrers 60 anys. Un procés de recomposició que és evident a Europa, però del qual trobem manifestacions a escala global.
Un trasbalsament inscrit en el context europeu i mundial
Una dada serveix per il·lustrar el trasbalsament que s’ha produït en aquestes darreres eleccions presidencials: cap dels dos grans partits tradicionals, socialistes i conservadors, no han passat a la segona volta, que ha enfrontat un partit d’ultradreta (deixem els eufemismes, com ara “partit populista” per a la premsa “oficial” i irresponsable) amb un partit que no existia alguns mesos abans de les eleccions. És més, dels quatre candidats que van obtenir més vots a la primera volta, només un provenia d’un partit tradicionalment de govern, quedant molt a prop en vots amb el candidat de l’extrema esquerra.
Le Pen, Macron, Fillon i Mélenchon han estat els candidats més exitosos d’una campanya presidencial marcada no només pels resultats inaudits de la primera volta, sinó per una campanya prèvia plena de fets destacables, entre els quals trobem la derrota dels candidats preferits pels aparells dels partits en les primàries celebrades per les dues principals forces polítiques (els conservadors de LesRépublicains, i el Partit Socialista), que van veure com les figures que semblaven destinades a encapçalar les candidatures van anar caient una rere l’altra (Valls, al PS, Sarkozy i Juppé a LR).
Aquests resultats s’inscriuen en una tendència força clara a escala europea, però que també és observable a altres indrets del món (basta pensar en l’elecció de Trump als Estats Units o de Duterte a Filipines). Una tendència a rebutjar allò que és percebut com a elits polítiques, designades com a les principals culpables d’una globalització que ha creat àmplies bosses de desigualtat i explotació de les persones, així com la degradació dels lligams socials i els recursos naturals arreu (No deixa de cridar l’atenció com el nivell de contestació social i desafecció respecte de les entitats financeres i les empreses ha estat infinitament menor).
El fenomen és complex, ja que juntament amb les dinàmiques de deslocalització i precarització suposadament competitiva als països enriquits, que han provocat un enfonsament sense precedents de la classe mitjana, a altres països s’ha produït un augment considerable del poder adquisitiu i les condicions de vida de bona part de la població. És segurament per aquest motiu que les manifestacions més evidents d’aquest daltabaix polític i de la crisi del sistema representatiu tradicional s’està donant als països enriquits, principalment a Europa i els Estats Units.
És una obvietat que la globalització ha tingut igualment un alt cost humà, ambiental i cultural a zones ja empobrides del món, però la pèrdua d’una certa seguretat, d’una perspectiva de progrés personal a les societats acomodades i capitalistes, és un dels elements que explica la desafecció i desconfiança cap a la política tradicional que es troba a la base d’aquest procés de reestructuració de les democràcies occidentals.
La impressió que les elits polítiques renunciaven a protegir els interessos de la ciutadania per afavorir les elits econòmiques, en el marc de la globalització, s’ha unit a la constatació que bona part de la classe política governant ha caigut en pràctiques corruptes i d’enriquiment personal. Tot plegat ha significat una pèrdua de credibilitat excepcional, alimentada per la convicció de bona part de la ciutadania que la classe política no vetlla pels seus interessos.
L’especificitat francesa
En aquest context, el cas francès presenta algunes especificitats que ajuden a entendre els resultats d’aquestes eleccions.
En un paral·lelisme que no deixa de ser curiós, al mateix temps que la socialdemocràcia i part de la seva esquerra adoptava els postulats del neoliberalisme dels partits conservadors com a únic paradigma vàlid de la política econòmica i financera, el conservadorisme polític assumia l’anàlisi de l’extrema dreta pel que fa a una suposada crisi de seguretat i, el que és més greu, assumia bona part de la resposta proposada per aquesta extrema dreta.
Sota l’argument que calia “abordar aquesta problemàtica per tal de llevar-li protagonisme al Front Nacional”, el discurs i les polítiques de la dreta “moderada” francesa cada cop han estat més repressives i estigmatitzadores de la immigració. Un discurs que el Primer ministre socialista, Manuel Valls, ha assumit en gran mesura durant la presidència Hollande. La conseqüència de tot plegat ha estat una normalització del discurs antiimmigració i obsessionat per la seguretat i que ha servit al Front Nacional per esdevenir un referent en les qüestions claus del discurs polític: tanmateix, era el que ells portaven defensant des de feia 30 anys!
Al mateix temps, la normalització política del discurs xenòfob i de la por ha legitimat posicionaments particulars, pel que fa a la ciutadania, que fins fa relativament poc romanien amagats o minoritaris, per estar clarament en contra del tradicional esperit republicà francès (el famós “liberté, égalité et fraternité”), alimentant així un monstre que evoca fantasmes del s. XX.
Paral·lelament, els casos de corrupció i els escàndols lligats a la classe política tradicional no han cessat, contribuint al desprestigi dels partits tradicionals i enfortint el sentiment de fartó i fins i tot de rebuig de bona part de la ciutadania. El nivell d’abstenció més alt que l’habitual (22% a la primera volta i 25% a la segona) i l’èxit dels partits percebuts com de fora del sistema (inclòs el de Macron) són conseqüència de tot això.
Macron, Le Pen, même combat?
Un dels principals debats d’aquesta campanya, si no el més important, és el relatiu al posicionament respecte de la segona volta, que enfrontava a Emmanuel Macron i Marine Le Pen. Quan l’any 2002 es va produir la sorpresa de trobar-se amb una segona volta amb el conservador Chirac per una banda i el neofeixista Le Pen, de l’altra, la reacció de tota la classe política fora del Front Nacional va ser unànime: calia votar en massa a Chirac per enviar un missatge clar de rebuig a l’extrema dreta.1
Quinze anys més tard, malauradament, la reacció no ha estat tan clara ni tan unànime, especialment des de l’extrema esquerra representada pel Jean Luc Mélenchon i la seva France Insoumise. Diverses circumstàncies permeten comprendre aquesta tebior, encara que, a parer meu, no la justifiquen.
Per una banda, els 15 anys que han passat han estat marcats per una degradació constant de la situació econòmica, mediambiental i social de la ciutadania francesa. La major part de la responsabilitat d’això la tenen les presidències successives de Chirac i Sarkozy, però el quinquenni Hollande, malgrat unes primeres mesures esperançadores, no ha tingut la valentia d’adoptar mesures que haguessin servit per canviar la tendència i ha acabat adoptant polítiques que l’enfortien. Això ha provocat una frustració social i un agreujament de les condicions sociolaborals al mateix temps que s’imposava un desencís cap a l’esquerra moderada del PS i s’estenia la percepció que no servia de res.
Per altra banda, el FN ha intentat centrar i suavitzar el seu discurs (que no el seu projecte), impulsat per personatges com Florian Philippot, instigador principal de l’adopció d’un discurs pseudo-esquerranisme per atraure’s el suport de les classes populars, fins al punt que el full de propaganda electoral oficial del FN tenia un altíssim nivell de coincidència amb el de la France Insoumise, pràcticament en tot tret d’amb la immigració.
Finalment, Emmanuel Macron, exministre d’economia del govern socialista, amb experiència en l’àmbit de la banca, representa per a bona part del votant d’esquerra un exemple de les elits que han construït el sistema de la globalització neoliberal que és en gran mesura responsable de l’augment de l’extrema dreta i de la degradació dels sistemes democràtics. Per aquest motiu, part de l’extrema esquerra propugnava l’abstenció o el vot en blanc a la segona volta de les eleccions presidencials, ja que consideraven que la seva elecció no faria sinó facilitar una victòria de l’extrema dreta l’any 2022. Entre un banquer i una feixista, deien, no hi havia diferència, o, almenys, diferències suficients que justifiquessin votar el primer.
Jean Luc Mélenchon, va afavorir aquests posicionaments amb la seva postura ambigua després de la primera volta. Una ambigüitat, per cert, que no va tenir l’any 2002, quan va demanar el vot per Chirac immediatament després de saber que Jean Marie Le Pen havia passat a la segona volta.
Des del meu punt de vista, l’ambigüitat davant el feixisme no fa sinó banalitzar el perill que representa i normalitzar tant la seva presència pública com el seu ideari polític. La consciència del caràcter insuficient o fins i tot nociu de les propostes d’en Macron
En aquest sentit, Žižek pot afirmar amb tota serietat que l’elecció de Trump “obri noves perspectives de creixement per a l’esquerra alternativa nord-americana”, però els 20 milions de persones que perdran la seva cobertura mèdica si s’esbuca l’Obamacare, potser s’haurien estimat més tenir a Hillary Clinton com a presidenta malgrat que sigui una socialdemòcrata venuda al capital. No parlem ja de política climàtica. Igualment preocupants són l’augment d’atacs cap a persones estrangeres tant al Regne Unit com als Estats Units després de la victòria del Brèxit i de Trump, respectivament. El problema de deixar guanyar l’extrema dreta, és que el seu discurs, la seva visió (distorsionada) de la realitat i les seves propostes, surten legitimades per la victòria electoral. La banalització del mal.
És Macron la solució? Macron no és Alexis Tsipras, però tampoc és Albert Rivera (ja li agradaria al segon). Macron s’assembla més a Matteo Renzi, i representa el renaixement del fracassat projecte de Tercera Via que van impulsar Blair i Schroeder a Europa des de finals dels anys noranta i fins a mitjans de la primera dècada del segle XX. És també un intent de superar el sistema tradicional de partits, unint en un sol projecte l’esquerra de la dreta, la dreta de l’esquerra i el centre, evidentment per tenir l’hegemonia. Macron és un liberal en el que és econòmic, i les seves propostes en matèria laboral se semblen de manera preocupant a les reformes laborals aprovades primer pel PSOE i després pel PP en els darrers 7 anys. No sembla, doncs, que aquestes propostes portin més benestar a la ciutadania que el que han aportat a Espanya.
Ara bé, el discurs i la proposta de Macron és marcadament obert a l’altre i profundament europeista i multilateral. I, sobretot, està fundat sobre l’esperança i no sobre la por. Pot compensar això els possibles problemes que creï la seva política econòmica? Segurament no. Justifica això donar suport polític a les seves propostes? Tampoc. És motiu suficient per votar-lo a ell i no a na Le Pen o abstenir-se? Sense dubte.
No només per allò que dèiem abans de les conseqüències desastroses que tenen les victòries de l’extrema dreta, sinó, a més, perquè la batalla per un món més just no acaba aquí, sinó que continua, al carrer, i a les eleccions legislatives que tindran lloc el mes de juny i que haurien de servir per a construir una majoria parlamentària suficient per a plantejar alternatives polítiques constructives a les propostes de l’equip de Macron.
I, sobretot, votar contra Le Pen (perquè no es tractava de votar a favor de Macron), servia per aconseguir una cosa molt important: desinflar el globus del feixisme en la seva projecció pública. Davant una mena d’adveniment ineluctable del feixisme que ens anunciaven després de la victòria de Trump i del Brèxit, l’extrema dreta ha perdut els seus envits a Holanda, Àustria i França. I això és fonamental, perquè la percepció de la realitat es construeix sovint a partir d’emocions i de sensacions parcials d’aquesta. La imatge de la derrota de l’extrema dreta en tres eleccions consecutives serveix per a llevar-li tant l’aura d’inevitabilitat com el seu atractiu de cara al ciutadà orfe de referències. I també serveix per obrir fissures internes importants en aquests moviments.
Al Front National, per exemple, el fet d’haver tret menys de 35% dels vots a la segona volta, ha suposat una frustració i un daltabaix intern de tal calat que la neboda de Jean Marie Le Pen i possible successora de Marine, ha dimitit dels seus càrrecs i ha renunciat a presentar-se a les eleccions legislatives del mes que ve. Les crítiques internes es multipliquen i és molt criticada l’estratègia de Philippot d’assumir bona part del discurs d’esquerra, que és precisament una de les causes del seu augment de vot. La crisi interna del partit neofeixista és una altra de les bones notícies de la seva derrota contundent a les eleccions presidencials. No ho obviem.
I la resta?
I de la resta, què queda? Per una banda, el partit conservador, Les Republicans, està mig perdut davant l’ofensiva del partit de Macron, En Marche, que ha reclutat a part dels seus quadres, i paga la seva incapacitat de renovació, l’elevat nombre de casos de corrupció que els afecten i haver-se escorat excessivament a la dreta amb un candidat, Fillon, que era de el retrògrad que et pots trobar a la dreta francesa.
El Partit Socialista, per la seva banda ha patit un rebuig generalitzat que l’ha traslladat a una inèdita cinquena plaça, amb menys del 10% dels sufragis a la primera volta, com a conseqüència d’un quinquenni decebedor, per no dir més, de François Hollande. L’ara ja ex-President socialista va ser elegit l’any 2012 per posar terme a l’experiència híper-presidencialista, repressiva i neoliberal de Sarkozy, votat per bona part de tot l’espectre d’una esquerra farta de “Sarko”.
Malgrat un inici interessant, amb un govern que comptava no només amb ministres del PS, sinó també d’Europe Écologie-Les Verts, amb personalitats marcadament d’esquerra com ara la Ministra de Justícia Christiane Taubira o joves promeses com la verda Cécile Duflot, i amb mesures valentes com ara la introducció d’un tipus impositiu del 90% per a les més grans fortunes, o l’impuls imprescindible que van donar per assolir l’Acord de París sobre el Clima,
El resultat de les primàries socialistes va ser conseqüència directa del rebuig que generaven aquestes polítiques fins i tot entre la militància del PS, que va escollir contra pronòstic Benoît Hamon, portador d’un projecte i un missatge clarament progressistes i transformadors. Malauradament per a Hamon, la decepció per la presidència socialista va tapar completament la renovació profunda que podia implicar pel PS la seva elecció com a candidat. Una elecció que va provocar que fins i tot pesos pesants de l’ala dreta del partit, com ara Manuel Valls, demanessin obertament el vot per Macron.
La incògnita de les legislatives?
La victòria de Macron a la segona volta davant Le Pen ha fet respirar alleugerida molta gent, a dins i a fora de França. Però res no s’ha acabat. Per una banda, el programa de Macron, tal com assenyalàvem més amunt, està lluny de ser tranquil·litzador en molts aspectes de la política econòmica. Però, a més, la possibilitat de dur a terme les seves reformes dependrà del resultat que obtingui a les pròximes eleccions legislatives que tindran lloc durant el mes de juny. I és aquí on tots els altres volen jugar.
El Front Nacional pateix una forta crisi interna com a conseqüència del resultat de les eleccions presidencials, un resultat extraordinari però que s’ha quedat curt en les expectatives de molts “frontistes” i que accentua les contradiccions entre els partidaris d’una extrema dreta xenòfoba desacomplexada i aquells que simplement cerquen una alternativa forta, marcadament nacional i suposadament defensora dels interessos interns, en el marc d’una globalització que sembra desconcert, malestar i desesperança.
La France Insoumise, per la seva banda, intentarà capitalitzar a l’Assemblea Nacional l’ampli suport obtingut a les presidencials i erigir-se en única alternativa creïble d’esquerres a les esperades polítiques neoliberals de Macron, que suposadament rebran el suport de la resta de partits conservadors i, segons ells, del PS. Ara bé, malgrat unes propostes interessants i un resultat més que esperançador el mes de maig, el projecte de Jean Luc Mélenchon pot patir les conseqüències d’una posició molt ambigua respecte de Le Pen, que ja hem analitzat més amunt, així com de les reticències que pugui generar en part de l’electorat d’esquerres una personalitat que pot ser percebuda com excessivament forta i egocèntrica, poc en sintonia amb les propostes de renovació democràtica i participació que presenta el seu partit. A més, la sempiterna divisió de l’esquerra alternativa torna aparèixer amb un lamentable enfrontament públic, i fins i tot davant els tribunals, entre la France Insoumise i el Partit Comunista Francès així com en la impossibilitat de presentar una candidatura conjunta amb Europe Ecologie-Les Verts (segons sembla, a causa de les condicions draconianes imposades pel partit de Mélenchon). Tot això en un moment on per primer cop l’esquerra alternativa podria situar-se davant el PS a unes eleccions legislatives.
La dreta de Les Republicains, pel seu costat, provarà de recuperar la majoria a l’Assemblea Nacional, aprofitant tant la desfeta del PS com la precipitació amb la qual la candidatura de Macron ha hagut de confeccionar les seves llistes, amb una allau de candidatures individuals després de la seva victòria.
El Partit Socialista intentarà recuperar part del poder i el prestigi perduts tant durant la presidència Hollande com arran de les darreres eleccions presidencials. Està per veure si el projecte de Hamon aconseguirà seduir a bona part de l’esquerra que va votar Macron per evitar una terrorífica segona volta entre Fillon i Le Pen, o que va votar Mélenchon perquè era la proposta d’esquerres que més possibilitats tenia de passar a la segona volta.
I Macron intentarà obtenir una majoria absoluta a costa dels dos grans partits tradicionals, Les Républicains i el PS, construint una llista amb personalitats d’una banda i l’altra, que reflecteix també el seu recentment anomenat govern, i comptant amb la destacable tendència dels francesos i franceses de, malgrat les seves conviccions republicanes, cercar un “papà” president fort que disposi dels mitjans per a dur a terme les seves ambicions.
El futur està per escriure
Tot està, doncs, molt obert. Però si de veritat volem evitar que d’aquí a cinc anys es repeteixi el drama i el suspens d’aquestes passades eleccions, i que torni a comparèixer l’amenaça del fantasma ben corpori del feixisme, hi ha molta feina a fer. I la tasca més important per aconseguir-ho és la reducció de les desigualtats. La transparència i la lluita contra la corrupció, la seguretat i el terrorisme, l’educació, Europa, són qüestions de gran rellevància, però que no seran suficients per allunyar els cants de sirena de l’extrema dreta i la recerca incessant d’un buc emissari sempre en situació més precària que un mateix, si no s’aconsegueixen posar en marxa mecanismes eficaços de redistribució de la riquesa i contra l’exclusió que permetin allunyar la necessitat immediata (o la seva amenaça) i la por que l’acompanya.
Per cert, que el principal motiu pel qual el socialista Lionel Jospin no va passar a la segona volta va ser precisament l’èxit i el coratge de les polítiques d’esquerres del seu govern de l’esquerra plural, que van animar a molts votants a votar opcions més d’esquerres per anar encara més lluny. Morir d’èxit, que en diuen. Però això és una altra història que mereixeria un altre article
