L’ALÇAMENT FORÀ (1450-1453)

L’alçament forà fou, exceptuant la Germania, el moviment social més important de la baixa edat mitjana mallorquina. La seva durable consistència (gairebé tres anys) el converteix en un dels episodis revolucionaris més destacables de quants es produïren a l’Europa occidental baix-medieval durant el segle XV. L’Alçament forà tenia unes arrels llunyanes que entroncaven amb la gran insurrecció popular de 1391.

L’oligarquia senyorial dominant mallorquina va controlar el poder municipal mitjançant l’obtenció (amb l’aprovació de la reialesa) del regiment o règim de govern i va copar el sistema financer a través de la instrumentalització del deute públic. Aquest esquema polític i de relacions de poder que comptava amb la complicitat més o menys implícita de la Juraria ja es trobava ben implantat al començament del segle XV i creà un dels moments de major inestabilitat política i social durant la dècada que va precedir l’Alçament. De fet l’Alçament s’hagués pogut produir en qualsevol moment de la primera meitat del segle XV, del cúmul de greuges que causaren l’Alçament, en destacarem tres: la gabella de la sal (un impost creat el 1425 i que sols havia de durar 10 anys, però en revelar-se com una contribució molt substanciosa que només requeria una senzilla burocràcia administrativa, es convertí en una segura font per emetre censals -títols de deute- sobre la garantia de la mateixa per la qual cosa no només es va abolir sinó que en esclatar la Germania encara seguia ben vigent.). La convicció per part de l’estament popular dels grans fraus que es cometien en l’administració pública (el 1425, una de les poques o única revisió dels comptes universals que es va fer durant els segles baix-medievals, va mostrar una malversació per espai d’uns 20 anys -1405/1425- d’unes 380.000 lliures, l’equivalent a 7’5 vegades el pressupost anual del Regne via contribucions. Els gestors responsables i els seus antecessors havien de restituir tan important quantitat a la Universitat del Regne, però fou suficient que Pelai Unís acudís a la cort del rei Alfons el Magnànim per aconseguir -previ donatiu al monarca- que el rei li concedís el regiment de Franquesa, d’aqueixa manera, en canviar el govern i la conselleria, els beneficiats evitaren la publicació de la sentència condemnatòria i en sortiren impunits sense retornar els diners defraudats).

Així, amb matisos, operava el sistema, resultant que un dels màxims responsables de l’estat de postració econòmica o social que havia de suportar el poble era el mateix rei, cap de l’organigrama que configurava el “cos místic” i màxim valedor de la justícia, si bé cal fer avinent que la justícia reial, pel que fa a les tres commocions socials que més impacte crearen en la societat mallorquina: la Revolta de 1391, l’Alçament de 1450 i la Germania de 1521, no existia -entesa, com avui l’entenen els juristes, que, perquè ho sigui, s’ha d’entrar en el fons de la qüestió- i no es podia aplicar perquè qualsevol brot d’insurrecció contra les normes estatuïdes, per injustes que fossin, era considerat il·legal i, per tant, condemnable. Així les coses, no cal estranyar-se que al llarg dels 130 anys que van des de la Revolta de 1391 a la Germania de 1521, es repetissin les revoltes i insurreccions populars malgrat la brutalitat de les penes per als seus caporals (esquarteraments, sentenciats a la forca, galeres…).

Més que de justícia, cal parlar dels costos del perdó reial. Així, a la col·lectivitat corresponsable o no, dels avalots, se li imputava una culpabilitat que havia d’assumir i, per tant, pagar: El 1391 el perdó reial costà als mallorquins 120.000 florins d’or que anaren a les arques reials. El perdó a la Part Forana per l’Alçament de 1450, costà 150.000 lliures que, també anaren a l’erari reial i el perdó de l’emperador pels fets de la Germania 136.000 lliures i escacs.

La dècada precedent a l’Alçament forà fou força conflictiva (5 canvis de regiment en 7 anys! Un dels aspectes més perniciosos del sistema era la divisió de la societat mallorquina en bàndols que tenien els seus capitostos a la Ciutat, però amb importants ramificacions a la Par Forana. Aquests caps de parcialitat es disputaven el regiment i per aconseguir-ho anaven a la Cort per exposar al monarca la conveniència de substituir el regiment vigent per una altra -que era el que ells proposaven- prèvia donació d’una quantitat important de diners que després endossaven a la Universitat com deute públic. D’aqueixa manera, uns diners pagadors per tots, sols beneficiaven uns quants.

El motiu puntual de l’Alçament fou un capbreu reial ordenat pel rei Alfons. El capbreu era una manera d’obtenir, per part del monarca, importants quanties en concepte de multes i composicions. Car tots els pagesos emfiteutes que no tenien els papers en regla (i en aquella època en què la majoria era illetrada no eren pocs) s’exposaven a dures sancions i fins i tot, a la despossessió del domini útil de les terres que conraven.

A Manacor els inspectors capbrevadors foren rebuts a pedrades i hagueren de partir tan aviat com pogueren cap a Ciutat. Els forans, en la seva revolta, aprofitaren una estructura defensiva consuetudinària: les cinquantenes: a cada vila tots els homes hàbils d’entre 15 i 60 anys s’havien d’aprestar per a les armes. Cada 10 homes formava una desena que era dirigida per un desener. Cada 5 desenes formaven una cinquantena que era comandada per un forà amb dots de comandament, anomenat capità. Aquesta estructura permeté a la Part Forana dominar l’illa i assetjar tres vegades la Ciutat entesa com a seu del poder i centre de malversació dels fons públics.

Els setges es produïren l’agost de 1450, la setmana de Pasqua de 1451 i el maig del susdit any. La mala fe del governador i de les oligarquies arrecerades al seu entorn foren causa que aquest mena de guerra civil duràs gairebé uns tres anys. Cal dir, que un important fonament ideològic aglutinava els revoltats. Expressions com que a Mallorca ja havien mort un rei (Jaume III) i per tant, si venia el rei Alfons i no feia justícia li “donarien cap de porc”. O la denúncia que feien les autoritats ciutadanes afirmant que els forans revoltats vivien en “comuna” no respectant les ordres dels oficials reials. Expressions tan vigents com aquesta són dels forans armats el 1450: “Déu ha proveït, que tots els homes han de tenir allò que els correspon per dret i justícia...”

El líder indiscutible de l’Alçament Forà fou el manacorí Simó Ballester, de qui Quadrado, tot i que condemna l’Alçament, arribà a escriure: “Hombre de osadia sin límites i de altísimos pensamientos”. A Simó Ballester, en bona part, es deu la durable consistència de l’Alçament Forà. L’Alçament fou derrotat per l’exèrcit mercenari tramès pel rei Alfons i comandat pel virrei de Sadenya, Francesc d’Erill. A la cruenta repressió, seguí, com hem escrit, la brutal multa de 150.000 lliures (tres vegades el pressupost ordinari del Regne) que acabà d’ensorrar el malmenat camp mallorquí.

Simó Ballester i uns 300 forans salparen cap a Nàpols, amb una galera que els forans havien construït al Port de Pollença. Malgrat les instàncies d’Erill i dels jurats de Mallorca, el rei no executà Simó Ballester, aquest lluità durant uns quatre anys en les campanyes bèl·liques que el rei sostenia contra Florència i contra el Duc de Milà. El 1456 tornà a Mallorca. Molts de pagesos se n’alegraren però Simó hagué de refugiar-se a Menorca, illa en la qual, segons un privilegi atorgat pel mateix rei Alfons, havia de sentir-se segur, però les incessants instàncies dels jurats, d’Erill, i dels grans senyors que veien en Simó un perill, aconseguiren que el rei autoritzés la seva extradició a Mallorca. Simó Ballester, moria escapçat i esquarterat a la Ciutat de Mallorca, la nit de Reis de 1457.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad