A finals del segle XIX es viu un procés d’urbanització social i econòmica que obliga a l’ordenament de les ciutats. La ciutat s’entén com a una eina productiva més, predominant la lògica economicista en el seu disseny, deixant de banda els aspectes de la vida quotidiana. Al llarg del segle XX la ciutat “s’ordena” segregant els seus usos per fer-la més funcional econòmicament, seguint la lògica dels qui només fan dos desplaçaments al dia (i en cotxe): casa-feina i feina-casa. Les grans infraestructures viàries que connecten aquests dos mons solen marcar tots els plans urbanístics. Aquest fet es veu agreujat amb el fenomen de la globalització, que ha provocat, entre altres, que les ciutats es converteixin en marques comercials, cercant “sortir al mapa”. Dins la xarxa global les ciutats esdevenen mono-funcionals, especialitzades en un producte que vendre al món.
Però l’urbanisme és determinant per a la qualitat de la vida de les persones: com més eficient sigui un espai, més temps guanyarem per a realitzar les tasques que ocupen el nostre temps no laboral o per a l’oci. El disseny de la ciutat ha de facilitar les tasques domèstiques o de cura, afavorir la conciliació de la vida laboral, familiar i personal i garantir la seguretat. Tots aquests aspectes han estat històricament ignorats en el disseny d’unes ciutats concebudes com a màquines productores.
L’urbanisme amb perspectiva de gènere significa posar en igualtat de condicions les exigències derivades del món productiu i les derivades del món reproductiu. Una ciutat pensada des de la perspectiva de gènere (són principalment les dones les que s’ocupen de les tasques de la casa o del cuidat dels dependents, siguin infants o majors) serà una ciutat pensada per a la vida quotidiana i una ciutat més inclusiva.
Una ciutat dissenyada amb perspectiva de gènere té en compte la periodicitat d’usos dels seus equipaments per part de la població. Així, un equipament d’ús diari (escola, parc infantil, mercat, centre de dia…) no hauria d’estar a més de 500 metres. El model de ciutat segregada, a part de fer del transport privat una necessitat, resta moltíssima qualitat de vida tant per al temps perdut que impliquen uns desplaçaments que haurien de ser breus, com per la despersonalització de la ciutat. Ja no es viu als barris, només s’hi dorm.
També és fonamental la qualitat de l’espai públic: amb bancs a les places i durant els trajectes, ombres, voreres prou amples, tenir en compte l’accessibilitat o a on es col·loquen els contenidors. L’espai públic ha de ser un espai amable, de convivència, on les persones que habitin un barri o un poble es puguin relacionar i viure en comunitat.
Un altre dels aspectes dels quals tracta l’urbanisme amb perspectiva de gènere, i relacionat amb aquesta “amabilitat” de l’espai, és el tema de la seguretat. Existeixen molts factors que afavoreixen la percepció de seguretat (perquè no deixa de ser un tema de percepció), però n’hi ha dos de bàsics: la visibilitat i l’afluència de persones. Veure i ser vista i sentir i ser sentida és vital per a poder fer un ús normalitzat de l’espai. Els espais mono-funcionals, on només es fa vida unes certes hores al dia, es converteixen en espais insegurs fora d’aquestes hores. En relació a aquest fenomen s’han elaborat a diverses ciutats “mapes de la ciutat prohibida”, on es cartografien aquells espais percebuts com a poc segurs i, per tant, que s’eviten. Al cap i a la fi, són espais perduts.
Estem parlant de com millorar la vida quotidiana, així que és imprescindible la participació. L’urbanista no pot conèixer les necessitats concretes d’una barriada sense xerrar amb les persones que la viuen.
La Llei Orgànica 3/2007, per a la Igualtat efectiva de dones i homes senyala que “les Administracions Públiques han de tenir en compte en el disseny de la ciutat, en les polítiques urbanes, en la definició i execució del planejament urbanístic, la perspectiva de gènere, utilitzant per fer-ho, especialment, mecanismes i instruments que fomentin i afavoreixin la participació ciutadana i la transparència”.
Des del planejament urbanístic es tendeix a veure la ciutat com un tot, com un conjunt, i no es posa esment als detalls que només es veuen disminuint l’escala. Sovint es cau en la trampa de creure que davant el mateix problema val la mateixa solució, sense investigar les causes o les necessitats. Prima la quantitat a la qualitat, el “que” sobre el “com”. Per exemple, un barri o un poble pot tenir tres parcs infantils, però si tots estan enfocats a la mateixa franja d’edat, perden el sentit.
Moltes vegades aquestes actuacions consisteixen en petites intervencions com la millora de l’enllumenat o de l’accessibilitat o la instal·lació de mobiliari urbà, per exemple. Unes petites millores de les quals només són conscients de la seva necessitat les persones que s’hi troben dia a dia. Les grans intervencions localitzades només beneficien als seus habitants més propers i poden provocar un desequilibri que dugui a la gentrificació i pèrdua d’identitat d’un barri.
En resum, l’urbanisme amb perspectiva de gènere pretén adaptar la ciutat a les necessitats de les persones, empoderant-les, i fent de l’espai públic un espai segur, accessible, amable i de trobada.
