Estem davant d’un llibre que no només estudia a si mateix el naixement, organització, funcionament, èxits i desaparició del MDM: El Movimiento Democràtico de Mujeres.. De la llucha contra Franco al feminismo (1965-1985) Ed. Catarata, Madrid 2016, de Francisco Arriero Ranz. És en primer lloc un llibre d’Història, el resultat, doncs, del treball rigorós i exhaustiu d’un historiador. Un treball que planteja el tema de la militància conscient i activa, a l’Espanya contemporània. Una obra que parla d’unes dones amb un fort compromís polític i social, amb grans dosis d’indocilitat.
Una investigació que posa de manifest el protagonisme de les dones, en general, independentment de la seva militància, ideologia, credo, classe social o edat. Però és també un llibre que es refereix a aquestes persones que han contribuït a fer, de forma majoritària, història, encara que normalment no surten als llibres d’Història. El llibre El Moviment Democràtic de Dones és un treball d’investigació històrica que tracta de donar veu als sense veu, i d’aquesta manera ser capaços d’explicar la història recent del nostre país, a través d’un estudi rigorós i “des de baix”; i en això, és clar, té molt a veure la metodologia emprada.
Voldria destacar així mateix el subtítol del treball perquè en ell s’especifica la profunditat de la investigació: De la lluita contra Franco al feminisme, uns temes d’enorme interès per a la historiografia contemporània i dels quals no s’han realitzat conjuntament un gran nombre de treballs fins ara i menys amb encara amb l’enfocament, l’extensió i el punt de partida que es donen en aquest llibre. Ens trobem, doncs, davant d’un treball valuosíssim per a l’estudi del moviment feminista “de segona onada” a Espanya, i en general en els moviments socials i associatius a casa nostra; on també s’analitza de forma nova la visibilització de les dones en la lluita contra el franquisme i a favor de la recuperació democràtica.
El context històric, on s’insereix el treball, és igualment imprescindible per entendre la militància, les lluites prodemocràtiques, i particularment les de les dones; és a dir lluites per la igualtat dels sexes, a l’Espanya del temps present. Aquest temps al qual es referia Walter Benjamin com “el temps en què habitem i ens habita: el temps actual, el temps de la història com a coneixement”. M’estic referint a uns anys, especialment convulsos i canviants, alhora que apassionants i esperançadors, els anys del tardofranquisme i el postfranquisme polític, que coincideixen en part amb els vint anys d’existència del MDM: 1965-1985.
La metodologia utilitzada per l’investigador, bàsicament, les fonts orals, aquesta tècnica especialment idònia per analitzar el passat recent; encara que, com és evident, l’autor explica, per l’anàlisi històrica rigorosa, amb altres fonts, que podríem qualificar de “clàssiques”: hemerogràfiques, documentals, arxivístiques escrites… Es complementen amb l’aportació d’altres disciplines com l’etnografia, la Sociologia o l’Antropologia.
L’oralitat no només aporta una major calidesa al relat històric, sinó que contribueix a donar un component qualitatiu a l’estudi d’investigació, alhora que, ben utilitzat, un component democràtic; però sobretot supleix la manca d’altres fonts, particularment les escrites i l’absència d’informació en determinats temes com són, entre altres, els que aquí ens ocupen. En definitiva el que l’autor hagi escollit les fonts orals perquè serveixin de base al seu treball no és ni de bon tros casual o un forçat i innecessari esnobisme, és coherència investigadora i coneixement exhaustiu i pràctic de la metodologia oral. Caldrà recordar amb Paul Thompson “que hi ha trossos essencials del passat amagats a la memòria de la gent”.
La tècnica oral serveix, basant-se en la memòria relatada i registrada dels protagonistes de la història, per construir l’anàlisi històrica del Temps Present. És una nova forma de fer història, fonamentalment història social, però, evidentment, no és una altra Història, com alguns han pretès, és Història amb majúscula. Es tracta d’incorporar a un context sociohistòric més ampli les vivències individuals, que són la matèria primera de la font oral.
Qualsevol treball d’investigació històrica rigorosa i d’aportació requereix la utilització de fonts, aquestes fonts poden i han de ser diverses, com he assenyalat. Dependrà de la naturalesa de la investigació que s’utilitzin unes o altres fonts. La utilització de la font oral com a principal punt de partida per a la comprensió històrica, dependrà dels objectius proposats i del tipus d’història que vulguem construir, si l’objectiu és realitzar una història analítica i qualitativa l’opció de les fonts orals serà encertada. Si bé és cert que els historiadors orals tendim a construir les nostres pròpies fonts, per després utilitzar-les com a matèria primera de la nostra investigació, no ho és menys que no és imprescindible fer-ho, ja que en aquests moments del desenvolupament arxivístic a Espanya, podem utilitzar registres orals ben construïts, i fins a cert punt prou abundant.
La història oral és relat construït i contextualitzat a partir de la memòria, però la memòria no és història, la intervenció de l’historiador/a és imprescindible perquè així sigui. El recurs de l’entrevista oral, servirà per conèixer de primera mà i en primera persona els comportaments individuals i col·lectius en una formació social històrica determinada en aquest cas el tardofranquisme i la transició a Espanya. I extrapolar des de l’individual al col·lectiu, per aconseguir una aportació decisiva al coneixement històric, en gran mesura gràcies a la feina de l’historiador, que posa contrapès amb la contrastació i complementació de fonts a les manifestacions personals dels protagonistes.
Sens dubte el coneixement de la història del Temps present a Espanya, i en particular la història dels moviments socials i polítics en la segona meitat del segle XX a Espanya, compta a partir d’aquest llibre amb un coneixement més rigorós i exhaustiu que fins ara teníem d’ells. Després de llegir aquesta investigació tenim una idea més clara del que va ser i va representar, una organització com el MDM. Ens serveix per conèixer la gènesi, estructura i funcionament, de partits polítics i organitzacions sindicals descendint als fets i abandonant la teoria política.
El llibre ens mostra de forma palmària, que calia destruir i construir, destruir al franquisme i el que aquest significava de repressió i manca de llibertats; una lluita que va liderar durant anys el Partit Comunista d’Espanya, com no només veiem en el llibre, sinó que coneixem per innombrables estudis, un combat que va avivar l’organització inspirada per El Partit: el MDM. Amb èxit desigual, ja que si bé el dictador va morir al llit, es van posar les bases de la recuperació democràtica a Espanya, a través de l’anomenat “consens”, això sí, amb un molt alt cost personal i col·lectiu de repressió.
Calia construir la societat democràtica pluralista, igualitària i integradora, també amb èxit desigual, un notable pluralisme polític, una acceptable reconciliació i una decebedora igualtat social i de gènere. En el camí alguns dels protagonistes col·lectius han sucumbit com ho demostra pràctica o total desaparició del PCE, el PTE o el MDM. D’altra banda el desenvolupament del feminisme o la consolidació de l’Estat del Benestar, vénen a proposar un reconeixement a l’esforç de molts dels protagonistes del període esmentat, en el temps que aborda aquest treball: el tardofranquisme i la transició.
En definitiva estem davant un llibre que parla de dones rebels, lluitadores antifranquistes, i defensores de la democràcia. Unes dones que van descobrir el feminisme quan van entendre que la igualtat i el socialisme no es podien construir sense elles.
El Movimiento Democràtico de Mujeres.
De la llucha contra Franco al feminismo (1965-1985)
Ed. Catarata, Madrid 2016, de Francisco Arriero Ranz.
*traduït de l’original en castellà
