La Germania mallorquina

El passat 7 de febrer del 2021 es compliren els cinc-cents anys de l’inici de la Germania mallorquina. L’aixecament, revolta i revolució agermanada que sacsejà la societat illenca en la primera meitat del segle XVI està enguany d’aniversari.

Per entendre per què sorgí l’alçament agermanat a l’illa, s’han de tenir en compte tres aspectes: 1. Les revoltes de la baixa edat mitjana a Europa. 2. El context dels segles XIV i XV amb les revoltes de 1391 i 1450 a Mallorca. 3. El context en el qual esclatà la germania, és a dir, a principis de la dècada del 1520.

Per tant, tenint això en compte, ja es pot intuir que, com passa amb la majoria de fenòmens històrics, no només hi havia una única motivació que provocà l’esclat agermanat. Així, es pot dir que la Germania mallorquina fou motivada per una multiplicitat de factors que fan que a principis del 1521 a Mallorca es respirés un clima alterat i tens.

En primer lloc ha de quedar clar que la revolta s’emmarca dins d’una sèrie de convulsions europees que marquen la primera crisi del sistema feudal: les jacqueries franceses, la insurrecció anglesa del 1381, els ciompi italians, els irmandinhos gallecs, les comunitats de Castella, i les guerres camperoles alemanyes.

En segon lloc, la Germania mallorquina esclatà a Ciutat el 7 febrer d’ara fa cinc-cents anys, fruit d’un cúmul de problemes sense resoldre i acumulats durant segles¹. De fet, al llarg dels segles XIV, XV i XVI al Regne de Mallorca s’anaren reunint un seguit de condicionants que establiren les bases d’unes reivindicacions i demandes que es repetiran i ampliaran en tres moments claus per a la història baix medieval i moderna de l’illa: la Revolta de 1391, coneguda com l’Assalt al Call, la Revolta Forana de 1450 i la Germania en el 1521. Ara bé, l’alçament agermanat s’ha explicat tradicionalment a través de dues causes; les econòmiques i les males collites. Aquesta, però, és una explicació molt simplista per fer veure que aquest aixecament era: injustificat, espontani, sense organització i buit de contingut².

En tercer lloc, aquest alçament durà vint-i-cinc mesos i esclatà en el moment i lloc idonis per fer de l’inici del regnat de Carles V, un període molt convuls. L’aixecament agermanat a Mallorca s’ha de contextualitzar en una època molt complexa per a la Monarquia hispànica. El jove monarca i emperador Carles V tot just arribat al tron va haver de fer front a tres alçaments pràcticament simultanis: la Germania valenciana (1519-1521/22), les Comunidades castellanes (1520-1521) i la Germania mallorquina (1521-1523) que s’inicià quan aquests dos anteriors estaven ja pràcticament en declivi. És important destacar, però que malgrat que foren alçaments més o menys simultanis responen a tota una casuística pròpia de cada territori tot i que és indubtable la relació entre ells.

De fet, els contactes entre els agermanats mallorquins i els valencians els trobem des dels inicis dels aixecaments. Pel que fa als contactes amb els comuners castellans, se sap també que un cop derrotats a Villalar, hi va haver comuners que varen venir a Mallorca i lluitaren en el bàndol agermanat, concretament amb el setge a la vila d’Alcúdia que restava antiagermanada o mascarada³.

Són molts els historiadors que han reflexionat sobre la possibilitat que l’aixecament agermanat mallorquí es pogués produir sense l’existència dels alçaments coetanis que hi va haver dins la Monarquia Hispànica. Ara bé, és possible que s’hagués fet amb un altre nom i amb alguns aspectes diferents a causa de la problemàtica pròpia de l’illa i acumulada durant segles sense resoldre.

Entre la múltiple problemàtica present al Regne de Mallorca al segle XIV, XV i XVI trobem la necessitat de fer una reforma administrativa per sanejar l’economia⁴. Ara bé, era impossible de dur a terme perquè els sectors poderosos impedien qualsevol classe de reforma que pogués alterar els seus privilegis⁵. A més d’aquest greu i preocupant problema s’hi havia d’afegir les contínues onades de pesta, els elevats donatius que s’havien de fer als monarques en cas de guerra⁶, coronatge o maridatge i l’èxode del camp a la ciutat⁷ que provocava que els que es traslladaven a ciutat deixessin de contribuir per les propietats que conservaven a les viles. Per tant, ens trobem que els imposts requeien en una població pobra, delmada per la pesta i cada cop més reduïda per l’èxode a Ciutat⁸.

Però per acabar-ho d’adobar, al segle XV s’hi afegiren més problemes com l’augment del deute públic, la contribució a les càrregues comunes del Regne, l’excessiva pressió fiscal, la demanda dels forans d’augmentar la participació en el Govern, un major control administratiu de les finances públiques, el problema pràcticament endèmic de dèficit de producció cerealística⁹ i els enfrontaments entre les parcialitats per controlar el govern agreujaren encara més la situació¹⁰. Amb tota aquesta problemàtica acumulada s’hi afegí el capbreu reial que ordenà Alfons el Magnànim que suposava una sangria econòmica pels sectors més humils.

El canvi de segle, no provocà una millora i s’afegiren altres factors com la reivindicació dels forans reclamant l’aplicació de la Sentència Arbitral de 1512¹¹, la suspensió del virrei Aymerich del seu càrrec, el procés contra el regent Frederic de Gualbes i els conflictes entre els bàndols Call i Almudaina, no feren que la situació remetés. Però si hi ha un fet fonamental, imminent a l’esclat de la Germania mallorquina, és la defensa de Bugia el 1515, on participaren molts de mallorquins. Aquesta expedició proporcionà als mallorquins el coneixement de les espingardes i l’ús més extensiu d’una organització militar que seria emprada durant la Germania mallorquina; els deseners i els cinquanteners¹².

Els mesos anteriors a l’aixecament a ciutat començaren a sorgir rumors que s’estava gestant un alçament popular. El virrei i governador del Regne de Mallorca, Miguel de Gurrea, com a mesura desesperada per frenar-ho i evitar un alçament a l’estil de la Germania valenciana (1519-1521) ordenà la detenció de set menestrals per ser els principals sospitosos. Aquests eren: Joanot i Francesc Colom, Pasqual Rosselló, Rafel Ripoll, Pere Begur, Guillem Vich i Joan Crespí. Com a resposta, l’endemà, dia 7 de febrer, es va produir una gran concentració de gent davant Cort reclamant l’alliberament dels menestrals, objectiu que es complí i que marca l’inici de la Germania mallorquina¹³. 

A partir d’aquells moments i fins al setembre del mateix any, el líder de la germania sota el títol de Instador del bé comú, va ser Joan Crespí¹⁴. Durant els primers mesos d’aixecament els fets més destacats varen ser: la destitució de Miguel de Gurrea del seu càrrec per part dels agermanats¹⁵. La creació d’una institució per a gestionar l’aixecament anomenada Tretzena¹⁶ (formada per l’instador i dotze tretzeners representant la ciutat i la part forana). A més a més, la revolta passà de ser exclusivament ciutadana a què les viles de tot Mallorca s’agermanessin, a excepció d’una, Alcúdia.

Entre els principals successos violents destaca l’assalt al castell de Bellver el 29 de juliol¹⁷, on foren assassinats molts dels integrats de la família de Pacs, entre ells, el mateix Pere de Pacs, el qual havia substituït breument a Miguel de Gurrea, quan aquest va ser destituït de llur càrrec. Al mes de setembre, Joan Crespí començà a caure en desgràcia en ser acusat de massa moderat com a líder de la germania mallorquina i després del consell general del 23 de setembre, fou destituït, empresonat i posteriorment assassinat pels mateixos agermanats segons l’historiador Josep Maria Quadrado.

Durant aquests primers vuit mesos, tot i semblar que el bloc agermanat era fort i unitari, s’ha de dir que patiren desafeccions i traspassos de gent al bàndol antiagermanat o mascarat. Aquests últims es refugiaren a espais com la Seu, el castell de Santueri o a Alcúdia pel que fa a Mallorca. Molts d’altres, s’exiliaren a Eivissa, Menorca, València o Barcelona.

El consell general del 23 de setembre, suposà l’entrada a la direcció del govern de Pau Casesnoves i Joanot Colom¹⁸, tot i que, el protagonisme l’ocupà aquest darrer. Fou aleshores quan es va dur a terme la política econòmica plantejada que consistia en: aplicar la sentència arbitral del 1512 i la supressió dels drets com el de molitja, el quint del vi, la sisa de la carn, el segell del tèxtil, i la gabella de la sal¹⁹.

A partir de l’octubre del mateix any i durant els primers deu mesos del 1522, els agermanats sotmetran a setge la vila d’Alcúdia per no voler dur a terme la Santa Quitació i ser lloc de refugi de mascarats²⁰. Els seus contraris, els antiagermanats o mascarats, començaren a preparar una contraofensiva per aconseguir aplicar l’ordre anterior a Mallorca²¹.

L’esquadra reial arribà a Mallorca el 13 l’octubre del 1522 comandada per Juan de Velasco. Aquest intentà negociar al port de ciutat, però sense èxit i davant l’atac dels agermanats, es dirigiren a Alcúdia, des d’on es començà una política intimidatòria a les viles veïnes²².

El 29 d’octubre, part de l’exèrcit reial intentà i aconseguí després d’una dura resistència la reducció de la vila de Pollença per les armes. El total de víctimes segons les fonts, ascendí a prop de cinc-cents morts²³. L’endemà, Gurrea envià les provisions reials i l’edicte intimidant la rendició de sa Pobla, lloc on s’instal·là Gurrea amb l’exèrcit i des d’on intimidava Muro. Fou aleshores quan es va produir la batalla més sanguinària i cruenta de la Germania mallorquina, la de Son Fornari, on moriren més de mil agermanats²⁴.

A les darreries de novembre es produí una altra gran derrota pels agermanats la batalla del Rafal Garcès, entre Inca i Binissalem on moriren uns cinc-cents agermanats més²⁵. A principis de desembre l’exèrcit reial s’instal·là al monestir de la Real i iniciaren el setge a la ciutat²⁶.

Al mes de gener, en un intent desesperat dels agermanats d’aconseguir el favor reial i poder parlar amb l’emperador per explicar-li els fets. Es confeccionaren i s’enviaren a la cort a través de Bartomeu Ventallol les claus d’or del Regne de Mallorca. Malgrat aquest gest, el rei no acceptà les claus. Carles V només volia obtenir la rendició dels agermanats mallorquins i restablir l’ordre anterior²⁷.

Finalment, el 7 de març de 1523, la ciutat de Mallorca va haver de capitular²⁸.

La repressió que es va dur a terme a l’etapa final de la Germania i un cop acabat l’alçament va ser molt dura amb sentències de mort, condemnes a galeres i multes econòmiques per a tota la població. Es pot dir, que aquesta repressió suposà un vertader trauma que marcà les generacions següents. El fet que no es conservin llegendes, cantarelles o refranys sobre aquest esdeveniment²⁹, quan sí que se’n conserven d’anteriors, ens indica l’abast que assolí la repressió.

És per aquest motiu que es diu que la repressió de la Germania mallorquina durà com a mínim, tres segles, concretament els 299 anys que el cap de Joanot Colom, líder de l’alçament, restà dins una llanterna de ferro a la porta pintada de Ciutat.

Ara bé, segons historiadors com Jaume Serra, la ideologia agermanada sí que va persistir en els anys posteriors a l’alçament. De fet, es tenen algunes mostres, en la dècada del 1560 la Universitat i el lloctinent hagueren d’intervenir el mercat de cereals per evitar l’esclafit d’una nova germania i en el període de 1618-1625 encara es detecten reunions sedicioses, amb cartells incitant una nova germania³⁰.

1 SANTAMARÍA, Á. (1971). «Sobre los orígenes de la Germanía de Mallorca». Mayurqa: revista del Deppartament de Ciències Històriques i teoría de les arts, nº5, p. 27.

Comparteix l'article