Quan el passat 23 de març ens va deixar en Miquel Ramón l’esquerra eivissenca i balear va perdre tot un referent. En Miquel ha estat a les darreres quatre dècades, una figura cabdal, fonamental en el progressisme illenc, una figura icònica de la política.
Miquel Ramón, nascut a Jesús el 1953 al si d’una família de majorals, ingressa al Partit Comunista l’any 1973, de la mà de Joan Calvera i Antoni Planells “Malalt”, entre d’altres. Eren els temps de la clandestinitat, del treball callat, discret; però imprescindible construint ponts amb altres forces polítiques antifranquistes. En aquest context formà part de la Mesa Democràtica i de la posterior Junta.
A les eleccions municipals del 3 d’abril de 1979, les primeres democràtiques des de 1934, fou escollit pel PCE regidor a Vila. Era un dels vint-i-sis regidors que el principal partit de l’antifranquisme havia aconseguit a les Balears. Dos anys després deixà el càrrec a Néstor Torres per continuar exercint com a secretari general de Comissions Obreres a les Pitiüses fins al 1983.
Miquel Ramón no era un home de divisions ni d’escissions. La seva lleialtat al seu Partit i els seus ideals era a prova de bombes, tot i les travessies pel desert que hagueren de viure. El 1984, tot i la seva visió crítica amb la línia del Partit, es mantingué al marge de la creació del PCPE a les Illes.
Miquel Ramón fou coordinador d’Esquerra Unida a Eivissa i Formentera entre 1992 i 1999 i d’Esquerra Unida a les Balears entre 2005 i 2009. Són els anys daurats dels pactes d’esquerres a les Illes i en Miquel hi jugà un paper fonamental per rompre les barreres i desconfiances entre els partits progressistes. Durant aquesta etapa que Miquel Ramón serà diputat al Parlament pel Pacte de Progrés eivissenc entre 1999 i 2005 i conseller al Consell d’Eivissa entre 2005 i 2010 per Eivissa pel Canvi.
Fou en els tres darrers anys d’aquesta etapa, que Miquel pogué treballar en primera línia en el que era una de les seves passions i obsessions: la protecció del territori. Eivissa patia com ningú el boom immobiliari: desprotecció del territori, construcció de les autopistes, descontrol administratiu…. En aquesta Eivissa del “tú ves fent…” en Miquel timonejà la Conselleria de Territori amb l’encàrrec de realitzar un nou PTI, evidentment més restrictiu. Va patir l’oposició d’alguns tècnics, d’alguns companys d’equip de govern, va patir manifestacions d’”eivissencs d’ordre”, va patir amenaces vetllades o gens dissimulades en primera persona, a les que ell responia amb el seu somriure sarcàstic però ferm i amb alguna cita literària o cinematogràfica.
La humilitat de Miquel Ramón era directament proporcional a la seva coherència. No era un home que li agradessin les discussions; coneixia les seves idees i, sobretot, coneixia i respectava profundament les idees dels seus rivals polítics. Maltractat sempre pels mitjans, mai va tenir una mala paraula per a un oponent polític.
Els darrers anys, els de la “nova política” havia fet un esforç molt gran per adaptar-s’hi i comprendre la situació. Va entendre com ningú que la necessitat del moment requeria noves formes d’actuar. I ell, fidel a tota una tradició, sortia moltes nits de les campanyes electorals a aferrar uns cartells on ell, lleial i coherent, s’hi reconeixia i reconeixia als seus companys.
