In memoriam

En el record entranyable d’Antoni Mas Romaguera

Amb 61 anys ha mort en Toni. Una mort inesperada. Una mort injusta. Una mort que ens trasbalsà a tots els que el coneixíem. Els nostres camins varen començar a coincidir en la constitució de la Coordinadora d’estudiants a l’any 1972-73. Jo hi anava en representació de la Delegació a Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, ubicada a l’Estudi General Lul·lià. Ell encara estudiava al Col·legi Lluís Vives i era el seu representant. El moviment estudiantil clandestí a Palma en temps del franquisme, s’inicià en els nuclis universitaris incipients, però s’organitzà de manera conjunta amb els estudiants d’instituts i centres de batxillerat. Des de el primer moment fou un entusiasta organitzador, implicant a estudiants, amics i familiars en els moviments d’oposició antifranquista. Ingressà al PCIB i l’any 1974 compartirem pis i militància al PSUC, a Barcelona. Ell a primer de dret, jo fent el cinquè curs de Geografia. D’aquelles experiències sempre ens quedà un lligam de complicitat, una mena de longitud d’ona comuna, que malgrat els anys de separació, d’amistat desgraciadament no realimentada, ens feia reconèixer-mos a l’instant, quan coincidíem en actes, manifestacions, encontres pel carrer…

Va treballar amb la PIMEM i es va dedicar en cos i ànima. Creia en les seves potencialitats i amb aquesta organització va viure bons moments i experiències doloroses; les contradiccions que comporta tota feina que uneix la vessant estrictament professional amb la d’un projecte associatiu que no es pot veure des de la passivitat amorfa o resignada. Va intentar dur les idees a la pràctica, sumant-se a l’aventura empresarial i topant-se en la duresa de la crisi. I va estar al capdavant de la PIMEM en la seva penúltima etapa, a on impulsà l’obertura de relacions cap al món dels sindicats i intentar recuperar el paper sociopolític que una institució com la PIMEM ha de tenir, especialment en el reclam d’un bon finançament, més competències autonòmiques i més implicació en els òrgans de participació institucionals. Aquests darrers anys estava amb la família, superant un primer avís d’infart, arreglant serrells de la seva empresa i col·laborant amb l’Arnau, el seu fill estimat.

No puc deixar de relacionar la vida de Toni amb la de la seva companya Irene Salamanca. Una excel·lent professional, una persona que es comprometé al mateix temps que Toni, amb una forta i càlida personalitat, activista i presidenta avui en dia d’ATTAC Mallorca i una de les capdavanteres en el seu moment de la Crida de les camisetes verdes. Un suport que en Toni va tenir el luxe de poder gaudir des de la seva adolescència i sempre quan més la necessitava.

Una gran quantitat de gent donà el condol als familiars a l’acte d’acomiadament civil que es realitzà a les instal·lacions de Bon Sossec. Com recordà la seva cosina Xisca Mas, sempre recordarem d’en Toni la seva rialla animosa i la seva empenta contagiosa.

Fins a sempre Toni!

Comparteix l'article