Presentar la figura i l’obra de Jaume Salvadiego em resulta veritablement complicat en uns moments envaïts de tristor per la pèrdua d’un amic i col·laborador excepcional. Salvadiego era un creador nat: exercia d’artista, dissenyador gràfic, docent de tallers, fotògraf rastrejador d’imatges urbanes, actor ocasional, gestor cultural i col·laborador de projectes dispersos que palesen una curiositat i un compromís infatigable. Però per damunt de tot, era un amic que conreava l’amistat com un bé superior, com una forma de garantia i resistència per fer front a un entorn social i polític que no el satisfeia. L’enorme cabdal d’amistat que atresorava era la raó de la seva existència juntament amb l’amor immens cap al seu estimat fill Marc. Jaume Salvadiego posseïa una sorprenent elegància natural acompanyada d’una dignitat i un sentit de l’honestedat inusuals, unes qualitats que trobam pràcticament exhaurides en el món actual. I totes aquestes virtuts restaven amarades d’una ironia subtil i sorneguera capaç de fulminar a l’instant persones, fets o situacions que mai no tendrien cabuda en el seu cercle personal.
Salvadiego habitava amb més facilitat els terrenys alternatius i gairebé sempre, treballava des d’espais que fugien de l’aixopluc institucional. Era el plaer i la llibertat de sentir-se independent i sense la pressió comercial de galeristes o de l’oficialitat dels museus. L’estreta col·laboració amb el Bar Rita en seria un bon exemple: des d’aquest espai va impulsar un bon grapat d’exposicions d’artistes de qualitat reconeguda, artistes que habitualment defugien la presència en els canals convencionals de l’escena local. Record especialment les mostres de Lluís Juncosa, Miquel Àngel Llonovoy, Tatum, Jaume Gual, Doctor Morey i tants d’altres que va impulsar des d’allà; a més de mostrar les seves creacions una vegada a l’any. Aquest estiu havia iniciat una nova experiència amb la presentació de tres mostres alhora a tres espais diferents -Bar Rita, Sa Travessa i Ca na Juanita-, una iniciativa amb voluntat de tenir continuïtat gràcies a l’èxit obtingut i a la dinamització que suposava per al barri i els locals esmentats. Sense oblidar les fèrtils col·laboracions amb l’espai d’Antònia Camia, primer a Palma i després a Felanitx, aportant dissenys específics d’objectes i altres propostes. L’amic Salvadiego és un exemple a seguir de com començar a pensar la cultura d’una altra manera després d’aquesta crisi ferotge. N’és un exemple de creació participativa i bona gestió cultural amb pressuposts irrisoris i sense necessitat de suports institucionals. Una forma de pensar l’art en una escala més propera i més íntima que contribueix a sanejar un sistema cultural greument ferit.
L’afany d’experimentar i el seu amor a la poesia el va dur a voler visualitzar alguns dels poemes d’Andreu Vidal, poesia que va descobrir tard però quan ho va fer, el va captivar immediatament. Salvadiego es va sentir atret per aquesta part visual que sempre acompanya la poesia d’Andreu Vidal i de manera gairebé espontània, va començar a reunir peces aïllades del seu entorn primigeni, peces amb les quals creava poemes visuals segons li anaven suggerint els texts de Vidal. Després de repetides lectures dels versos escollits, l’artista organitzava els objectes descontextualitzats, en nous conjunts amb lleis pròpies en el qual inseria el poema que l’havia inspirat. El resultat és d’una bellesa decadent, a vegades surrealista o tenebrosa però sempre immensament poètica. També en alguns d’ells hi trobam alguns llampecs del seu humor característic i a d’altres, certs resons de l’artista americà Joseph Cornell. El conjunt d’objectes poètics creats per Salvadiego va ser l’origen de la gran exposició dedicada al poeta Andreu Vidal -“Andreu Vidal. Restar per sempre en la cosa mirada”- produïda per la Fundació Mallorca Literària al CC Misericòrdia, mostra que preparàrem junts amb la col·laboració de Tatum i Gabo Colom en el disseny del muntatge. Tot i que ja ens coneixíem des de començaments dels anys noranta, la llarga preparació d’aquest projecte amb tots els entrebancs que junts patírem, va reforçar enormement la nostra amistat i em va fer descobrir nous registres d’una personalitat divertida, generosa i entranyable. He tengut molts col·laboradors al llarg de la meva vida professional però puc donar fe que mai no m’havia trobat una persona tan resolutiva amb un esperit de disponibilitat immediata i amb tants registres alhora. Les seves habilitats eren tantes que sense adonar-te esdevenia imprescindible en el teu dia a dia. Està clar que la seva absència ens deixa orfes i amb una vida a partir d’ara, molt més difícil.
Salvadiego rastrejava habitualment els contenidors i els mercats de vell a la recerca d’objectes trobats que el seduïssin o despertassin el seu interès, coses que “de tant fremir a penes existeixen” com diria Andreu Vidal en un dels seus poemes. Objectes vells o morts que s’havien desproveït de la funció per la qual havien existit. Artista i poeta són d’una generació que va saber trobar poesia més enllà de la literatura, en objectes devastats pel pas del temps o en imatges esmorteïdes, amb la capacitat d’arreplegar-los en associacions surreals i aconseguir finalment una nova funció visual i poètica. Dins aquesta mateixa línia inclouríem el treball que va realitzar sobre imatges d’antics rètols de comerços del centre de Palma.
El territori més conegut de l’obra de Jaume Salvadiego són les seves criatures marines obtingudes mitjançant la tècnica japonesa de gyotaku, o bé retocades amb pintura o directament pintades amb acrílic. Un univers en el qual suren pops, sèpies, ratjades, anfosos o caps roig i que Salvadiego va gaudir de transitar fins al final dels seus dies. Encara resta oberta una exposició que he comissariat a Can Pieres de Montuïri en la qual les seves criatures dels fons marins dialoguen en harmonia amb les escultures de ferro rovellat de Ferran Aguiló. També la crisi sanitària va obligar a ajornar una exposició prevista a la Galeria Dionís Bennasar sobre aquest tema i que esperam que s’arribi a inaugurar.
A més dels mons poètics i submarins, Jaume Salvadiego va crear una excel·lent col·lecció de retrats de figures del món del jazz -Chet Baker, Charles Mingus, Nina Simone... Una llarga llista que inclou els músics més potents d’aquest món musical. Un conjunt de retrats que va voler mostrar sense èxit en el context del festival de jazz recuperat per l’Ajuntament de Palma. Per altra banda, també són molt interessants els retrats d’escriptors que eren del seu gust com és ara, William Borroughs, Charles Bukowski, Walt Whitman o H.P. Lovecraft. I sense oblidar-nos del seu interès a retratar figures del món de la boxa com el boxejador francès Marcel Cerdan. Tot plegat, un conjunt d’obra artística de qualitat que hauria de ser ordenada, catalogada i mostrada al públic per evitar de totes les maneres que pugui caure en l’oblit.
Amic Jaume Salvadiego, com deia el gran poeta Paul Valèry “Le vent se lève… Il faut tenter de vivre”. Haurem d’intentar viure sense tu.
PS : Des de l’equip de redacció de l’altramirada.cat volem agrair a l’amiga Magdalena Aguiló Victory aquestes paraules. En Jaume Salvadiego va col·laborar, durant uns anys, amb les Fundacions Darder Mascaró en el disseny i composició dels nostres anuncis dels actes, en el primer número en paper de la nostra revista, sempre disposat amb eficàcia i celeritat. Perviurà en el nostre record.
