https://secularitzassociats.blogspot.com/2020/08/pere-casaldaliga-bisbe-lluitador-amb.html
Quan el bon amic Biel Pérez em demana un comentari sobre Pere Casaldàliga per a «L’altra mirada», pensa que puc oferir-n’hi algun de vivencial i apropat, una mica diferenciat del que publiquen amb dades biogràfiques i anecdòtiques els mitjans convencionals. Tot d’una li responc que sí.
Pere Casaldàliga i Pla representa per a mi un dels referents més ben valorats d’allò que consider que ha de ser avui dia un bisbe catòlic.
Directament no l’he tractat mai de prop, no n’he tengut cap oportunitat, ni tampoc me l’he cercada amb afany. El coneixement que en tenc, d’aquest gran líder de l’església brasilera i de la malmenada teologia de l’alliberament, que practica intensament i radicalment fins a la mort, és molt limitat però molt intens.
Home que marca intensament la meva praxi cultural, social, política i religiosa, fent part del petit grup de bisbes que em sedueixen i me’n captiven l’atenció, alhora que l’admiració. Intent seguir-ne les passes el més apropat possible.
Bisbes com ell, o com Oscar Arnulfo Romero, de Sant Salvador (El Salvador); Dom Hélder Cámara, de Recife (Brasil); Leónidas Proaño, de Riobamba (Equador); Samuel Ruiz, de Chiapas (Méxic), i algun altre menys famós, em fan veure que hi ha moltes maneres d’exercir la tasca episcopal. No sempre, necessàriament, de bracet dels estaments més poderosos, sinó amb una opció preferencial pels sectors més maltractats.
M’interessa remarcar-n’hi dos aspectes que m’empenyen a valorar la figura i l’obra d’aquest clergue català, natural de Balsareny, comarca del Bages, que inicia les pràctiques religioses com a membre de la comunitat claretiana de Vic, a 9 anys.
Lluitador que escriu
Abans de ser bisbe, amb la seva tasca pastoral desplegada a Sabadell, Barcelona, Barbastre i Madrid, ja ofereix la seva visió d’una església «diferent», basada en l’exercici d’una fe adulta, coresponsable, lliure, pobra i sense jerarquies imposades, segons me’n conten.
A l’edat de 40 anys, l’any 1968, se’n va al Brasil. Casualment el mateix any de la meva ordenació sacerdotal. Quan se celebra a la ciutat colombiana de Medellín la II Conferència General del Bisbat Llatinoamericà (CELAM), inaugurada pel papa Pau VI el 24 d’agost de 1968 i clausurada el 6 de setembre següent.
L’assemblea de bisbes llatinoamericans assumeix i difon unes conclusions que convulsionen les esglésies d’Amèrica Llatina, legitimant i beneint la incipient Teologia de l’Allib erament.
Dom Pere Casaldàliga s’estableix a la regió de l’Araguaia, estat brasiler del Mato Grosso, a l’Amazònia, una de les zones indígenes més pobres i maltractades del Brasil. Hi mor a 92 anys. No torna pus mai més a Catalunya, com a petita mostra del seu gran compromís missioner, solidari amb les comunitats indígenes que l’acullen.
Record que m’impressionen moltíssim els seus primers gestos. Per insòlits. Els explicita al primer moment en què és consagrat bisbe titular de São Félix do Araguaia, el 23 d’octubre de 1971.
Als detalls més simbòlics d’ornaments episcopals senzills, allunyats de qualsevol aparença de poder i de glòria, hi afegeix un document extens que analitza cada cas concret d’explotació i maltractament dels petits camperols i indígenes. No d’una forma abstracta, sinó apuntant clarament els responsables i assenyalant-ne concretament les causes.
Es converteix en el document més important en la història de la lluita per la terra al Brasil.
Lògicament, fruit d’aquella primera denúncia i del compromís contret a favor dels camperols, peons i pobles indígenes, rep amenaces de mort i intents diversos d’assassinat.
Dos mesos després de ser consagrat bisbe, des de Mallorca estant jo també m’inicio en tasques missioneres a l’Àfrica Central, des d’on mir de seguir-ne la trajectòria acuradament.
Mentre som al Burundi, també a l’hemisferi sud, no acab d’entendre moltes coses que diu i fa aquell bisbe arrelat a terres brasileres. Ho trob una mica exagerat. Massa poc espiritual. Em sembla polític més que religiós. Me pareix més sociòleg que teòleg.
D’altra banda, em produeix una gran admiració. Hi veig un bisbe catòlic valent, agosarat, atrevit, enfrontat als poderosos del país i defensor aferrissat dels sectors més indefensos del Brasil.
Pel que puc informar-me’n aleshores, mentre trepitj terres africanes, aquell bisbe fa una teologia que anomenen «de l’alliberament». Hi construeix una església popular, oberta, compromesa, coherent, optant de manera preferencial pels més pobres.
No és ben bé el mateix que jo percep al redol africà on treball aleshores. Vivim i patim de prop el genocidi perpetrat l’any 1972 per militars tutsi que governen el país. Ben decidits a eliminar bona part de la població hutu. Consideren que és massa nombrosa al territori.
M’hi posa la pell de gallina comprovar l’actitud dels bisbes burundesos. Majoritàriament tutsi, en lloc de rebutjar la violència governamental exercida tan impunement, pretenen justificar-la per motius de defensa legítima… «Si no matam hutu, els hutus ens mataran, a nosaltres…».
Paraules molt dures que les meves oïdes senten pronunciar a l’arquebisbe president d’aquella Conferència episcopal africana! Postura força allunyada, geogràficament i ideològica, de la que pren el bisbe català, Dom Pere Casaldàliga, a Amèrica Llatina.
Escriptor que lluita
Pocs anys després, treball a la parròquia d’un barri marginal de la ciutat de Piura, al Perú. També a l’hemisferi sud, una mica més apropat del Brasil. Juntament amb el bon amic i company manacorí Joan Riera Fullana.
Enmig del desert de Sechura, tots dos mallorquins rebem referències directes de l’actuació pastoral i social de Dom Pere Casaldàliga. Primordialment, com a membres d’un moviment sacerdotal anomenat ONIS (Organització Nacional d’Informació Sacerdotal), miram d’actuar seguint la línia pastoral i teològica promoguda per alguns teòlegs peruans.
Com ens passa a la resta de missioners estrangers que arribam a Amèrica Llatina, també a Pere Casaldàliga, l’impressiona fortament la descoberta aterridora que en fa, de l’existència d’una situació de pobresa extrema en què viu la majoria de la població.
Hi descobrim l’existència de processos socials i polítics desplegats per diversos moviments revolucionaris guerrillers. Hi consoliden la lluita armada contra governs dictatorials que fan suport a les elits econòmiques del continent sud-americà. Al costat d’aquestes, acostumen a situar-se gairebé sempre les més altes instàncies jeràrquiques de l’església catòlica llatinoamericana, com la cosa més normal i natural del món.
La realitat crua i dura porta Pere Casaldàliga a prendre una opció radical pels més pobres, amb totes les conseqüències. Viu pobre entre els pobres, en una caseta modesta, sense comoditats, viatja en autobusos públics, lluita en defensa de les famílies camperoles sense terres, s’enfronta a militars i terratinents que s’autoproclamen titulars de les grans hisendes robades a les famílies camperoles.
Sabem que Pere Casaldàliga ha quedat molt impactat per l’assassinat d’Ernesto «Che» Guevara (9 d’octubre de 1967). I també per la caiguda en combat del capellà guerriller colombià Camilo Torres Restrepo (15 de febrer de 1966), pioner de la Teologia de l’Alliberament, cofundador de la primera Facultat de Sociologia d’Amèrica Llatina a la Universitat Nacional de Colòmbia i membre del grup guerriller ELN (Exèrcit d’Alliberament Nacional).
Juntament amb els d’altres bisbes i teòlegs d’Amèrica Llatina, d’entre els quals despunten els bons amics peruans Gustavo Gutiérrez Merino (1928) i Jorge Álvarez Calderón (recentment finat), en llegim llibres. En comentam actuacions. Miram de reproduir-ne gestos. Ens afanyam a seguir-ne les passes. El tenim com un dels nostres referents més apropats.
Avui dia resulta fàcil accedir al conjunt de les seves obres escrites. Tenim la gran sort de poder consultar-les lliurement i de franc per internet. Aleshores ens és més difícil i ho feim a comptagotes. Però ens enginyam per tenir-ne a les nostres mans i devorar-les amb els nostres ulls.
http://www.servicioskoinonia.org/Casaldaliga/obras/index.html
N’arriba a publicar més d’una cinquantena, d’obres, tant de prosa com de poesia.
Em diuen que l’Arxiu de la Prelatura de São Félix do Araguaia és testimoni fefaent de la gran tasca desplegada com a escriptor i amant de les lletres. Més de 300 mil documents reflecteixen la història de la lluita per la terra a Amèrica Llatina.
A aquests dos aspectes de la vida de Dom Pere Casaldàliga, podria afegir-hi la seva condició de poeta, místic, teòleg, profeta o polític. Tot plegat em duria a omplir-ne moltes més pàgines.
Em conform a resumir-ho així. Casaldàliga és un bisbe que escriu molt i molt bé, alhora que esdevé un escriptor de primeríssima categoria.
Des de tots dos àmbits, s’enfronta obertament al govern brasiler, als terratinents o al Vaticà. Tot per posar-se i voler romandre sempre al costat dels camperols pobres i dels pobles indígenes de l’Amazònia.
Diumenge, 9 d’agost de 2020, des de Mallorca estant, via youtube, seguesc en directe la celebració de les exèquies i funeral al Centre Universitari Claretià de Batatais, al sud-est del Brasil… https://youtu.be/spto8rbKye0
M’hi qued força impressionat… per motius diversos…
No sé si és ben bé això el que volia Pere Casaldàliga que li fessin com a funeral… Al seu costat, tres bisbes… Desenes de capellans, religiosos i diaques… Tres cantadors… Tres dones… Ocupant un espai esportiu dels missioners claretians, amb mesures protectores de la pandèmia més o manco ajustades…
M’hi qued força impressionat, veient-lo dins del seu taüt…
Percep que no tots els bisbes de l’església catòlica són iguals.
No tots romanen al dictat de l’estat del Vaticà, lletra per lletra.
Ni tots adopten el mateix estil de vida, ni les mateixes formes d’exercir-ne la tasca.
Ni tots s’ho prenen ostentosament, com a càrrec institucional de poder i de glòria.
Ni tots viuen més pendents del codi de dret canònic que de l’evangeli de Jesús…
Que descansi en pau, aquest bisbe català, tan bon escriptor com lluitador ferm al Brasil!
