José Luis García
Secretari General de CCOO de les Illes Balears
Es compleixen dos anys de legislatura, dos anys dels “Acords pel canvi”, dos anys que suposen la meitat de la legislatura i que sense cap tipus de dubte, aquests dies vinents, escoltarem múltiples anàlisis polítiques i de tot tipus als diferents mitjans de comunicació, a les tertúlies i, especialment -tal com ens agrada fer per aquesta terra- al cafè del poble o del barri on residim.
És un bon moment per fer balanç de la gestió, però entenc que és també bon moment per reflexionar des de l’àmbit de l’esquerra sobre un parell de qüestions.
En primer lloc cal reflexionar damunt el punt de partida d’aquest Govern. Veníem d’una legislatura d’imposicions on la manca de diàleg i la confrontació era la norma, però sobretot va ser una legislatura on es varen enderrocar les estructures socials que havíem construït al llarg dels darrers 40 anys; i tots els serveis públics es qüestionaven i es retallaven amb l’excusa de la crisi. Precisament el començament de la legislatura ve condicionat per les expectatives de què tot tornaria al seu lloc amb una cucada d’ulls, i és en aquest punt on l’esquerra ha de fer una reflexió seriosa si de veritat volem una transformació social de la nostra comunitat. I dic això per què tot i que els dos anys que duem de Govern ha quedat pales que és un govern per a les persones, que ha de refer tot el que havia desaparegut de l’agenda política, només cal observar els dos pressuposts aprovats per veure la feina que hi ha al davant fins que recuperem totes les retallades que hem patit, i que moltes d’elles no recuperarem fins que no canviï el color del parlament espanyol.
I aquí cal fer una segona reflexió, no podem culpabilitzar aquest Govern del maltractament fiscal i de finançament que patim per part del Govern d’Espanya, i que condiciona la política a desenvolupar aquí, tot i que som la comunitat que més creix en termes de PIB, la que més ocupació genera i on més cau l’atur. Un maltractament que és evident en els pressuposts generals de l’estat 2017, que no reflecteixen ni tan sols els compromisos adquirits per inversió, en un clar intent de posar obstacles a les polítiques de la nostra Comunitat Autònoma perquè no puguin avançar tot el que podríem. A més a més, hi ha un grapat de polítiques que ni tan sols tenim capacitat per a desenvolupar, com a exemple, les que es refereixen al repartiment equitatiu del creixement econòmic, que no serà possible -tot i ser la Comunitat Autònoma que més augmenta en PIB de tot l’Estat-, ja que tenim una reforma laboral que condiciona la redistribució primera de la riquesa per la via de la negociació col·lectiva.
Culpabilitzem aquest Govern de qüestions de les quals ni tan sols té competències, en lloc de canalitzar les critiques cap a un Govern Central i un model d’Estat que, a hores d’ara, està penalitzant i perjudicant les línies polítiques dels acords pel canvi.
I la tercera reflexió, des de l’esquerra seria si volem polítiques de llarg recorregut -pensant en més d’una legislatura-, o volem la immediatesa de la legislatura per resoldre el que ens toca més a prop per què no tenim confiança en repetir Govern. I és que l’esquerra a aquesta terra té un problema d’ansietat: ho volem resoldre tot de cop i alhora i això, en política, és impossible. Per ventura es pensa que no guanyarem les eleccions vinents i tal volta això és l’inici per perdre-les.
