Una de les propostes centrals del programa econòmic de MÉS per Mallorca l’any 2015, fou la necessitat d’iniciar la transició cap a un altre model productiu, econòmicament més eficient, socialment més just i ecològicament més sostenible. La paraula transició té tot el seu sentit. És un reconeixement a la impossibilitat de poder fer a curt termini els canvis estructurals que ens agradarien. I a la vegada, la manifestació d’una voluntat per intentar frenar al més aviat possible, les dinàmiques més negatives de l’actual model de creixement, afavorint al mateix temps el sorgiment de nous paradigmes i noves pràctiques de l’activitat econòmica, incrementar la millora de la protecció social i realitzant polítiques més decidides de protecció territorial.
La primera constatació a l’acabament d’aquesta legislatura, és que les Administracions públiques poden fer moltes coses, però per si soles no ho poden aconseguir tot. Els pressuposts del conjunt de les Administracions públiques de les nostres illes, tan sols arriben al 20% del PIB de les Illes. La dinàmica de l’economia privada és quatre vegades més potent que l’economia pública aquí. Encara estam molt lluny del 50% del paper del sector públic, en estats com França o els països escandinaus. La manca de finançament just i l’absència d’un federalisme fiscal en els ingressos autonòmics, ens bloquegen seriosament la nostra capacitat de maniobra. Malauradament el clam social per denunciar com cal aquest fet, és encara més verbal que real. La nostra veu com a comunitat no està en el calendari de les preocupacions del centralisme dominant.
La segona és que sense guanyar la batalla cultural i aconseguir el màxim de consens social entorn dels principals eixos del que hauria de ser un model productiu sostenible, es fa molt difícil establir una estratègia sostinguda en el temps. Ja veurem com acaba l’estudi en forma de dictamen, que el Govern de les Illes ha encarregat al CES, sobre la prospectiva de les Illes Balears en l’horitzó 2030. Un any 2030 en què l’ONU ha establert 17 grans objectius per avançar cap a un Desenvolupament Sostenible a escala mundial, i que haurien de ser un full de ruta d’obligat compliment per a tots els estats, regions i municipis. El dictamen del CES tindrà un seguit de propostes que hauran de ser consensuades per illes, patronals, sindicats i altres entitats de la societat civil. Si s’aconsegueix aquest consens bàsic, sens dubte, haurem fet una gran passa.
La tercera constatació és que els arbres de la gestió diària, a vegades fan perdre la visió del bosc del canvi de model que ens proposam. Des del Govern s’han fet grans avanços en la planificació sectorial. El mateix cal dir de la resta d’administracions públiques. Però una planificació global no és la suma juxtaposada de les diferents planificacions sectorials. Ni pot reeixir sense rompre determinades dinàmiques de rutines i descoordinacions de la burocràcia administrativa, ni sense aconseguir una motivació positiva dels treballadors públics, estimulant la seva aportació de talent cap a la millora del conjunt de la gestió pública.
A parer meu el balanç de les realitzacions dels Acords del Canvi són força positius. S’han frenat les polítiques més desenvolupistes, s’han posat les bases per a polítiques econòmiques més sostenibles, s’ha millorat la protecció social dels col·lectius més vulnerables, s’ha millorat la convivència social i la capacitat adquisitiva de molts d’assalariats i treballadors públics, s’han incrementat substancialment les àrees i les polítiques de protecció territorial i dintre les seves possibilitats, s’ha invertit en la millora d’infraestructures.
Però els aspectes positius del tot plegat no són suficients per dir que estam en un canvi del model productiu. En canvi sí que podem afirmar que s’han posat les bases i els fonaments per intentar donar una passa endavant en la pròxima legislatura. Els reptes a assolir serien la de construir un Pla estratègic de desenvolupament sostenible de la Comunitat, dissenyar els instruments tècnics, polítics i participatius per impulsar i fer el seguiment d’aquest, definir uns objectius consensuats clars i avaluables, tenir la capacitat de lideratge del procés des de les administracions públiques i que les diferents àrees de gestió sectorial tinguin els seus objectius coordinats amb les prioritats de la planificació general.
En definitiva ens cal intentar una gestió integral més ambiciosa, de cara a intentar avançar en la transformació de l’actual model productiu. Això implica més reflexió estratègica entre les forces d’esquerra, més confluència en la unitat d’acció, ampliar el ventall de consens en la societat civil i reconèixer el paper de l’oposició política en la participació i construcció dels principals consensos necessaris.
Per això més que mai, és necessària una segona legislatura de progrés. El contrari seria la regressió i el desbocament del model de creixement més insostenible, més ineficient i més injust, que sols agrada als que se n’enriqueixen a costa del benestar dels altres i dels recursos naturals de tota la comunitat.
