Hem anat per feina: 4 anys per recuperar la il·lusió

 

L’escriptor nord-americà Samuel Langhorne Clemens, més conegut pel seu pseudònim Mark Twain, va dir en una ocasió que mai ens hem de desprendre de les nostres il·lusions perquè quan un ho fa, segur que pot seguir existint però haurà deixat d’estar viu. Una frase que ha marcat des de fa molt temps el meu transcórrer per la vida, i la política. Amb il·lusió ens vam presentar a unes eleccions i amb il·lusió vam comprometre quatre anys de la nostra vida, perquè així ho sentíem i volíem seguir vius.

Podríem haver-nos recreat en com vàrem trobar l’Ajuntament d’Eivissa. En el desgavell que havien deixat les tres batllesses del PP que passaren en un mateix mandat per l’Ajuntament de Vila, els transfuguismes i la irresponsabilitat. En la caricatura exagerada del desgovern que havien set els últims anys de la dreta a la Corporació. En la paràlisi que havien patit els ciutadans del municipi, no només per la desídia d’un govern més ocupat d’apunyalar-se entre companys i insultar-se per whatssap que de tirar endavant un Ajuntament, sinó també per les retallades del PP que van ser la coartada per desemparar com mai la gent. Ens podríem haver passat la legislatura recordant tot això, però ens havien deixat massa feina per fer i vam voler posar-nos a fer feina. Era el que els ciutadans ens reclamaven, és el que vàrem fer.

Tornar a posar les coses en marxa ha costat. Primer calia un full de ruta amb l’altre soci de govern i ens hi vàrem comprometre al primer plenari del mandat perquè fos un acord d’obligat compliment. Un pacte negociat a plena llum, perquè la transparència ha estat una de les nostres banderes. Hi creim perquè durant massa temps les coses s’han fet d’esquena als ciutadans i se’ls ha defraudat una vegada rere l’altre. Ens demanaven un nou aire i l’hem portat. Però no només això, la ciutadania volia fets i els hem donat resultats, mentre altres segueixen oferint paraules.

Hem volgut que la primera passa, i l’esforç més tossut, fos pel més bàsic, l’indispensable, el que dóna poques portades als diaris i felicitacions al carrer. El primer i més mantingut esforç, encara seguim pitjant, és l’atenció a totes i tots als que han patit els estralls d’una societat ofegada per la crisi – una crisi que ha fet més rics als rics i que ha estat generada per un capitalisme salvatge promogut pel neoliberalisme de la dreta, no ho oblidem- que els ha deixat pel camí.

Per això vam començar per posar en marxa una xarxa de recursos que ens han de permetre donar-los l’atenció que requereixen. Una xarxa que consta ja de quatre pisos per allotjar a persones que s’han quedat sense llar, amb el projecte que ja està en marxa d’un nou servei d’acollida i l’impuls d’un centre de baixa exigència en l’àmbit insular per posar al dia uns mitjans que mai han estat els adequats. Perquè havíem, hem, d’aconseguir que d’una vegada es puguin cobrir les necessitats bàsiques de qualsevol persona que ho necessiti. Com a segona ciutat de Balears, i una de les que té el PIB més elevat de l’Estat, no ens podíem permetre seguir sense aquest pla de xoc contra l’exclusió. Perquè ja hem après la lliçó. No era l’economia, la que ens havia de preocupar per sobre de tot en arribar a les institucions; que el que féssim no espantés el sagrat grial de la riquesa i tremolassin els cacics que han manejat l’illa com el seu ‘cortijo’ durant tants d’anys. Eren les persones. El que vam aprendre només entrar, i hem comprovat aquests quatre anys, és que el tren de l’economia té poca pietat dels que no van al primer vagó i els va espolsant a cabassos cap als marges enfangats d’un primer món en el qual està desapareixent la classe mitjana i, a llocs com Eivissa, creant la nova classe del treballador pobre i sense recursos.

Enfrontant-mos al concepte empresarial que els grans partits que habitualment han estat governant tenen del que és una administració com un ajuntament, naltros hem tingut clar que no es pot perdre mai la consciència de servei públic i que s’ha de prioritzar llimar desigualtats i donar oportunitats a qui se li neguen. El balanç de resultats ha de ser el nivell de benestar de la gran majoria de ciutadanes i ciutadans. Perquè parlem d’Eivissa, on l’ostentació grollera fa com que no veu els que han tengut pitjor sort. Ara més que mai, a Guanyem pensam que no hem d’amagar-los en un racó fosc on no surtin a la postal amb què es vol atreure els opulents. Resulta que també hi ha pobres al paradís i per naltros és un orgull liderar la lluita per fer-los visibles. Quan vam arribar gairebé no existien; hi eren, els mateixos, als mateixos llocs, però ningú els volia veure. Ara al manco, feim palesa la seva existència i hem començat a recórrer un camí que s’hauria d’haver començat fa dècades, un camí en què encara té molt lluny la meta, encara tenim a molta gent a qui no arribem, però amb tot el que estem fent el dia arribarà, més aviat que tard, al manco molt més aviat que abans que entréssim a governar. Com no m’he cansat de dir al que m’ha volgut escotar, els desheretats de la societat són tan dignes residents del municipi, i amb tants de drets i deures, com el ric que aparca el Hummer a la porta del seu xalet i si pels afortunats feim i arreglem carrers, aparcaments i pistes esportives, pels que ho són menys hem de fer el que calgui perquè al manco tinguin una vida digna.

Però hem volgut fer més que donar impuls per pal·liar la xacra de l’exclusió social a la nostra Vila. El nostre compromís no ha estat només amb els nostres residents, amb els ciutadans d’Eivissa, sinó també amb la cooperació al desenvolupament de les zones més deprimides del planeta. Creiem fermament que la riquesa és per distribuir-la, som una institució amb diners i els diners són per gastar, i hem decidit ser un dels pocs municipis arreu de l’Estat espanyol que arriba al 0’7% d’aportació a la cooperació. Perquè la solidaritat ens fa millors, i naltros volem una Eivissa millor. Millors sempre amb el focus en la gent, en les persones. La ciutat de les persones que ens vam comprometre a fer és avui dia més respectuosa amb el medi i més saludable. Hem tret cotxes dels carrers i peatonalitzat una àmplia àrea del centre urbà. Servei públic també és posar els vianants per davant dels cotxes, retornar els carrers a la gent. Canviar el paradigma de la mobilitat per fer una ciutat més sana i sostenible; apostar pels nostres barris i els seus comerços, per gaudir-los amb la calma d’un passeig i no passar-los de llarg a tota marxa camí de la gran superfície de moda aquella setmana.

Tenim idees revolucionàries com que els infants puguin anar caminant a escola, com hi havíem anat sempre tots els que tenim certa edat. Promovem la igualtat per convicció, no com una postura impostada o una pancarta a la balconada, sinó com la sincera creença que tenim la missió de posar fi a qualsevol discriminació i foragitar el masclisme, i per això hem portat a terme un pla d’igualtat per la nostra pròpia casa, perquè si no donem exemple, poc farem. També hem impulsat una ordenança pionera per prevenir el consum d’alcohol entre els menors que regula la venda i la publicitat, una ordenança basada en la sensibilització i les mesures educatives, i que està sent imitada per altres municipis de l’estat. Igual que hem fet les primeres passes per tal que les famílies dels assassinats del franquisme puguin recuperar-los i completar el seu dol, perquè volem recuperar la memòria després d’una amnèsia forçosa de més de 40 anys.

L’Eivissa per la qual treballam no només té un valuós patrimoni del passat i és la capital mundial de la música electrònica, també apostam per projectes que la situen al mapa de l’art urbà i la creació més capdavantera.

Hem set un partit idealista, que s’estima Eivissa i té un projecte molt clar per millorar-la, que ha sabut tocar de peus a terra per tancar acords que ens acostin a la meta. Sempre amb la il·lusió imprescindible per seguir vius, no simplement existint. Per això vàrem fer la passa al davant, perquè abans que servidors públics érem també veïns i, com llavors, volem el millor per als nostres carrers i barris.

El que volem és promoure l’Eivissa que ens mereixem i no la que ens imposen els grans poders econòmics. I hem set molt valents en les àrees és on hem fet la feina més directa, defugint el curtterminisme que fa covards als polítics, sense por a la crítica o l’amenaça velada, sense pensar en les eleccions properes, focalitzant els esforços en fer el que ningú havia set capaç de fer fins ara. Però el govern d’Eivissa ha estat una feina d’equip i el resultat, una suma d’esforç i negociació que no va acabar en el pacte de mandat sinó que l’hem treballat cada dia de cada mes d’aquests anys. El nostre objectiu no ha canviat: ningú queda enrere.

Comparteix l'article