2.3 GABRIEL ALOMAR DES D’EIVISSA     

ALOMAR DES DEL FONS DOCUMENTAL DE L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA I FORMENTERA

Gabriel Alomar és exemple de com la projecció d’un personatge públic pot créixer amb el temps. Amb el decurs dels anys, el polític i intel·lectual ha esdevingut un referent de l’esquerra d’aquestes Illes tot i que en vida va haver de patir les travetes de companys de partit i d’ideologia i després el silenci forçat del franquisme.

La figura d’Alomar Villalonga és polièdrica i té tots els perfils que sol oferir un personatge essencial per entendre la història d’un país o d’un temps concret. Però precisament per això, pel silenci de tants d’anys i per les mitificacions posteriors cal llegir de totes les fonts per fer-se una idea pròpia de l’abast d’una figura que transcendeix les Illes. Una bona manera d’apropar-se al seu perfil honest és a través de la biografia que fa gairebé quatre dècades va escriure Antoni Serra.1

El drama personal

El cas personal d’Alomar reuneix els diferents aspectes del drama que va suposar la Guerra Civil i les seves conseqüències, la dictadura franquista: el dolor davant les represàlies patides des del triomf del colp d’Estat per part d’amics i correligionaris de Mallorca, exili, família separada, un fill empresonat i un altre a qui va tocar per força lluitar en el bàndol nacional, desarrelament, expedient de depuració que l’apartà de l’ensenyament, expedient de responsabilitats polítiques, confiscació de béns, enyorança de la pàtria i mort sense haver pogut tornar a casa.

El Obrero Balear, Antoni M. Alcover i L’Aurora

L’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera custòdia en la seva secció d’Hemeroteca moltes capçaleres periodístiques d’abast interinsular, entre d’altres El Obrero Balear, òrgan de l’agrupació socialista i autoproclamat defensor de la classe obrera, gràcies a la donació que Andreu Carles López Seguí va fer fa uns anys. Gràcies a aquest patrimoni periodístic podem reconstruir algun dels perfils d’Alomar dels quals parlam més amunt atès que hi va col·laborar amb alguns articles i a més el setmanari sovint es va fer ressò de fets on ell va intervenir. Un exemple és la portada que li va dedicar amb fotografia inclosa i el seu poema ‘A la ciutat futura’ el mes de març de 1927. Sota la fotografia es pot llegir: “este número ha sido revisado por la censura”2. Tota una metàfora.

Les pàgines del setmanari ajuden a entendre una mica millor un personatge fascinant. Entre les notícies d’aquest periòdic podem trobar les petjades de la polèmica que va mantenir amb mossèn Antoni Maria Alcover qui l’atacà sovint des de les pàgines d’un altre setmanari, L’Aurora, on també col·laborava l’eclesiàstic eivissenc Isidor Macabich Llobet. Alcover sovint signava amb el pseudònim de Revenjoli, i atacava tothom que fos o semblàs esquerrà, socialista, sindicalista, laic o anticlerical, com era el cas d’Alomar. Enmig d’aquesta guerra dialèctica i ideològica, El Obrero reaccionà als atacs que el clergue li havia dedicat a Alomar qualificant les crítiques d’injúries “… que a falta de razones le dirige Revenjoli en la Aurora… Que no cometerá la bajeza de avenirse a discutir con quien tiene la groseria y el insulto por únicas armas … por el enorme delito de no pensar como el”.3 Però sí que li va respondre Alomar qualificant-lo de covard per atacar signant amb pseudònim a qui ho feia amb noms i llinatges -ell- i desqualificant el setmanari on Alcover publicava els seus escrits. El capítol dedicat a la relació dels dos personatges a la biografia esmentada d’Antoni Serra és aclaridor.

La Casa del Poble de Palma

Anècdotes a part, des d’El Obrero Balear podem seguir la intervenció d’Alomar en els actes d’inauguració de la Casa del Poble de Palma, que varen tenir lloc el gener de 1924. La inauguració s’havia ajornat a causa de la irrupció de la dictadura de Primo de Rivera el setembre de l’any anterior. Allà Alomar va coincidir amb Joan March Ordinas, qui havia cedit el local i qui dotze anys després finançaria el colp d’Estat que donaria pas a una guerra i a una nova dictadura. L’edifici, de 1923, era obra de Guillem Forteza. Batle de Palma i arquitecte qui a més de la seva feina a Mallorca va projectar moltes de les escoles de les Pitiüses impulsades en els anys 20 i 30 del segle XX, mentre va ser director de construccions escolars de l’Estat a les Illes: la de Sant Francesc a Formentera i les de Santa Gertrudis, Sant Josep, Sant Joan, Sant Miquel, Santa Eulària, Sant Jordi, Sant Agustí, Sant Llorenç, la Cala i Portmany a Eivissa a més de l’escola Graduada de Vila4

Tornant a la inauguració de la Casa del Poble, Alomar va intervenir al final en nom de la Unió Socialista de Catalunya i va definir el moment polític amb una metàfora: “…aquesta és una hora de catacombes i les catacombes són com una terra on granen les llavors sembrades, que demà sortiran de la fosca i rebran la besada del sol i les ventades, i ompliran de bellesa els camps i nodriran les ciutats amb l’aliment d’una vida nova…”5. En el seu discurs, fet íntegrament en català (Joan March el va fer en castellà) recordava i advertia que “l’obligació del proletariat és tenir consciència plena de ciutadania i de política…”. Anys després, el gran intel·lectual Joan Fuster va dir el mateix, tot i que amb altres paraules: “tota política que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres”.

Aquell mateix any, Alomar, acompanyat d’Alexandre Jaume, va participar també en la commemoració de l’1 de maig que va acollir la Casa del Poble.

La premsa i la censura

Alomar va publicar a El Obrero diverses col·laboracions sobre la seva visió de la situació política a Catalunya i a les Illes i el seu encaix a l’Estat. Va parlar també de censura i de la postura que determinats mitjans i determinats periodistes tenien davant un dels símptomes de qualsevol dictadura, la manca de llibertat de premsa: “La premsa demana la supressió de la censura. Val a dir que hi ha periòdics que s’oposen a aquesta petició. Però en el concepte de premsa, com a instrument d’opinió pública, aquests periòdics no hi poden ser compresos. Són l’anti-premsa, el periodisme creat contra el periodisme, contra la idea mateixa de veu popular, o de quart poder. La veritable premsa, amb consciència col·lectiva, és la que sap exercir en les fortes crisis nacionals les funcions històriques de joc de pilota…”6 Davant la petició de supressió de la censura que demanaven alguns mitjans, ell explicava que la censura era el símptoma, no el mal en si mateix. Acabant només amb la censura no s’acabava amb el problema, que era més profund.

L’intel·lectual i la guerra

Gabriel Alomar va morir lluny de casa el mateix any que naixia a Palma Josep Massot i Muntaner, qui anys després escriuria sobre ell a moltes de les seves obres. Com molts altres intel·lectuals, el polític d’esquerres mallorquí es passeja per moltes pàgines de l’obra del pare Massot i ho fa com a testimoni i protagonista alhora d’uns temps apassionats que suposen els fonaments i la base dels temps actuals.

Alomar apareix també a l’obra de Massot i Muntaner com un personatge que encaixava tant en les tertúlies literàries a ca Joan Alcover -on coincidia amb Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver i tants altres-, com a les reunions polítiques.

Massot recorda a Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears que Alomar, de la mateixa manera que altres intel·lectuals i polítics illencs com ara Antoni M. Sbert, Pere Oliver o Baltasar Samper entre altres, varen salvar la vida l’estiu de 1936, quan s’inicià la repressió a Mallorca després del triomf del colp d’Estat, perquè es trobaven fora de l’illa o perquè en pogueren fugir.7

Alomar va aconseguir fugir de la violència extrema que sempre suposa una guerra, però va haver de viure en la distància el calvari que varen passar els seus fills i com Europa va abandonar la República i també els seus ideals: “…En tota la meva vida havia presenciat una decadència moral com la de la present Europa. És un crim d’alta traïció, no sols envers les respectives pàtries, sinó envers la humanitat…”8

Massot també el confronta amb la figura d’un altre personatge, familiar llunyà, que fou la seua antítesi: Llorenç de Villalonga. El primer representava el compromís i el segon una pretesa ambigüitat que no aconseguia amagar la seua veritable ideologia tot i que intentava justificar semblances entre ells dos: “…entre liberales como Ud y tradicionalistas como yo no existen diferencias esenciales…”9.

El país

Gabriel Alomar representa també la reivindicació que les comunitats autònomes amb lligams de germanor i de país poguessin federar-se. Ni la Constitució republicana ni la del règim de 1978 ho contemplaven. Aquest fet és la millor demostració que el que ens volen negar és el que som; que si ens ho volen impedir, és perquè som i saben que som.

1SERRA, A. Gabriel Alomar (l’honestedat difícil). Col·l. Biografies de mallorquins, 5. Palma: Ajuntament, 1984.

2EL OBRERO BALEAR. 4 de març de 1927. Hemeroteca Municipal d’Eivissa (HME)

3EL OBRERO BALEAR. 1 i 15 de febrer de 1913. Hemeroteca Municipal d’Eivissa (HME)

4PRATS BONET, J. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera (EEiF).

5EL OBRERO BALEAR. 25 de gener de 1924. Hemeroteca Municipal d’Eivissa (HME)

6EL OBRERO BALEAR. 4 d’abril de 1924. Hemeroteca Municipal d’Eivissa (HME)

7MASSOT I MUNTANER, J. Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears. Col·l. Biblioteca Serra d’Or. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Motserrat, 2002. Pàg. 267 i 268.

8MASSOT I MUNTANER, J. Escriptors i erudits contemporanis. Setena sèrie. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007. Pàg. 165.

9Op cit. Pàg. 184.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad