L’Escoltisme ens convida a acollir
El proppassat 18 de febrer es va celebrar a Palma una multitudinària, unes 6.000 persones, manifestació amb el lema “A Mallorca volem acollir” lligada a la Campanya “Casa nostra – casa vostra” en defensa dels refugiats.
Vàrem connectar amb una persona coneguda que encapçalava la marxa, en Sebastià Serra Morro, perquè fos ell i la seva esposa, na Carlota Roca Sala, qui ens expliquessin el que representava tota aquella moguda. La resposta va ser que ells podien ser-hi, però la vertadera promotora havia estat la seva filla Marta. Així vam quedar en trobar-nos en el local de l’Agrupament Escolta “Eladi Homs” -quarter general des d’on s’han mogut els fils-, un mes rodó exacte després d’aquell esdeveniment.
Entrem en un soterrani de la Parròquia de Sant Alonso Rodríguez de Palma. La decoració, típicament escolta, ens parla de natura, de llengua, de país. Tots tres es posen el foulard i es presenten. Deixant de bon començament les coses ben clares: no es tracta de protagonismes ni personalismes, sinó d’un moviment que vol ajudar amb molts d’altres a millorar el món.
Sebastià: Professionalment som metge de família i en aquest moment estic a Son Ferriol i Sant Jordi. Tenc 60 anys. Junt amb la meva esposa, Carlota, som col·laboradors de l’Equip de Suport del Consiliari del Moviment Escolta. De l’Equip de Fe del Moviment i, també, d’aquest agrupament.
Marta: Jo som la Cap de l’Agrupament “Eladi Homs” i la Presidenta de la Gestora del Moviment Escolta –dupliquem càrrecs- Tinc 29 anys, estudiï Magisteri i som fisioterapeuta; estic fent reforç a Atenció Primària de Sa Pobla.
Carlota: Jo som infermera, tenc 60 anys i estic fent feina a Son Espases, en el Servei d’Atenció a l’Usuari. En Sebastià ja us ha dit quina tasca fim dins l’Escoltisme. Entenc que el motiu de l’entrevista és la manifestació. Per tant, entrevista a nosaltres, sí, però l’important és l’Escoltisme com a eix transformador de la societat. No m’agrada massa personalitzar-ho en nosaltres; per mi l’important és mostrar una entitat que pesa i que vol ajudar a transformar el món.
Esperàveu que tingués la ressonància que va tenir?
Marta -amb un somriure complaent- : La veritat és que no! De sobte vàrem veure que s’anava fent gran. La darrera setmana, quan ho estàvem preparant, vàrem veure que molta gent ens estava fent costat i ens començàrem a emocionar… “Ja ho veurem; ja veurem què passarà…”. Quan, a les sis, vàrem arribar a la Plaça Major, estàvem… “que no hi ha ningú… som mallorquins…”. Poc temps després, a l’hora d’iniciar la marxa, tots “això ens ha superat… ens ha superat! És increïble!”. Molt emocionats.
Com sorgeix la idea?
Marta: Ens havíem reunit per comentar si podíem organitzar una trobada d’escoltes. Estàvem debatent si sí o si no… i qualcú va dir: “Ostres, la nostra lluita d’enguany és la dels refugiats! Per què no fem qualque cosa pels refugiats?” I d’aquí va venir! Au, per endavant amb els escoltes! La veritat és que vàrem tenir molta col·laboració amb “Casa nostra, casa vostra”. Vàrem establir contacte amb l’organització de Catalunya; mem si ens ajudaven un poc per a saber què havíem de fer. Ells tot d’una ens varen dir que ens deixaven les seves imatges, els seus logos; que ens donaven tot el suport. I així va començar. Això va ser tres setmanes abans; varen ser tres setmanes molt intenses perquè vàrem dir “ho hem de fer coincidir amb la campanya d’allà, perquè així podrem aprofitar tota la publicitat; i ens afavorirà”. Permisos, etc., tres setmanes molt intenses.
Carlota: Va haver-hi molta col·laboració per part de les institucions. L’Ajuntament tot d’una ens va donar suport. Va haver-hi una resposta molt ràpida.
Vàrem tenir molta col·laboració amb “Casa nostra, casa vostra”
Vosaltres ja estàveu sensibilitzades respecte d’aquesta problemàtica?
Marta: Sí, sí, perquè, clar, tot això ve… L’any passat, en diverses reunions que fem del nostre Agrupament Escolta Eladi Homs s’havia parlat del tema dels refugiats. De com estàvem reaccionant enfront dels refugiats; havíem fet alguna reflexió sobre la impotència que sentíem: tenim totes les imatges i no fem res…! A mi se’m va presentar l’oportunitat d’anar a un camp de refugiats. Va ser dit i fet: me’n vaig la setmana que ve! A partir d’aquí, quan vaig tornar i vaig explicar el que havia vist (s’emociona), la realitat d’allà, ens vàrem proposar anar-hi un grup de Caps d’aquest agrupament a fer voluntariat. Jo hi vaig anar el mes d’abril, just abans que es desmantellés Idomeni (el camp de refugiats devora la frontera amb Macedònia), i el mes de setembre érem quinze les persones que partíem cap a Grècia un altre pic.
Entre les quals i éreu vosaltres dues?
Carlota: Sí, com a membres de l’agrupament. Per a muntar això es va decidir el mes d’agost. En quinze o vint dies es va organitzar un sopar solidari per a recaptar doblers. No per pagar-nos el viatge, sinó per poder invertir en la gent d’allà; en les necessitats que trobéssim. Es va muntar el sopar a la plaça d’Espanya i va haver-hi una gran participació. No et pots imaginar que la gent col·labori tant. “Al Mayurca” va animar la festa, l’Ajuntament ens va deixar la plataforma i les cadires… va haver-hi una resposta molt important de la gent.
Marta: Vàrem recollir uns set mil euros. Ens vàrem omplir d’emoció quan vàrem veure els resultats del sopar, mare meva!! Quan estàvem preparant els “perritos” i les hamburgueses… és que no atura!!
Volíem fer una convocatòria molt ampla, no sols amb el tema dels refugiats
Això ens parla de què davant l’aparença d’una Mallorca mig endormiscada, que no vol sentir parlar de problemes, hi ha una altra Mallorca sensible que respon als estímuls de solidaritat…
Carlota: En el “Xítxero” de l’any passat ja se’n va parlar d’aquest tema. “Xítxero” és una reunió que fem els escoltes. Els caps conviuen una setmana en els nostres locals i es van tractant diferents temes. Un dels temes era els dels refugiats, perquè hi ha gent amb molta sensibilitat política i social dins l’agrupament, i vàrem convidar una persona de Càritas perquè ens informés.
Sebastià: De Càritas va venir en Llorenç Riera. Era el moment en què es començava a parlar de la mobilització per a l’acollida. Com agrupament ens vàrem apuntar a col·laborar si venia gent; refugiats.
Quanta gent forma l’Agrupament Eladi Homs?
Marta: Som uns noranta al·lots, per tant, unes setanta o vuitanta famílies implicades. I els caps som vint-i-cinc. També heu de tenir en compte que estem dins el Moviment i, per tant, repercuteix en tots els altres agrupaments. Sobretot a la manifestació vàrem tenir una gran resposta per part d’ells. Es va plantejar com a Moviment Escolta, no sols com un agrupament particular.
Carlota: Som unes mil tres-centes persones en catorze agrupaments. Si el sopar solidari va ser organitzat sols pel nostre agrupament, la manifestació ja estava impulsada per tot el Moviment Escolta. En la línia de “hem de deixar el món un poc millor de com l’hem trobat”; és la implicació dels escoltes en millorar l’entorn i millorar el que tenim devora.
Sembla que tot va sortir rodat; vàreu tenir alguna dificultat?
Carlota: Jo crec que són molt emprenedors i emprenedores. És un grup amb gent molt diversa, però tan cohesionat que cadascú aporta els seus valors. Pens que, si hi havia dificultats, sempre sortia qualcú que tenia resposta…
Vàreu veure alguna espira de xenofòbia, de rebuig?
Carlota: Durant la manifestació… Teníem por; va ser una de les coses que es varen comentar prèvies a la manifestació. Què passa si ens trobam qualcú que vagi en contra? Com reaccionarem? Sortadament, no va passar res. Almanco nosaltres no en vàrem tenir notícia.
Marta: Sí que és vera que promocionant-ho havies de defensar la idea. Algun comentari vàrem tenir a les xarxes socials: “els ficareu tots a ca vostra?”. Però això ens ha fet més forts, ens ha fet informar molt més a fi de poder donar resposta a certs plantejaments.
He dit que vàreu tenir una resposta positiva per part de les institucions; i per part dels mitjans de comunicació?
Marta: Vàrem convocar una roda de premsa i no va venir ningú… Vàrem quedar totes soles… Bé, no li farem cas; no ho direm… Cine Ciutat ens deixava l’espai per a presentar el vídeo promocional que havíem fet… i no va venir ningú de la premsa. IB3 sí que ens va donar molt de suport. Quan els diguérem que fèiem el vídeo promocional, gràcies a una empresa que es diu “La naranja biónica”, i que ho fèiem de forma totalment altruista, a IB3 ens digueren que segons què no podien posar-ho perquè no es podien banyar políticament, però després ens ajudaren molt. Gravaren l’elaboració del vídeo, després el passaren. També vàrem anar a la ràdio. També hem anat cinc o sis vegades a Ona Mediterrània… L’Última Hora” ens va fer una entrevista el dia abans (ens telefonaren dient “diuen per aquí que dissabte serà gros…”) i el diumenge se’n feren ressò tots els mitjans.
Carlota: A la roda de premsa no hi va comparèixer ningú, però la darrera setmana tot eren entrevistes.
Marta: La darrera setmana era d’entrevistes de matí i horabaixa, de matí i horabaixa… I, clar, fem feina, estudiam…
Tu fas feina o estudies?
Marta: Les dues coses: estic estudiant Magisteri i estic fent feina a Atenció Primària de fissió-terapeuta.
Sebastià: També hi ha una altra cosa a dir: crec que un dels èxits va ser que no va estar gens polititzada des d’una òptica partidista. Va haver-hi molta presència de polítics, però a títol personal. Tampoc hi havia pancartes partidàries.
Marta: De fet, quan preparàvem i ens preguntàvem qui havíem de convocar (volíem convocar a tothom qui estigués relacionat amb el tema de la immigració), volíem fer una convocatòria molt ampla, no sols amb el tema dels refugiats. Volem ésser terra d’acollida per a tothom qui vulgui venir. Pensam que això ens ha donat més força. És vera que hi ha el tema dels refugiats que és molt important, que és molt greu el que està passant, però volem ser terra d’acollida; volem la lliure circulació de les persones. Per tant, hem de convidar a tothom, el reclam és per a tots. No podem pensar si és més d’esquerres o de dretes.
Sebastià: Tampoc no podem oblidar la seva experiència en el camp de refugiats. Això és el que les va encendre. Va ser una experiència molt forta.
Hi vàreu anar a través d’una institució o hi anàveu per lliure?
Marta: Jo hi anava amb una ONG molt petitona, cinc persones, Refugi care de Madrid. Jo vaig conèixer un infermer que hi anava, i em va dir “vine!”. I em vaig decidir; la setmana que ve!
Sebastià: Una setmana abans ens va dir: “me’n vaig!”…
Marta: De fet, va ser així. Un dilluns vaig conèixer aquest al·lot, perquè no el coneixia de res. Em va dir: “me’n vaig a Grècia”. Ostres!… com ho fas?… “Vine!” Quan te’n vas? “Dijous de la setmana que ve”… Dijous vaig comprar els bitllets i, després de comprar els bitllets, vaig dir als meus pares: me’n vaig a Grècia a fer voluntariat; ja està fet, ja ho he comprat…!
Carlota: S’ha de dir que es casava al cap de tres mesos…! A nosaltres ens feia molta enveja…
Marta: A mi em feia por el que em poguessin dir mon pare i mumare… Perquè me’n vaig amb una persona que no conec de res… deu dies a un camp de refugiats… No sabia què em trobaria. Els meus pares varen quedar sorpresos, però em varen dir: “Vés, i ja ens contaràs!”.
Què és el que més us va impactar? Què segueix viu dins vosaltres?
Marta: Idomeni… (s’emociona) La primera sensació que vaig tenir va ser baixar del cotxe i envair-me una olor molt forta de plàstic cremat amb el qual encalentien qualsevol cosa. I veure, i dir: “Com he tardat tant a venir!?”. Aquest va ser el primer pensament: “Com he tardat tant a venir!?”. (emoció) Idomeni són moltes històries…
Com es pot començar a col·laborar desconeixent-ho tot?
Marta: L’organització aquesta havia arribat uns dies abans; era gent que ja havia fet voluntariat a altres llocs, a Lesbos, i havia seguit un grup de famílies amb qui tenien contacte i els havien dit que ara eren a Idomeni. I varen muntar el seu “xiringuito” en un espai on les associacions més grosses quedaven molt enfora. Idomeni era enorme.
I la vostra ajuda en què consistia?
Marta: Oferíem berenar, dinar i berenar del capvespre. Sobretot pels nins; n’hi havia moltíssims. També fèiem escola el matí. En Pep, l’infermer, i jo fèiem tasques de primeres cures i coses d’aquestes.
Sebastià: A Idomeni encara no estava organitzada l’assistència…
Marta: Bé, estava organitzada, però estava desbordat… Hi havia Metges Sense Fronteres que feia una feinada. Els Bomberos en Acción feien una tasca increïble.
Carlota: El que més crida l’atenció és veure persones que han perdut la qualitat de persones. Han perdut la identitat…
Tu també vares anar a Grècia?
Carlota: Jo vaig estar a Vasilika, 30 km a l’est de Tessalònica, Grècia. Quan na Marta va tornar i ens va contar tot això va ser quan vàrem dir: “ens hi apuntam com agrupament”. I n’hi vàrem anar quinze. Ja s’havia desmuntat Idomeni i vàrem anar a Vasilika amb “EKO Project ”, que és una organització catalana que ja havia estat a Idomeni. Allà vàrem anar fent activitats amb la gent. És aquesta sensació de dir: homes, dones, nins que no tenen identitat; no té cap valor la seva vida personal. No pot ser que convisquem amb persones tractant-nos d’aquesta manera. Aquesta és la sensació que vaig tenir: que no els tractaven ni tan sols com animals; no els donaven cap valor, estaven allà. Això a mi em va impactar molt. Més que l’activitat que puguis fer, que sí fas cosetes i col·labores en el que hi ha, és poder connectar amb ells, poder conversar amb ells. Veies com agraïen que anessis a conversar amb ells; la relació personal. Amb trossos d’anglès… gairebé més mitjançant els signes que amb l’idioma. Aquesta proximitat… com necessitaven la calor humana devora!
Sebastià: El que m’ha arribat a mi és el malament que Europa ho ha fet. Han burocratitzat tant la intervenció, que l’han deshumanitzada. Separen famílies. Contaven que a una al·lota que tenia un infant l’havien separada dels seus pares i germans; la consideraven una unitat familiar. Aquesta gent estan mesos en un camp de concentració, després els donen un altre destí i els treuen del seu entorn familiar. Han de començar de bell nou. És el paradigma de la resposta burocràtica d’Europa, sense cor. Que a una persona la deixin sola amb un infant i la llevin del seu entorn familiar… La consideren un número.
Una olor molt forta de plàstic cremat…
I Europa deixa el Govern grec tot sol…
Carlota: També em va cridar l’atenció: Grècia és un país pobre. Les infraestructures, les carreteres… veus que és un país que té mancances. En trobar-se de sobte amb tanta gent, ha de ser difícil donar una resposta mínimament digna. Aquests campaments estan situats fora dels nuclis urbans, per tant, marginats. Quan nosaltres anàvem a comprar vèiem gent amb una actitud favorable als refugiats, però també gent en contra. Ho comprens, en un país que passa dificultats pots entendre que hi hagi gent que no accepti que ajudin els altres quan ells no tenen l’ajuda que necessiten.
Marta: Si això també ho veiem aquí… Allà estan molt malament; es veu que Grècia ha patit una crisi molt profunda i hi ha moltes necessitats. Perquè l’ajuda que donen als campaments és mínima. Els donen aigua calenta una hora al dia; a sis-centes persones. I, clar, per a poder-los donar un mínim, qualque cosa han de reestructurar dels pressuposts… Es creen moltes boles (malentesos)… la desconeixença genera rebuig i malestar. Però, també, molta gent mostra la seva sensibilitat humana. Allà, a Vasilika, amb el grup d’EKO, que era el que ho estava organitzant, estaven ocupant un terreny particular (d’en Papu), un terreny enorme amb un bon pati.
Carlota: Va deixar que allà s’hi construïssin dos llocs per fer escola als nins, per menjar. El pagaven, però acceptar que entri gent al pati de ca teva…
Sebastià: I, encara que sigui cobrant, els teus veïnats veuen que tu col·labores.
Carlota: En el lloc on anàvem a dinar, perquè en el campament teníem activitats el matí i l’horabaixa, intentàvem anar-hi plegats a la població que teníem devora, ens donaven coses, però ens demanaven que no diguéssim que ens ajudaven. Perquè els seus veïnats no hi estaven d’acord.
Sebastià: En canvi, una de les coses que vàreu dir i que em va cridar l’atenció, l’empresa que els va llogar els cotxes els va dir: si veniu de voluntaris per ajudar els refugiats, vos feim un preu especial.
Carlota: Hi havia les dues actituds. Ho notaves. Anaves a comprar i veies la reacció de la caixera: a vegades posava les coses dins la bossa de mala manera, i d’altres ho posaven amb un somriure i un altre tarannà. Jo ho entenc. En una situació on hi ha gent que passa malament es generen aquestes coses.
Marta: I està millorant. Ara, amb contactes amb refugiats que segueixen allà, ens diuen que els van reubicant a cases o a hotels que ara no estan actius. S’està movent, però segueix arribant gent igual. I si els altres països europeus bloquegem l’entrada, Grècia suporta un pes molt feixuc.
I de cara a Mallorca, què creieu que es pot fer? Què en queda de la moguda de fa un mes?
Carlota: Amb els Escoltes, per exemple, una de les coses que hem acordat és que no s’ha d’aturar aquí. L’esforç ha de continuar.
Tu ens recordaves la importància d’obrir, no sols les portes físiques, sinó, sobretot, les portes del cor, de l’acollida humana, amb afecte…
Carlota: Com Escoltes el que ens hem proposat és que els agrupaments acollim els al·lots que vénen amb les famílies que puguin arribar aquí. Perquè és una manera d’integrar-los dins la societat amb un entorn estructurat.
Sebastià: Oferir-los un element socialitzador i integrador. No volem grups de refugiats que tinguin activitats, sinó que s’integrin en els diferents agrupaments.
Marta: Això també és important. Quan diem “Mallorca vol acollir”, és que volem que passin a formar part de la nostra societat; no fer un “guetto”, que és el perill. Això implica que hem d’estar preparats. Això implica una part més política i una part més social. La política ha d’invertir en educadors, treballadors socials, sanitat, psicòlegs, escoles… Estem parlant de què arriben nins que, ara fa sis anys que va començar la guerra a Síria, tenen dotze anys i no han anat mai a escola. Integra’ls tu dins una aula! No saben llegir ni escriure ni en el seu idioma, per tant, necessiten un suport educatiu molt important. Els polítics han d’aportar recursos, però nosaltres hem de veure que aquesta realitat és la que és i també necessita el nostre suport.
Tots tres esteu implicats en aquestes tasques solidàries. Tu, Sebastià, vares treballar en el Centre de Salut de Pere Garau, i coneixes bé el tema de la multiculturalitat i la immigració, no és sols el problema dels refugiats. El tema dels refugiats pot ésser un problema més que s’afegeix a una convivència que sovint no resulta fàcil i entorn del qual un discurs populista i ximple pot fer molt de mal.
Sebastià: Sí, he estat amb xinesos i àrabs. Formalment, les barreres que es varen crear arran del decret d’exclusió de la sanitat de les persones immigrants crec que ja s’han superat; queda qualque cas, però crec que ja no constitueix un problema en aquest nivell. Sí que hi ha problemes en l’àmbit social; veus reaccions quan la gent ve a la consulta. L’aspecte de la comunicació moltes vegades resulta difícil i hauríem de tenir més recursos. Des del Moviment Escolta volem promoure agrupaments. Ja sabem que hi ha problemes, sobretot de caps, però ¿per què no afavorir que es creï un agrupament dins Son Gotleu o a la zona de Pere Garau?
Potser no convidam; semblam tancats, però la mentalitat escolta és just el contrari: és una eina de transformació social
El Moviment Escolta, a Mallorca, ha estat una escola de líders. Molts dels polítics actuals han passat pel moviment, i segurament això té molt a veure amb la bona acollida que vàreu trobar en les Administracions Públiques amb motiu de la manifestació. Volíem dir que teniu molts d’“exalumnes”, però sabem que els escoltes mai són exalumnes; són escoltes sempre. Però vosaltres també sabeu que se l’ha titllat d’elitista…
Marta: A Sant Josep Obrer hi ha un agrupament.
Carlota: El Moviment Escolta no està tancat, al nostre agrupament hi ve gent que no és de la barriada, ve molta gent, i jo crec que no s’ha exclòs mai ningú. També és vera que falten caps. Ésser cap avui en dia és gent compromesa que hi dedica el poc temps que li queda. La majoria són estudiants o treballadors, o combinen les dues coses endemés de l’Escoltisme. Però, jo no sé de cap agrupament que hagi tancat portes, al contrari. A vegades has d’establir un “cupo” de nins perquè va en relació amb el nombre de caps que tens. Quan tanques i dius que no n’hi caben més, és perquè no disposes de més caps.
Marta: Jo crec que just el fet d’anar uniformats, vists des de defora, podem semblar un grup tancat; de difícil accés. Al final… mireu on estem… a un soterrani. Quan sortim a una plaça i realitzem una activitat, som nosaltres. Potser no convidem; semblem tancats, però la mentalitat escolta és just el contrari: és una eina de transformació social. Però, per a fer un canvi social hem d’actuar a petita escala; has de fer un canvi gros, però dins un petit grup. Tant de bo tinguéssim un agrupament a cada poble, però no hi ha caps.
Sebastià: L’edat ideal pels caps està entre els 18 i els 25 o 30 anys i trobar gent d’aquesta edat que pugui i vulgui comprometre’s cada dissabte, no és fàcil. També han de tenir les idees clares; no es tracta sols de passar l’horabaixa i entretenir els al·lots dues hores. És molt més, es tracta de transmetre valors, es tracta d’educar. Però hem d’ésser ambiciosos, i jo crec que l’aportació que podem fer després de la manifestació és seguir donant la campanada d’alerta. No només pel drama sirià, tenim els immigrants…
Marta: Clar, nosaltres muntem la manifestació i xerram, però per a transformar la societat hi hem d’estar dedins, no podem ser un nucli a part. Estam en aquesta barriada, i aquí hi viuen molts de sud-americans i en el nostre agrupament no n’hi ha gaire. I et demanes què hem de fer… ens hem d’apropar més al nostre barri… Et planteges moltes coses. Som realment uns immersos en la barriada? Idò no, molta gent ve de fora…
Carlota: Però, no és que tinguem la porta tancada. A vegades hem fet una crida, però la integració no sols depèn del qui vol acollir, sinó que l’altre se senti convidat i vulgui.
Marta: Jo crec que ens ha anat bé tota la moguda de la manifestació perquè ens hem visualitzat i també ens ha estimulat a posar-nos a disposició de les diferents comunitats. De dir: “Eh, som aquí! Si qualcú està interessat… som aquí”. Vàrem conversar amb el Consell de Mallorca i els ho vàrem dir: “Compteu amb nosaltres! Si ens necessiteu com agents socials d’integració, digueu-nos-ho!”.
Vosaltres comentàveu la situació dels nins de dotze anys que no han anar mai a una escola normalitzada, que són analfabets… Potser aquí les situacions dels nins africans o llatins no sigui tan dramàtica, però sí que viuen en el si de les mateixes famílies uns canvis que necessitaran anys per ser assumits amb normalitat. Potser el Moviment Escolta, molt organitzat, molt educatiu, uniformat, els quedi molt distant i necessitin una etapa prèvia per a enganxar-se amb el món escolta.
Carlota: A mi em sembla que el que fa falta és fer-ne difusió a les barriades. No n’hi ha prou en anunciar-ho a la parròquia.
Sebastià: El que sí comentem entre els distints agrupaments, és la situació de què arriben molts de pares que no tenen ni idea del que és l’Escoltisme. Nosaltres, al començament de curs, reunim els pares i els explicam el que volem aconseguir. No es tracta de què ens els duguin dues hores perquè els entretinguem. I, també, explicar-ho als nins.
Carlota: També és vera que això ho fem amb els pares dels nins que ja han entrat. Potser la gent que no és d’aquí ja no vénen a apuntar els nins. Per això jo crec que s’ha de fer una difusió més ampla.
Potser amb l’Escoltisme passi com altres aspectes del col·lectiu immigrant: dins el seu imaginari hi ha coses de Palma, La Seu, L’Almudaina, Bellver, el Consell, el Gran Hotel, etc. que són dels mallorquins d’arrel, però no d’ells encara que tinguin el DNI espanyol.
Sebastià: Potser sí; per això fa falta molta més difusió.
Vosaltres formeu part de l’Escoltisme religiós? Però, també, hi ha un Escoltisme laic?
Marta: L’Escoltisme laic va sorgir com una excisió de l’Escoltisme catòlic, però cada vegada estem més relacionats. Clar, l’Escoltisme en si, no té per què estar lligat a una religió. Sí que es parla d’espiritualitat, però no específicament de religió catòlica. L’Escoltisme està estès arreu del món i hi ha escoltes cristians, escoltes musulmans, escoltes jueus… de totes les religions. Aquí ha estat lligat a l’Església Catòlica per causes històriques. També, com entitat juvenil, si no eres de l’Església, no eres reconegut. Per altra part, les persones que l’integraven, pràcticament totes, eren persones creients. En un moment donat dos agrupaments varen fer una altra associació, però la veritat és que els darrers anys, en què jo he estat més activa (he estat cap i he conegut millor les altres entitats), hi ha hagut molt bona relació. La feina, al final, és la mateixa perquè l’essència del Moviment és la mateixa. Hi ha alguns moments en què pots parlar de Jesús o pots parlar d’espiritualitat sense donar-li un nom concret.
Sebastià: En aquest moment hi ha catorze agrupaments que estan dins el “Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca”, que està dins l’àmbit de l’Església Catòlica. Després hi ha un agrupament a Palmanyola que és laic. N’hi ha un altre, que es diu “Myotragus”, que no sé què són, estan per S’Arenal. Els de Palmanyola, “Nuredduna”, participen en el Camp Sant Jordi, a les trobades… Sols en el moment de fer la celebració religiosa hi ha un distanciament.
Carlota: L’important és treballar la dimensió espiritual de la persona, després cadascú trobarà el camí religiós amb el qual se sent identificat. És una manera d’obrir l’Escoltisme a la participació de persones d’altres religions. Per a mi el missatge de Jesús és no tancar portes, ésser oberts a cadascú que vulgui participar.
Sebastià: Tornant al tema de la visibilitat cal destacar el Sant Jordi d’enguany. El Camp Sant Jordi sempre era una trobada de tots els escoltes (a Sa Torrentera, a Son Serra, a La Porciúncula), però d’alguna manera tancat. Enguany serà una gimcana per dins Palma tot un matí amb al·lots i al·lotes amb les distintives escoltes. Perquè, al manco, la gent es pregunti: “i això, què és?”.
Marta: Serà un matí, el dissabte de Sant Jordi -també dissabte de l’Àngel, i per Palma hi haurà molta gent.
Carlota: La repercussió que ha tingut la manifestació ens ha fet creure que tenim capacitat d’intentar canviar coses. Ens ha fet prendre més consciència que som una part de la societat i que, si volem, podem moure coses.
Sebastià: I un altre aspecte. Això no podem fer-ho tot sols, s’ha de fer col·laborant amb totes les altres institucions que intenten fer una societat millor. No podem ser “franctiradors”. Hi ha moltes institucions que hi estan molt implicades i hem de treballar en xarxa.
Carlota: És important fer-ho sense protagonismes, entre tots.
La manifestació ens va recordar que val la pena. Ala, idò! A seguir s’ha dit!
Moltes gràcies Sebastià, Carlota i Marta.
