Editorial
En el moment d’escriure aquest editorial els tambors de guerra ressonen a Ucraïna amb una proposta de pau sobre la taula. A Veneçuela els assassinats selectius sobre llanxes marítimes de suposats narcotraficants, ordenats per Trump, semblen el preludi d’una escalada d’atacs i assassinats a cometre per terra. Les guerres a Sudan, Congo, Sahel, apareixen com una «excentricitat» dels africans que no saben fer altra cosa que barallar-se entre ells. Tan sols notícies aïllades recullen els interessos de les potències externes que les propicien i estimulen. Al sud-est asiàtic la política de passes continuades de l’administració nord-americana per avançar en el reconeixement oficial de Taiwan, front a la posició de la Xina i de la mateixa ONU, atia un nou escenari de possible conflicte. Israel ha normalitzat els assassinats selectius de dirigents i les persones que els envolten, ja sia en territori palestí, a l’Iran, Líban, Qatar, Iemen, Síria, a més de la política genocida i annexionista aplicada a Gaza i Cisjordània, ja sia pel seu exèrcit, ja sia per l’ocupació violenta dels colons jueus més ortodoxos.
Trump demana als països de l’OTAN que augmentin fins al 5% del seu PIB les despeses en defensa. Se suposa que l’enemic és Rússia. Ara és la qüestió principal pels governs europeus. Mai la UE havia estat tan subordinada i menystinguda pels Estats Units com està ara. On queda el projecte europeu, l’estat del benestar, una política exterior i de defensa pròpia? Ara es limita a comprar armes i a enriquir a les empreses d’armament nord-americanes, amb l’afegit de les noves empreses tecnològiques, què són les capdavanteres en les noves tècniques de vigilància espacial, robòtica de drons, escuts antimíssils, interferències en les comunicacions, intel·ligència artificial aplicada en escenaris de guerra, intoxicació informativa…
La guerra en el capitalisme era una manera de guanyar noves colònies i eliminar estats competidors. Lenin situava la Primera Guerra Mundial com el resultat lògic de les contradiccions internes de l’imperialisme, que ja situava com una fase superior del capitalisme. Els estats aplicaven «el lliure mercat» amb la llei de la selva. Guanyava el que era més fort. I les empreses monopolístiques fent caixa, mentre els morts els posava la classe obrera i el poble que no es podia escapolir.
En aquest número de L’Altra Mirada hem volgut posar l’accent en la reflexió del que ens està passant per damunt, quasi sense que tinguin temps per adonar-nos del perquè de tot plegat. Ens venen percepcions, ens provoquen emocions, ens inculquen pors, i després es fan enquestes que diuen que la majoria creu que cal armar-se per a poder defensar-nos. A on és l’enemic? Segons Trump tothom el que no estigui a les seves ordres o en els seus esquemes ideològics. Els BRIXS perquè no es volen supeditar a l’hegemonia del dòlar. La Xina perquè és el principal competidor tecnològic i a la vegada guanya influència en el conjunt del món, amb una política exterior més intel·ligent que la fatxenderia i la prepotència colonial. Els governs d’esquerres d’Amèrica Llatina són narcotraficants o sospitosos de ser-ho.
I Rússia? Trump i la UE tenen una visió diferent del problema. No era així en l’administració Biden anterior. Quan es va canviar la visió de construir amb Rússia la casa comuna europea, després de la caiguda del mur? De canviar la integració econòmica europea amb el gas rus i l’ampliació d’un mercat comú? No és sospitós que els Estats Units i els estats europeus més afins, en lloc d’impulsar unes estratègies de desarmament globals, anessin ampliant l’OTAN a tots els estats que tenen frontera amb Rússia? No era la manera de trencar un potencial mercat competidor UE-Rússia, aguditzant la seva divisió i saltant-se les línies vermelles que havia posat Rússia a la seva política de defensa? Si es vol treballar amb un soci, se li posa un escut d’armes a vora casa per mostrar-li així la teva confiança?
Ucraïna i la seva guerra és el gran fracàs de la UE. Per l’ambició alemanya d’hegemonitzar els antics estats europeus de l’URSS. Per cooperar en les intrigues nord-americanes i angleses per posar governs afins a Ucraïna. Per trencar les possibilitats d’acords en els conflictes interns ucraïnesos abans d’esclatar la guerra. Per voler assimilar Ucraïna a la UE i a l’OTAN, sense tenir en compte que Rússia ho podia entendre com a una provocació. I precisament perquè Putin i el sistema polític i econòmic de l’actual Rússia, són un capitalisme descarnat amb uns interessos oligàrquics molt concrets a defensar, la guerra a Ucraïna era previsible, com a «guerra preventiva». Putin ja no es fia dels EUA ni de la UE. I té en els BRIXS una via de sortida a les sancions econòmiques occidentals. La federació russa té moltes repúbliques susceptibles de ser tocades des de l’exterior per a crear conflictes interns.
Amb Ucraïna es posa la bena abans que la ferida. Un avís a les potències occidentals. Una operació arriscada, però que li pot sortir bé per reforçar el seu lideratge intern, mentre vagi guanyant la guerra. I mentrestant, els milers de morts d’un costat i l’altre, la destrucció d’un país, milions d’ucraïnesos fora del país, i negoci, molt de negoci entorn de la guerra. En els clans corruptes que enrevolten a Zelenski, en l’adquisició de terres i minerals d’Ucraïna per empreses europees i americanes, contractes milionaris per a la reconstrucció posterior del país, guanys extraordinaris de les empreses d’armaments nord-americanes, angleses i europees… i la UE un simple apèndix dels designis de Trump i del seu clan oligàrquic, com ho va ser anteriorment de les polítiques de Biden i Obama pel que fa a Ucraïna.
I al marge del seu component polític, la guerra d’Ucraïna és un camp de laboratori nou per assajar noves tècniques i noves armes de guerra. Formalment és una guerra entre Rússia i Ucraïna. Realment és una competició entre la tecnologia armamentística americana i europea, enfront de la russa i la dels països qui li subministren. Entre els tècnics i satèl·lits occidentals i els tècnics i satèl·lits russos i aliats. De la guerra llampec que Rússia creia guanyar amb les columnes de tancs, a la guerra de trinxeres més semblant que mai a la Primera Guerra Mundial. De la guerra de drons i posicions mòbils i inestables en els fronts directes de batalla. De tipus de míssils i drons, enfront d’armes antiaèries per a intentar abatre’ls. De ciutats conquerides a costa de la seva total destrucció i de milers de morts. Podrà avançar una proposta de pau? És realista voler canviar per les armes l’actual situació dels fronts de guerra? Es podrà mantenir l’actual nivell de confrontació armada, sense passar a una escalada tàctica nuclear? Hi ha una concordança USA-Rússia, enfront d’una Ucraïna-UE, per trobar una sortida a la guerra? En el moment de sortir la revista tal volta aquests interrogants ja hagin estat resolts. Però sembla encara improbable.
La revista no sols vol descriure les causes de l’escalada bèl·lica mundial i assenyalar als seus responsables. També vol fer incís en què podem fer, des de la nostra realitat per intentar impulsar una cultura i una política de la pau. Tenim una rica història de lluita i mobilització activa de lluita per la pau a les nostres Illes Balears. Ho hem vist en les recents mobilitzacions per la causa palestina. En el suport a la lluita del poble sahrauí per la seva autodeterminació. Però cal insistir.
La lluita per la pau també té una clau en política interna. El PP i VOX fan un seguidisme incondicional a les polítiques de Trump. Així de patriotes són aquesta gent. El PSOE s’alinea amb la UE i amb la seva irracional política exterior, malgrat es resisteix a aplicar el 5% del PIB en defensa. Cal construir fronts amples i aliances socials molt transversals per aconseguir la mobilització ciutadana per la pau. Si els pobles volen i lluiten per la pau, les guerres no tenen perquè ser inevitables.
