“Nos obligarán a hacer lo que no queremos”, deia Rajoy. Volia dir: avortar per la força la voluntat pacífica i democràtica dels catalans. Si no s’avenen a seguir essent una regió espanyola dirigida des de Madrid, patiran una repressió immisericorde des de tots els fronts que l’Estat té al seu abast, una repressió de la qual fins ara només n’hem vist una mostra.
Rajoy sap que no fabricarà espanyols a “golpe y porrazo”, però està convençut que els retindrà, i, qui dies passa, anys empeny. L’exitosa tècnica de la Inquisició espanyola per a les conversions: o baptisme o foguera. Espanyol a les bones o a les males. Ja ho havia advertit.
Però una societat sana vol l’aparell jurídic que és l’Estat per garantir el seu benestar, si l’Estat l’oprimeix , perd el seu sentit, la seva legitimitat. Si, per servir amorosament a una part, l’Estat violenta la voluntat majoritària d’una altra, la comunitat damnificada pot rescindir el contracte social implícit. Ha passat mil vegades. És injust pretendre que el pes demogràfic d’uns territoris imposi eternament la sort d’uns altres, i molt menys que ho faci enviant-hi forces armades, tant si és en fragates com en looney tunes.
Naturalment, que la solució passava, i tant de bo encara passi, pel diàleg. Però no pot ésser una simple tàctica dilatòria, una “pose” per justificar la neutralitat davant la repressió. Catalunya n’està farta d’oferir diàleg i estampar-se en el Mur infranquejable de la Constitució espanyola, que, com resa el seu article segon, “se fundamenta en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible” etc. I els dogmes són innegociables.
Parlen d’adoctrinament quan tots sabem com se’ns ha inculcat la lògica imperial, a consciència, durant segles, el dogma de la integritat territorial com a anterior i superior a les llibertats i la felicitat dels ciutadans, que s’hi han de sacrificar quan és precís. Espanya ha viscut com una tragèdia cada pèrdua territorial, i sent Gibraltar com una humiliació inacceptable. I ara reacciona a Catalunya tancada en banda i amb l’ominós i groller ”a por ellos”. No veu persones, ciutadans, ni tan sols quan carreguen contra padrines indefenses, veu un mapa. I, de reüll, d’on surten i on van els doblers. És depriment veure com tracten a tantíssima bona gent catalana, compromesa cívicament, sana, alegra i condreta, com si fos l’escòria del planeta, delinqüents malvats que cal tancar o beneïts incaüts, manipulats sense remei.
Però el paradigma imperial és una presó en ruïnes, el futur és confederal. El Tribunal de La Haia recorda que el dret internacional no té cap impediment a les proclamacions unilaterals d’independència, ni tan sols el dret a la integritat territorial, el Tribunal sap massa bé que les independències no neixen gairebé mai com a precipitat de la legalitat immediatament anterior, i així ho diu en la Consulta sobre Kosove de l’any 2010 (motiu pel qual Espanya es nega a reconèixer Kosove). Allò de “las lentejas”, que, si no en vols, “las dejas”, no dóna dret a matar de fam. I els catalans n’estan farts de llenties.
Vet aquí un dels aspectes més potents del procés català, i que tan inquieta el poder. Per a desesperació dels del todoatadoybienatado, que ens consenten triar entre PP i PSOE i el batle del poble, els catalans obren l’abast del dret a decidir: plantegen monarquia o república, quin Estat, quina Europa, o com humanitzar la voracitat d’una globalització que, sabent-la imparable, volen modular al país, a la gent. Només els drets humans i col·lectius limiten la democràcia.
Perquè d’això parlam, de democràcia, de llibertats, de dignitat. De persones. De pau i convivència. I no només a Catalunya, a tot l’Estat, fins i tot, com a símptoma, a Europa, a Occident i al planeta sencer. I, naturalment, també per aquí, i molt.
