En els anys trenta s’havia establit Son Torrella a Santa Maria. Les cases, amb un poquet de terra, les va comprar l’any 1932 el capità anglès retirat Alan Hugh Hillgarth, però les més de 400 quarterades de la finca havien estat adquirides, entre 1926 i 1934, per pagesos santamariers. N’Honorat Trias “Norat” va ser un dels que va comprar un tros de terra i, amb el seu fill Jaume, hi va construir una era per batre el gra.
N’Honorat i en Jaume eren carreters. Tenien un carro i traginaven pedra, llenya o el que hi hagués avinent. Quan podien conraven les seves terres. En Jaume era de les Joventuts Socialistes Unificades, nascudes de la fusió entre les joventuts socialistes i comunistes. N’Honorat, era membre actiu del Partit Comunista. El dia 28 de juliol de 1936 en Jaume va partir cap a Son Torrella amb la idea de dormir a l’era que hi tenien. Feia pocs dies, uns militars, un grup d’oficials del regiment d’Alcalà arrestats a Mallorca, l’havien obligat a punta de pistola a tirar per la finestra i a calar foc enmig del carrer els mobles, llibres i documents de les organitzacions obreres. A en Jaume li havia pertocat ratllar amb un ganivet el cartell de la casa del poble, pintat de feia poc per Miquel Dolç, un jove que adesiara escrivia qualque poesia. No ho havia fet de bon grat: l’havien encanonat i amenaçat de mort si no ho feia.
El dia que en Jaume volia dormir a l’era de Son Torrella detingueren 5 o 6 persones a Santa Maria. L’amo en Biel Amengual “Pereta” es va amagar dins un forat de ca seva i no va sortir fins al 1943!. N’Honorat, que havia quedat a arreglar els animals, va veure venir el camió carregat de falangistes armats cap a ca seva i es va amagar. Va sentir com el cercaven i deien que allà on el trobessin li pegarien un tir. Va prendre per darrere la casa i va anar cap on hi havia en Jaume. Aquella nit no romangueren a l’era, sinó que s’endinsaren dins el bosc. Començava una peripècia que duraria tretze anys, fins al desembre de 1949.
En aquests anys “es Norats” habitaren per les muntanyes de la zona de Bunyola i Santa Maria, encara que quan els perseguien solien anar cap a llocs llunyans, del Tomir al Galatzó. Es toparen amb els falangistes en diverses ocasions i més d’una vegada corregueren enmig dels xiulets de les bales. Ells també anaven armats, molt armats, amb escopetes i pistoles. Eren gent amb poca por. Però la seva insòlita capacitat de supervivència, que va fer anar de bòlit els seus perseguidors, depengué de la seva habilitat a moure’s per la garriga, de saber elegir els millors refugis, de la seva extrema cura en les mesures de seguretat i, sobretot, del suport que reberen d’un conjunt de persones i famílies que, jugant-se la vida, els facilitaren menjar, els allotjaren i els informaren dels moviments dels seus adversaris. Aquesta gent té noms i llinatges: madò Aina Serra Vidal “de Son Punta”, de Can Parró de Baix des Puig, i els seus fills, un d’ells tancat a Can Mir per socialista; l’amo en Jaume Salom Vidal “Mafó”, que feia de carboner per aquells boscos i també havia estat tancat per roig; la gent de Can Sanat de Bunyola, que foren molt amenaçats pels falangistes i mai els delataren; els de Can Ricardo de Baix des Puig, que també eren “Parrons”, i que a un fill, n’Antoni Oliver Vich “Ricardo”, que no amagava la seva amistat amb els Norats, l’afusellaren els militars durant la guerra.
N’Honorat i en Jaume esperaren que la Guerra Mundial acabés amb la derrota de Franco, però arribà el 1945 i no va passar res. Pare i fill eren homes de forta voluntat i de fermes conviccions. A vegades discutien, i el fill, en Jaume, era el que més veia que el règim franquista es feia fort. Havia partit cap a la garriga quan tenia 20 anys i el 1949 en tenia trenta-tres. Tota una joventut esquinçada. Va ser en tombar la segona meitat de 1949 quan n’Honorat Trias, que ja tenia 58 anys, va començar a acceptar el raonament que li feia el seu fill de què s’havia de pensar a abandonar les armes i deixar aquella vida.
Els seus amics els prepararen la fuita cap a Alger. La primera temptativa va ser un fracàs: s’amagaren prop de Can Pastilla, però el llaüt que els havia de recollir no va comparèixer. Poc temps després, una nit, un cotxe de servei públic de Santa Maria va anar a Baix des Puig a recollir-los. Els joves de Can Parró els anaren a cercar i els trobaren a sa Serreta des Cabàs. El conductor del vehicle era el santamarier Ramon Ramis i els dugué a s’Arenal. Allà, davant sa illeta des Republicans, embarcaren cap a Alger. Dins la barca eren vuit o nou, però els altres més que per raons polítiques hi anaven a provar fortuna.
Començaren una nova vida. Primer treballaren al camp i després en Jaume va fer de picapedrer. Va ser aleshores quan conegué la que seria la seva esposa, una al·lota nascuda a Sant Joan de Labritja, a Eivissa. Anys després, el 1961, s’establiren a Santa Eulària del Riu on obriren una botiga de queviures. Allà va morir, l’any 1981, a noranta anys, n’Honorat Trias Gama, nascut a Pòrtol el 1891. I va ser allà on l’any 1981 anàrem a recollir el testimoni d’en Jaume tres joves santamariers: jo, en Gori Negre i en Martí Canyelles. Poc després li retérem un homenatge a Santa Maria, on en Jaume, emocionat, no va poder dir paraula. Va morir a Santa Eulària l’any 2003, a 87 anys, després d’una llarga vida en la qual destacà com a home bondadós i sense sentir rancor cap a ningú.
A en Jaume Trias el vaig gravar en dues entrevistes, el 1981 i el 1986. Després, tant jo com altres persones (Llorenç Capellà, David Ginard, Mateu Ramis i Martí Canyelles) hem tractat el tema en diversos escrits. En el llibre “Muntanyes de Coanegra” vaig escriure les fites bàsiques del que jo sabia de la història. Però haurà estat la projecció de “Es Norats”, dins la sèrie “Desconeguts” d’IB3, allò que més haurà contribuït al coneixement d’uns fets, certament molt ignorats. Ara, dia 8 d’abril, a Baix des Puig, lloc on els Norats reberen més suport, es farà un acte a la seva memòria i en reconeixement dels que els ajudaren a resistir durant tants d’anys per aquelles muntanyes.
