Els orígens històrics del gihadisme i d’Estat Islàmic

Repassarem en aquest article les causes del sorgiment de grups com Al-Qaida o Estat Islàmic, tot repassant la història recent de l’Orient Mitjà.

Acabada la Primera Guerra Mundial, britànics i francesos es repartiren els territoris del que quedava de l’Imperi Otomà. Tanmateix, des del 1916 existien els secrets «Acords Sykes-Picot» entre els dos guanyadors esmentats, on s’estipulava quin seria el repartiment dels territoris d’Orient Mitjà (Iraq, Síria, Líban, Jordània i Palestina) amb l’objectiu d’augmentar la seva influència en una zona geo-estratègicament clau. Allò greu, però, és que al mateix temps que els occidentals es repartien els territoris en secret, prometien al poble àrab la creació d’un «Estat Àrab» si ajudaven a derrotar l’enemic comú, els otomans. Per si no fos poc, el 1917 es comunicà en la «Declaració Balfour» als sionistes britànics, la intenció de crear també una «llar nacional» pel poble jueu a Palestina.

Enmig de falses promeses i frustracions, començava l’època colonial a l’Orient Mitjà amb la creació de fronteres que rompien amb la tradició de les diverses regions, amb l’aprovació de la Societat de Nacions. Tampoc es donà compliment al Tractat de Sèvres, que havia promès als kurds la creació d’un Estat propi. Així, Orient Mitjà passà a ser controlat pel Regne Unit i França, que aprofitaren -pactant amb les elits locals- el seu domini per explotar i controlar els recursos energètics que existien al territori sense tenir en compte les aspiracions i necessitats des oriünds.

En aquesta situació comencen a formar-se diversos moviments com l’anticolonialisme, el panarabisme o l’islam polític¹ («islamisme») com a resposta al domini i explotació colonial. Especialment els dos primers seran clau per a l’obtenció de les independències en el període 1945-1965, governant sovint els nous règims que sorgiran amb la descolonització del món àrab. La clau de tot, és que aquests nous governs (per exemple, els de Síria i Iraq, on governava el partit Baaz, panarabista i esquerranós) tendran una evolució dictatorial, de pràctiques corruptes, nepotisme i repressió, tant al Nord d’Àfrica com a l’Orient Mitjà. En la majoria d’aquests nous estats es produirà al llarg de la segona meitat del s. XX un distanciament profund entre la població i els governants, ja que la gent era reprimida i veia com la riquesa del país anava a parar a la classe governant, que rebia el suport incondicional d’Occident per mantenir-se al poder i per aturar l’avenç d’un islam polític que anava suplantant les funcions dels estats (construint escoles, organitzant assistència sanitària, etc.) i que anava conformant-se com a alternativa a uns governants suposadament «demòcrates» que realment estaven venent la riquesa del país a l’estranger. I tot, agreujat pel conflicte de Palestina-Israel, que simbòlicament representava l’objectiu de domini occidental sobre el món àrab-islàmic.

I aquí arriben tot un conjunt de conflictes que canviarien per sempre més la història d’aquests països: esclata la Revolució Islàmica a l’Iran el 1979, un canvi brutal que varià les normes de la Guerra Freda ja que l’aiatol·là Khomeini situava la nova República més enllà de comunisme i capitalisme: islam (xiïta), anti–occidentalisme i res pus. El perill d’extensió de la Revolució per altres zones xiïtes va estimular a finançar Saddam Hussein per part d’Occident i la URSS (conjuntament!) per acabar amb Khomeini i el seu règim. Començà una dura guerra entre Iraq i Iran que durà des del 1980 al 1988, mentre es donava també la Guerra d’Afganistan on la URSS havia ocupat el país. Els EUA i els seus aliats (com el govern wahhabita² d’Aràbia Saudita), per aturar la influència soviètica al país afgà i per acabar amb els atemptats que el radicalisme xiïta³ havia provocat al Líban contra ambaixades occidentals, van dur a estimular el sorgiment de l’entramat islamista radical sunnita per fer pagar a la URSS l’ocupació de l’Afganistan. Es tractava de què la CIA, l’ISI (serveis d’intel·ligència del Pakistan) i els saudites, fomentessin el radicalisme sunnita contra els revolucionaris iranians i els comunistes. Aquí pren sentit el finançament i suport al magnat saudita Osama Bin Laden com a cap d’una oficina que havia de reclutar i instruir «mujahidins» per lluitar a Afganistan. Aquest és l’origen d’Al-Qaida, el 1988, que acabats els conflictes de la regió, girà l’espatlla a qui havia estimulat el seu sorgiment i acabà per atemptar contra Occident i contra els «mals musulmans» (xiïtes, sobretot), fonamentant-se en una lectura totalment esbiaixada de l’Alcorà. L’objectiu polític era desplaçar del poder als estrangers i a tots aquells que governessin sense reconèixer la llei islàmica o la interpretessin diferent a ells.

Amb aquests precedents i amb la «Guerra contra el terrorisme» que desfermà G.W. Bush després de l’11-S i que acabà de devastar i dividir un Orient Mitjà que ja feia dècades que es trobava en guerra, es donaren les condicions idònies pel sorgiment de l’Estat Islàmic (inicialment branca d’Al-Qaida) en esclatar la Guerra de Síria el 2011 quan Baixar Al-Assad reprimí les protestes de la «primavera àrab». I nasqué gràcies també al finançament d’Aràbia Saudita -en competició amb l’Iran i tots els seus aliats com Síria per aconseguir l’hegemonia regional-, que finança moltes organitzacions sunnites radicals per lluitar contra governs contraris, segurament -i com diu l’expert Antoni Segura i Mas- per la mala consciència de mantenir una aliança amb els EUA, contrària als valors morals que propugna el wahhabisme.

Convertit en un dels desafiaments més importants per al món que ens ha tocat viure, l’Estat Islàmic representa l’exemple més extrem de l’evolució de la branca fonamentalista de l’islam polític, que ha sabut utilitzar els errors i la islamofòbia d’Occident per crear un relat victimista que, juntament amb les condicions socioeconòmiques d’Orient Mitjà, li permeten dominar part de la zona.