ELS ENDARRERS DE LA REPRESSIÓ DE LA GERMANIA: «PERQUÈ SIA EXEMPLAR I POSAR TERROR ALS POBLES» I «PER BORRAR LA MEMORIA DE DIT COLOM »

«Tots jorns [els dies] treball – passant ma vida trista

per obtenir [guanyar-me la vida] – envejant l’hom epulent [home opulent]

e com més veu – cobejant [desitjant] la vista

no obtinc res -romanint molt pus dolent.

De l’envejar – ací portant tortura

ne [ni] pot noure [fer mal]– al qui passió no sent;

roman donques [idò, doncs] – l’envejós amb tristura [tristor]

mes [però] lo gran ric – sa [la seva] vida passa rient1

Ja fa un grapat d’anys –i perdó per autocitar-me— que vaig escriure un text, de naturalesa divulgativa i que servia d’introducció per a unes rutes de naturalesa històrica i patrimonial, en el qual afirmava que:

«La Germania (1521-1523) va ser el conflicte social més violent que ha viscut la societat mallorquina en els darrers cinc-cents anys. Inicialment, els seus objectius van ser: posar fi a la corrupció del govern del Regne, dominat per la aristocràcia; resoldre l’apressant problema del deute públic, que asfixiava l’economia mallorquina; i reformar, fent-lo més just, el sistema contributiu. Però el que en principi va ser un moviment reformista, va acabar per convertir-se en la pràctica en una forma de govern alternativa que, encara que va seguir reconeixent l’autoritat de Carles I, va fer cas omís de les seves ordres de restablir la legalitat vigent i es dedicà a perseguir –no van faltar els assassinats- els disconformes amb la Germania que, com resultava previsible, va acabar sent il·legalitzada per l’emperador, que va restituir la seva autoritat per la força de les armes, enviant a Mallorca un exèrcit que desencadenà la pitjor matança viscuda a Mallorca des de la conquesta del rei Jaume I el 12292

A hores d’ara mantenc, fil per randa, el mateix parer. I això fa venir al cap una altra qüestió: si aqueixa matança, l’extrema crueltat de què foren objecte els agermanats, varen ser premeditades, o almanco previstes com una possibilitat, o si més aviat foren conseqüència de les circumstàncies, dels girs imprevists dels esdeveniments. I, per malavejar d’aclarir-ho, ens haurem de remetre als historiadors, als cronistes i a les fonts. Parcials i esbiaixades, vera és, però són les que tenim.

Pertoca, idò, treure a rotlo, com a referència ineludible, en Josep Maria Quadrado. L’historiador menorquí relata que l’emperador Carles va refusar l’oferta de les claus de la ciutat que li havien remès els agermanats en uns termes més que eloqüents; en paraules del polígraf:

«la respuesta dictada por S. M. á la atrevida consulta en 24 de Enero de 1523 rechazando con desdén las llaves que no quería sino de pura y legítima adhesión, desmintiendo la odiosa patraña de que para sujetar la isla se echase mano de moros cuando tan buenos cristianos y fieles servidores eran los encargados de reducirla á su deber, y amenazando, si en su terquedad persistían, con mandar refuerzo de tropas y aun con venir personalmente á hacer tal castigo que jamás se borrase del mundo su recuerdo, era para helar de espanto los más insolentes bríos: escrita en idioma del país para mayor claridad, terminaba con grave conminación al honor y fama, á las vidas y bienes de todos3

Literalment, en la lletra de l’emperador, dictada a Valladolid i publicada per n’Eusebio Pascual, l’emperador s’adreçava «A tot lo poble y altres particulars persones de qualsevol grau, condició que sien, veïns habitadors i residints de present en la nostra ciutat de Mallorques», tot remarcant que no acceptava les claus d’or que li havien estat trameses «per a senyal de la innata fidelitat que dieu tenir a nostre corona reial». I això perquè considerava que «les dites raons» —aquelles que li havien exposat els agermanats, a fi de justificar l’aixecament— no eren «dignes d’admetre i que les vertaderes claus que ens haveu de donar e trametre han de ésser de pura e feel obediència ab tot afecte a nostra reial persona, i en nom d’aquella a don Miquel de Garrea, nostre loctinent i capità general, que és anat (…) per manament nostre en aqueix regne ab la armada i gent (…) per a reduir els inobedients a deguda obediència nostra».  

Així mateix, els ordenava que desistissen «ab tot efecte de la resistència que feu ab les armes al dit nostre loctinent i capità general» i que fos restituït en el càrrec, en les mateixes condicions en què el regia «abans de les commocions i germanies que haveu començades i perseguides fins ara, deixant les armes i tot lo exercici d’aquelles i desistint de tots los actes que fins ara haveu fets, i obeint i honrant i acatant al dit don Miquel de Gurrea nostre loctinent i capità general en tot lo que de part nostra vos manarà així com a nostra mateixa persona».

Si no ho feien, afirmava l’emperador, manaria «trametre més gent ab les municions o altres coses necessàries pera reforçar lo exèrcit que té lo dit nostre loctinent i capità general, manant-li que proceesca per força d’armes contra vosaltres així com contra súbdits que son enemics rebel·les e inobedients a son rei i senyor natural, per a lo qual si fos necessària nostra presència no dubtarem de posar-la ab tota celeritat, per forma que l’execució y càstig d’açò reste en perpètua memòria i exempli a vostres successorsGuardau-vos per açò de fer lo contrari si desitjau evitar la total ruïna e perdició de lo honor, fama, vides i béns de tots vosaltres».[Els subretxats de tots els texts són meus].4

Infringir un càstig exemplificador, que no s’esborràs de la memòria dels mallorquins, es preveia, per tant, com un escenari possible –l’únic, de fet— si els agermanats no es retien. Tal volta –no sé si mai ho arribarem a aclarir— els informants i assessors tenien al cap que els mallorquins s’havien aixecat, amb objectius ben consemblants, a 1391 i a 1450. Tres alçaments en devers cent cinquanta anys potser es devien considerar massa per a un regne tan petit, geogràficament i demogràfica. Tanmateix, el més probable és que no arribem a saber si aqueixa circumstància va ser tinguda en compte, si va pesar o si només n’hi va haver a bastament amb el fet que la Germania mallorquina fos la tercera revolta consecutiva que es vivia en els dominis hispànics de l’emperador en manco de cinc anys. Fossen quins fossen els motius, sabem com va anar la cosa, i que els agermanats no tan sols no es reteren, sinó que miraren de resistir les envestides de l’armada comandada per don Juan de Velasco i — a la pràctica— també pel virrei Miguel Gurrea. No podrem saber tampoc, si no localitzam pus fonts que ens il·luminin sobre aqueixa qüestió, si sobreestimaren les seves possibilitats, com és més possible que succeís a 1391 i a 1450. En tots tres aixecaments, els revoltats feren servir l’estructura defensiva del regne, basada en les milícies populars –els «homes d’armes»– per organitzar-se. Tenien armes –tot i el que, ben sovint, el seu armament fos més aviat domèstic—, havien rebut una certa instrucció –la que podien fer a la «mostra» o al cos de cada municipi—, però de fet, les seves possibilitats bèl·liques envers efectius externs es reduïen a poder repel·lir, com a molt, invasions corsàries més o manco organitzades, però no podien fer front a veritables exèrcits «professionalitzats», ben armats i amb experiència.

Retornem, però, a la interrogant que ens havíem plantejat: ¿la violència extremada i la crueltat de l’exèrcit imperial, i del virrei, quan ocuparen l’illa i durant la repressió, responien a consignes o instruccions prèvies? Ja hem vist que aqueixa va ser l’amenaça explícita de l’emperador Carles. En qualsevol cas, el saqueig –i la matança—de Pollença permeten pensar que la intenció dels cappares de l’exèrcit reial –o imperial, si tant voleu— era terroritzar, i escarmentar, els agermanats. El notari mascarat Joan Morro, tot i que pareix que malaveja de justificar aqueixes accions per la negativa dels revoltats a retre’s, descriu de manera detallada ferm que els efectius de l’exèrcit imperial «no hi estigueren a prendre la vil·la sinó tant quant duraria un credo». Bona part dels agermanats i de la població de la vila s’haurien refugiat al temple parroquial («les banderes foren alt de l’Eclésia»). Sobre això, s’ha de tenir en compte que les esglésies, i el sagrat –o sagrera— que els enrevoltava eren espais considerats immunes de la violència. En Morro relata que:

«com la gent de l’armada fonc a plaça, los de l’Eclésia, que s’eren tancats, nafraren alguns soldats, circa [devers] sis o set, dels quals foren nafrats mossèn Nicolau de Quint e hun fill seu e (…), aprés tres dies moriren [a] Alcúdia. E així los soldats, veent que els nafraven de l’Eclésia, posaren foc als dos portals [sic], a les portes de què s’ofegaren circa, entra dones, nines, arlots [al·lots] i minyons, circa de ·CC· [dues-centes] ànimes. E així moriren molts hòmens, e lo visrei n’ofegà molts i penjà, e l’armada n’hi matà molts, e tota la gent de la vil·la fugí per les muntanyes, e cremaren los soldats circa sis o set cases».5

Un altre notari mascarat, en Pere Llorenç Suaris, va descriure el saqueig de Pollença amb aquests termes:

«Lo estol se partí d’Alcúdia contra la vil·la de Pollença, lo qual aprés d’haver haguda una gran batalla i molt perillosa, prenguérem la vil·la i matàrem molta gent i penjà lo visrei lo mateix dia molts traïdors, fonc saquejada dita vil·la, morí molta gent de dones e minyons perquè fonc posat foc a les portes de l’església i així moriren olre [nombre?] de tres-centes ànimes i d’aquí lo mateix dia ab molta victòria, sens perdre due [?] hòmens nostres».6

El cronista valencià Gaspar Escolano, a la segona part de la Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia,7 pareix que intentava justificar la feta de l’exèrcit imperial. I això magnificant –si hem de fer cas a les cròniques anteriors— la capacitat de resistència dels agermanats, deixant de banda que l’església havia estat assetjada i atacada, i obviant el fet –que devia ser conegut a bastament— que a dins hi havia moltes de dones, d’infants i de nins. Així i tot, la seva descripció coincideix bàsicament amb les anteriors:

«Íbanse retirando los de Pollenza, y siguiéndolos el ejército real peleando siempre: y cuando llegaron á la plaza, se metieron en la iglesia, y fortificadas bien las puertas, se defendían desde allí. Herían a muchos con balas y flechas enherboladas, de que morían; y fueron de estos, mosén Nicolás de Quint, y su hijo: y visto el daño por los soldados, metieron fuego a las dos puertas de la Iglesia y la ganaron. Murieron ahogados del humo más de doscientas mujeres y niños: y a manos del virrey muchos hombres prisioneros, que los mandó ahorcar y dar garrotes. Los demás huyeron a los montes, y algunos se retiraron á la torre: y quedando por de los soldados la villa, la saquearon a su placer, y quemaron siete casas8

Pel que respecta a la batalla de Son Fornari, la crònica d’en Joan Morro fa referència a la impossibilitat dels agermanats d’aturar l’ofensiva de l’exèrcit imperial i mostra ben a les clares la inferioritat dels primers, que es reflectia en el desequilibri numèric –potser exagerat, pel que fa a les que patiren les tropes reials— en les baixes d’un i d’altre bàndol durant la batalla:

«los traïdors [els agermanats] ab llurs cavalls, que eren molts en nombre, e molta gent, vingueren a ferir [a lluitar]. E los del rei ab ells, per manera que tantost foren los traïdors ab crit del Rei destrossats, e mataren-hi tants que vertadarament no es pot dir lo nombre (…) e foren los morts circa MXVIII [mil devuit]. E los qui moriren del camp del Rei fonc un germà d’un capità d’una galera, que es deia lo capità Gira, home de molta faiçó. E així ne mataren fins a la bassa de Muro. E per quant a la vil·la de Muro s’hi morien de pesta, lo senyor visrei tornà a la Pobla e fonc donada a saco [saquejada], per la tanta formada rebel·lió 9

D’acord amb les diverses cròniques, va ser a partir d’aleshores quan tornaren a reprendre les mostres de crueltat, despietada i sanguinolenta, que es perllonguen fins passada la batalla del rafal Garcés. En paraules d’en Joan Morro:

«E lo s’endemà se partí lo ost del Rei e anà a Inca, e per lo camí ne penjà alguns dels qui havia presos a la batalla, e n’escortarà.» () «E així l’ost trobà los rebelles al rafal Garcés e feriran ab los desmandats, de manera que tantost los desmandats donaren en fuita, e així començaren a degollar, que moriran circa ·D· [cinc-cents]. E així ne prengueren d’aquells que eran escapats, en què ne mataren al mercat d’Inca circa ·XXXX· [quaranta] desmandats que havien portats lligats. E lo senyor visrei desliberà tornar en Binissalem e tengué circa ·CC· [devers dos-cents] presoners, dels quals ne penjà e scortarà circa ·LXX·, que tots los arbres e garrovers n’eren plens».10

El prevere mossèn Bernat Caldès, enviat pel virrei com a missatger a fi d’intentar que els agermanats es retessen, es refereix a la batalla del rafal Garcès en aquests termes: «i d’aquí [des de sa Pobla] amb molta victòria anàrem per tota l’illa fins que encloguérem mil i cinc-cents rebel·les desmandats qui eren eixits de Ciutat; e açò vora la vil·la d’Inca, aont los rompérem i matarem-ne vui[t]-cents i lo senyor visrei n’ha penjats del[s] que prenguérem quatre-cents. Fonc una cosa molt necessària la destrossa de dits hòmens desmandats; fonc en lo rafal Garcés.11

En Gaspar Escolano es refereix, fins i tot de manera més colorista, a les conseqüències de la batalla del rafal Garcés: «avisado el virey por las espías, salió tan de boga arrancada a buscarlos, que casi iba corriendo la gente; y topando a la de los comuneros al Ráfol Garcés, tuvieron un recio encuentro con ellos; pero venciéronlos, y habiéndoles degollado cerca de quinientos hombres, se llevaron presos cuarenta que fueron ahorcados en la plaza de Inca. Lo propio mandó hacer el virey de setenta comuneros en Benissalem, que apenas quedó árbol en sus contornos que llevase otra fruta que hombres ahorcados».12

No ens podem aturar ací a detallar les característiques de la capitulació de Ciutat i de la repressió que s’inicià tot seguit. Segurament n’hi haurà a bastament a treure a rotlo que, segons el prevere mossèn Bernat Caldès, «Foren presos innumerables traïdors, així de la ciutat com de fora, i per manament de sa Majestat penjats i escorterats en grandíssima abundància. Fonc aportat lo rebel·le d’en Joanot Colom per la Ciutat sobre un carro i atenallat i aprés escorterat i lo seu cap posat ab una gàbia de ferro sobre la porta Pintada la vespra de Corpore Christi de l’any Mil ·DXIII·. Durà lo fet de justícia circa de dos anys aprés reduïda la terra13

Els objectius de la repressió posterior varen ser explicitats, de manera clara i llampant, pel lloctinent general –que hem d’identificar amb en Miguel de Gurrea— fent servir unes paraules que, crec, no han de menester gaire comentaris:

«Atès etc. Que per la bona administració de justícia son estades executades algunes persones dels principals de la Germania així per lo predecessor nostre com encara per nós, ço i perquè sia exemplar i posar terror als pobles que d’aquí avant se guarden de tan enorme crim, ha aparegut posar alguns caps dels dits delats per los portals de la present ciutat de Mallorques, ab lanterna y cadenes de ferro, i son los següents: e primo per la gàbia, cadena i grua de ferro per lo cap de Joanot Colom, 2 lliures. Ítem per semblant lanterna per lo cap d’en Gili, 1 lliura 12 sous. Ítem per semblant gàbia per lo cap d’en Jaume Andreua, i claus per clavar les barres del carro aont és estat justiciat dit Andreua 3 lliures 5 sous, que tot són 6 lliures 17 sous14

Així mateix, el dos de juny de 1523, en Guillem Valentí anotava que «lo Sr. don Miquel de Gureya governador d’Aragó, virrei i capità general de Mallorques començà á fer justícia dels traïdors agermanats de dita ma[jestat ] qui per ses malícies levaren la terra al rei en senyal de quitar la terra, acomesos molts i diversos actos i molts leits y han comesos moltes morts així per la ciutat com per la església matant hòmens i dones i minyons», i parava esment que «açò faç perquè sia memòria als qui vindran que per la vida no vinguen contra la majestat del Sr. Rei ans comportar que es vulla i morir i passar qualssevulla treballs ans que esser traïdor».15

Podem entendre, per tant, que els objectius de la intervenció de l’exèrcit imperial, i de la repressió posterior, eren que la població de Mallorca conservàs a la memòria els efectes de la derrota militar i de la repressió que patiren els agermanats, però també –tot i que puga semblar paradoxal—, al mateix temps «borrar la memòria de dit Colom».16

1 Composició poètica que figura a la primera lletra d’un protocol notarial del notari solleric Pere Bernat, de mitjan segle XIV, donada a conèixer per en Francesc Pérez (1976): Les Germanies i Sóller, Palma, il·lustració i pàgina sense numerar entre les pàgines 56 i 57. He actualitzat, en la mesura del possible, l’ortografia (únicament) d’aqueix i de la resta de texts d’època esmentats en aquest article. Vull aclarir, d’altra banda, que només he citat, ateses les característiques de la publicació, les obres a què faig referència de manera expressa.

2 Patrocinades i publicades pel Diario de Mallorca. Vegeu-ne la versió web a: https://mas.diariodemallorca.es/itinerarios-historicos/cat/category/edat-mitjana-i-renaixement/ruta-de-las-germanias/ Han estat reproduïdes també a https://germanies500.cat/ca/rutes-toni-mas .

3 Pablo Piferrer – José Maria Quadrado (1888): Islas Baleares, Barcelona, pàg. 415.

4 Eusebio Pascual (1891-1892): «Otro dato sobre las llaves de oro del Reyno de Mallorca [1523]», Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Volum 4, Palma, pàg. 155-156.

5 Antoni Mas (2013): «La Germania de Mallorca narrada per un contemporani. La descripció de la Germania del notari Joan Morro», Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana: Revista d’estudis històrics, vol. 69, Palma, págs. 311-322.

6 Ramon Rosselló – Jaume Albertí (2003): Història de Selva (1229-1600), Campos, pàg. 166-167.

7 Publicada a València, a 1611.

8 Gaspar Escolano (1611): Segunda parte de laDécada primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia, pàg. 1657-1658.

9 Ramon Rosselló – Jaume Albertí (2003): Història de Selva (1229-1600), Campos, pàg. 166-167.

10 Ramon Rosselló – Jaume Albertí (2003): Història… pàg. 166-167.

11 Ramon Rosselló – Jaume Albertí (2003): Història… pàg. 167.

12 Gaspar Escolano (1611): Segunda… pàg. 1660. El cronista mallorquí Vicenç Mut s’hi va referir en termes pràcticament idèntics.

13 Ramon Rosselló – Jaume Albertí (2003): Història… pàg. 168.

14 Álvaro Campaner y Fuertes (1881): Cronicón Mayoricense. Noticias y relaciones históricas de Mallorca desde 1229 a 1800, Palma, pàg. 304.

15 Álvaro Campaner y Fuertes (1881): Cronicón… pàg. 297.

16 «Redención y pago de atrasos del censo que la casa de Juan Colom (mandada demoler judicialmente) debía á mosen Pedro de Pachs. Era el censo de 4 libras, y estaba pagado has ta el año de 1520. «Costa tot lo que se devia per borrar la memoria de dit Colom, 74 Ibs. 6 ss. 8 ds.» (Álvaro Campaner y Fuertes (1881): Cronicón… pàg. 303)



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad