El dia 8 d’abril va tenir lloc a Barcelona l’assemblea fundacional d’Un país en comú. Es van aprovar dos documents: “L’Ideari polític: objectius i model de país” i “Principis generals d’ètica política i radicalitat democràtica”. En el mateix procés es van escollir els òrgans de direcció. Resta pendent decidir el nom definitiu del projecte i estructurar-ne l’organització decidint quin és el futur dels partits que integren ara Un país en comú, decisió que es preveu adoptar després de les eleccions municipals del 2019.
Un projecte que no deixa indiferent.
Tot procés de creació d’un nou espai polític presenta dificultats i trasbalsos, però cal dir que l’assemblea va anar prou bé tenint present les diferents tradicions que hi conflueixen. De fet, Un país en comú, ha alterat substancialment el mapa polític català: la victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals a Barcelona va sorprendre propis i estranys i va espantar tant a CDC i ERC que va provocar que aquests dos partits formessin Junts pel sí per a les eleccions al Parlament, quan ja havien descartat anar en coalició. Catalunya sí que es pot en aquestes eleccions que molts varen caracteritzar com a primàries va tenir un paper més que difícil, però no va desaparèixer engolida pel sí o el no a la independència, tot i que els resultats varen ser fluixos. En les dues eleccions generals celebrades després En comú podem, va quedar com a primera força política de Catalunya.
L’aparició d’aquest espai ha trencat el disseny que alguns tenien sobre el futur del sistema de partits a Catalunya: hi havia qui somniava amb un mapa polític integrat per un centredreta com el PDCAT, un centreesquerra com ERC i una esquerra radical representada per la CUP. A l’altra banda, disputant-se els vots unionistes, Ciutadans, PP i PSC. Enmig, desapareguts, la gent d’ICV-EUIA. S’entén doncs, l’animadversió dels altres partits envers un espai que trenca esquemes i que podria ser alternativa de govern a la Generalitat. A tots els hi ha alterat el seu full de ruta particular.
La suma de coses diferents.
El futur del nou projecte pot ser molt positiu si és capaç de sumar tradicions ben diverses: la que neix del 15M i dels moviments socials i que opta per fer política, i la de l’esquerra més tradicional que remunta els seus orígens a la fundació del PSUC l’any 1936.
Quan va aparèixer el 15 M des de la dreta es deia: si volen canviar les coses que es presentin a les eleccions! La crida de Hessel “Indigneu-vos!” va ser complementada pel llibre del vell dirigent del PCI, Pietro Ingrao que recordava: “Amb la indignació no n’hi ha prou”. Doncs bé, a l’Estat espanyol i a Catalunya la indignació s’ha convertit en acció política, perquè molta gent ha entès que amb la indignació no n’hi havia prou. I aquest moviment s’ha trobat amb una esquerra, representada fonamentalment per Iniciativa per Catalunya Verds, hereva del PSUC, amb molts anys d’història al darrer. Com totes les organitzacions que tenen una llarga trajectòria en el llegat conviuen errors i encerts. Però és innegable que un projecte de transformació ha d’empeltar-se amb la tradició de lluita per la República i contra el franquisme del PSUC de la guerra i la clandestinitat i amb els intents de transformació impulsats , amb major o menor èxit, per ICV, sobretot des del camp municipal, i fins i tot des del govern d’esquerres de la Generalitat. Segons com funcioni aquesta barreja, serà el futur del projecte que ara neix.
I Podem?
L’esquerra sorgida del 15M té una bona representació a Catalunya en Barcelona en comú. Però a tot l’Estat espanyol, i també a Catalunya, la força de Podemos és innegable. La intel·ligència de Pablo Iglesias i Errejón ha estat veure que si es volia construir un projecte diferent del que representa el PSOE, aquest havia de ser diferent en l’àmbit de les propostes socials, econòmiques i de regeneració democràtica però també en el camp del model territorial de l’Estat. L’aposta per un Estat que reconegui la plurinacionalitat ha tingut com a conseqüència l’acord amb diversos moviments, anomenats confluències, o amb grups polítics propis de territoris amb forta personalitat nacional.
Per això el màxim responsable de Podem a Catalunya, Dante Fachín, ha fet un flac favor al
projecte estatal de Podemos. Amb la seva decisió de no participar en l’acte del dia 8 d’abril ha provocat una greu ferida en la credibilitat de la proposta d’Estat de Pablo Iglesias. Podemos no pot ser alternativa al PP i superar el PSOE sense l’aportació d’Ada Colau, d’En comú podem, amb Xavier Domènech al capdavant i sense la Iniciativa encapçalada per l’Ernest Urtasun. Fins i tot una part significativa de Podem forma part del nou projecte polític, assumint, a través de Jessica Albiach, tasques de direcció.
Per tot això, cal suposar que es trobarà la forma que Podem pugui participar d’aquest projecte polític. Els nervis que es detecten en els altres partits, d’ERC a la CUP i del PSC a Cs, demostren que una alternativa com la d’En comú podem pot créixer i aconseguir resultats espectaculars, a les institucions i al carrer. Segurament depèn, sobretot, de nosaltres mateixos.
