A hores d’ara ja s’ha dit tantes vegades que sembla una reiteració innecessària allò de què les dones sempre se les ha negat un lloc com a subjectes històrics. No de bades, la Història sempre l’havia escita els homes des d’una òptica masculina tant per inèrcia com per convenciment. Poc importa. El cas és que, en algunes ocasions, s’havia de transigir i si no hi havia una història de les dones, sí que s’havia d’admetre que hi havia dones a la Història: reines, heroïnes, santes, … en singular. El problema rau en què es tractava d’una concessió gairebé condescendent i interessada perquè si se les ignorava, a la llarga, el qui en sortien deslluïts eren els homes.

Què passa, emperò, amb els dones com a col·lectiu, les més anònimes? Ells sempre eren / són presents i no importava / importa l’absència de noms, mentres que les dones innominades, la mitat de la humanitat, quedaven / poden quedar excloses de tota acció positiva o negativa, tant se fa. D’aquesta manera, la menysvaloració ha consagrat el paradigma de què aquesta mitat està composta d’éssers inferiors, sense iniciativa ni capacitat de pensament i costa trencar-lo encara que s’han donat passes importants en la direcció correcte. Així i tot, encara hi ha qui, calladament o a cara descoberta, llança la pregunta: Per què ocupar-se’n?

La resposta és una senzillesa absoluta: encara que de manera tàcita, sempre ha existit la consciència de que les dones han contribuït i molt en les avenços i millores, ja fos per medis pacífics o amb la violència. Des d’un bell principi, en tota gran transformació i molt més del que es vol admetre, les dones s’implicaren i es comprometeren en tot tipus d’accions per acabar pagant un preu sovint molt més alt que els homes, de tal manera que l’oblit es pot veure com el mal menor. La major part de la història humana han estat el blanc de censures duríssimes i acusades d’usurpar el lloc natural dels homes, culpables de no ocupar el lloc que les pertocava. Si el context era el d’una revolució, el que una dona es posàs en primera línia encara resultava una situació més incòmoda i difícil d’assumir per l’Home, en majúscules. Es podrien esmentar no pocs exemples i una manera de suavitzar-ho era amagar-les al darrere d’un referent masculí, negant-ne una entitat pròpia, minimitzar-les amb l’esperança de, a la llarga, es facin invisibles en el sí d’un món completament androcèntric.

El cas de la Germania de Mallorca en pot ser una bona mostra. Sempre és difícil abastar el que pensen, senten o anhelen altres persones i això facilita que en el sí de fets com la revolució agermanada, els vencedors es puguin permetre afirmar que fou un esclafit espontani, desorganitzat, sense ideologia ni objectius. La realitat documental a l’abast, generada pels qui triomfaren, delata tot el contrari i resulta d’igual aplicació per agermanats i agermanades,¹ però d’elles han arribat al present uns pocs noms. Si se les coneix, si es té qualque besllum de feren o digueren és perquè la major part d’elles representen una dada més amb la qual identificar i definir l’home que encapçala el registre.

Una maniobra, en principi, innocent, que alguna vegada s’ha volgut justificar amb l’excusa d’alliberar-les de mals majors relegant-les a un plànol secundari. Amb tot, les dones addictes a la Germania apareixen qualificades amb els mateixos improperis que els homes; se’ls atribueixin crims semblants; se les troba divulgant els ideals agermanats amb vehemència; participaren en actes violents i, malgrat no se’n xerri, foren igualment castigades. Més ben dit, doblement castigades, ja que si els agermanats que sobrevisqueren se’ls feu costa amunt seguir endavant, a les agermanats els esperava un futur prou incert i tot per la seva dependència dels homes segons les regles del moment. Uns homes que decidiren resistir i s’alçaren com a bandolers;² que s’exiliaren o els desterraren; que foren empresonat o els condemnats a galeres, … i això per no xerrar de les viudes dels morts en campanya, de pesta o dels executats. En qualsevol cas, dones soles d’una o altra manera, obligades a sobreviure del que fos i com fos.

Una única font, de moment

Pel moment, les fonts documental bàsiques per conèixer la Germania de Mallorca segueixen sent les oficials i de totes elles el protagonisme encara correspon a les Informacions judicials de J. Ma. Quadrado,³ amb totes les prevencions amb les quals avui en dia se les ha d’encarar. En primer lloc, no són una transcripció literal de les notícies originals, sinó que es publicaren fundiéndolas de modo que nada se pierda (?) segons ho específica el propi autor. Per altra banda, J. Ma. Quadrado només va ressenyar els addictes a la Germania de Ciutat i de 16 de les parròquies de la Part Forana, corresponents al Pla, el Llevant i una part de Tramuntana,⁴ en una relació on hi manquen escenaris tan importants com Alcúdia. No se sap per quina raó no feu el mateix amb les restants viles, tota vegada que n’han anat publicant algunes, com ara Llucmajor.⁵

Per últim, i sense que sigui el darrer motiu a considerar, la més que creïble raó que es varen fer desaparèixer aquells documents que no interessaven, tant dels arxius públics, com dels privats⁶ així com altres testimonis d’origen més popular com ara cançons o gloses.⁷ L’única memòria que havia de perviure era la dels vencedors, sense deixar cap escletxa por on es pogués escolar una altra veritat. Malgrat tot, emperò, amb una lectura atenta als detalls és possible extreure’n dades prou valuoses que permeten besllumar qui eren aquestes dones per damunt de les valoracions absolutament parcials.

Fa uns anys, ja es va dur a terme un primer apropament a aquestes dones agermanades⁸ que en aquests moments es troba en curs la revisió i ampliació. Això ha obligat, entre altres coses, a què es corregeixin i rectifiquin les dades de la quantificació que es va fer en aquella ocasió. A les Informacions judicials hi figuren 5.134 registres directes, dels quals 1.165 corresponen a Ciutat de Mallorca i els restants 3.973 a la Part Forana, però, a hores d’ara, el nou recompte ha permès ampliar la xifra de dones detectades. Com a resultat provisional, ara per ara, sumant aquelles amb entrada pròpia, i totes les que s’ha pogut localitzar a partir d’un referent masculí –figuren com a muller, filla, germana, nora, …- de les 122 s’ha passat a un total de 174 ítems: 131 pertanyents a Ciutat de Mallorca i 43 a la Part Forana. Val a dir, emperò, que no són de totes les viles donades a conèixer per J. Ma. Quadrado, sinó només de Artà, Bunyola, Campos, Manacor, Montuïri, Petra i Porreres. Això no necessàriament significa que a les restants viles no n’hi hagués, sinó més bé que els escrivans no es molestaren en ressenyar-les.

Com es veu, la major part de dones addictes a la Germania són clarament urbanes i gairebé totes formen part de la menestralia, la qual cosa les converteix en dones treballadores més enllà de les tasques domèstiques. Un dels entrebancs per aprofundir en aquest tema és que les fonts solen ser bastants minses en facilitar-ne dades i, per tant, costa saber en certesa a quina activitat concreta es dedicaven i quantificar-ho. Les dones del món menestrals, d’una o altre manera, contribuïen a arrodonir l’economia de la casa. Treballaven al costat dels homes -en els obradors del pare; en el del marit si es casaven o, no tant freqüentment, el del germà que en restas al capdavant- bé fent la mateixa feina que el mestre titular o dedicades a tasques complementàries. A vegades, feien feina a un obrador que no era el familiar.

La documentació sol passar per alt ambdues circumstàncies, sobre tot la de tipus gremial, ja que la tendència general de l’època era la de la progressiva exclusió del treball femení dels oficis col·legiats. A vegades, eren dones soles que, pe altra part, també desenvolupaven no col·legiades a les quals se’ls hi suposava certa llibertat d’iniciativa per més que sempre s es trobaven sota una figura masculina que les tenia ben vigilades i controlades, generalment una autoritat municipal com el mostassaf, encara que de segons quines se n’ocupava el veguer, com era el cas de les que, segons costum de l’època eren dones enamorades, més nombrosos del que es pugui creure en un principi.

Aquesta presència femenina en el sí del món menestrals i d’activitats urbanes les feien bones coneixedores de la realitat social i econòmica, tant per pròpia experiència com per la dels homes devora dels quals es movien, de la mateixa manera que la coneixien les dones de la Part Forana, on l’activitat preponderant corresponia al treball agrícola a més d’ocupar-se paraires en altres feines com ara filar o, fins i tot, teixir per compte de paraires i mercaders. Per unes i altres, la dificultat del dia a dia era igual de preocupant. Per tant, les ànsies de canviar a millor eren comunes a totes elles i d’aquí que no dubtassin en alinear-se amb els agermanat des dels primers moments.

Les acusacions

Una de les barreres principals a l’hora d’esbrinar la naturalesa de les actuacions femenines en el sí de la Germania és el poc detall amb el qual en prengueren nota els escrivans, encara que també s’ha de dir que algun va tenir cura d’escriure que los testimonios no saben més perquè és dona.⁹ En general, totes varen ser qualificades com a agermanades o com a gran agermanada, per més que en no poques ocasions es va expressar amb diferents formulacions: affectada o gran afectada, de Germania, dona de Germanis, germanista, … Fora d’això, l’enunciat dels delictes atribuïts resulta bastant genèric en la majoria de casos, encara que això no impossibilita del tot confeccionar un llistat sobre quin tipus d’acusacions es varen vesar sobre elles, com ho fan palès les mostres següents:

• Pastar pels agermanats, com la muller del paraire Ramon Cerdà o la de Jaume Rexach a. Balma.¹⁰

• Escorcollar mascarades o robar-ne els béns.¹¹

• Actuar com a una desmandada.¹²

• Ser avalotadora o incitar els desmandats i els matadors.¹³

• Ser pitjor que marit / pare o ser com tota la família, tal i com apareix en les anotacions de Joan Manressa, teixidor de lli; Joan Jaume; Andre Mesquida; Pere Rosselló o Sebastià Pons.¹⁴

• Ser terrible ut vir (= com un home), com la muller de Miquel Garau, botiguer.¹⁵

La llista es podria allargar, però basti dir que, del que s’ha omes, intencionadament se n’han extret la qualificació de sermonadora, pel seu particular significat, que la fa mereixedora d’un tractament més espinzellat. En principi, se’n comptabilitzen 20, de les quals 19 tengueren Ciutat de Mallorca com a escenari i 1, Manacor. En el sí de la Germania, hi hagué els que es descriuen com a sermonadors. La seva funció era difondre la ideologia de la revolta, quins objectius es perseguien i explicarlos, així com fomentar l’esperança en el triomfo o sostenir-la en els moments adversos. La majoria varen ser homes, amb una certa formació però sobre tot amb facilitat de paraula i capacitat didàctica per fer entenedor a pràcticament tothom que era el que es volia assolir. Sovint també feien de profetes, recitant i explicant el significat de velles prediccions que anunciaven l’arribada de la Germania i el seu triomf.¹⁶ Juntament amb ells, hi va haver la nòmina de dones que actuaren en aquesta mateixa línia.

Tot sembla indicar que es mogueren en cercles reduïts, de caràcter familiar o entre persones que els eren molt pròximes, sense que s’hagi d’entendre que ho feren d’amagat.¹⁷ Simplement, pot significar que, a diferència dels sermonadors i profetes, no feren rotlos pels cantons, ni s’enfilaren a arbres, ni pujaren a les trones, almanco que sigui conegut, però sí des de les finestres, llocs on feien els seus sermons la mare, la muller i la filla d’Antoni Lladó.¹⁸

Els contenguts del que sermonaven eren pràcticament els mateixos que els dels homes. Un dels temes era la Quitació. Entre altres coses, la muller d’En Figuera, fosser, sostenia que bé anava tot si los lorers que havien posats per la Quitació matien rel,¹⁹ mentres que Gabriela Macipa no dubtava en afirmar que la Quitació no es podia fer sense sanch.²⁰ De totes maneres, si hi va haver una constant varen ser els atacs ben personalitzats contra el virrei Miguel de Gurrea el qual va ser el blanc de sobrenoms diversos com els de En Fideu o Borreó. Si pel primer no hi ha una explicació plausible, el segon ben bé es pot relacionar amb els borrallons o residus inservibles que resten després de preparar la llana pel filat, en una accepció no recollida pels diccionaris a l’ús però molt pròpia de la manufactura tèxtil. En poques paraules, es pot entendre com a sinònim d‘inútil. El més significatiu, emperò, era el de Diablot.²¹

Cap els darrers moments i a l’igual que els homòlegs masculins també s’ocuparen del de l’Encobert. Només hi ha un cas recollit i és de Ciutat de Mallorca, on la muller del teixidor de llana Rafel Falcó sermonava del Encobert ab gran affecio y sabor. De totes manera, si havia de seguir la línia general, devia xerrar més del Llibre de l’Encobert que de la figura d’aquest rei amagat i salvífic en si mateix, llibre que aglutinà un vertader grupuscle a l’illa.²² L’interès d’aquest fenomen rau en què la fe depositada en un monarca jove es va veure defrauda quan aquest s’enrocà en exigir submissió i obediència incondicional, sense atendre a res. Esl agermanats sempre havien manifestat la seva fidelitat al sobirà. Per això cercaren explicar-se el perquè de la seva actitud, explicació que consistí en no’n sabia res de tot el que feya lo Sr. Virrey perque aquest ho emabarassava, segons opinió compartida Gabriela Macipa i Antelma Anglada.²³

Transmissió d’idees

En part, que algunes dones assumissin el paper de sermonadors no es pot deslligar de la funció atàvica que tenien -tenen?- com a portadores i transmissores de generació en generació d’un determinat tipus de bagatge compost d’història familiar, tradició, costums, memòria de greuges, creences i esperances, un paper sovint compartit amb els membres de la família de més edat, a vegades amb una divisió dels missatges d’acord amb la naturalesa de cada un d’ells.

En aquest sentit i encara que no es refereixi directament a la Germania, ho paga recordar que amb motiu de la revolta de 1451, es va penjar Francina, d’Alcúdia i muller de Guillem Totosaus, pels seus sermons i crits sediciosos.²⁴ Coincidència o no, un dels centres actius de la Significativament, un dels centres de la conspiració de 1463 va ser Alcúdia i un dels dirigents nomia Guillem Totosaus.²⁵ Per si això no fos suficient, a l’any 1457, s’executa un home molt vell, de Campos, per incitació a la revolta popular.²⁶ La transmissió de greuges i anhels resulta prou evident com per entendre que les dones agermanades formaren part d’aquesta cadena.

D’aquí que, com ja es troba prou demostrat, la Germania mallorquina assumís com a seves tota una sèrie de reivindicacions de model messiànic, postures joaquinistes, determinats postulats franciscans com el de la pobresa evangèlica, part d’ells ja presents d’alguna manera en els esclafits de 1391 i 1450 … i s’hi ha volgut cercar trets vinculants amb el judaisme. Tot plegat és molt complex, però es detecta com a part del substrat sobre el qual es formulà la ideologia agermanada en el cas de Mallorca.²⁷ Sigui com sigui, els repressors ho aprofitaren i volgueren que la ideologia agermanada aparegués com a una secta heretge.

El problema rau en què els antiargemanats disposaren de bons arguments per sostenir-ho i alguns d’ells els hi ho proporcionaren determinats comentari fets per dones, sense que hi mancassin els dels homes. Se li va dir Secta Colombina a Ciutat de Mallorca²⁸ i a Algaida²⁹ o, de manera menys freqüent, la Fe d’En Colom.³⁰ Dins d’aquest context, s’hi poden inserir la viuda Pau, de Campos, que deia que el tambor era l’Esperit Sant que havia tret el seu fill de la presó³¹ i la fe del paraire Antoni Nadal en la missió de Joanot Colom quan afirmava que havia de morir per ell.³²

D’aquesta manera, a la secta, més suposada que altra cosa, si li pogueren atribuir trets com el de tenir el seu messies -Joanot Colom-, el seu llibre sagrat -els Capítols de la Santa Quitació-, un corpus profètic difós per sermonadors i profetes masculins i femenins, una litúrgia complexa i popular amb processons, banderes i tambors i, per últim, els morts per les Germanies podien esser vists com a màrtirs³³ mentres que les morts provocades pels agermanats es podien qualificar de sacrificis expiatoris.³⁴

“Capmares”

Mentres que el mot cappare en el sentit de persona principal o promotor de qualque empresa o acció es troba consagrat per l’ús, no n’existeix un de femení quan aquesta persona destacada és una dona i d’aquí la llibertat del neologisme, segurament impossible. No hi seria demés, tota vegada que entre les dones addictes a la Germania n’hi hi va haver més d’una que ben bé se l’hagués pogut denominar així.

No són moltes, si s’ha de dir la veritat, però les constades són creditores d’un poc d’atenció personalitzada. Ni els que redactaren els resultats de les perquisicions ni el propi J. Ma. Quadrado varen poder amagar la seva existència i per això aquí se’n vol donar notícia cabal d’almanco algunes elles, totes localitzades a Ciutat de Mallorca:

• Jaumeta Mira: Se’n diu que era el principi de totes les dones agermanades, presentada com a amiga de Pere Oliver a. Botifoc, un dels cappares agermanats.³⁵

• Joana Falaguera: D’ella se’n diu que era mare del poble, pèssima, matadora, y la sua casa ‘spelunca latronum’ (= cova de lladres). És l’única dona la qual figura expressament com a executada: fonch penjada.³⁶

• Muller de Pere Nadal: Descrita, entre altres coses, com a una segona Joana Falaguera, sense que se li conegui cap condemna particular.³⁷

Aquestes dones en particular i, en general, totes les addictes a la Germania, per a les gents bens pensants i encara més si eren eclesiàstics, responien al patró de què en deien virago: dones que es comportaven com a homes, reprovables i rebutjades pel comportament viril impropi d’una dona honesta. L’única excepció tolerada era per actuacions d’aquesta naturalesa se cenyia a circumstàncies com la defensa de la honestedat, el martiri per en nom de la fe, … Fora d’això, era antinatural i, per tant, contrari a la voluntat divina.

Unes paraules finals

El que aquí s’ha volgut exposar és un tast de tot allò que se’n pot saber de les dones addictes a la Germania, malgrat la magror de les fonts. Del que s’ha dit, s’hi ha qualque cosa que resta ben clara és que les preguntes són moltes i que només trobaran resposta amb constant escorcoll de tot tipus de fonts a l’abast, sense limitar-se a les estrictament documentals. Per a què aquesta feina, emperò, resulti vertaderament productiva, s’ha de començar pel que poden treure en net del que ja hi ha a l’abast i mai analitzat des de la perspectiva de la història de la dona i les dones amb història amb tot el que això comporta.

Por semblar poc adequat, no seriós i gens científic no emprendre la recerca de noves fonts des d’un bell principi, però cal plantejar-se si ho és abans de tenir una base sòlida a partir del millor i més complet coneixement del que ja és té. Es tracta, en summa, de detectar les vertaderes mancances, quines són les preguntes més apropiades i com formular-les correctament per arribar a construir una història que sigui el més completa des del moment que s’ocupi i es preocupi de tenir com a subjectes d’estudi els ésser humans en conjunt.

Comparteix l'article