1.1 El TIL i la ruptura del marc lingüístic educatiu de les Illes Balears

El català i les aules a l’autonomia balear: entre la lliure elecció i la immersió

Miquel Vidal Bosch

Malgrat que s’havien aprovat decrets estatals previs en matèria lingüística dins el món educatiu, la situació de la llengua catalana a les aules de les Illes Balears començaria a canviar a partir de l’any 1979, quan es publicà el decret d’ensenyament oficial de la llengua catalana (Reial Decret 2193/1979, del 7 de setembre, més tard desenvolupat per l’Ordre Ministerial del 25 d’octubre), fruit d’un conveni entre el Ministeri d’Educació i Ciència i el Consell General Interinsular. Aquesta norma, coneguda popularment com a “Decret de Bilingüisme”, iniciava el camí per a una més efectiva incorporació de la llengua catalana i la cultura autòctona en el sistema educatiu de les Illes a partir del curs 1979-1980, tot instaurant l’ensenyament del català de forma obligatòria (menys en el cas dels estudis universitaris, la Formació Professional de 2n grau, els cursos d’adults i COU1), i establint així una important diferència respecte la normativa educativa anterior. Aquest decret havia situat les bases per al procés de normalització lingüística del català a l’ensenyament de les Illes Balears en les següents dècades. En el seu assoliment hi tingué molta importància la pressió social i cultural encapçalada per l’Obra Cultural Balear i el Congrés de Cultura Catalana.2

Amb l’adveniment de l’Estatut d’Autonomia de 1983 i la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, s’establí un sistema de cooficialitat entre la llengua catalana i la llengua castellana, que elevava l’estatus jurídic del català per primer cop en la Contemporaneïtat. El català esdevenia cooficial per motius de territorialitat (fou considerat com a llengua “pròpia de les Illes Balears”), i el castellà, pel seu estatut personal, és a dir, per emparar els drets lingüístics dels ciutadans de l’Espanya constitucional. El text estatutari es comprometia a la normalització del català a tots els àmbits públics de la societat, un procés que ja havia començat anys enrere. El ciutadà es trobava emparat no només per les institucions sinó directament pel cos legal màxim del sistema administratiu balear, l’Estatut, per conèixer i emprar la llengua autòctona.3

Tot plegat, la situació del català en el món educatiu de les Balears a mitjans de la dècada dels vuitanta era precària tot i que havia avançat en la teoria i en la pràctica respecte del decenni anterior. El 1986, fou aprovada de forma unànime la Llei de Normalització Lingüística, que naixia per desenvolupar l’Article 3 de l’Estatut, que feia referència a la cooficialitat de les dues llengües. La LNL continuà introduint, amb una força institucional i legal molt major, la llengua catalana dins l’Administració, l’Educació i els mitjans de comunicació. L’esperit de l’Estatut i de la LNL era tant la igualtat teòrica entre ambdues llengües com el principi de lliure elecció de llengua, dos elements marcats per la cooficialitat i el dret dels ciutadans a emprar qualsevol dels dos idiomes.

En l’àmbit educatiu, l’objectiu de la Llei de Normalització Lingüística era aconseguir una forta presència de la llengua catalana a les aules, i un ensenyament eficient de les dues llengües cooficials, a fi de produir alumnes graduats amb la capacitat d’emprar correctament i per igual el català i el castellà. La Llei afirmava el dret de l’alumnat “a rebre l’ensenyament en la seva llengua, sigui la catalana o la castellana”, i el deure del Govern autonòmic de salvaguardar aquest dret, el qual podria ser gestionat pels pares o tutors legals dels alumnes. Aquest és un punt conflictiu, perquè la LNL no fa referència a una immersió lingüística del català a les aules a través d’una presència majoritària en la programació setmanal de classes, i, en canvi, sí que permet una elecció lliure de les famílies sobre quina llengua s’ha d’emprar per a què els alumnes “rebin” el seu ensenyament (no només que l’emprin, sinó que també rebin les classes en la llengua que desitgin). Podem veure, de nou, el caràcter de lliure elecció de la LNL fruit del marc de l’Estatut. No s’establia un bilingüisme equitatiu, sinó un model en el qual el català adquiria major presència però encara amb molt desavantatge respecte a l’altra llengua. Si bé el text d’aquesta llei tenia la voluntat d’encaminar-se a una major integració del català a les aules, no especificava cap casta de mínims per a la seva presència. Sense mínims, i amb la situació sociolingüística viscuda en tota l’etapa autonòmica, no es podia garantir un estatus del català com a llengua vehicular de l’ensenyament, així com tampoc assegurar un perfecte coneixement d’aquest idioma al final de la trajectòria acadèmica de l’alumnat en aquells centres que encara anys després de l’aprovació de la LNL feien l’ensenyança exclusivament en castellà.4

El model “liberal” de la manca d’immersió lingüística i de mínims de la llengua catalana continuà als anys noranta, en el final del llarg Govern de Gabriel Cañellas, amb l’aprovació de la coneguda com “Ordre Rotger” (denominada així pel Conseller d’Educació que la gestionà, Bartomeu Rotger), publicada al BOCAIB el 27 d’octubre de 1994. La nova mesura donava cobertura legal a les escoles que havien optat per fer l’ensenyament íntegrament en català i alhora feia possible també el manteniment de centres exclusivament en castellà, sense establir un mínim de català com a llengua vehicular. La norma també establia que no es podria realitzar l’ensenyament en una sola de les dues llengües cooficials, i que, per tant, les dues haurien d’aparèixer en major o menor mesura a les aules per assegurar el seu coneixement als alumnes. Per tant, es deixava la planificació lingüística en mans dels centres. L’Ordre Rotger fou aprovada gràcies al suport del PP com a força de govern, però rebutjada pel PSOE i el PSM-EEM, i, fins i tot, per Unió Mallorquina, sòcia de la coalició PP-UM a les eleccions que havien configurat aquella legislatura. També rebé el rebuig frontal de l’OCB i l’STEI. L’Ordre acabaria essent la causant d’un moviment cultural de reacció al Govern, concretat amb la formació de Joves de Mallorca per la Llengua.

La immersió lingüística de la llengua catalana a les aules de les Illes Balears no arribaria fins a l’any 1997, quan fou publicat el Decret 92/1997, del 4 de juliol, conegut col·loquialment com “Decret de Mínims”. La nova llei fou aprovada pel Govern de Jaume Matas, malgrat que la seva preparació l’havia elaborat l’executiu anterior, durant la breu presidència de Cristòfol Soler (1995-1996). El nou decret establí l’obligatorietat per a què tots els centres docents no universitaris de les Illes haguessin d’impartir com a mínim la meitat del còmput horari en català, una mesura transformadora del model lingüístic existent fins al moment. La norma fou possible, en part, gràcies a una sentència del Tribunal Constitucional, del 23 de desembre de 1994, en la qual es declarava plenament constitucional el model de bilingüisme integral.5

El Tractament Integrat de Llengües (TIL)

El model de “mínims” de 1997 ha continuat vigent fins a l’actualitat, però l’any 2013 el Govern del Partit Popular i del president José Ramón Bauzá intentà revertir-lo per instaurar un nou model que ni garantia la immersió del català ni seguia l’estil “liberal” dels primers anys d’autonomia. El Govern Bauzá intentà un nou model de “trilingüisme”, pel qual el català tindria una presència semblant a la del castellà però molt menor respecte el model d’immersió. Aquell any, s’aprovà, doncs, el Tractament Integrat de Llengües, sota la gestió de Bauzá i de la seva consellera d’Educació, Cultura i Universitats, Joana Maria Camps. En concret, s’aprovaren dos decrets llei entre el 19 d’abril (Decret 15/2013) i el 6 de setembre (Decret 5/2013) per implementar el nou sistema de llengües a tots els centres educatius no universitaris de les Illes Balears a partir del curs 2013-2014. El segon decret fou una renovació del primer, després d’una suspensió cautelar que el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears havia aplicat damunt aquest per alguns dels seus articles i disposicions. La reforma educativa no era pretesa de forma total per aquell mateix curs, en el qual es començaria per aplicar el canvi a certs nivells (1r, 3r i 5è de Primària, i 1r de Secundària Obligatòria), i s’esperava la seva implementació completa per al curs 2017-2018.

La mesura afectaria a tots els nivells d’Educació Infantil, Primària, Secundària (inclòs el Batxillerat) i la Formació Professional; i tenia com a objectiu oficial la fi de la immersió lingüística del català i l’adquisició per part dels alumnes del domini de les dues llengües cooficials i les competències adequades en una llengua estrangera (que es preveia que seria majoritàriament l’anglesa). Pretenia, en altres paraules, un engranatge de “trilingüisme” pel qual el sistema educatiu balear estigués regit per tres llengües, i fomentar així l’aprenentatge d’un tercer idioma, màxima que es pretenia recolzar en l’Article 2 de la Llei Orgànica d’Educació 2/2006, del 3 de maig (el que coneixem com la “LOE”), pel qual el sistema educatiu espanyol s’havia d’orientar a aconseguir la capacitació en almenys una llengua estrangera. A més, el TIL estava pensat per a una teòrica igualtat de llengües, igualtat que ja establia l’Estatut d’Autonomia de 1983. La norma, per tant, s’escudava en la referència de l’Estatut al compliment del dret de tots els ciutadans a conèixer i emprar qualsevol de les dues llengües cooficials. També s’hi escudava en dos sentits més (ambdós a través del seu Article 39): la competència exclusiva de la Comunitat Autònoma per a l’ensenyament de la llengua catalana (i, per tant, el dret del Govern i el Parlament autonòmic en aplicar els canvis que consideri oportuns), i la teòrica protecció assignada a les modalitats insulars del català.

El TIL es presentava com un canvi de paradigma en el sistema educatiu de les Balears. El canvi del model lingüístic no tan sols afectava l’ús de la llengua catalana (que ja és molt, i que comentarem a continuació), sinó també a tot el conjunt del funcionament dels centres. A partir del curs 2013-2014, la norma hauria d’afectar la programació escolar, el dia a dia a les aules, la metodologia docent, el material escolar i els recursos econòmics i humans del centre. En el cas de l’Educació Infantil, l’alumnat hauria de rebre una ensenyança bilingüe, comptant amb la llengua estrangera a partir del segon cicle. A l’Educació Primària, cada una de les dues llengües cooficials s’havia d’emprar per impartir com a mínim una de les àrees que tinguessin com a objecte d’aprenentatge les matemàtiques i/o el coneixement del medi natural, social i cultural. Quant a la llengua estrangera, s’haurien de cursar un mínim de quatre hores setmanals en el primer i segon cicle de Primària, i un mínim de cinc hores en el tercer cicle. En aquest darrer cicle (5è i 6è de Primària) es permetia impartir les àrees del coneixement del medi natural, social i cultural en la llengua estrangera. En el cas de Secundària, s’haurien d’impartir en cada una de les tres llengües com a mínim una de les matèries centrades en les matemàtiques, les ciències de la naturalesa i les ciències socials (en el quart curs, s’hauria d’emprar el trilingüisme a tot el conjunt d’assignatures). En la resta de matèries, independentment de si són les ja mencionades o no, es preveia que un mínim d’un 20% de la càrrega lectiva de cada assignatura estigués en cada una de les tres llengües. A Batxillerat, cada una de les tres llengües s’hauria d’emprar a una o més matèries no lingüístiques del currículum, de la mateixa forma que en els nivells 1 i 2 de la Formació Professional (en el 3, s’impartirien segons el currículum de cada un dels cicles de les diverses famílies professionals).

En definitiva, el TIL permetia als centres l’elecció lliure de matèries a impartir en la llengua estrangera, sempre seguint les indicacions esmentades. I, de forma més destacada encara, lliurava dret a les famílies a elegir la llengua en la qual cada alumne podia rebre l’ensenyança, i s’encomiava als centres educatius a preveure l’adopció de mesures al respecte. A més, la forta presència d’una tercera llengua implicava l’exigència immediata per als docents que n’haguessin d’impartir continguts d’una acreditació del nivell B2 d’aquesta llengua. Una gran part de les places docents passaven a tenir com a requisit aquesta competència. La lliure elecció lingüística sobre cada alumne i l’obligatòria preparació lingüística en un tercer idioma per part dels docents implicava un enorme canvi i esforç tant humà com econòmic. La normativa es dirigia a un sistema quasi llibertari pel qual els docents haurien de canviar la metodologia i l’idioma d’un curs per l’altre i els centres (i, per tant, la Conselleria d’Educació en el cas dels centres públics) haurien de garantir el sosteniment econòmic de la necessitat més gran de professors i professores lingüísticament especialitzats que es presentava.6

En el rerefons del Tractament Integrat de Llengües s’hi amagava un profund anticatalanisme del Govern Bauzá, demostrat per moltes altres vies en els seus quatre anys d’experiència entre 2011 i 2015. El TIL acabava amb el consens de la immersió lingüística de la llengua catalana en el sistema educatiu i el substituïa per un model de “trilingüisme” que en realitat no era només una oda en favor de l’aprenentatge d’una tercera llengua com l’anglesa (aquesta ni tan sols apareixia mencionada de forma explícita en la normativa, que parlava, en canvi, d’una “llengua estrangera”), sinó una via útil per reduir enormement la presència del català a les aules i enfortir l’ús del castellà en elles. No era una mesura il·legal (perquè el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears donà vigència a la majoria del contingut de la norma), però sí que atemptava de forma clara contra la llengua pròpia de l’arxipèlag, que requereix una immersió eficient a les aules per no sucumbir davant la força social de la llengua castellana.

Un dels grans xocs vingué donat en especial per l’Article 20 del decret original, que donava la possibilitat als centres de redactar els seus projectes lingüístics ja que permetia seguir una proposta alternativa sempre que s’impartís almenys una assignatura no lingüística en cada una de les llengües. Una possibilitat que permetia una major presència del català i no un model trilingüe “igualitari”, fet que no agradà gens a la Conselleria d’Educació, que mantingué durant aquell estiu múltiples enfrontaments amb diversos centres de totes les illes. Finalment, el Govern elaborà de forma urgent el nou decret, del mes de setembre, que derogava l’Article 20, superant així la prohibició legal del TSJIB – amb el qual havien tingut dissidències tècniques – i limitant el marge de maniobra dels centres. Una mesura que no comptava amb el suport dels consells escolars d’arreu de les Illes i que demostra el rebuig al consens i al diàleg per part de l’executiu, i la seva forma de governar “a cop de decret”.7

L’atac a la llengua catalana, l’enorme problema logístic i econòmic que suposava el canvi de paradigma (i la immediatesa del canvi, si recordam que el decret final fou aprovat tan sols una setmana abans de l’inici del nou curs escolar) i l’aprovació unilateral de la llei sense comptar amb el vistiplau del món educatiu (que hi estava molt majoritàriament en contra) causà una allau de protestes i manifestacions, seguides d’una vaga i de la concentració més grossa pública que es recorda a les Illes Balears, el 29 de setembre de 2013. La pressió social dels docents, els sindicats, les entitats socials i culturals i els partits polítics de l’oposició féu fracassar el TIL, que no s’acabaria consumant mai i seria oficialment derogat amb el canvi de govern després de les eleccions de 2015.

L’experiència del TIL, ara fa una dècada, tingué lloc en un context en el qual, després de trenta anys d’autonomia, havia quedat demostrat que el model d’un bilingüisme integral (és a dir, d’una presència equitativa entre català i castellà a les aules) no era eficient en el cas de dos idiomes amb forces socials tan diferents. Sense el model de la immersió, la llengua castellana s’havia imposat de forma clara en el món educatiu, impossibilitant així la gran bassa per a la normalització de la llengua catalana a la societat illenca. Una normalització que segueix en procés avui en dia i que es troba lluny de completar-se.

1 Curs d’Orientació Universitària, equivalent a l’actual segon curs de Batxillerat.

2 COLOM, Antonio; MARCH, Martí; SUREDA, Jaume. “L’educació a les Illes Balears”. Educar, n.16, pp.115-156, 1990, pp.128-129.

MONER, Catalina. “Els moviments culturals. L’Obra Cultural Balear (1962-1982)” dins SERRA, Sebastià i COMPANY, Arnau (coords.). El moviment associatiu a les Illes Balears des del final del segle XIX fins a l’actualitat. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 2001, pp.248-257.

ALOMAR, Antoni Ignasi. La llengua catalana a les Balears en el segle XX. Palma: Edicions Documenta Balear, 2002, p.42.

MARIMON, Antoni. “Entre l’autonomia i el neocentralisme. Llums i ombres del procés autonòmic balear (1977-1983)” dins MARIMON, Antoni (dir.). Mallorca davant el centralisme (1715-2015). Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 2018, p.205.

3 Llei Orgànica 2/1983, del 25 de febrer, d’Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears (BOE, n.51, 1 de març de 1983).

4 Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears. BOCAIB, n.15, 20-05-1986.

5 JOAN MARÍ, Bernat. Balears. Zona d’urgent intervenció lingüística. Eivissa: Res Publica, 1997, p.37.

ALOMAR, Antoni Ignasi. “L’Estatut d’Autonomia i la llengua catalana: un canvi irreversible a les Illes Balears” dins DURAN, Miquel i SERRA, Sebastià (coords.). Les Illes Balears, un ésser viu. 25 anys d’autogovern (1983-2008). Palma: Institut d’Estudis Autonòmics, 2008, p.388-389.

6 Decret Llei 5/2013, del 6 de setembre, pel qual s’adopten determinades mesures urgents en relació amb la implantació, pel curs 2013-2014, del sistema de tractament integrat de les llengües en els centres docents no universitaris de les Illes Balears. (BOIB, n.124, 07/09/2013).

Decret 15/2013, del 19 d’abril, pel qual es regula el tractament integrat de les llengües en els centres docents no universitaris de les Illes Balears. (BOIB, n.53, 20/04/2013).

7 Diario de Mallorca, 9 de setembre de 2013. “TIL, las tres letras de la discordia”. Autora: Mar Ferragut. https://www.diariodemallorca.es/mallorca/2013/09/09/til-tres-letras-discordia-3884213.html

Última Hora, 6 de setembre de 2013. “El Govern cambia el TIL por decreto ley para eludir la suspensión del TSJB”. Autor: Torres Blasco. https://www.ultimahora.es/noticias/local/2013/09/06/107739/govern-anuncia-decreto-ley-para-til-aplique-este-curso.html

Última Hora, 7 de setembre de 2013. “El nuevo TIL entra en vigor y marca el inicio de curso más conflictivo”. Autora: Margalida Ramis.

https://www.ultimahora.es/noticias/local/2013/09/07/107810/entra-vigor-decreto-ley-para-aplicar-til-este-curso.html