La Maria té cinquanta-dos anys i viu a Barcelona. És advocada i reconeix que la perspectiva jurídica condiciona sovint les seves opinions. Havia votat als socialistes i ara vota als comuns: li agrada la forma de fer política de l’Ada Colau. La independència no ha estat mai el seu objectiu polític principal (sempre li han interessat més les qüestions socials) però li faria il·lusió una Catalunya independent sempre que la majoria de la ciutadania així ho decidís en un referèndum amb garanties, ai que apareix l’advocada!: pensa que potser seria l’ocasió de construir un país més just. Fa temps que ja no té cap diari de referència: va deixar de comprar un País cada vegada més impresentable; prefereix perseguir per internet els articles que l’interessen i acostuma a coincidir amb les anàlisis que sobre el procés fa l’Enric Juliana. Cada vegada segueix menys TV3 i Catalunya Ràdio i no mira mai TV1 ni altres cadenes de televisió espanyoles, però darrerament s’ha refugiat a La Sexta.
La Maria, quan el president Puigdemont va anunciar el referèndum d’autodeterminació pel primer dia d’octubre va decidir que aniria a votar que sí.
La Maria, els dies 6 i 7 de setembre, va seguir els debats al Parlament sobre la llei de referèndum i sobre la llei de transitorietat i va passar vergonya, sobretot com a jurista. Li va doldre que Junts pel sí i la CUP, perseguint un objectiu legítim, actuessin com ho van fer, saltant no ja la Constitució sinó l’Estatut votat pel poble català, el Reglament del Parlament, els informes dels lletrats i el paper del Consell de Garanties Estatutàries. Va pensar que potser no aniria a votar.
La Maria, l’onze de setembre va anar a la manifestació de la Diada Nacional. Cada any hi ha anat tot i que les darreres vegades no s’hi ha trobat a gust. Però és fidel a allò que li van ensenyar els seus pares de petita, quan alguns que ara es mobilitzen es quedaven a casa. Aquesta Diada va tornar a casa indignada quan va escoltar el president de l’ANC, Jordi Sánchez, assenyalant de forma demagògica i injusta al diputat Joan Coscubiela, tot un referent per a ella, com a part dels que no volen que el poble català pugui decidir el seu futur. Va pensar que potser no aniria a votar.
La Maria el dia tretze de setembre va participar en la consulta interna que havia organitzat Catalunya en Comú i, malgrat les decepcions de les darreres setmanes, va votar que sí, que el primer d’octubre calia mobilitzar-se. No va entendre que un sector de l’organització defensés quedar-se a casa quan previsiblement milers de persones sortirien a defensar el dret a decidir. Uns dies després va comprovar alleujada que la majoria havia dit que calia ser-hi.
La Maria, el dia 20 de setembre, va veure estorada com la Guàrdia Civil entrava a dependències de la Generalitat i practicava detencions d’alts càrrecs del Govern. Ja estava preocupada pels registres d’impremtes i la requisa de material electoral, però els fets d’aquell dia la varen indignar: va trobar una estona per passar-se per les concentracions de protesta. I la indignació va pujar de to quan va saber que els detinguts havien declarat davant el jutge emmanillats. Va pensar que a més de mobilitzar-se potser calia que anés a votar.
La Maria el divendres vint-i-nou de setembre va mirar per televisió el darrer acte electoral de Junts pel sí i la CUP. I quasi cau de la cadira quan va escoltar una diputada de la CUP titllant de traïdors als comuns i dient que Roma no paga a traïdors. Va recordar que li havien explicat que el secretari d’organització del PSC i alcalde de Cornellà , Antonio Balmón, havia utilitzat la mateixa frase quan els darrers socialistes catalanistes s’havien vist obligats a abandonar el partit. Tots els intransigents parlen un llenguatge similar. Davant un sectarisme i una ignorància tan evidents la Maria va pensar que seria al carrer però que potser no aniria a votar.
La Maria el diumenge u d’octubre al matí va veure imatges esgarrifoses per televisió i va començar a rebre fotografies i gravacions al seu mòbil. Com advocada va ser molt conscient dels drets que Guàrdia Civil i Policia Nacional, a les ordres del govern del PP, estaven conculcant. Indignada davant la repressió indiscriminada va anar cap al seu col·legi electoral i no tan sols va votar sinó que s’hi va quedar tot el dia al costat de joves i grans que vigilaven perquè no hi hagués intervenció policial. Que què va votar? El vot és secret…
El dia 3 d’octubre no va anar a treballar. Es va manifestar al costat de milers i milers de persones pels carrers de Barcelona. I va plorar amb les imatges de solidaritat que arribaven de diverses ciutats de l’Estat espanyol igual que havia plorat amb la fotografia de la Neus Català, supervivent dels camps d’extermini nazis votant el diumenge amb 102 anys.
La Maria ha reflexionat molt aquests dies: és conscient que la via unilateral no ens portarà a la independència; però també sap que l’actitud del govern del PP, el nefast discurs del Rei i les penoses opinions d’alguns socialistes als quals ja no considera dignes de qualificar-se així, només fan que posar llenya al foc. I espera que les propostes de negociació i mediació fructifiquin.
La Maria no sap què passarà d’ara endavant. Només sent, com l’Espriu, que estima “amb un desesperat dolor” al seu poble: avui més que mai. I que està orgullosa de l’exemple de dignitat que la ciutadania de Catalunya ha donat al món.
La Maria pensa que mai res no tornarà a ser com abans del dia u d’octubre d’enguany.
Nota: La Maria no existeix. Tampoc reflecteix la meva trajectòria ni la totalitat de les meves opinions. He intentat fer un dibuix d’un determinat segment de la societat catalana a través dels sentiments que diverses persones m’han transmès aquests dies tan intensos.
