3.4 Feminisme i COVID19

Francisca Mas i Busquets

Encara fa poc temps que s’ha acabat aquesta primavera confinada i seguesc dins una nebulosa mental dominada per la dispersió i la lentitud que em fa difícil tractar el tema de «Feminisme i Covid» en una pàgina. Admir tantes persones que han pogut trametre de manera clara anàlisis i propostes.

Com que en aquest temps ha quedat més clar que mai que el que és personal és polític, tan sols vull compartir algunes sensacions contradictòries i com les interpret en clau feminista.

La primera és entre enfadada (ja sé que no és saludable i que provoca rebuig, sobretot si ets dona) i trista.

Entre altres motius, ser conscient dels teus privilegis. Quan massa persones pateixen un daltabaix destructiu materialment i anímicament, et sents incòmoda i costa conservar l’alegria interior.

També que sembli que s’ha descobert el que el feminisme fa segles que anuncia: l’existència del món invisible i injust de les cures, que es reparteixen en evidents condicions de desigualtat i majoritàriament a càrrec de dones. I tot seguit comprovar que, en la conducta personal en relació a aquest tema, estam encara com fa dues generacions.

I la darrera, sentir clarament que ara hi ha una excusa per augmentar el control social i que sigui més fàcilment acceptat, emparat per la por, la pobresa i l’aïllament. D’aquesta manera les estructures i llibertats democràtiques es veuen molt afectades dins un panorama a on l’extrema dreta pitja amb força cap a l’hegemonia. En aquesta situació ja hem vist que el feminisme ha respost.

A la vegada, em sent i m’he sentit, moltes estones, contenta. Primer per l’aturada general. Amb paraules de l’economista Alfons Barceló, tant d’especular amb el capitalisme i al final resulta que una clau essencial la té un virus estrany. La natura, com si s’hagués desfermat de cop i donés el millor, el silenci i la bellesa de les ciutats redescobertes.

També perquè a la fi s’ha vist què és essencial (per poc temps, però. Es va congelar l’economia monetària, però de cap manera la no remunerada. I han estat les dones les que han omplert els àmbits imprescindibles perquè la vida continués dia a dia en les millors condicions. Moltes d’elles amb jornades llargues i difícils, amb la por afegida al contagi d’ella i dels seus. Em deman si ens quedarà qualque rastre de què hem après amb aquest sedàs. Tantes coses i ocupacions supèrflues, tantes opcions de racionalitzar el consum i la manera de viure, la potència del que és senzill, seran flor d’un dia?

I per damunt de tot he sentit el consol del “nosaltres”, malgrat la distància i les pantalles amb la imatge i la veu entretallades. Aquí, els grups i les paraules de les dones han estat determinants per no caure en la insània, perquè també hi ha hagut un relat alienador i ple d’estupidesa de com encarar el confinament des de la desmemòria (cuina, exercicis, vídeos, proclames pseudo-optimistes…). Aquest temps hem entès encara més el valor del contacte vertader de les veus i les mirades confidents, el valor les abraçades i moixonies sense traves.

Ha estat un cop a la inèrcia que ha estat també un mirall. I en relació al feminisme, veim dues línies paral·leles: una és la formada pels grans dèficits de justícia que provoquen el patriarcat i el capitalisme, i l’altra, la que inclou les propostes feministes, que figuren amb brillant protagonisme en totes les propostes de futur transformadores, en coincidència amb les que provenen del món de l’ecologia, perquè és ja una evidència que són els hàbits i el comportament de l’espècie, destruint la natura i la seva diversitat, el que hi ha darrere aquesta pandèmia. El diàleg entre aquests dos moviments de crítica radical al sistema és ineludible.

I mirant més a prop, m’agrada la idea de “procés” que hi ha darrere el manifest “La vida al centre”, amb propostes per una transició ecosocial, presentat el passat 8 de maig. L’expressió és filla del feminisme, de l’economia feminista que fa temps que defensa una idea de la cura que desborda amb escreix l’atenció a la infància i a les situacions de dependència.

Gràcies als estudis d’aquestes dones sabem que aquestes tasques no remunerades equivalen a entre un 15% i 25% de tot el que produeix la societat i la part grossa la feim les dones. Amb paraules de l’economista Amaya Pérez Orozco, és la cara B del sistema. Per això aquestes teòriques diuen que és urgent a mitjà termini avançar cap a un sistema estatal de cures, que estiguin arrelades al territori i que siguin com una xarxa institucional.

I mentrestant, pens que tan important és l’objectiu com el camí. És l’única manera d’anar segures i que els canvis profunds a poc a poc es produeixin. En aquest procés necessitam ser moltes i ser diverses. En especial necessitam la presència de les dones que des de sempre han gestionat i gestionen la quotidianitat, les que tenen la capacitat de fer comunitat perquè no poden confiar en xarxes públiques; és de les veus de col·lectius empobrits, precaris, que estan al marge… de qui hem d’aprendre, i molt.

La poeta Joana Abrines ho diu ben clar

“Som un tot que no va enlloc sense la primera persona del plural”