3.4 Feminisme i COVID19
Encara fa poc temps que s’ha acabat aquesta primavera confinada i seguesc dins una nebulosa mental dominada per la dispersiĂł i la lentitud que em fa difĂcil tractar el tema de «Feminisme i Covid» en una pĂ gina. Admir tantes persones que han pogut trametre de manera clara anĂ lisis i propostes.
Com que en aquest temps ha quedat mĂ©s clar que mai que el que Ă©s personal Ă©s polĂtic, tan sols vull compartir algunes sensacions contradictòries i com les interpret en clau feminista.
La primera és entre enfadada (ja sé que no és saludable i que provoca rebuig, sobretot si ets dona) i trista.
Entre altres motius, ser conscient dels teus privilegis. Quan massa persones pateixen un daltabaix destructiu materialment i anĂmicament, et sents incòmoda i costa conservar l’alegria interior.
També que sembli que s’ha descobert el que el feminisme fa segles que anuncia: l’existència del món invisible i injust de les cures, que es reparteixen en evidents condicions de desigualtat i majorità riament a cà rrec de dones. I tot seguit comprovar que, en la conducta personal en relació a aquest tema, estam encara com fa dues generacions.
I la darrera, sentir clarament que ara hi ha una excusa per augmentar el control social i que sigui més fà cilment acceptat, emparat per la por, la pobresa i l’aïllament. D’aquesta manera les estructures i llibertats democrà tiques es veuen molt afectades dins un panorama a on l’extrema dreta pitja amb força cap a l’hegemonia. En aquesta situació ja hem vist que el feminisme ha respost.
A la vegada, em sent i m’he sentit, moltes estones, contenta. Primer per l’aturada general. Amb paraules de l’economista Alfons Barceló, tant d’especular amb el capitalisme i al final resulta que una clau essencial la té un virus estrany. La natura, com si s’hagués desfermat de cop i donés el millor, el silenci i la bellesa de les ciutats redescobertes.
TambĂ© perquè a la fi s’ha vist què Ă©s essencial (per poc temps, però. Es va congelar l’economia monetĂ ria, però de cap manera la no remunerada. I han estat les dones les que han omplert els Ă mbits imprescindibles perquè la vida continuĂ©s dia a dia en les millors condicions. Moltes d’elles amb jornades llargues i difĂcils, amb la por afegida al contagi d’ella i dels seus. Em deman si ens quedarĂ qualque rastre de què hem après amb aquest sedĂ s. Tantes coses i ocupacions supèrflues, tantes opcions de racionalitzar el consum i la manera de viure, la potència del que Ă©s senzill, seran flor d’un dia?
I per damunt de tot he sentit el consol del “nosaltres”, malgrat la distĂ ncia i les pantalles amb la imatge i la veu entretallades. AquĂ, els grups i les paraules de les dones han estat determinants per no caure en la insĂ nia, perquè tambĂ© hi ha hagut un relat alienador i ple d’estupidesa de com encarar el confinament des de la desmemòria (cuina, exercicis, vĂdeos, proclames pseudo-optimistes…). Aquest temps hem entès encara mĂ©s el valor del contacte vertader de les veus i les mirades confidents, el valor les abraçades i moixonies sense traves.
Ha estat un cop a la inèrcia que ha estat tambĂ© un mirall. I en relaciĂł al feminisme, veim dues lĂnies paral·leles: una Ă©s la formada pels grans dèficits de justĂcia que provoquen el patriarcat i el capitalisme, i l’altra, la que inclou les propostes feministes, que figuren amb brillant protagonisme en totes les propostes de futur transformadores, en coincidència amb les que provenen del mĂłn de l’ecologia, perquè Ă©s ja una evidència que sĂłn els hĂ bits i el comportament de l’espècie, destruint la natura i la seva diversitat, el que hi ha darrere aquesta pandèmia. El diĂ leg entre aquests dos moviments de crĂtica radical al sistema Ă©s ineludible.
I mirant més a prop, m’agrada la idea de “procés” que hi ha darrere el manifest “La vida al centre”, amb propostes per una transició ecosocial, presentat el passat 8 de maig. L’expressió és filla del feminisme, de l’economia feminista que fa temps que defensa una idea de la cura que desborda amb escreix l’atenció a la infà ncia i a les situacions de dependència.
Grà cies als estudis d’aquestes dones sabem que aquestes tasques no remunerades equivalen a entre un 15% i 25% de tot el que produeix la societat i la part grossa la feim les dones. Amb paraules de l’economista Amaya Pérez Orozco, és la cara B del sistema. Per això aquestes teòriques diuen que és urgent a mitjà termini avançar cap a un sistema estatal de cures, que estiguin arrelades al territori i que siguin com una xarxa institucional.
I mentrestant, pens que tan important Ă©s l’objectiu com el camĂ. És l’única manera d’anar segures i que els canvis profunds a poc a poc es produeixin. En aquest procĂ©s necessitam ser moltes i ser diverses. En especial necessitam la presència de les dones que des de sempre han gestionat i gestionen la quotidianitat, les que tenen la capacitat de fer comunitat perquè no poden confiar en xarxes pĂşbliques; Ă©s de les veus de col·lectius empobrits, precaris, que estan al marge… de qui hem d’aprendre, i molt.
La poeta Joana Abrines ho diu ben clar
“Som un tot que no va enlloc sense la primera persona del plural”