3.1 Cap a una nova normalitat?

O un retrocés en els drets de les dones?

La situació de pandèmia mundial deguda a la COVID-19, ha fet córrer rius de tinta en la realització d’anàlisis, valoracions, dades, etc. Però hi ha una qüestió que ha quedat esbiaixada i que des del feminisme ens hagués agradat que no s’obviés. Ens estem referint a l’impacte de gènere. Diem això perquè si alguna cosa s’ha fet palesa, amb aquesta crisi, és que la pandèmia està afectant les dones de manera rellevant en la majoria dels aspectes; ens estem referint a dimensions com les cures, l’àmbit laboral, la violència de gènere i els serveis públics.

Feministes en Acció coincideix amb altres col·lectius en què aquesta pandèmia i les seves conseqüències com la paralització de l’activitat laboral i econòmica, ha de ser una oportunitat per canviar el model de desenvolupament, diversificar l’economia i no dependre només del turisme. Necessitem actuacions respectuoses amb el medi ambient, que es posi a les persones en el centre de tota l’activitat econòmica, social i política. Perquè una de les coses que més s’ha evidenciat és que la sanitat, la neteja, el transport i l’agricultura són essencials per a la cura, i els serveis públics són imprescindibles per a salvar vides. El confinament ha tingut una part bona compartir-lo amb els membres de la família, tot i que ha estat una necessitat imposada per l’emergència sanitària, hem pogut comprendre la importància de la convivència, de comunicar-nos, d’aprendre uns dels altres i de cuidar-nos.

Quant a violència masclista, veiem que en contextos de conflicte/tensió familiar, el risc de violència de gènere, en situacions de confinament, s’agreuja. Sobretot amb les víctimes de maltractaments,pel fet de conviure amb el seu agressor les 24 hores, sense poder denunciar, sortir al carrer, sentint por i no poder dir res. La delegada del Govern per a la Violència de Gènere, Victoria Rosell, va informar que les cridades al 016, línia contra el maltractament, havien augmentat en un 41,4% durant l’estat d’alarma respecte al mateix període de l’any anterior, amb un total de 20.732 consultes. Creiem que és molt necessari una major implicació de les Administracions públiques, complint la Llei d’Igualtat de la CAIB i desenvolupant polítiques que vagin encaminades a donar eines a les dones víctimes de violències masclistes per trencar el seu entorn violent i que visquin les seves vides amb autonomia i sense por. S’han d’incrementar les campanyes contra les violències masclistes, ja que les considerem imprescindibles per conscienciar la ciutadania.

Respecte a l’àmbit laboral, un dels canvis més significatius que s’han donat durant la pandèmia ha estat el teletreball, eina que s’ha girat en contra de les dones. Fins ara ha estat una modalitat laboral minoritària utilitzada generalment per les companyies que necessitaven desconcentrar unitats de producció i/o reduir costos. I de sobte el teletreball entra als nostres domicilis. On, una vegada més, s’ha evidenciat que la corresponsabilitat en les tasques domèstiques, en general ha estat absent. Les dones, a més de fer teletreball, s’han ocupat dels infants, de la casa, etc. Fet que constata, una vegada més, la importància del repartiment de les tasques i de les cures entre els membres de la família.

Per al nostre col·lectiu, el teletreball no és una mesura de conciliació, si no va acompanyada d’un canvi en la concepció de les relacions socials i familiars. Perquè perpetua i incrementa la bretxa salarial entre dones i homes, i posa en risc els drets laborals ja aconseguits. A més comporta uns riscs per a la salut de les persones treballadores (ergonòmics i psicosocials) que afecten en major mesura les dones, ja que seran les que compatibilitzaran una doble jornada, absent de descans.

Pensam que s’han de repensar les propostes per a una normativa que reguli el teletreball, amb mesures de conciliació que entre d’altres, contempli la jornada de 4 dies, el repartiment de l’ocupació, unes escoles infantils amb recursos i públiques, i que promogui també que l’home conciliï, en cas contrari seguirà sent la dona la que sacrifiqui la seva formació i promoció professional en termes de menor disponibilitat horària laboral, cedint en favor de la total disponibilitat horària familiar.

A l’inici d’aquest escrit comentàvem que la nostra economia havia de diversificar-se i que no només podia tenir el turisme com a font d’ingressos i creixement econòmic. Un dels aspectes que s’han evidenciat com a més important, amb aquesta pandèmia, ha estat tot el relacionat amb l’economia de les cures, que s’ha evidenciat com a una dimensió essencial per a abordar-la; ja que com és habitual la tasca de cures ha recaigut sobre les dones. Que no només hem assumit la major part de les tasques domèstiques com la cura de les persones del nucli familiar, sinó que també en la majoria dels casos, hem exercit el rol d’educadores ajudant als infants a les tasques escolars, sense oblidar el tema de la responsabilitat en les cures de les persones majors.

Per a les feministes no és cap novetat, és una reivindicació històrica, que es reconegui la importància de les cures, ja que parlem de les persones, de la cura de les persones, una ocupació socialment infravalorada i mal remunerada, i que fonamentalment recau en les dones, per aquest motiu parlem de l’economia de les cures, un àmbit que darrerament dona ocupació a moltes persones, i per tant l’hem de tenir en compte quan parlem d’economia.

Els serveis públics són essencials, la sanitat, l’educació, la neteja, les escoles infantils, les residències de gent gran… La Llei de la dependència va ser una gran passa per a la cura de les persones, sobretot per a la gent gran, però fa anys que l’atenció a la gent gran i a la dependència, s’ha situat en un marc de despesa molt gran i que cal retallar i reduir, i s’ha convertit en un negoci que ha passat a mans de fons d’inversió, de fons voltor.

Si una qüestió ens ha quedat clara en aquesta pandèmia, ha estat la importància que tenen els serveis sanitaris, els educatius i els serveis socials. Per això, Feministes en Acció veu com a una necessitat urgent, implantar un nou model, on les polítiques públiques en serveis essencials no estiguin en mans privades o fons voltors i on la gestió sigui 100% pública.

D’altra banda, pensem que la implicació de les Administracions ha de ser el garant del desenvolupament d’uns serveis públics de qualitat, ja que hem vist que són vitals per al desenvolupament d’una vida digna, pensada en la cura de les persones i no en el benefici empresarial.