El dia 23 de desembre de l’any passat les entitats que fins llavors havien format part del Pacte Nacional pel Dret a Decidir prenien la decisió de constituir el Pacte Nacional pel Referèndum. Va ser un acord més que significatiu, encara que pugui semblar un canvi menor. Perquè el Pacte pel Dret a Decidir feia més d’un any que no es reunia: s’havia deixat morir, i amb la seva mort s’havia perdut l’àmplia unitat que havia caracteritzat el procés sobiranista català fins poc abans de les eleccions del 27 de setembre del 2015. I també perquè es concretava l’exercici del dret a decidir en un referèndum sobre el futur polític de Catalunya.
Foto Pacte Nacional pel Referèndum, reunió 23 de desembre 2016
Junts pel sí, CUP, ANC i Omnium varen definir les eleccions del 27-S com a plebiscitàries, com el procediment per substituir el referèndum que s’havia estat reclamant. Molta gent va acceptar la lògica de que eren “les eleccions de la seva vida” perquè es decidia si Catalunya seria independent o no, sense necessitat de més votacions que les que haurien de ratificar la Constitució de Catalunya quan el país ja fos independent, divuit mesos després. Un altre sector de la societat no va considerar que les eleccions poguessin substituir un referèndum sobre la independència de Catalunya i va prioritzar el vot ideològic. I encara un altre sector, es mostrava en contra tant de les eleccions plebiscitàries com d’un possible referèndum.
Després del 27 de setembre l’independentisme oficialista va considerar que “el poble ja havia votat sobre la independència”, que “l’opció independentista havia guanyat” i que “el referèndum i el dret a decidir eren pantalles passades” i “ estaven superats”. Això va comportar que ,sense que ningú ho acordés, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir deixés de reunir-se; ja no feia falta. Fins hi tot, els que continuaven reclamant un referèndum eren titllats gairebé de botiflers.
El nou Pacte és , doncs, un pas enrere o un pas endavant? Què ha passat en aquest any i quatre mesos?. En primer lloc, que els resultats del 27-S no atorgaven a les forces independentistes la majoria dels vots. Però, en segon lloc, que l’instrument de les eleccions plebiscitàries no va adquirir legitimitat ni a dins ni fora de Catalunya. Tres fets han palesat aquesta manca de legitimitat: A Catalunya, la força política que es va presentar a les eleccions generals fent bandera del canvi social però també del referèndum, En Comú Podem, va guanyar les eleccions generals del 2015 i del 2016 de forma clara i contundent. També a casa nostra totes les enquestes coincideixen en ressaltar que entre el setanta i el vuitanta per cent de la població continua exigint el referèndum. Aquestes dues circumstàncies demostren que ben poca gent pensa avui que les eleccions del 27-S fossin substitutives del referèndum que la majoria encara reclama. I finalment, els contactes que s’han fet a Europa han constatat el que ja sabíem: la Unió Europea i la comunitat internacional no veuen cap altre camí per comprovar la voluntat del poble català que la celebració d’un referèndum amb totes les garanties democràtiques.
Així doncs, el 23 de desembre es va decidir impulsar una campanya per aconseguir suports a un referèndum acordat amb l’Estat: aquest va ser el punt de trobada del món independentista oficial i l’espai dels comuns, que inclou la Barcelona en comú de l’alcaldessa Ada Colau, els grups d’En comú podem a les Corts espanyoles, i el grup de Catalunya si que es pot al Parlament de Catalunya. O sigui, també a ICV, Podem i EUIA. I aquest punt d’acord va permetre la participació activa dels sindicats CCOO i UGT. La reunió va escollir, a proposta del president de la Generalitat, una comissió executiva de vuit membres, un dels quals soc jo mateix, encarregada d’elaborar un Manifest i organitzar una campanya de suport al referèndum acordat, tant dins de Catalunya ( mirant d’incorporar nous sectors) com a l’Estat espanyol i a Europa. El Manifest va ser presentat el dia 23 de gener, just un mes després, pendent de la seva ratificació pel Plenari del Pacte el dia 1 de febrer.
No som ingenus. Som conscients del tancament en banda del Govern espanyol. Però estem convençuts ,alhora, que el suport al referèndum ,a Catalunya encara es pot ampliar, i que a les Illes, al País Valencià, a Euskadi, Galícia i a tota la resta de l’Estat espanyol, començant per Madrid, avui és factible trobar sectors polítics i socials que, sense estar a favor de la independència de Catalunya ni de cap gest unilateral, entenguin que l’única sortida democràtica a un conflicte polític és atorgar la veu a la ciutadania. Ja veurem fins on arribarem però ho volem intentar. Si més no, incrementarem la imatge de manca d’arguments dels que no ens volen deixar votar i alhora, desfarem la percepció esbiaixada d’alguns sectors de l’independentisme que es creuen, o ens volen fer creure, que fora de Catalunya no tenim suports.
És ben cert que la perspectiva del referèndum unilateral, no assumida pel Pacte Nacional però prou coneguda per tothom perquè la defensa en primer lloc el mateix Govern de la Generalitat, no facilita bastir aliances per al referèndum acordat, però hem de conviure amb la complexitat del moment. De fet, el màxim responsable de què es plantegin sortides rupturistes és el Govern de l’Estat ,ancorat en una interpretació del marc constitucional més pròpia de qui ,com José Maria Aznar, es va negar a votar la Constitució de 1978, que dels ponents que, com Jordi Solé Tura o Miquel Roca Junyent, la van escriure. En tot cas, l’encàrrec del Pacte és exclusivament la de buscar suports pel referèndum acordat. Si més endavant hi ha grups que creuen que cal anar per un altre camí ho hauran de plantejar en el plenari del Pacte.
Iñigo Errejón ha definit bé la situació, en un acte celebrat a Barcelona, al costat de Milagros Pérez Oliva, Xavier Doménech i Josep Lluís Carod Rovira: Cridar a la ciutadania a votar, a participar en un referèndum, sempre serà legítim pels qui creiem en la radicalitat democràtica; per això, més enllà de si el referèndum és acordat o no, el que caldrà analitzar és quines característiques tindrà. I el Manifest del Pacte Nacional en defineix algunes: “reconegut per la comunitat internacional”, “amb un resultat que haurà de ser políticament vinculant i efectiu”, que ha d’actuar com a “eina inclusiva”, que “ha de permetre la lliure expressió dels diversos posicionaments que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han expressat respecte a la relació política de Catalunya amb l’Estat espanyol”, “en el que tothom se senti cridat a participar-hi”, i que fomenti “un debat escrupolosament democràtic, plural i en igualtat de condicions entre les legítimes opcions que avui es manifesten a Catalunya”.
És evident que un referèndum acordat faria possible que aquestes exigències es convertissin en realitat: per això el Manifest parla de la necessitat de pactar “les condicions i les garanties justes i necessàries” per a la seva celebració; és a dir, podem interpretar que data, pregunta, si cal o no establir un nivell mínim de participació, etc. La via legal és clara; no cal més que voluntat política. L’article 92 de la Constitució permet sotmetre a referèndum decisions polítiques d’especial transcendència. I segons prestigiosos juristes, de Francisco Rubio Llorente a Joan Vintró, com a màxim caldria una reforma puntual de la Llei Orgànica 2/1980 reguladora de les diferents modalitats de referèndum , per introduir les condicions d’un referèndum d’aquestes característiques. El resultat no seria jurídicament vinculant però sí que ho seria políticament per a les institucions que l’hagessin pactat. L’altra via planteja una pregunta que ,avui per avui, no té resposta: podria complir un referèndum unilateral totes les condicions i garanties que el Manifest considera que ha de tenir el referèndum que la majoria del poble demana?
