Òbviament, la votació sobre el format de l’Assemblea Ciutadana de Vistalegre II, s’ha convertit en qualque cosa més que en un debat de procediment. Han votat 99.077 inscrits, un 22,71% del cens de persones inscrites. El manifest “Desborda” defensat per Pablo Iglesias ha tingut 40.830 vots, un 41,57% dels vots. “Recuperar la ilusión” liderat per Iñigo Errejón ha obtingut 38.419 vots, un 39,2%. “Podemos en movimiento” encapçalat pel corrent anticapitalista ha obtingut 10.313 vots un 10’50 %. 9.515 vots foren per altres candidatures, un 8,73% de vots.
El debat de procediment anava vinculat a la manera de com s’articulaven les propostes polítiques i les votacions dels equips de direcció. Una votació realitzada sense conèixer els documents polítics de debat de l’Assemblea. Unes votacions en torn a uns esquifits manifests, on l’important eren els noms i llinatges dels signants. Una votació que prefigura els tipus de debat que es vol impulsar i el model de direcció de partit que es vol propiciar. Una votació que deixa entreveure unes divisions importants però no suficientment raonades. Unes divisions que sense la necessària argumentació política, donen pólvora als comentaristes que sols volen veure una batalla interna pel poder polític dintre de la formació.
Simplificar els debats ajuda a atacar els adversaris. Els mitjans de comunicació del règim estan per això. És el que saben fer millor. Podem fer el mateix els que militam en el camp de l’esquerra? Ens basta l’explicació de què és tan sols una lluita pel control de l’organització? No ens afecta per res el que debaten els companys i companyes de Podemos?
Els problemes interns dintre de Podemos no han començat amb el debat de preparació de Vistalegre II. Jo diria que són inherents al concepte i model de partit que han propiciat des del primer moment. Un partit fortament centralitzat, jeràrquic, pensat per poder controlar i filtrar els allaus de nous militants que l’èxit electoral inevitablement produiria. Un aparell central capaç de destituir direccions regionals senceres, per tal de propiciar el tipus de candidatures electorals que desitjaven.
Una direcció central conscient de la inexperiència i de la feblesa ideològica de bona part dels nouvinguts a la formació. Una direcció central que imposa una estratègia uniforme de no participar en els governs autonòmics amb presidències del PSOE, per tal de no perjudicar la seva estratègia electoral en les eleccions generals. Una direcció central que aposta per un model de radicalitat democràtica en la societat, però que en el model de partit entra en oberta contradicció amb allò que proclama. Una direcció central que gestiona els conflictes interns de les organitzacions inferiors, sense massa cura en prendre les màximes mesures disciplinàries. Una direcció central tan fortament poderosa, que qualsevol esquerda de dissensió, agafa volums de crisi generalitzada.
Juan Carlos Monedero en un recent article a Público, donava una dimensió madrilenya a la crisi, pròpia dels estils i maneres de fer política de la Cort i que no succeïa a altres zones de l’Estat. No me sembla encertada aquesta visió. El problema no és recuperar els principis fonamentals de Podemos emmetzinats per dirigents i quadres deslleials. El problema és com impulsar les polítiques de canvi en les correlacions de forces estatals, autonòmiques i municipals actuals.
On estan els documents polítics de debat a un mes vista de la celebració de l’Assemblea Ciutadana Estatal? Quin debat previ hi pot haver? Com es representen els territoris? Un cens únic i votacions telemàtiques? El militant de Balears i el de Madrid estan en igualtat de condicions reals per participar i opinar en una assemblea estatal a Madrid? No hi pot haver estratègies diferenciades en les diferents comunitats autònomes, decidides pels seus propis militants?
És molt important per a les altres forces polítiques saber el que pensa Podemos sobre la política d’aliances. Com compaginen fer oposició i a la vegada construir possibles alternatives. També sobre quins territoris de l’Estat pensen que cal reconèixer el seu dret a decidir. Sobre el paper de la gestió en les institucions i com realitzar-la. Com pensen potenciar el paper autònom de la societat civil organitzada, que no passa necessàriament pels seus cercles. Quin és el paper real del cercles en l’organització del partit i en la seva estructura territorial. Com es relacionen estratègicament amb les esquerres sobiranistes. Quina solidesa teòrica van formulant en la seva trajectòria, perquè puguin disputar l’hegemonia ideològica a la socialdemocràcia o a les altres esquerres alternatives.
Cal que respectem el debat intern de Podemos. Perquè afecta al conjunt de l’esquerra i no ens és aliè el que allà es decidirà. Que hi hagi posicions diferents i que aquestes lluiten per la direcció política perquè puguin sortir endavant, no és cap escàndol ni cap terrabastall. Tal volta el que és absurd és voler plantejar els debats sobre si són o no, nova política. Sobre si s’ha perdut o no la virginitat original del discurs.
El que cal són anàlisis rigoroses sobre la realitat política actual, construir estratègies sòlides, propiciar diàlegs sincers sobre com millorar la pràctica política quotidiana, crear espais de reflexió compartits sobre com defensar millor els interessos de les classes populars i els drets col·lectius dels pobles. Anem a cercar el vertader bessó, ja sia de millor o pitjor qualitat, del que debaten els companys i companyes de Podemos. Facem un esforç per entendre i comprendre les seves argumentacions. Ens ajudaran a fer millor i a polir les nostres pròpies reflexions. Del renou i de les superficialitats, ja se’n cuidaran d’altres.
