Una (o un) no deixa mai de formar-se en feminisme
Des de les lluites per a la igualtat legal de les dones fins a voler de-construir cada aspecte del sistema social i econòmic, passant per la denúncia de les violències masclistes estructurals i de les discriminacions, directes i indirectes, que patim en tots els àmbits. El camí del feminisme és una espiral a la qual una vegada hi entres, no només ja no hi podràs sortir, sinó que es va engrandint i aprofundint. Les famoses ulleres liles són en realitat uns binocles que van ampliant la imatge més i més.
La nostra societat està construïda i organitzada al voltant del sistema patriarcal, entorn d’una elit a la qual serveix: home, blanc, cis, hetero i amb les necessitats bàsiques cobertes. I a tots els actors d’aquesta societat se’ls té assignat un paper que contribueix al manteniment i bon funcionament del sistema.
El feminisme s’inicia com una lluita contra les opressions estructurals més visibles que patim les dones només pel fet de ser-ho: desigualtats legals (fa cent anys no teníem dret ni a vot) i la violència masclista explícita.
A mesura que es van assolint drets, especialment laborals, es reclamen mesures que tinguin en compte les necessitats de les dones. Necessitats, per una altra banda, provocades pels rols assignats a les dones pel mateix sistema. L’anomenat «sòl enganxifós» (sticky floor) es refereix al conjunt de factors que fermen a les dones al món reproductiu i impedeixen l’accés ple al món laboral. Juntament amb el sostre de vidre, determinat per les pràctiques aparentment neutres (per tant, invisibles) que frenen la carrera professional de les dones, fan imprescindible prendre mesures ja no que garanteixin la igualtat, sinó l’equitat, mesures de discriminació positiva que compensin aquestes circumstàncies adverses que encara patim les dones.
Seguint aquest raonament, no només el món laboral està dirigit a facilitar el seu rol a l’home blanc, cis, hetero, etcètera. Tots els aspectes de la societat s’organitzen al seu voltant i al del seu paper econòmicament productiu. La mobilitat, l’urbanisme, l’habitatge, el sistema polític, les formes de participació, l’educació, la cultura, la salut… Tot està pensat per i per als homes, menystenint, invisibilitzant i minoritzant els altres col·lectius, afegint frens sigil·losos a les opressions explícites. Per tant, no només són necessàries mesures per a la igualtat legal o l’equitat laboral. El feminisme exigeix perspectiva de gènere en tots els aspectes. Anàlisi de la diferència i accions per compensar-la.
Paral·lelament, i seguint una altra branca de l’espiral, es denuncien les violències masclistes, aquelles que avui en dia qüestiona el feixisme. La violència masclista té la seva màxima expressió en l’assassinat, la violència vicària i les agressions sexuals. Però les seves arrels són més profundes i invisibles. El patriarcat infravalora sistemàticament totes les tasques no productives i, per tant, a qui les exerceix. Les dones som bones en la mesura que som útils per facilitar la seva tasca (que és la important) als homes. Existim per servir, que és com dir que som seves. I aquest statu quo s’autoreforça amb tots els tipus de violència de gènere, especialment en els seus vessants invisibles i subtils, tan normalitzats que si no hi param atenció, no els identificam: humor, publicitat, llenguatge… i tota forma de perpetuar els estereotips de gènere i el menyspreu. S’ha de tenir especial cura en evitar aquestes actituds, ja que, a més de ser injustes, són la base de la violència explícita i de l’opressió. En aquest aspecte, l’educació de les noves generacions juga un paper fonamental per rompre aquest cercle viciós.
Una pot arribar a aquest punt i pensar que, tot i estar a anys llum de la meta, la diagnosi està feta i les solucions clares: acabar amb els estereotips de gènere i les violències -totes–, establir mesures en favor de l’equitat, contemplar la perspectiva de gènere de manera transversal… Al món occidental de fet trobem un ampli consens en aquest sentit, tan sols el feixisme s’atreveix a negar l’evidència de les desigualtats entre homes i dones i la necessitat d’eliminar-les.
Però si una característica defineix el feminisme, és la solidaritat. El feminisme no pot tancar els ulls davant la situació en la qual viuen milions de dones arreu del món. Té vocació universalista. I no només és una qüestió territorial, també ho és de classe. Podem ser soroses entre nosaltres (dona, blanca, cis, hetero, necessitats econòmiques cobertes), com a víctimes de l’opressió masclista estructural, però l’heteropatriarcat genera altres opressions en contra d’aquestes també hem de lluitar, perquè, al final, es tracta d’un sistema que gira al voltant d’una minoria privilegiada i minoritza i menysté a la resta: dones, sí, però també infants, gent gran, persones racialitzades, persones amb algun tipus de discapacitat… El món es divideix, segons la seva lògica, en qui produeix, en qui facilita la producció i, encara a un graó inferior, qui només suposa, en la seva lògica, una despesa. La lluita contra el masclisme ha de ser també la lluita contra la resta de desigualtats. La lluita contra el patriarcat és la lluita contra el capitalisme, que valora a les persones segons la seva vàlua econòmica.
Partint de denunciar desigualtats legals i assassinats masclistes, arribem a què el feminisme ha de ser, per definició, universal, transaccional i anticapitalista. L’espiral.
Però el sistema és pervers i els seus mecanismes d’autodefensa són sofisticats. Després de dècades de lluita per esborrar les fronteres entre grups, el sistema s’ha adaptat i ha posat el focus del debat en la permeabilització d’aquestes fronteres. El discurs trampós del capitalisme, allà on l’ha de menester, de la igualtat d’oportunitats. Trampós perquè confon igualtat amb equitat, ja que per molt que no hi hagués impediments legals per a la igualtat, la realitat de cada persona, de cada col·lectiu, frena les seves possibilitats. I trampós, sobretot, perquè no elimina les fronteres, simplement permet una certa heterogeneïtzació dels grups. Tot canvia per continuar igual: opressors i oprimits. Les dinàmiques de fons no varien si individualment una persona s’integra a un grup al qual en teoria no hauria de pertànyer.
El feminisme va més enllà de rompre els estereotips de gènere de forma individual, que és imprescindible, però només és una passa en el llarg camí. No és fàcil rompre aquests estereotips, la pressió social per seguir-los, per molt subtil que sigui, és molt forta i, per descomptat, el sistema no ajuda gens, qüestionant contínuament a qui s’atreveix a jugar un rol que no li pertoca i, fins i tot, fent que la mateixa persona es qüestioni (us sona la síndrome de la impostora?). El canvi real es donarà quan sigui col·lectiu. Quan s’esborrin les fronteres entre grups i es visibilitzin i es donin la mateixa importància a les necessitats i desitjos de tots els col·lectius i de totes les persones. Totes i tots hi sortirem guanyant.
Sense, naturalment, oblidar ni deixar de lluitar per totes i cada una de les reivindicacions feministes històriques, contínuament la reflexió i l’evolució ens posen al davant nous reptes. Amb la sororitat i l’empatia com a sabates i la justícia i el benestar com a meta, tenim un llarg camí al davant.
