El 29 de setembre de 2023 es compleixen deu anys de la més gran mobilització produïda simultàniament a Eivissa, Formentera, Menorca i Mallorca. Les mobilitzacions més potents organitzades a les Illes des de la caiguda de la Dictadura. És per això que l’equip de redacció de l’Altra Mirada ha volgut dedicar el número 108 de la revista a analitzar de manera monogràfica aquelles extraordinàries lluites i tot el ric procés que les va fer possibles.
Massa vegades els illencs pequem de manca d’autoestima, de no valorar prou les nostres experiències positives. Aquesta gran mobilització ho és amb escreix, i com a tal, n’hem de fer bandera i estar-ne profundament orgullosos. La gran lluita de les “samarretes verdes” ha de formar part de l’imaginari popular com una gran gesta de la nostra ciutadania. I com una gran experiència social, digna de ser motiu d’estudi científic i una valuosa eina d’aprenentatge per a construir un futur millor. I com totes les lluites que marquen època, volem expressar els millors dels records, dels reconeixements i dels agraïments, als que hi varen participar activament en aquestes.
També valoram la importància de la gran majoria social que les veren en simpatia i que conformaren una hegemonia social alternativa al discurs polític dominant. Per aquests motius creiem que tots els processos d’aquestes lluites han de ser vists com un punt de referència imprescindible, per a orientar millor els reptes de les següents generacions.
Volem aprofitar l’avinentesa per convidar a la ciutadania, a les organitzacions socials i a les polítiques, a posar el debat al carrer. Cal no oblidar el que férem, analitzar errors i encerts per treure lliçons cap al futur. Quantes vegades ens plantejam que cal fer per crear i mobilitzar «majories socials» i ens oblidem del que férem fa deu anys i que a més, ens va sortir bé. Recordar-ho amb els temps que corren pot ser més necessari que mai.
Des d’aquest número de l’Altra Mirada, i sense ànim d’esgotar el debat ni molt manco, volem aportar algunes visions per estimular el contrast d’idees. Volem encoratjar a l’esquerra política i social, al pensament progressista en general, a què elabori i aprofundeixi les seves pròpies reflexions, i entre tots, anar creant un cos teòric de com avançar cap a les necessàries majories socials, que possibilitin un canvi de model social i econòmic a les nostres Illes i als entorns que hi influeixen.
Una primera lliçó és que per engegar un ampli i continuat moviment social cal organització i militància. Darrere d’una lluita com la que visquérem hi ha setmanes i setmanes de feina de centenars de voluntaris, des dels organitzadors fins als qui han «picat pedra» al seu barri o poble, a la seva empresa o cercle d’amistats, al centre d’ensenyament o escoles. Sense militància desinteressada i entusiasta no hi ha lluita possible.
Per descomptat que molta gent treballi per obtenir un bon resultat no garanteix per ell mateix el seu èxit. Cal que ho facin bé, que no s’equivoquin amb el missatge, que utilitzin els instruments més adients… Però és clar que la feina militant per la base, de molta gent, no es pot suplir ni amb els discursos intel·ligents d’algun líder brillant, ni amb continus comunicats de premsa.
Un altre requisit per aconseguir que una acció sigui seguida per molta de gent i que aglutini diversos sectors de la ciutadania és que l’objectiu que proposen els promotors de l’acció sigui vist amb simpatia per amplis sectors i que molta gent ho faci seu. I el moviment de les samarretes verdes a pesar de la seva pluralitat va ser capaç d’unificar les seves accions amb consignes entenedores, curtes, que sintetitzaven la transversalitat de les lluites: Contra el TIL, defensa de l’ensenyament en català, contra l’autoritarisme, per l’educació pública, contra les retallades, per l’ensenyament de qualitat…
Així mateix, és necessari teixir àmplies aliances socials i polítiques, implicar en la lluita que es vol impulsar al nombre més gran possible d’organitzacions polítiques i entitats de la societat civil. Tasca que comporta una seriosa dificultat en molt de casos i que requereix molta habilitat, paciència i empatia per fer coincidir entitats amb finalitats, formes de treballar i sensibilitats molt diverses. Cal posar en primer pla l’objectiu comú que es persegueix, i treballar per obtenir el màxim comú denominador de totes les entitats implicades, l’única manera possible de fer la suma dels diferents numeradors individuals de cadascuna d’elles.
És obvi que no és el mateix organitzar un ampli moviment a la contra per aturar ofensives llançades per la dreta, que mobilitzar en positiu per impulsar canvis de societat. Però ens equivocaríem si penséssim que tot allò que fins ara hem aportat, no serveix per a construir una societat alternativa.
Sense una gran majoria política i social pel canvi de model no és possible avançar i guanyar. La més àmplia unitat és una condició «sine qua non» per lluitar per una societat nova. I això comporta que l’esquerra política també ha de tenir clar que sense les aliances socials mai arribarà als objectius que s’han plantejat. I la societat civil ha d’entendre que necessita la presència institucional per introduir els canvis que reclama. Per això és imprescindible una societat civil mobilitzada sempre. La desmobilització solament afavoreix a la dreta.
Per acabar, volem deixar constància que aquella lluita la vàrem guanyar. També guanyàrem al «tanmateix» que tant ens immobilitza. Vàrem ser capaços de mobilitzar milers de persones de totes les Illes, fet que va facilitar la posterior derrota de Bauzá i obrir una etapa de vuit anys de govern de les esquerres.
I ara que han tornat de nou la dreta extrema i l’extrema dreta, també és un bon moment per pensar de manera autocrítica que no es pot delegar l’autoorganització social aconseguida. Governar per l’esquerra vol dir cogovernar amb la societat civil organitzada. Segurament les camisetes verdes mai s’haurien d’haver arraconat!!
