EDITORIAL

La figura de Gabriel Alomar i Vilallonga (1873-1941) és un mite que la generació dels que ara rondam la trentena llarga i la quarentena ha conegut amb relativa poca intensitat. En un país petit on tot sempre és molt difícil i on, com explica el professor Antoni Marimon, la massa crítica del mallorquinisme polític és escassa, l’esquerra sobiranista sempre va prioritzar fer pedagogia reivindicativa d’Emili Darder i de les altres figures del republicanisme nostrat assassinades pels feixistes com Aurora Picornell, comunista, o Alexandre Jaume, socialista. Alomar era, per als joves sobiranistes progressistes de fa quinze o vint anys, una figura present al nomenclàtor de Palma, un agrupament escolta a Establiments (un dels dos únics agrupaments laics no catòlics de l’illa, conjuntament amb el de Palmanyola) i una fundació lligada al PSIB-PSOE amb poca activitat. 

Poc a poc vàrem començar a conèixer el personatge gràcies a la tasca valuosíssima d’intel•lectuals vinculats a la UIB com Pere Rosselló Bover – a qui devem, conjuntament a col·laboradors seus de la talla d’ Antoni Ignasi Alomar o Sebastià Sansó, la cura de l’obra completa alomariana- o Damià Pons. També el volum ben interessant que publicaren els historiadors Catalina Moner i Jordi Pons. Descobrírem la feina que a l’inici de l’actual període polític havia fet l’escriptor i periodista Antoni Serra (fundador del Partit Socialista d’Alliberament Nacional – PSAN- a l’illa) per divulgar el personatge, esdevenint el seu primer biògraf. I, allò més rellevant, varem ser conscients, gràcies al mestratge d’alguns dels nostres “majors” (en el meu cas de persones vinculades al Grup Blanquerna com Antoni Llompart, Miquel Àngel Maria o Nanda Ramon) que Gabriel Alomar era qui primer havia lligat a nivell teòric  les lluites compartides que el mallorquinisme d’esquerres i ecologista ha practicat els darrers cinquanta anys. Molt abans, per cert, que Omnium Cultural encunyés el terme a Catalunya els anys del Procés.

Podria dir-se, sense que fos una boutade, que bona part de l’acció tàctica i estratègica del sobiranisme mallorquí de les últimes dècades, començant pels processos de confluència entre el mallorquinisme progressista i l’esquerra verda i acabant amb l’obertura i la incorporació al seu corpus ideològic de nous moviments socials com l’ecologisme, el feminisme o la cultura de pau són tremendament alomarians. La recerca de la modernitat i la transformació social o conceptes com urbanisme crític i construcció nacional, una constant d’avui, beuen d’aquell esperit que Alomar va representar. Hem viscut i vivim l’eclosió d’un món on allò vell es resisteix a desaparèixer ( fent vàlida la máxima gramsciana) i on les esquerres – i les dretes- tenen debats intensos entre tradició, modernitat, avantguardes i futur. Conceptes que el 2021 ens situen en unes coordenades molt semblants a les que va viure el nostre home. El contexte, malauradament, i reprenent el fil de Gramsci, és perillosament semblant, també. Farcit de monstres.

Per això era fonamental dedicar un monogràfic de L’Altra Mirada com aquest, amb tantes veus expertes i tantes vessants, a Gabriel Alomar. Perquè el present que ens està tocant i el futur que intuïm, tant a les Illes Balears com al món, necessitarà del seu mestratge i dels aprenentatges col·lectius que poguem fer de les llavors que ciutadans valents com ell varen sembrar. Gaudim-lo i aprofitem totes les iniciatives alomarianes que tenim en marxa i les que vendran. És ben necessari.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad