Ha costat i molt, que hi hagués un govern de coalició a l’Estat espanyol. Massa eleccions en poc temps i amb un alt cost, com ha estat l’increment de la representació institucional de l’extrema dreta i del desencís de bona part de la ciutadania. De moment, això no obstant, mesures com l’increment del salari mínim interprofessional, en poc més d’un any haurà passat dels 735 als 950 euros, apunten en la bona direcció.
Són mesures així que fan falta. No sols perquè serveixen per millorar objectivament les vides de molta gent en un context on el mileurisme ha esdevengut gairebé un privilegi, especialment a una comunitat com la nostra, on la precarietat laboral és un dels elements que expliquen els alts índexs de desigualtats i pobresa. Fan falta també per recuperar la credibilitat de la política, perquè la gent comença a estar cansada que el seu vot no serveixi per canviar les coses: la gent vota perquè les coses canviïn, sobretot quan vota esquerres.
Perquè les coses canviïn en l’àmbit social, amb mesures com l’esmentada, però també a escala territorial: i aquí només que hi hagi respecte entre l’Administració central i les comunitats, i el diàleg esdevengui l’eina de resolució de discrepàncies, ja haurem guanyat molt, si recordam que fa sols uns mesos la repressió era l’opció política majoritària per encarar el conflicte català, socialistes inclosos. A més, no sols cal (re)moure el centre. Enguany serà any d’eleccions a Catalunya, Euskadi i Galícia, sembla que per aquest ordre. I per tant, qualsevol opció d’estabilitat passa per aquest diàleg entre territoris.
Per això també el deep-state, aquesta conjunció dels poders «profunds» de l’Estat (alts funcionaris i antics beneficiaris del règim) ni ho ha posat fàcil ni ho posarà, i hi ha jutges que s’atreveixen fins i tot a inhabilitar tot un president de la Generalitat per haver penjat una pancarta (que a més es va retirar posteriorment) en solidaritat amb els presos i preses polítics… Però s’ofenen si el vicepresident diu que alguna cosa no va bé quan a Europa desmunten les sentències de la «justícia» espanyola. Ni els poders econòmics, que veuen amb pànic una cosa tan constitucional i de sentit comú com que els rics paguin més imposts, i la gent treballadora manco, o que es regulin qüestions fonamentals com els preus dels habitatges de lloguer.
Si aquest govern, amb totes les seves mancances -perquè és molt enfora de ser un govern revolucionari, ni tan sols mínimament socialdemòcrata!- no sura, els qui duran el «canvi» en forma d’involució social i política seran les dretes, totes elles alineades amb el discurs de la dreta extrema de VOX, com s’ha vist aquests dies amb la polèmica de l’anomenat «pin parental».
Per això, tant els socis de govern com els qui els han donat suport, directe o indirecte a través de l’abstenció, haurien de prendre nota d’aquelles paraules de Rosa Luxemburg, aprofitant que fa poc s’ha complert el centenari de la seva mort, de «socialisme o barbàrie», i adaptar-les al nou context espanyol, on o s’imposa el govern o l’alternativa és la barbàrie neocon. Perquè la cosa funcioni farà falta molt de seny, de diàleg i d’unitat antifeixista. Ara veurem.
Equip de redacció
Maquetació i pàgina web: Guillem Solivellas i Reynés
Consell de Redacció: Biel Pérez Alzina, Miquel Rosselló del Rosal,
Maria Salleras, Lila Thomás i Andreu, Josep Valero González,
David Abril Hervás, Guillem Solivellas i Reynés, Miquel Àngel Contreras
