Editorial
Ha costat i molt, que hi haguĂ©s un govern de coaliciĂł a l’Estat espanyol. Massa eleccions en poc temps i amb un alt cost, com ha estat l’increment de la representaciĂł institucional de l’extrema dreta i del desencĂs de bona part de la ciutadania. De moment, això no obstant, mesures com l’increment del salari mĂnim interprofessional, en poc mĂ©s d’un any haurĂ passat dels 735 als 950 euros, apunten en la bona direcciĂł.
SĂłn mesures aixĂ que fan falta. No sols perquè serveixen per millorar objectivament les vides de molta gent en un context on el mileurisme ha esdevengut gairebĂ© un privilegi, especialment a una comunitat com la nostra, on la precarietat laboral Ă©s un dels elements que expliquen els alts Ăndexs de desigualtats i pobresa. Fan falta tambĂ© per recuperar la credibilitat de la polĂtica, perquè la gent comença a estar cansada que el seu vot no serveixi per canviar les coses: la gent vota perquè les coses canviĂŻn, sobretot quan vota esquerres.
Perquè les coses canviĂŻn en l’Ă mbit social, amb mesures com l’esmentada, però tambĂ© a escala territorial: i aquĂ nomĂ©s que hi hagi respecte entre l’AdministraciĂł central i les comunitats, i el diĂ leg esdevengui l’eina de resoluciĂł de discrepĂ ncies, ja haurem guanyat molt, si recordam que fa sols uns mesos la repressiĂł era l’opciĂł polĂtica majoritĂ ria per encarar el conflicte catalĂ , socialistes inclosos. A mĂ©s, no sols cal (re)moure el centre. Enguany serĂ any d’eleccions a Catalunya, Euskadi i GalĂcia, sembla que per aquest ordre. I per tant, qualsevol opciĂł d’estabilitat passa per aquest diĂ leg entre territoris.
Per això tambĂ© el deep-state, aquesta conjunciĂł dels poders «profunds» de l’Estat (alts funcionaris i antics beneficiaris del règim) ni ho ha posat fĂ cil ni ho posarĂ , i hi ha jutges que s’atreveixen fins i tot a inhabilitar tot un president de la Generalitat per haver penjat una pancarta (que a mĂ©s es va retirar posteriorment) en solidaritat amb els presos i preses polĂtics… Però s’ofenen si el vicepresident diu que alguna cosa no va bĂ© quan a Europa desmunten les sentències de la «justĂcia» espanyola. Ni els poders econòmics, que veuen amb pĂ nic una cosa tan constitucional i de sentit comĂş com que els rics paguin mĂ©s imposts, i la gent treballadora manco, o que es regulin qĂĽestions fonamentals com els preus dels habitatges de lloguer.
Si aquest govern, amb totes les seves mancances -perquè Ă©s molt enfora de ser un govern revolucionari, ni tan sols mĂnimament socialdemòcrata!- no sura, els qui duran el «canvi» en forma d’involuciĂł social i polĂtica seran les dretes, totes elles alineades amb el discurs de la dreta extrema de VOX, com s’ha vist aquests dies amb la polèmica de l’anomenat «pin parental».
Per això, tant els socis de govern com els qui els han donat suport, directe o indirecte a través de l’abstenció, haurien de prendre nota d’aquelles paraules de Rosa Luxemburg, aprofitant que fa poc s’ha complert el centenari de la seva mort, de «socialisme o barbà rie», i adaptar-les al nou context espanyol, on o s’imposa el govern o l’alternativa és la barbà rie neocon. Perquè la cosa funcioni farà falta molt de seny, de dià leg i d’unitat antifeixista. Ara veurem.
Equip de redacciĂł
Maquetació i pà gina web: Guillem Solivellas i Reynés
Consell de Redacció: Biel Pérez Alzina, Miquel Rosselló del Rosal,
Maria Salleras, Lila Thomás i Andreu, Josep Valero González,
David Abril Hervás, Guillem Solivellas i Reynés, Miquel Àngel Contreras