El nostre núm. 78 de L’Altra mirada coincideix amb el 40è aniversari de la Constitució Espanyola de 1978, i amb la ressaca de les eleccions andaluses. Mentre les oligarquies i els opinadors a sou canten les meravelles del règim i atorguen un paper protagonista al monarca Felip VI en les celebracions, com ja feren en el seu dia amb Joan Carles I a pesar de la seva implicació en el cop d’Estat de 1981, des de les Fundacions Darder-Mascaró hem impulsat el manifest que trobareu en aquesta revista, i hem defensat un debat seriós i serè sobre la carta magna, que no deixa de ser un pacte social i polític que s’ha trencat en els darrers anys i que té dos grans perdedors: les classes populars i els pobles de l’Estat.
En aquests 40 anys de Constitució plens de llums i ombres, una de les diferències en relació a la transició política és la creixent presència de Felip VI a la vida política, com a garant de la unitat d’Espanya i d’una idea d’«ordre constitucional» que no té en compte per res les aspiracions de la gent a una vida digna, ni l’esgotament de l’Estat autonòmic, un «ordre» que no pot ser sostingut amb solucions preconstitucionals, per no dir franquistes. I aquesta presència de Felip VI (contestada per cert per les universitats espanyoles en forma de referèndum sobre el model d’Estat que també ha estat denunciada als tribunals), juntament amb la irrupció induïda de VOX a la vida política espanyola i a les institucions andaluses -de moment-, són indicadors d’una reacció profundament conservadora que cerca mantenir un statu quo de les elits que perilla, des de la darrera crisi econòmica i la «sortida» austericida i centralista que només ha minat l’Estat del benestar, l’Estat autonòmic i en definitiva, el mateix pacte constitucional.
La pèrdua del govern andalús per primera vegada en tota l’etapa democràtica és un cop dur a la socialdemocràcia espanyola que pot fer trontollar el govern Sánchez, però sobretot és l’anunci dels temps foscos de reacció que ens esperen si no posam fil a l’agulla. Si a la por i els discursos obertament feixistes, xenòfobs, masclistes i autoritaris -compartits amb diferents accents per PP i Cs, però que connecten amb allò que les classes populars volen escoltar, de la mà d’uns mitjans de comunicació que majoritàriament han blanquejat l’extrema dreta i els seus valors, no som capaços d’oferir respostes concretes de millora de les condicions de vida de la gent, d’arguments que posin en evidència qui hi guanya i qui hi perd, amb les polítiques i consignes de la ultradreta, estam venuts.
És molt allò que ens hi jugam, no sols pel que fa a resultats electorals -pensant ja en les pròximes eleccions municipals, insulars, autonòmiques i europees, si és que no s’avancen les generals-, sinó de projecte de convivència social i ciutadana. Esperem que les esquerres i les persones progressistes que encara pensin en no anar a votar, en el seu dia, prenguin nota. Com va dir el gran Joan Fuster: tota política que no facem nosaltres serà feta contra nosaltres.
