E                    MIQUEL ROSSELLÓ DEL ROSAL

Aquesta vegada giram la mirada cap a dedins. A la redacció de “L’altra mirada” vàrem trobar que ja ens podíem permetre donar a conèixer una mica més el motor, junt amb na Lila, d’aquesta publicació.

Amb l’inevitable i característic capell posat, acudeix a la cita; tot disposat a fer una entrevista curta, tal com ens sol demanar a cada més als entrevistadors. Precisament per aquesta causa ens centrarem en algun aspecte concret de la personalitat i activitats d’En Miquel deixant altres aspectes per a noves entrevistes, ja que el desitjam llarga vida per a la nostra revista.

Encara que la majoria dels lectors el coneixeu prou bé, hem de fer un breu repàs biogràfic.

Tenc 67 anys, m’agafau en un moment molt oportú, perquè si fos la setmana que ve ja en tindria 68…

Pel que fa als estudis, només tenc el batxillerat, el preuniversitari. També vaig fer tres cursos d’Econòmiques, fins que em varen expedientar…

Això són els estudis oficials, però l’autoformació…

Bé, autoformació moltíssima! Si comptes el que he llegit… La meva vida és molt llarga, per tant hi ha fases. De jovenet, marxisme a tope; tot el que queia a les meves mans; els Pulitzer… I assaig en general. Durant la meva estada a la presó, curiosament, vaig llegir poesia; vaig descobrir en García Lorca i també vaig descobrir els clàssics dels segles catorze i quinze. Després, durant molts d’anys, vaig seguir llegint assaig. Ara, ja fa bastant d’anys, que, sobretot, llegesc novel·la negra i novel·la històrica. Ja en tenc prou de llegir informes i coses d’aquestes, el que no em queda més remei. La novel·la és pels moments d’esbarjo.

I la teva trajectòria política?

A finals del 1969 em vaig afiliar per primera vegada a un partit clandestí de Barcelona que es deia Comité de Huelga Estudiantil “els Chechos” i Comité de Huelga Obrera. Era allò més extrem que hi havia a la Facultat… La seva consigna era: abolició de la Universitat, per acabar amb el treball manual i el treball intel·lectual, que deia en Marx. Em varen detenir essent d’aquest partit, el maig del setanta. Aquest partit era tan minoritari i tan estrafolari que, quan vaig sortir de la presó, em varen detenir, em varen torturar, i tot allò que va passar… vaig estar dos mesos a la presó Modelo i, quan vaig sortir amb llibertat provisional i vaig tornar a Barcelona, després d’una gran disputa amb la família (i totes les coses pròpies d’aquella època), vaig trobar que el partit s’havia dissolt. Ja no existia! Però, el mateix company que m’havia ficat en el primer ja en tenia un altre de preparat, que es deia Estudiantes Marxistas Leninistas, pro xinesos. Aquests era un partit que, des del punt de vista ideològic i teòric era ultra esquerrà, es basava en les teories maoistes d’aquella època. Era divertit intentar aplicar les teories maoistes a Barcelona! Però tenia una pràctica que avui diríem sindical, molt d’anar pel carrer, reivindicativa… Denunciàvem un professor perquè no en sabia, o perquè arribava tard, o perquè era un fatxa; denunciàvem les deficiències en materials acadèmics… Denunciàvem el més quotidià. És clar, la revolució ja quedava molt enfora.

A través d’aquest partit vaig anar evolucionant; el 1971 vaig coincidir en una gran mobilització, a Barcelona, de la SEAT; els treballadors varen ocupar la nau, la guàrdia civil hi va entrar, va haver-hi tirs i varen matar un obrer. Vàrem muntar una gran resposta a la Universitat. I aquí vaig viure la gran contradicció d’esser membre d’un partit exclusivament d’estudiants; esser un dels líders destacats (perquè jo era un líder a Econòmiques; em deien “el mallorquí”), era el que feia els mítins “relàmpago”; i, jo i el meu company, no sabíem què fer davant un esdeveniment obrer. Vàrem haver d’anar a demanar al representant del PSUC a la Universitat, que en aquell moment era minoritari dins la universitat. Nosaltres el criticàvem de reformista i tal, però a l’hora de la veritat eren els únics que en sabien. I ells ens anaven dient: convocau manifestacions a la plaça X, feis això, feis allò… i nosaltres ho fèiem. I, a la pràctica, xerrant (cosa que en política se fa poc), vàrem descobrir, que no eren tant desastre com ens pensàvem. I ells també varen descobrir que nosaltres no érem tan locos... i ens varen proposar participar en un seminari; d’aquells que fèiem a una església (la de davant la Facultat) i el vàrem fer amb Paco Fernández Buey, un PNN d’Econòmiques en aquell moment, deixeble d’En Sacristán. Ens va convèncer que ens féssim del PSUC.

Això és una vida política intensa…

A partir d’aquell moment vaig esser militant del PSUC. Després vaig venir a Mallorca per anar a complir condemna. A Mallorca no hi havia el PSUC, hi havia el PCE i ens passaven l’afiliació. Això era l’estiu del 72 i estic a Mallorca fins al febrer de l’any següent. En vàrem encarregar que estructuràs una organització d’estudiants universitaris, que el PCE no en tenia en aquells moments, i ho vaig aconseguir. Entre altres coses, afiliant en Pep Valero, a n’Eusebi Riera i a en Pep Vilchez entre d’altres. La resta del 73 el vaig passar a la presó. I dins la presó vaig seguir militant, perquè el PCE també estava molt organitzat dins la presó. I quan en vaig sortir, un parell de dies abans que volassin en Carrero Blanco (vaig tenir molta sort, perquè no hauria sortit en cinc mesos més), ja em vaig incorporar al Partit aquí, a Mallorca. Na Francisca Bosch em va destinar a no sé què… Les mesures d’estricta clandestinitat s’havien afluixat una mica… Jo sortia en llibertat condicional; havia d’anar a firmar, cada setmana o cada quinze dies, a la Plaça d’Es Mercat, on ara hi ha l’Audiència.

Endemés, estava pendent de què, quan acabàs la llibertat condicional, m’havia d’incorporar a fer la mili. En altres èpoques m’haurien dit que em quedàs, que no m’aficàs, però en la nova situació em vaig dedicar a crear organització del Partit a pobles. Després vaig fer la mili i vaig seguir militant durant la mili; això sí que ja era una responsabilitat grossa pels riscs de major repressió que comportava si t’agafaven. Quan vaig acabar la mili, que va coincidir amb els cinc assassinats del setembre del 75 (m’enviaren a Cabrera precisament per això), en sortir d’una reunió de la Direcció del Partit que es va fer a la Casa de l’Església, el Seminari Vell (un dels llocs on fèiem reunions), em nomenaren Secretari d’Organització.

La carrera segueix…

Vaig seguir militant en el PCE, la legalització, les primeres eleccions… El 84 vaig participar en la crisi que va tenir el partit en aquell moment i vaig evolucionar cap a posicions més radicals, “pro soviètiques” que deien en aquells moments. Vaig formar part del “Partit dels Comunistes de les Balears”, crec que es deia, el PCB. Curiosament aquesta experiència meva és un exemple de la inutilitat d’emmirallar-se sols en les bregues internes. Perquè deu anys després ens tornàrem a ajuntar perquè vàrem descobrir tots dos que cada un per separat no fèiem res. Ens va costar deu anys, així mateix, entendre que la divisió i les bregues eren negatives. Ara ja em costa menys entendre-ho…!! Em posa molt nerviós. Ens vàrem tornar a incorporar al Partit Comunista i ja vaig empalmar amb la creació de “Izquierda Unida”.

Izquierda Unida”

Vaig participar en Izquierda Unida i vaig sortir elegit regidor de Marratxí el 1995. A la segona legislatura, el 99, ja vaig participar en el primer Govern de Progrés. Inicialment com a Cap de Gabinet de la Consellera Nanda Caro, a Benestar Social i, a finals de legislatura, com a Conseller de Treball, substituint a n’Eberhard Grosske. A la vegada m’elegiren Coordinador d’Esquerra Unida; n’Eberhard es va dedicar a la candidatura a la batlia de Palma. Jo vaig compatibilitzar la Conselleria de Treball amb la tasca de Coordinador. Després que el Pacte de Progrés perdés les eleccions, vaig presentar la meva dimissió, vaig esser l’únic líder de tots els partits del Pacte que va assumir en roda de premsa que havíem fracassat (no ho podíem amagar) i vaig anunciar que no em tornaria presentat a Coordinador. I ho vaig complir!

Però la història no acaba aquí…

Des de la coordinació d’Esquerra Unida a fer el primer projecte unitari que vàrem fer amb el PSM; que va esser la Candidatura Progressista per a les Eleccions Generals, on na Nanda Ramón va esser cap de llista i En Manolo Cámara el segon. Aquesta idea va sorgir dins el despatx de la Conselleria quan ja havíem perdut les eleccions i encara no havíem fet el traspàs. En una reunió on hi era en Pere Mascaró amb tot l’equip, en Pere va dir: vénen les Eleccions Generals d’aquí a un parell de mesos… què feim, què no feim…? Fixa’t tu, després d’haver perdut les eleccions el Pacte! Esquerra Unida tota sola… per anar un diputat a Madrid. En Pere Mascaró va dir: l’única solució és que arribem a un acord amb el PSM. Jo vaig dir: però això…! Diu: mem, telefona a En Mateu Morro. Li vaig telefonar i em va rebre a la Conselleria d’Agricultura (ell encara era el Conseller). Li vaig contar la història i em va dir que no veia fàcil que la gent seva acceptàs anar amb un partit d’obediència estatal, però que ho intentaria i em diria coses. Ho varen discutir i em va dir: ho acceptam! No vàrem treure el diputat pels pèls i, sobretot, perquè hi va haver l’atemptat d’Atocha i tornà a funcionar el vot «útil».

Una nova etapa.

Vaig continuar essent regidor de Marratxí, ho he estat deu anys. Vingué la legislatura d’En Matas, la de les autopistes, catastròfica. Vàrem constituir el Bloc per Mallorca, amb el PSM, jo també hi vaig participar molt activament. Havia estat abans diputat de la coalició d’Esquerra Unida els Verds; que va esser una altra història que demostra que havia assumit les lliçons del passat; cosa que no tothom havia après…! Els Verds posaren condicions i jo vaig arribar a la conclusió que valia més anar al segon, que no anar el primer i rompre la coalició. Tots sols, cadascú pel seu compte, no hagueren sortit ni ells ni nosaltres. Els històrics deien que jo estava loco, que nosaltres érem més forts, però vaig acceptar esser el segon de la llista. Encara era el coordinador. Si sortia, jo seria el portaveu del grup. Na Margalida Rosselló va esser cap de llista tres setmanes i jo vaig esser portaveu quatre anys… Després va venir el Bloc per Mallorca, ja no em vaig presentar. Jo mai he tingut una actitud de forçar per esser el que a mi m’hauria agradat. Si veia que la cosa portaria polèmica; sempre em retirava.

T’has sentit manipulat moltes vegades?

Bé… manipulat… no, però era conscient que estava dins un joc de forces. Per exemple, jo presentar-me de cap de llista, lluitar per esser cap de llista en una coalició on hi havia el PSM… Ni tan sols de cap de llista, sinó de la llista del Parlament; hi havia altra gent que hi volia esser. Per això mateix, i perquè ja feia molts d’ anys que hi era, me varen presentar pel Consell.

Al llarg de tot aquest temps, has tingut algun moment en què has estat temptat d’enviar-ho tot a fer punyetes?

No! Això no m’ha passat mai; el que sí he tingut ha estat la crisi de dir: això és un desastre! Que les coses anaven molt malament, sí. Moltes decepcions. La primera va esser a les eleccions del 77, després d’haver lluitat…

Decepció de les persones o de les estructures?

De les dues coses. Decebut de les persones moltes vegades i de les estructures també i de la situació política. Per exemple, que els comunistes haguéssim estat els que havíem lluitat durant quaranta anys, jo vaig estar a la presó durant un any (no vaig veure cap socialista enlloc, a cap presó d’Espanya), i després, a les primeres eleccions, el Partit Comunista tragués 18 diputats i el PSOE 120… era molt desagradable.

També hem de parlar d’Iniciativa.

A partir del Bloc es produeix la divisió dins Esquerra Unida. Ja es demostra dins Esquerra Unida que l’estructura de poder interna no és l’organització, sinó que són els nuclis de govern. En definitiva, la conselleria de na Fina Santiago en el Govern, la Conselleria de Cooperació Local del Consell on hi era jo, i la regidoria de Palma per a n’Eberhard. Va haver-hi problemes interns des del primer moment. Jo no vaig tenir cap problema amb na Joana Lluïsa Mascaró durant els quatre anys. Fins a tal punt que, quan na Joana Lluïsa va dimitir de Vicepresidenta per esser la portaveu, perquè vàrem descobrir que tots érem en el Govern, per tant, qui parlava en nom del Bloc? Ella va decidir que seria la portaveu, no va haver-hi cap dubte per part del PSM de què jo fos el Vicepresident. El tercer era el d’Esquerra Republicana, En Joan Lladó. Ni na Fina ni jo no vàrem tenir cap problema, per la qual cosa vàrem muntar Iniciativa. El que nosaltres volíem era donar continuïtat al Bloc i una part d’Esquerra Unida posava molts d’emperons a això. No volien apostar per construir una força d’obediència estrictament illenca. Nosaltres pensàvem que tornar a retrocedir i trencar el projecte unitari que s’havia creat no era adequat, sinó que en tot cas s’havia de seguir avançant.

Primer vàrem constituir Iniciativa d’Esquerres, i després Iniciativa-Verds. De fet dúiem tres o quatre anys intentant fer aquesta operació entre Esquerra Unida i els Verds i, quan ens vàrem separar nosaltres, amb tres mesos va estar feta aquesta unió, aquest projecte unitari. Encara no era MÉS. Jo ja no em vaig tornar a presentar a cap institució, sinó que em vaig “retirar” a l’Ajuntament de Marratxí. He de reconèixer que de tota la meva activitat política, a part de la lluita clandestina (que és un element molt èpic i que sempre m’ha emocionat molt), el que més m’ha agradat ha estat la feina municipal. I això que no he estat mai en el govern; sempre a l’oposició municipal. Pens que estar en el govern d’un municipi ja deu esser el cel…!! Així i tot te venia a veure la gent, encara que estiguessis a l’oposició, i et comentava…

Vàrem aconseguir que el PSM, que no es va voler ajuntar al primer Bloc de Marratxí, aquesta vegada ho fes. Vàrem tenir dificultats perquè el PSM volia que Iniciativa fossim el número tres, però finalment proposam que fossin el cap de llista i que jo sigui el segon. El resultat va esser que l’any següent, quan vàrem presentar MÉS, vàrem passar de dos a cinc i ara tenim el batle de Marratxí.

Passem al tema de les Fundacions (Emili Darder i Ateneu Pere Mascaró). Què és, o què hauria d’esser una fundació d’esquerres, transformadora i sobiranista?

El que pretenem que sigui, i treballam per construir-ho, és un espai de reflexió i de debat; de confrontació d’idees, d’elaboració de propostes… Aquesta elaboració es fa pel camí del consens i del debat. A la vegada, un organisme que pugui dedicar esforços a la formació de futurs quadres de projectes transformadors. No sols partidaris (d’un sol partit), sinó també d’organitzacions sindicals o d’altres formacions. També un instrument d’acció des de la societat civil. És el que feim, participar en plataformes d’això o d’allò…

La teva evolució, des d’un internacionalisme comunista a un sobiranisme independentista, en aliança amb el PSM… com ho agomboles?

Mirau, jo ho agombol molt bé. Jo em consider sobiranista, no independentista. Entre altres coses perquè no sabria quina nació s’ha d’independitzar, si fos català, probablement seria independentista; però un mallorquí, no sabria dir… Consider que dins el nacionalisme s’ha produït una evolució històrica molt important. Entre el nacionalisme del segle denou, que propugnava la creació d’estats nació i que, per tant, era l’expressió política de les burgesies nacionals confrontades a una classe obrera que teoritzava la necessitat de la internacional (els obrers són iguals aquí que a qualsevol altra part), a una evolució on es mantén una rama, que seria la dreta (representada pel que a Catalunya era Convergència; o el PNB basc; i a molts d’altres països) molt unida a un territori, i el nacionalisme d’esquerres, que va assumint reivindicacions socials, mediambientals ecològiques… I que situa el debat, no tant entorn de la reivindicació d’un estat, com a la reivindicació d’un projecte de país. Això ve acompanyat de què no és el mateix parlar de nacionalisme o d’internacionalisme dels segles denou o vint, que a l’època de la globalització. Jo consider que el sobiranisme a l’època de la globalització és una senya d’identitat imprescindible des d’una opció de canvi rupturista; de canvi de sistema. La forma d’atacar el sistema és, no sols la lluita global, sinó la lluita local. La defensa dels valors locals, dels productes locals, de la ideologia i de la idiosincràsia dels pobles…

Una passa més que la confederació?

Sí. Això no ho sé; el que jo defens és que les decisions màximes d’un poble s’han de definir des de baix a dalt. Aquest poble pot decidir confederar-se, federar-se o el que consideri oportú.

Això és un gir total del teu plantejament ideològic. Això és girar el calcetí!

Exacte! Jo reconec que, avui en dia, no se m’ocorr començar una anàlisi política o una intervenció sobre la situació d’aquí, pel que passa a escala d’Estat.; o en l’àmbit d’Europa. I, abans, començava gairebé per l’internacional per, finalment, acabar aquí. Convenia fer aquí en coherència amb l’estatal, o mundial, i no a l’inrevés, que és el que pens ara. Decidir el que convé des d’aquí i en funció d’això actuar.

És el mateix un discurs teòric que un discurs ideològic? A les esquerres de les Illes què creus que hi predomina? El teòric és una hipòtesi sobre on vols anar; l’has de contrastar amb la realitat i has de corregir. El plantejament ideològic és, d’alguna forma, com una veritat indiscutible.

És una pregunta molt difícil; no sé què vos he de respondre, la veritat, però el que jo diria és que a les esquerres de les Illes no hi ha ni l’ideològic ni el teòric, sinó que predomina el tacticista i el pragmàtic. El que crec és que manca reflexió teòrica i ideològica. Dins les esquerres de les Illes i dins les mundials.

Tu creus que les esquerres trepitgen el carrer o es dediquen a fer debats en els seus cercles, entre els seus?

Jo crec que sí que trepitgen el carrer. Es més, crec que és impossible fer política municipal sense trepitjar el carrer. Si no fas això, ja no t’has de presentar. Jo crec que qualsevol regidor del PSOE, de MÉS, de Podemos, sobretot si parlam dels pobles petits, però també a Palma (Toni Noguera, Hila…), trepitgen carrer. En el Consell de Mallorca, per exemple, jo vaig trepitjar més carrer que a la Conselleria de Treball i a l’Ajuntament no en parlem. També existeix l’empremta personal; hi ha gent que es tanca i gent que tot el contrari, pensa que el fet fonamental de la gestió és tenir contactes amb la gent.

Quan vaig estar a la Conselleria de Treball el primer que vaig fer va esser anar a visitar els sindicats i les patronals, i, després, els municipis. Quan era Conseller de Cooperació Local vaig visitar quatre vegades tots els municipis de les Illes. Vaig esser el primer conseller de Cooperació Local en què els batles no venien a la conselleria, sinó que jo anava a visitar-los. És molt distint, la primera vegada al·lucinaven. Que els telefonassin: eh, demà vindrà el Conseller perquè vol saber què penses del Pla d’Obres i Serveis…

En un món capitalista, cada cop més globalitzat, el sobiranisme d’esquerres és una opció transformadora o, al contrari, seria afeblidora d’una opció transformadora que hauria d’esser cada cop més global?

Consider que és imprescindible una concepció sobiranista dins la identitat revolucionària avui en dia.

Totes les revolucions sempre han tingut un component de defensa de la identitat nacional (Vietnam, Rússia, França, Cuba…). Com es connecta aquest pensament amb la resta de pensaments que pot haver-hi a l’Estat, a la Unió Europea o en el món?

Bé, això és un tema, primer, de concepció. Jo consider que voler afrontar un procés d’alliberació nacional d’un territori sense cercar aliats a l’exterior d’aquest territori és senzillament, i amb llenguatge un poc grosser, pixar fora de test. Els vietnamites dedicaven ingents quantitats a influir en les mobilitzacions del poble nord-americà. La guerra no consistia sols a pegar tirs en el Vietnam… Tu no pots tirar endavant un procés d’alliberació d’un territori, com poden esser el País Basc o Catalunya, sense comptar amb aliats a la resta de l’Estat i a la resta de la Unió Europea. La qual cosa no vol dir que no s’hagi fet habitualment. Jo crec que aquest és un error del nacionalisme: el tancament dins ells i no cercar obertures. Crec que en aquests moments hi ha un canvi substancial dins el món del sobiranisme; amb diverses experiències interessants. Per exemple, en el País Basc, Bildu està teoritzant fins i tot sobre la creació d’un sol front electoral a escala estatal. Cosa impensable fa cinc anys per Batasuna o qualsevol altra formació nacionalista. Esquerra Republicana de Catalunya no té la mateixa posició ara que abans de l’estancament del Procés.

El poble Kurd, a l’hora d’intervenir a Turquia, no munta un partit kurd, sinó que munta un partit democràtic a tota Turquia que aglutina els kurds com a força fonamental i les distintes minories que hi ha i les distintes opcions verdes d’esquerres. Per tant, no es pot concebre un procés d’alliberació tancat. Sobiranisme no vol dir aïllament. No és possible sense aliances i sense fer-ho conjuntament.

Tu creus que coneixem a fons la nostra realitat, com a societat contradictòria? Sabem realment a què i a qui ens enfrontam quan deim que volem transformar la nostra societat?

Home, mai es coneix tot. Jo consider que qualsevol plantejament marxista (jo em consider marxista) comença per analitzar, per fer el diagnòstic de la realitat; i després elaborar propostes de transformació. El diagnòstic de la realitat és fonamental; si el diagnòstic està mal fet… això és com la medicina. Si hi ha un mal diagnòstic, en lloc de curar-te et pot matar. Per tant, tot el que sigui dedicar esforços al coneixement de la realitat… aquesta és una de les funcions de les fundacions. L’anàlisi dels canvis que es produeixen; la dreta ho fa a això. Per què s’estan produint tots aquests canvis cap a l’extrema dreta en aquests moments, qui els estudia, qui els analitza… Nosaltres hi hem de dedicar esforços. I quan jo parl de l’esquerra, no estic parlant dels partits d’esquerra, sinó de l’esquerra social i política actual. Si hagués de concretar, et podries trobar que moltes forces polítiques o sindicals d’esquerres no analitzen gaire el que fan, però això ja seria entrar dins una crítica de què no ho fan com toca. I, en l’àmbit de coneixement, els canvis que s’estan produint a escala mundial són molt ràpids i d’una enorme profunditat. També s’ha de dir que els mitjans que té l’esquerra, en general, per a aprofundir sobre aquestes coses no són excessius… La FAES té molts d’euos per fer tots els estudis que facin falta; nosaltres no tenim ni on caure morts…

La gent que vota MÉS, creus que vol canviar la societat o tan sols vol bon gestors que resolguin els problemes del dia a dia?

MÉS és molt plural. Hi ha un sector important que vol canviar la societat; sense poder especificar què vol dir això. I d’altre que es conforma amb una bona gestió, però no vol dir que sigui contradictori. Situat a un Ajuntament, la gent vol que canviï el model d’ajuntament i tal, però vol que li arreglis el carrer. Que, si no… Si la pregunta la feim al revés, tu no pots esser una força política transformadora si no tens un projecte ideològic de canvi i si no saps gestionar bé. Si resulta que ets un mangante o un venedor de fum..el votant pren nota.