E

MIQUEL GELABERT GENOVART

Secretari General de l’STEI-I

Després de pagar el peatge de fer un parell de voltes pels carrers dels voltants de la plaça de Toros, entre pintades anti-taurines, cercant aparcament, ens rep a la porta del STEI Intersindical (Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament de les Illes Balears), el seu Secretari General, en Miquel Gelabert.

Com tenim per costum, demanan unes dades personals

Som de Sineu, tenc cinquanta anys, casat, amb una filla de catorze i un fill d’onze. Som llicenciat en Ciències Empresarials i som funcionari de carrera del Cos Auxiliar de la CAIB. Posteriorment he exercit de docent, i en aquest cas som interí del cos docent de la CAIB.

Militàncies cíviques i sindicals?

En el meu poble, Sineu, sempre he estat ficat en equips esportius, ball de bot… També vaig esser un dels portaveus de la Plataforma “Autovia no, Inca Manacor”, el 2004, l’època d’en Matas. Al Sindicat jo m’hi vaig afiliar el 98, quan vaig entrar dins la roda de les interinitats en Educació. Jo abans havia fet feina també a l’empresa privada, el 98 vaig entrar dins la roda i em vaig afiliar al Sindicat.

Dóna’ns quatre pinzellades de la història del STEI-i

L’STEI té una primera fase que pertany a l’àmbit de l’Ensenyament. No sols ensenyament públic, sinó, també, de la concertada, ja des dels inicis. Va néixer entre el 77 i el 78, en el període de la Transició i així com solen néixer: amb una sèrie de promotors que ja tenien una militància social i professional. Va néixer dins l’àmbit educatiu; després, fruit dels Congressos, l’STEI ja va adoptar el que per a nosaltres representa la Intersindical (el 2002), que és l’obertura a qualsevol sector laboral, a qualsevol treballador o treballadora de les Illes Balears (que és el nostre àmbit).

A partir d’aquí, en aquesta segona època del sindicat, ja començam a entrar dins el que és Administració Local, Ajuntaments (un sindicat específic de l’Administració Local es va integrar dins l’STEI). Amb en Sebastià Serra Juan, que malauradament ja no està amb nosaltres a causa de la desgràcia que va tenir, vàrem iniciar l’entrada dins la Sanitat Pública. I a partir d’aquí ens trobam aquí on som ara: sobretot, molta representació dins el que són Serveis Públics; també a Menorca i Eivissa. Estam oberts a qualsevol sector; també tenim afiliació d’altres sectors, començam a tenir hoteleria… Estam en procés d’anar creixent en l’àmbit d’Illes.

Per què un sindicat de les Illes?

En els nostres estatuts som un sindicat nacional, però tenim la particularitat insular i la particularitat lingüística. Defensam els trets identitaris de les Illes Balears. Som l’únic sindicat de classe intersindical que tenim aquesta característica. Supòs que en el seu moment es va trobar que dins l’àmbit sindical també hi havia d’haver un sindicat propi d’aquestes illes, que defensàs els seus trets identitaris: llengua, cultura…

Quin és el moment actual del STEI-i?

Això ho dic amb bastant d’orgull: nosaltres som la quarta força més representativa a les Illes. Ens precedeixen Comissions, UGT i USO, que són tres forces d’àmbit estatal. Després d’ells venim nosaltres; i darrere nosaltres ve el CSIF (Central Sindical Independiente de Funcionarios), que també és un sindicat d’àmbit estatal molt especialitzat dins serveis públics, sobre tot Justícia. Nosaltres som la quarta força sindical amb representativitat a les Illes Balears. Crec que el nostre potencial de creixement és molt alt, tenint el perfil que tenim nosaltres: un perfil propi d’aquí.

Quina vinculació teniu a nivell estatal?

Estam en una confederació intersindical de la qual som membres. Sindicats de bastants de territoris de l’Estat espanyol (Canàries, Múrcia, Andalusia, Madrid, les dues Castelles, València…). Va néixer en Educació, però ara té Administració Autonòmica, Local, Sanitat; llavors s’hi va integrar un sindicat de ferroviaris de la Península, que tenen Galícia, Catalunya, Madrid… Ara es diu Confederación Intersindical.

I en l’àmbit europeu?

Pertanyem a la Internacional de l’Educació. És el sector educatiu que hi és des dels seus orígens. Hi som com STEI i com a Confederació Intersindical.

I les vostres relacions amb Comissions i UGT?

Les relacions són bones. Crec que tenim una cosa clara: hem de saber que tenim moltes diferències; diferències substancials en segon quines temàtiques. Per exemple, en el tema de les pensions. Però hi ha moments en què hem de cercar la unitat sindical, perquè hem de veure qui tenim realment a l’enfront: si hi tenim la patronal, l’Ibex35… Hem de saber trobar moments d’anar plegats. Hem apostat pel Primer de Maig, hem de fer un Primer de Maig unitari, perquè el Primer de Maig representa els treballadors i treballadores i hem de saber contra qui lluitam. Podem tenir diferències substancials, però hem de saber qui tenim a l’enfront. A nosaltres ens agradaria que el Primer de Maig fos més unitari; convidam USO, però ells s’auto-descarten… També el 25 de Novembre, el Dia de la Salut Laboral. Compartim plataformes, com el tema del finançament. Hi ha moment en què hem de confluir i hem d’anar junts, malgrat les diferències.

En el tema de les pensions, quina és la diferència?

Nosaltres vàrem fer una campanya, no només aquí, sinó a escala confederal, on denunciam el doble discurs de Comissions i UGT perquè aquests dos sindicats són accionistes d’una empresa que gestiona plans de pensions privats, amb el BBVA com entitat dipositària, són accionistes, ells tres, d’una empresa gestora de plans de pensions! Això està penjat a la xarxa, pengen les comptes anuals cada any, gestionen, jo no sé si cinquanta, seixanta o setanta plans de pensions, molts d’ells d’administracions públiques. CCOO i UGT varen negociar amb Madrid una modificació dins l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic un article que es diu “Retribuciones diferidas”. Aquestes “Retribucions diferides” són plans de pensions. O sia, les Administracions posen una part mínima, mínima, mínima, en plans de pensions per als seus empleats. Llavors l’Administració treu a concurs l’administració d’aquests plans de pensions i ells s’hi presenten com accionistes amb el BBVA i el guanyen! Ells gestionen el Pla de Pensions de l’Administració de l’Estat, gestionen plans de pensions privats de molts d’Ajuntaments de tot l’Estat, d’empreses públiques…

I els plans de pensions poden anar a bé o malament,però les empreses gestores s’enduen un percentatge en la gestió; no hi perden! Nosaltres ho hem criticat obertament. Aquí hem fet reunions amb la Plataforma de Jubilats i els hem dit això. Ells s’emparen en què això és Madrid… que no sé què… que no sé quants… Tu no pots dir que defenses el Pla de Pensions públic i llavor… Tot això són doblers, aquests que se’n van a plans de pensions, que no entren a la Caixa de la Seguretat Social, se’n van a fons de risc. Som molt bel·ligerants en això.

El gruix gros del STEI és l’Ensenyament?

Síii, sí. El gruix gros és l’Ensenyament; i esperem que segueixi essent-ho. És la imatge més generalitzada, però n’hi ha que l’utilitzen interessadament. A nosaltres ens costa trencar aquesta imatge, nosaltres volem que la gent no ens encaixi exclusivament en Educació. Som la quarta força sindical a les Illes!

Què féreu bé i què féreu malament en relació amb l’Assemblea de Docents?

Vàrem tenir una crisi interna aquí dedins! Vàrem tenir un debat intern molt calent! Crec que no vàrem saber veure l’abast de la indignació que generar tota la política d’En Bauzá i, per ventura, no vàrem saber reaccionar a temps. També he de dir que hi va haver gent interessada en què l’STEI fos assenyalat i criticat. I s’ha mostrat clarament, perquè a les eleccions següents es varen presentar dos sindicats arran de tot aquest moviment. I en un d’ells, la UOB (Unió Obrera Balear), un dels seus membres, capdavanter, era de l’Assemblea de Docents… Potser nosaltres fallàrem, per ventura, en el primer moment. També és ver que la imatge sindical ja estava un poc qüestionada a escala general. Va haver-hi tot aquest moviment de base i potser no vàrem reaccionar a temps, però, també va haver-hi gent amb altres interessos sindicals. Perquè la cosa seguís igual i arribàs allà on va arribar. El temps ho ha demostrat… però bé…

La ressaca encara dura?

Ara no tant; ara ja no. Nosaltres, a les eleccions sindicals del 2014, vàrem rebre una lliçó, vàrem perdre delegats; ho vàrem pagar. I ara ens hem tornat a recuperar. Durant el curs 2018-2019 s’han duit a terme als principals sectors educatius les eleccions sindicals. Així en el mes de desembre de 2018 se celebraren a l’ensenyament públic, sector en el qual l’STEI aconseguí la majoria amb 38 delegats amb un percentatge del 4343,68%68%, essent la primera força sindical. En el mes de març, també se celebraren eleccions a la Universitat de les Illes Balears, on també l’STEI aconseguí la majoria amb un 54’55 % de representació, amb 30 delegats. Aquí també continuam essent la primera força sindical del sector. I des del mes de novembre s’han anat celebrant les eleccions als centres concertats de les Illes Balears.

A dia d’avui l’STEI ha aconseguit 105 delegats, un fet que representa un 30,17% del total i que ens col·loca com a segona força sindical de l’àmbit concertat. Amb aquestes dades dels tres sectors més importats de l’educació de les Illes Balears, podem afirmar que l’STEI INTERSINDICAL continua essent el sindicat majoritari.

Les plataformes tenen una vida,tenen un naixement, un moment àlgid, i és impossible que un moviment assembleari dugui el ritme que va dur en temps d’en Bauzá. Després, tot torna al seu lloc. Jo crec que els sindicats hi han de ser; així com jo entenc el sindicalisme. Igual que la política hi ha de ser; així com nosaltres entenem la nostra vessant sociopolítica. Els sindicats hem de seguir fent la nostra feina; nosaltres som un sindicat assembleari. A vegades no és fàcil que la gent sigui assembleària tota la vida; jo voldria que ho fossin sempre assemblearis. No és fàcil, perquè llavors la gent s’acomoda; o, si no és una cosa que va directament amb ell i l’afecta, ja deixen d’anar a les reunions…

El 2018, a la part Pública…

El 2018 va haver-hi una particularitat, que a les Illes nosaltres fa temps que la demanàvem. A les Illes només hi havia una Junta de Personal a l’educació, només hi havia un òrgan de representació per tots els docents de les quatre illes. Ara n’hi ha tres; cada illa té la seva Junta de Personal; hem passat d’una junta a tres. Això ha fet que el nombre de delegats hagi pujat. És un poc el model de Sanitat: a Sanitat cada hospital té una junta. Nosaltres només en teníem una i som tants d’empleats o més que Sanitat. Ara hem pujat el nombre de delegats a vuitanta i escaig, dels quals nosaltres en tenim més de trenta; hem tornat recuperar els números de representativitat que teníem abans.

Després tenim, des dels inicis, Ensenyament Concertat; però això és un món a part. El sindicalisme dins les administracions públiques és un món i dins les empreses privades és un altre. I ensenyament concertat és empresa privada. Nosaltres ens trobam amb patronals que no ens deixen entrar a fer acció sindical. Tota l’Escola Catòlica, monges, capellans, ens tenen una creu feta; nosaltres som el sindicat… ells tenen sindicats para-patronals i nosaltres som un sindicat crític. Ells tenen USO; USO i CSIE són sindicats de la patronal. Pel que em conten hi hauria per posar una demanda contra el Bisbat o el que sigui. No et deixen entrar, fan feina bruta, ens tomen llistes, amenacen gent que vol anar amb nosaltres… És una lluita molt grossa. Tot i així vàrem esser majoritaris molts d’anys i ara som el segon sindicat, perquè USO ens ha passat. Amb pràctiques… on tot serveix. En aquest món… hi ha de tot!

Quins reptes té en aquest moment l’Ensenyament a les Illes?

Crec que estan al full de ruta del Govern: es pretén una llei educativa pròpia, que no tenim. Nosaltres tenim bastants d’emperons amb una llei educativa de les Illes, a més, hem de pensar que encara el marc normatiu estatal és la LOMCE. Jo pens que aquí hauríem de tenir unes ràtios adaptades a les Illes, no unes ràtios estatals.

No és el mateix la taxa d’immigració que hi ha aquí que la que hi ha a Extremadura. Aules aquí de 25 nins amb moltes nacionalitats, i, per ventura, 25 a Extremadura la majoria són d’allà. Crec que hauríem de tenir unes ràtios adaptades a les Illes d’acord amb la taxa d’immigració. Llavor hi ha el tema d’infraestructures; no acaba d’anar bé. Ara ens trobam a les portes dels Pressuposts de la CAIB 2020; ja ens han fet arribar notícies de què tornarà a haver-hi restriccions. Probablement el Pla d’Infraestructures d’Equipaments Educatius, que és un pla 2016-2023, l’any que ve no es complirà, perquè ja hi ha restriccions. Aquí nosaltres no podem treure mai del debat el tema del finançament de l’Estat. Aquí ens podem repartir miques, perquè Sanitat ha de mester doblers, Serveis Socials ha de mester doblers, Educació ha de mester doblers, els Ajuntaments han de mester doblers, els Consells… Si no en vénen més de l’Estat, en el tema del finançament el debat no és complet; ens trobam amb això.

I una altra cosa: el món, la vida gira entorn del treball i jo crec que hauria de girar més entorn de l’educació. És a dir, si realment apostam per l’educació, si l’educació ha de ser el que és, seria hora de què el món laboral s’adaptàs un poc més al món educatiu. I aquí sempre anam al mateix: jo ara llegesc la Llei Educativa de les Illes Balears i es torna a dir que els centres escolars han de flexibilitzar els seus horaris per adaptar-se a la jornada laboral dels pares… Jo trob molt trist que hi hagi pares que només puguin veure els seus fills una hora o dues al dia. Per ventura surten a les set de ca seva i no hi tornen fins a les set o les vuit del vespre. Si el món laboral no es flexibilitza un poc més al món educatiu… Tot el tema del fracàs escolar, en tot això, hi pot haver factors interns, però, sobre tot, són externs. Jo sempre he dit que si, en el món empresarial, se n’anassin a les universitats a als centres de FP a cercar-hi els treballadors; i no se n’hi anassin quan acaba ESO, a cercar els treballadors, la qualitat del treball i del servei seria una altra!

El que passa és que aquí hi ha opinions interessades i no volen que surti el debat sobre el fracàs del sistema educatiu. El sistema educatiu pot tenir una part, però no la més important. Si deim que la família és la institució que més ha d’educar… però molts de pics no poden. Volem obrir els centres a la participació; la Llei Educativa: “participació, participació!”. Sí, d’acord, participació, però jo som pare, estic en una AMIPA; sempre som els mateixos. N’hi ha que no volen i n’hi ha que no poden tampoc. Si tenen altres preocupacions, si tenen una feina que els ocupa tot el dia… Si tot això no canvia…

Ara volem posar l’assignatura de l’Islam…

Ni l’Islam ni la Religió Catòlica. Per a nosaltres, en aquest inici de curs, hi ha hagut dues ficades de pota d’Educació: una és el fitxatge, fitxar l’horari, i el tema de l’Islam. No es tracta de l’Islam en sí, sinó que torna a obrir el debat d’una escola pública i laica. Nosaltres sempre hem dit que la religió no ha d’estar dins les aules; perquè ara pot venir el budisme, o pot venir l’hinduisme, o pot venir… I a qui dius que si o a qui dius que no? Amb quin criteri? Nosaltres defensam una escola pública i laica.

Abans has parlat de plataformes, quina és la projecció política del STEI-i? Quin tipus de plataforma prioritzau?

Efectivament, una de les nostres característiques, recollida en els Estatuts, és el caràcter sociopolític; com no podia esser d’altra manera. El primer missatge és que tot l’entorn sociopolític afecta l’entorn laboral i no ens en podem desentendre. A partir d’aquí nosaltres som ecologistes, feministes, tenim cooperació internacional des dels nostres inicis (Marroc, Amèrica Llatina). Som internacionalistes; per tant, tots aquests moviments hi són. Som a plataformes de tot el que sigui llengua, cultura, medi ambient, feminisme, justícia social, democràcia, millor finançament… En Xesc Ramis, que és el Secretari de Moviments Socials, està que no atura; té una agenda gairebé més intensa els capvespres, que és quan se solen fer la majoria de reunions, que els matins. Ho tenim dins el nostre ADN i no pot esser d’una altra manera. I volem que els perfils de permanent sindical siguin també perfils sociopolítics. En el tema de formació interna també ho tenim en compte.

Els interins…

El tema dels interins en general, no només d’Educació, passa pertot. Ara hi ha una problemàtica, que està a Europa, que és la taxa de temporalitat dins les administracions; no només Educació, sinó en ajuntaments, administracions autonòmiques… Primer de tot, per a nosaltres hi ha hagut una interferència de la llei del Govern de l’Estat dins el que és la normativa bàsica. Si es complís la Normativa Bàsica dels empleats públics, cada any o cada dos hi hauria d’haver oposicions; hi hauria d’haver oferta. Què ha passat? Que a través de la Llei de Pressuposts de l’Estat, amb l’excusa de la crisi o tot això, s’anava prohibint el que deia la Normativa Bàsica; la llei de l’Estat ho modificava. Així com la Normativa Bàsica et deia que cada any s’havia de fer oferta, la Llei de Pressuposts de l’Estat deia que no. Que no hi podia haver oferta, però els serveis hi eren i augmentaven.

I la gent es jubila, i els Serveis Públics requereixen cada vegada més persones; en canvi, les lleis et deien que no podies fer oposicions i allò s’havia de cobrir, per tant, anava entrant gent temporal. Arriba un moment donat en què es fa insostenible: taxes de temporalitat del trenta i quaranta per cent. Gent que acumula quinze i vint anys de feina, amb quaranta o cinquanta anys d’edat. Clar, l’arrel s’havia fet molt grossa, també hi ha hagut demandes individuals, i això ha acabat a Europa. Europa ha estirat les orelles a l’Estat i a les Administracions dient que això és abusiu. A més, molts de contractes es feien amb frau de llei. La mateixa Administració que fa la llei, la norma, després, com empresa que contracta, la vulnera. Han fet contractes temporals amb frau de llei. Segons l’Estatut dels Treballadors, personal laboral. Contractes que haurien de ser d’interins les fan d’obra i servei. “Obra i servei” suposa una temporalitat; idò no, això eren feines habituals i de tota la vida; que perduraven.

I ara?

Ara què passa? Aquí hi han entrat bufets d’advocats perquè hi han vist un filó de doblers, amb indemnitzacions per acomiadaments i tots això. Que ara això se’ls comença a desmuntar perquè des d’Europa es diu que aquesta gent no pot esser fixa així. Perquè, clar, s’ha de conjugar amb la mateixa Constitució que diu que tothom té dret a l’accés a la funció pública amb igualtat de mèrit, capacitat… Ara aquí ens trobam en una batalla en què hi ha d’haver processos selectius, però no és el model que nosaltres defensam. Nosaltres volem que es reconegui, que es doni més pes, en el concurs de mèrits, a l’experiència. Aquí el sistema és una oposició eliminatòria; una primera fase d’oposició eliminatòria i, si no passes l’oposició no arribes als mèrits, a l’experiència. Nosaltres defensam que sigui el concurs; fins i tot la llei preveu que, amb caràcter excepcional, podria esser un concurs de mèrits. Nosaltres, fins i tot, apostàvem, és molt difícil, per un concurs.

Però també es podria fer a l’oposició rebaixar la puntuació per poder passar al concurs; o que no tingués caràcter eliminatori i poder fer oposició i concurs i llavors fer la suma de tot. És una batalla que, de moment, CCOO i UGT varen fer un acord estatal, però es varen oblidar… Ara treuen oposicions; la Presidenta Armengol va dir: “Hem obert les portes”. I nosaltres vàrem dir: “Sí, però les portes, quan s’obrin, poden esser per entrar i per sortir. I heu obert les portes i poden fer que molta gent surti en lloc d’entrar”. Això és el que nosaltres hem criticat: Que es fa un acord per revertir aquesta situació, ara, amb tres o quatre anys, permetran fer oposicions grosses, però no han tingut esment a com.

Hi ha gent que acumula experiència de molts d’anys, però ara arriba gent jove amb coneixements frescs de la universitat…

Clar! Primera cosa: oposició, exàmens. Tipus test… Clar, a la Univesitat no tenen res més que fer que passar un any preparant les oposicions i estudiar cada dia les hores que vulguin… Un que fa feina i, a damunt, té família…! Això no pot ser! El que demanam és que la Llei de Pressuposts no torni a interferir pus en la Normativa Bàsica. Oferta pública, les que s’hagin de fer quan hi hagi vacants. Aquests ha estat el problema gros.

Quins reptes té el sindicalisme actual?

El repte és que la gent prengui consciència. A vegades xerram dels drets de la ciutadania i no xerram de deures. Repte, dins aquest caràcter sociopolític, és que totes i tots, com a ciutadans, com a membres d’una societat, també tenim uns deures de participar en aquesta societat. La societat ha d’estar organitzada i ha de ser participativa per part de la gent a qui representa. Crec que aquest és el gran repte. L’altra part, l’Ibex35, està ben organitzat i sap quin és el seu objectiu. De fet, la societat, a part d’individualista, també està individualitzada; interessa que la gent no comparteixi, no entri dins la societat organitzada i sigui participativa. Tota aquesta gent que diu “jo pas de la política” és una irresponsabilitat molt grossa. Si passes de la política i no t’hi vols implicar… tot és política!

Els esquits també arriben als sindicats…

Síii… també! Però nosaltres, a vegades, jo crec que hem de saber dir les coses a la gent pel seu nom; a la cara! Jo els ho dic: “Escolta, tu tens uns deures! No tot et vindrà fet i arreglat; ho has de lluitar!” Els moviments assemblearis, un moment donat els docents, un altre el tema de les autopistes, l’ecologisme, la llengua… Escolta, a la societat organitzada tenen uns representants que fan feina dia a dia, però en un moment donat hi hem d’esser tots! Crec que un repte és fer veure a la gent que ha de participar del seu món en tots els àmbits en els quals es mou. Ens hem d’acostar a la gent, però la gent també s’ha de voler acostar. I dir-li a la cara: “Tens uns deures!” No només uns drets; no et pots desentendre de com va el món. Feim coses mal fetes i les seguiren fent, però també fa coses mal fetes qui no fa res. Una cosa és fer les coses mal fetes intencionadament i l’altra és fer-les sense voler. Qui fa coses s’equivoca, però llavors s’ha d’aprendre de les errades. S’equivoca tant o més qui no fa res.

Un estudi que varen fer les Fundacions Darder Mascaró, l’any 2015, sobre el Sindicalisme a les Balears mostrava que a Balears hi havia 6.410 delegats sindicals. Si tu ho lligues amb la participació de votants del 33,81%, des del punt de vista de societat civil organitzada, segurament no hi ha cap moviment associatiu en aquests moments que tengui la força i la presència del sindicalisme. Aleshores, a vegades, sembla que hi ha com una campanya de desqualificació del sindicalisme; de què han perdut, que tot està burocratitzat. Quan, en realitat, el potencial real del sindicalisme està aquí. Quan hi ha vagues sectorials hi ha una potència grossa. Tu creus que, des d’aquest punt vista de l’esquerra, en el sindicalisme hi ha massa actitud crítica? Creus que és justa la crítica que es fa al sindicalisme?

Mem… jo crec que hi ha un poc de tot. Ja vos ho he dit: jo crec que, a vegades, la crítica la mos guanyam; la tenim merescuda. A mi no m’agrada molt xerrar malament dels altres. Jo vull xerrar de nosaltres, del que per ventura feim malament i podríem millorar, però, també, hi ha una crítica interessada. Hi ha una crítica planificada, interessada; perquè moltes coses que es donen dins l’àmbit sindical també es donen dins l’àmbit empresarial i pentura no es qüestionen. Tema subvencions, tema ajudes… L’altra part també està organitzada i no es qüestiona tant. Jo crec que és un tema planificat per part de la dreta política, dels poders fàctics econòmics, per anar destruint l’enemic. És el que vosaltres deis: tenim un pes social com a organització. Amb gent i afiliació som les organitzacions més grosses i interessa que no facin segons que; de contrapès als poders fàctics. Però, també es ver que l’autocrítica hi ha de ser.

Potser moltes persones només se’n recorda de vosaltres quan té problemes personals… Tal vegada manca sentit comunitari.

Síii… Molta de l’afiliació que nosaltres tenim no és per ideologia. Tenim més de 5.000 afiliats, molta de l’afiliació no és per ideologia. Veuen que som el sindicat majoritari en Educació, més o manco feim les coses bé, i, quan tenen temes personals, saben que som un sindicat que sap donar resposta. És un tema que ens preocupa un poc, però tampoc ens sorprèn que no sigui ideològic; a això ho tenim clar.

Ara, per exemple, amb el tema de Catalunya hem hagut d’anar amb peus de plom. Fins i tot hi ha hagut qualcú que s’ha desafiliat. Quan nosaltres, dins els nostres estatus duim el dret a l’autodeterminació dels pobles; que és el que defensam. Nosaltres no ens pronunciam sobre la independència o no de Catalunya; això ho han de decidir ells, però sí al dret a decidir del poble, que és allà on ens posicionam. Però, com vos podeu imaginar, ja n’hi ha que ho magnifiquen i ho agafen així, ens identifiquen (i a mi no em sap greu) com un sindicat independentista, però nosaltres no ho hem manifestat mai públicament. Jo ho puc ser independentista, però aquí tenim gent que no ho és. Es mesclen ous amb caragols interessadament.

Però bé, jo crec que hem de partir de l’autocrítica. Jo no em vull comparar amb sindicats com CCOO i UGT, però crec que tots hem de fer autocrítica. És l’exemple que vos posava amb les pensions; si som un sindicat, per a mi és incoherent esser empresari. Ser coaccionistes d’una empresa… hem d’anar alerta! Vosaltres ho sabeu més que jo, quan varen tenir el tema de la immobiliària… una promotora i tot això. Ells tenen ingressos que són atípics, o impropis, que vénen de gestionar plans de pensions privats i també vénen d’assegurances…

Estau fent un curs amb col·laboració amb les Fundacions Darder Mascaró

Nosaltres tenim l’Escola de Mitjans Didàctics, un nivell específic de formació. Tocam, bàsicament la formació externa, però des del Congrés de 2016, quan jo vaig entrar de Secretari General, vaig dir que hi havia una altra branca, tant o més important, de formació que era la formació interna. La formació sociopolítica. Els permanents sindicals hem de tenir un perfil de militància sociopolítica; aquí la gent no ve per descansar un poc de la feina amb un horari de vuit a tres i tot això. Aquí no hi ha horaris; hi ha d’haver una implicació i una militància. I això, a vegades, la gent t’hi ve; si no, s’ha de formar. Nosaltres hem planificat jornades de formació. El novembre en tindrem una, en David Abril vindrà a ajudar-nos, enfocada a la formació interna. Perquè la nostra gent sigui militant sociopolítica.

Vols afegir qualque cosa més?

Bé, dir tan sols que tenim una crítica molt seriosa amb la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (LOLS). Una llei pensada per afavorir els dos grans sindicats estatals. Des de la Confederació Intersindical volem fer una campanya confederal per reclamar més democràcia sindical i aconseguir eixamplar l’espai de participació institucional en els àmbits territorials, un finançament més equitatiu i aconseguir més garanties pel sindicalisme i els sindicalistes de base.

Gràcies Miquel per ajudar-nos a tenir una visió més ampla del sindicalisme de l’STEI(i) i del que aporteu per a la defensa dels drets de les persones treballadores de la nostra terra, i per la lluita dels nostres drets col·lectius com a poble.