Aquest mes l’entrevista té una característica especial: es posa davant la gravadora en Pep, un dels dos que cada mes ens hem encarregat d’aquesta secció, i a l’altre costat na Maria i en Biel disposats a fer preguntes i aprendre d’un savi.
Digués, qui és en Pep?
Vaig néixer l’octubre de 1953; som fill de què podríem definir com una família mallorquina tradicional, de tradició catòlica. El meu besavi venia d’Elx i el meu segon llinatge parla d’una ascendència aragonesa per part dels avantpassats de ma mare. Potser per aquí podríem trobar algun punt de caparrudesa.
Estudis?
Vaig estudiar al col·legi de Sant Francesc, de Palma, i a la Universitat, que en aquell temps era una delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, a l’Estudi General Lul·lià. Allà vaig començar a fer-me marxista. Vaig acabar la carrera de Geografia, el darrer curs el vaig fer a Barcelona. Durant el segon curs l’any 1972, em vaig apuntar al Comitè de Curs clandestí, que es va constituir a Filosofia. El 73 vaig ingressar en el Partit Comunista, el 1974 vaig formar part del Comitè de Filosofia i Lletres del PSUC. Després vaig ser secretari d’organització del Comitè d’Ensenyament del PCE (Partit Comunista d’Espanya), l’any 75. El 1976 era secretari polític de l’organització de Palma, i l’any 78 Secretari Polític del PCIB-PCE. Conseller del Consell Insular de Mallorca a les primeres eleccions i del Consell General Interinsular del 1979 a 1983. Els consells es crearen a la Constitució del 78. S’escollien per elecció directa, i el Consell General Interinsular s’elegia de la meitat dels consellers de cada consell insular.
Derivat de les antigues Diputacions.
Sí, cada Consell Insular va substituir a l’antiga «Diputación Provincial». I el Consell Interinsular, a la vegada, va ser l’òrgan preautonòmic. Així com les diputacions s’elegeixen de manera indirecta, a la Constitució, aquí, ja des del primer moment va ser directa. A Mallorca hi havia vint-i-quatre consellers, dotze consellers triats pel districte illa de Mallorca, quatre triats pel partit judicial de Palma, quatre pel d’Inca i altres quatre pel de Manacor. Jo vaig sortir pel districte d’illa, vaig sortir l’onzè de dotze.
Com es desperta dins tu la inquietud política?
Bàsicament va ser amb la crisi de l’adolescència… Et demanes qui ets; què fas en el món; quin és el sentit de la vida… Clar, jo ja venia amb dubtes de fe. A Sant Francesc era creient, anava a missa… però vaig entrar en aquest tema dels dubtes propis d’una etapa de la vida. Hi havia una companya que em va deixar un llibre d’en Castilla del Pino: “Un estudio sobre la depresión”. Aquí vaig descobrir que els temes personals i els temes socials tenien molta vinculació. Que, en el que et passava, tu hi tenies una part de responsabilitat, lògicament, però, també hi havia un context. Després vaig llegir un altre llibre del mateix autor: “Dialèctica de la persona, dialèctica de la situación.”. On l’autor feia veure que si no canviava la societat, era molt difícil que cadascun pogués arreglar els seus problemes personals; que existia una relació entre una cosa i l’altra.
A partir d’aquí el compromís polític sortia com una conseqüència necessària d’aquesta reflexió personal. Un ha d’intentar madurar i té uns reptes personals, però, a la vegada, si no canvia la injustícia dins la societat…
Va ser un procés personal o en grup?
Va ser personal en el començament; a través del contacte amb aquesta amiga. També hi havia altres amics que compartíem preocupacions dins aquest entorn. Vàrem plantejar la necessitat de què feia falta militar; que el compromís no podia ser teòric, l’havíem de dur a la pràctica. Ens vàrem anar auto-formant, amb llibres… Te n’adonaves que no es tractava sols d’un tema econòmic, sinó social. Llegíem qualsevol cosa que en aquells moments et queia a les mans… La “Teoria de l’art” d’en Troski, o els temes de les relacions personals, de polèmiques sobre qüestions polítiques, filosofia, teoria de la ciència, economia crítica…
Després, amb aquest grup, sí que vàrem decidir que s’havia de militar. I participarem en el Comitè de curs.
Vaig participar en el Col·lectiu de Teatre; va ser un altre aspecte inicial. Una experiència que vàrem fer amb en Toni Maria Thomàs com a director. Un grup d’estudiants que vàrem fer en català uns entremesos del segle devuit, però li vàrem donar un muntatge crític. Vàrem anar als pobles, amb la teoria d’obrir la Universitat cap a la gent… Acabàvem l’espectacle cantant “Indesinenter” d’en Raimon. Vàrem fer tres representacions en el Casal Balaguer i, després, vàrem anar a diverses festes dels pobles substituint la comedieta típica. La gent reia molt i s’ho passava molt bé.
Ideològicament ets aquí, però, com et guanyes les sopes?
Al principi vaig exercir un any de professor no numerari a l’Escola Normal. Després varen demanar per alliberar-me en el Partit; una mica més que el salari mínim, sense assegurar… En aquells moments t’entregaves a la causa. En el Consell cobrava el sou de conseller (dietes, molt diferent d’ara). Em varen alliberar en el PCE, amb seguretat social, fins que vàrem trencar amb aquest partit. Vàrem crear el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, a les Illes ens vàrem dir Partit dels Comunistes de les Balears. Aquí també cobrava en negre i sense assegurança. Des de 1976 sempre tenia uns ingressos del partit. Ja a finals de 1988 el projecte del PCB estava en crisi i me’n vaig anar a cercar la vida.
Així vaig fer de perit d’assegurances, de 1990 a 1999, fent de treballador autònom depenent (feia evolució de sinistres petits, fer un informe, fotos, pactar la indemnització…). Vaig acabar treballant amb tres companyies i tenint molt bons ingressos, m’ocupava tot el dia. Durant aquests nou anys vaig deixar la política de primera línia, em vaig mantenir a la militància de base.
En el primer Pacte de Progrés em vaig reenganxar com a subdirector en el Centre Balears Europa. Quan perdérem vaig fer feina a una gestoria i després a AELIB. En el segon pacte vaig esser Secretari Tècnic del Consell Insular de Mallorca, a l’època d’en Miquel Rosselló. Quan perdérem vaig anar a l’atur i després rebent l’ajuda per aturats majors de cinquanta-cinc anys,. Finalment en el tercer pacte vaig entrar com a secretari del grup de MÉS al Consell, i després en nomenaren secretari del Consell Econòmic i social, el càrrec que ara tenc.
Has passat pena en qualque moment per la teva situació laboral?
Sí… sí. Anava justet! Va haver-hi una època en què ja acabava la part del PCB, em va coincidir amb el divorci, la manca d’ingressos, el projecte polític en crisi… Es podria dir que em veia prop de la marginació. Estàs dins la societat, però sense recursos, sense doblers, sense projecte familiar… Uns moments de dubte. Després vaig conèixer n’Aina, vaig trobar feina a l’empresa asseguradora, em vaig estabilitzar econòmicament, personalment… Jo sempre he viscut en l’austeritat.
Estabilitzar econòmicament i personal, però ideològic? Has viscut moltes ruptures en l’àmbit de famílies polítiques. Com t’han marcat aquestes ruptures?
Crec que sempre he intentat ésser coherent en el moment en què he estat a cada lloc. Quan veus en perspectiva tot el que ha passat, l’explicació fàcil és repartir culpes: “aquests eren estalinistes, aquests eren durs, aquests altres eren traïdors, aquests eren revisionistes, eren eurocomunistes, eren…”. Durant l’etapa en què em vaig formar com a comunista, només hi podia haver una teoria revolucionària. Per tant, el partit que tenia la línia revolucionària sols era el teu, l’altre no la podia tenir. Per tant, els debats i les escissions han estat la història del moviment comunista; en general i també a Espanya. Hi havia el PCE, però també hi havia trotskistes i un caramull de grups.
Han deixat cicatrius aquestes ruptures?
… Home…! Deixen experiències. Per exemple, la forma de trencament que vàrem fer amb el PCIB… no ho faria ara. Durant la clandestinitat, el que es quedava amb la multicopista semblava que ja havia guanyat la batalla…! Per a nosaltres el local del Triquet era tot un símbol. El que havia guanyat era el que es quedava amb el local. Endemés, políticament érem majoria a les Illes. Després hi havia el tema del “centralisme democràtic” en l’àmbit d’estat. No va ser una ruptura tan sols d’actituds conspiratives. Eren debats que es feien a “La nostra paraula” durant gairebé dos anys; es feia molta crítica a la línia del PCE. El que passa és que la forma de fer-ho, després, evidentment, no va ser encertada.
Moltes batalletes posteriors trobarien la clau de l’explicació en aquests fets que recordes?
Mirau, després d’aquesta escissió vàrem treballar per la unitat dels comunistes! (rialles) vàrem encapçalar el procés de retorn, altra vegada, cap a la unitat. Vàrem potenciar Esquerra Unida, però, també, amb el PCIB ens vàrem unificar. Després hem viscut la separació d’Esquerra Unida. Aquí sí que va servir un poc l’experiència. Nosaltres volíem arribar a un acord amb els Verds; sobretot, no dependre de Madrid, no acceptar el centralisme democràtic; el procés havia de ser de baix a dalt. Vàrem racionalitzar la separació i la férem de manera pactada.
Tu no has qüestionat mai la lluita política; més aviat sembla que defenses una lluita organitzada i metòdica…
Sí… Crec que no es poden justificar arguments personals dins la lluita política. Hi ha enfrontaments personals, hi ha gent que et critica personalment i et fa mal. Dins el debat polític cada persona té una argumentació i s’ha d’intentar que el debat es centri en l’argumentació, no en la persona. És molt difícil; normalment la gent no ho sol fer. Però, si fas això, jo crec que també ajuda a situar les coses.
L’experiència et dóna una mica més de perspectiva; evites crítiques o ironies que poden fer mal o ridiculitzar a l’interlocutor. Si hi ha un debat, intentes situar-te allà on creus que estan els problemes; t’ajuda a intentar situar i treure una visió de síntesi. Més que intentar imposar el teu criteri.
Has hagut de fer una retrobada, una reconciliació, amb antics enemics?
Clar!!! Sí, si, sí. En la majoria dels casos no hi ha hagut problemes, Però encara hi ha gent que no ha reflexionat aquesta situació i em veu com fa trenta o quaranta anys… d’estalinista o del que sigui. Jo mai em vaig considerar estalinista, jo estava defensant el que creia que era la línia política encertada del partit. Després, quan veus en perspectiva el passat, te n’adones que nosaltres érem també una part de la crisi general dels comunismes, dels problemes de la construcció d’una societat diferent, del model de partit comunista, del que es deia el socialisme…
La clandestinitat li donava un caràcter especial?
El que afavoria la clandestinitat eren molts d’elements de solidaritat. Cosa que no tens ara, perquè comparties un perill comú i, fins i tot quan et baralles amb qualcú que ha estat a la clandestinitat és més dolorós i et sap com a més greu. En aquell temps els debats els feies a la cèl·lula; hi havia crítiques i no sempre dèiem “amén, amén” al que deia la direcció. Però conveníem que la direcció tenia uns elements d’informació que nosaltres no teníem. La clandestinitat feia que li donàssim a la direcció una presumpció de legitimitat i d’autoritat al que proposaven.
Una secta!
Nooo. Jo no m’he sentit mai secta.
T’has sentit manipulat qualque vegada, o manipulador?
(silenci) Nooo!. Manipulat, no. Perquè, si tu tens la informació del que estàs fent i tu demanes les coses, ets responsable del que fas. Una altra cosa és que potser no t’han donat tota la informació… Però, manipulat, no. Tot el que he fet quan tenia la màxima responsabilitat ho he fet amb consciència. Manipulador potser en el sentit de què forces amb la teva interpretació a d’altres quan en moments determinats no ho veuen clar i l’acció política t’obliga. Has de prendre una decisió, per tant, has de votar. I, en aquest cas, sí que estàs forçant una mica! Forces situacions on qualcú es pot sentir violentat a prendre decisions que no veu clares…
Quan ho veus en perspectiva…
Perspectiva… Moltes coses que veim ara dins la realitat política, hi ha coses que no faríem. Estam reproduint errades que ja vàrem fer fa trenta o quaranta anys… En el sentit de personalitzar, “aquest és no sé què…”, si ens hem de carregar aquest perquè es va carregar l’altre… Entres en situacions on dius: és absurd arribar a aquests nivells. Hi ha plantejaments, hi ha arguments, cadascú té un poc de raó, anem a veure si és possible treballar en síntesis. I, quan dic donar la raó, no vull dir fer una recol·lecció eclèctica d’arguments. No! S’ha de cercar altres enfocaments, situar millor els debats, i intentar resoldre els temes. Hem de dur els debats polítics al terreny polític. I, sobretot, detectar els debats socials de fons, que van més enllà d’un problema polític que es pot resoldre en un àmbit partidari…
Secretari General del CES (Consell Econòmic i Social)
Bé, es tracta d’una etapa nova. En aquest cas em va proposar directament en Biel Barceló, perquè ja havien parlat amb persones amb perfils diferents, i no sortia cap altre candidat. Com que es pensava en Carles Manera com a president, es va cercar qualcú de MÉS que tengués experiència respecte del que podia ser el repte de tornar a posar en marxa el CES. Que conegués la realitat, amb capacitat per arribar a consensos; que no creï problemes, sinó que ajudi a desembossar situacions…
La creació del «Col·lectiu Alternatives» potser va ajudar a pensar en tu?
Bé, el Consell Econòmic i Social és una reivindicació que estava dins els Acords pel Canvi explícitament; perquè era una reivindicació històrica dels sindicats. El President Bauzà se’l va carregar perquè va fer un informe sobre la Llei de Turisme que va molestar molt; i la conseqüència, més que fer cas al que deia el CES, va ser: el CES no ha d’existir. La meva presència en el Col·lectiu no crec que fos determinant pel meu nomenament. El Col·lectiu és un espai de trobada i de reflexió estratègica crítica i plural sobre el model econòmic que tenim. Una cosa no té a veure en l’altra.
Quins són els objectius del CES?
El Consell Econòmic i Social és un organisme reconegut a l’Estatut d’Autonomia. És un òrgan consultiu que ha d’emetre dictàmens sobre lleis econòmiques, socials i mediambientals. Està compost per dotze consellers de la patronal (ara són 9 de la CAEB i 3 de PIMEB), dotze dels sindicats (ara són 6 de CCOO i 6 d’UGT, perquè són els únics que tenen més del 10% de tots els delegats de les Illes Balears) i dotze que són dels Consells Insulars, Felib, economia social, associacions de consumidors, de pagesos, pescadors, organitzacions mediambientals…
Aleshores el CES fa dictàmens sobre lleis i decrets del govern i sobre reglaments dels consells insulars. S’intenta treballar per consens, però també hi ha votacions. També pot elaborar estudis.
Per exemple, el Govern ens ha encarregat un estudi de prospectiva de l’horitzó 2030 per a les Illes Balears i un dictamen sobre el mateix. Aquest estudi està fet. Hem fet fòrums de debat a Mallorca, Menorca i Eivissa, amb entitats, entorn d’aquest estudi. I ara hem de fer el dictamen. Aquest estudi fa una sèrie de suggeriments i ara els consellers del CES, els 36 consellers amb el President, han d’intentar treure un dictamen, consensuar unes propostes, i les plantejarà al Govern per si ho vol tenir present. Es presentarà en públic. Mirarem de què també les entitats socials ho discuteixin per si també el poden fer seu… Per primera vegada intentam fer projeccions polítiques, no amb base a la improvisació, o només una visió d’un pla estratègic sectorial, que estan molt bé i cadascú té la seva tasca. Però hem de fer una cosa amb una visió global; que s’hauria d’interrelacionar i endemés implicar la societat en aquests objectius. Això és el que pensam nosaltres.
Es tracta d’un pla ambiciós; vos sentiu escoltats?
Ho has de treballar… És com tot en la vida: necessites convèncer de què això és interessant. El producte en si mateix no et garanteix… Va haver-hi un editorial en el Diario de Mallorca que deia: “poner las luces largas en la economía balear”. Aleshores, un editorial que t’explica l’objectiu de l’estudi té repercussió; el Govern hi era. Tothom valora aquest treball que s’ha fet. Una altra cosa és que, després, s’actuï amb coherència; perquè la política és això… Teòricament un govern hauria de ser com una empresa que treballàs conjuntament; després aquí hi ha el que són compartiments: el meu partit té això, l’altre partit té aquell; aquest s’afica dins el meu terreny… Al final, per evitar embolics, fas polítiques tàctiques i perds de vista l’objectiu estratègic. Una força, per exemple, com MÉS, si vols canviar la societat, sempre has de tenir present aquest objectiu. Pots anar més aviat o més a poc a poc, en funció de les circumstàncies, però mai has de perdre vista aquest objectiu.
És fàcil aconseguir consensos dins el CES?
(Silenci i cara sèria)…És relativament fàcil si dus la feina ben preparada. El que passa és que a vegades pot fer la impressió que no tots els membres creuen massa en el CES. Pot haver-hi sectors que pensin que és millor influir des de fora, en altres àmbits, que influir des del CES. També pot haver-hi gent que fins i tot no el coneix gaire. També aquesta etapa d’aturar-nos durant cinc anys ha fet mal. Perquè hi havia una trajectòria, hi havia una continuïtat… És molt fàcil aturar, però tornar a construir… Encara tenim una seu provisional, però vàrem dir: “anem a fer coses i ja aclarirem la seu!” Si ens haguéssim posat a cercar la seu, passam dos anys…!
El fet del monocultiu turístic, amb treballs fixos discontinus que després repercuteixen a les pensions, com ho plantejau?
Aquest estudi de prospectiva té nou capítols, un demogràfic, l’evolució del mercat de treball, canvis disruptius tecnològics, educació, assistència social, política industrial, política d’I+D, canvi climàtic i capacitat de càrrega de les infraestructures. Què hem detectat? Aquesta prospectiva és tendencial. Només deim que si s’acompleixen les previsions, si ningú fa res i el mercat funciona sense regulació, es donaran una sèrie de resultats. Els estudis de prospectiva poden dibuixar altres escenaris. Si volem fer una visió sostenible de la societat, hauríem de fer i plantejar altres coses.
Aquí la tendència: un problema d’envelliment gros. Pel 2030 la previsió (i això ho fa el INE) és que les Balears tinguem el creixement de població més alt d’Espanya, altra vegada. Un 16% quan la mitjana espanyola es situa entre el 4’5 i 5%. La població activa, en aquest moment majoritària, en els homes està entre els 40 i 45. L’any 2030 es preveu que estarà entre els 50 i els 55 anys. Si, endemés, hi ha un envelliment molt gros de la població, i aquesta població activa se fa major, si no canvies de model econòmic, necessitaràs molta joventut; i aquesta joventut vindrà per la immigració. Per tant, tornaràs a la bolla de necessitar més gent per fer aquestes coses. Per tant, és important començar a prendre mesures i diversificar. Per exemple: fer serveis qualificats. Que, en això, sí que hi ha bastant ocupació: serveis qualificats que no són turístics i que s’estan produint. No sols el Parc Bit, sinó moltes altres coses d’assessorament; serveis vinculats a les persones; temes de medi ambient… Hi ha línies on es poden detectar un canvi de model. S’hauria d’aprofitar un turisme diferent per intentar fer altres coses. Més que demonitzar el turisme, decréixer la temporada estival i allargar la hivernal per rendibilitat econòmica (empreses de sis mesos no tenen massa sentit de sostenibilitat econòmica).
També cal tenir en compte el canvi climàtic. A Mèxic, a Cancún, el problema que estan tenint amb tot el Carib atlàntic és la invasió dels “sargazos” a totes les platges. Jo ho he viscut: m’he ficat dins l’aigua i no es tracta de la posidònia nostra, que és suau, allò són com a brots de romaní que et piquen pertot i no et deixen nedar. Hi ha uns ressorts de luxe que estan dins la selva, però ja no poden utilitzar la mar ni les platges. Això està creant un problema; una baixada important de reserves… Aquí pot passar qualsevol història.
Quins reptes té el Govern que comença; i qui diu el Govern diu la societat balear?
El primer repte és donar-nos compte de la situació. Mem si és possible fer un diagnòstic compartit de què estam fent. Podem dir que sí, que s’ha de canviar les coses, però, si després no poses en marxa els mecanismes per canviar-les… no serveix. Una cosa importantíssima hauria de ser en aquesta legislatura assumir compromisos concrets, que puguin ser avaluats, del que volem aconseguir.
Bàsicament, per exemple: Reduir tots els impactes ambientals; reducció d’emissions de CO2. Compromisos concrets de reducció de pobresa. Incrementar les partides per l’atenció social. Dependència. Mesures concretes per reduir l’abandonament escolar. Objectius concrets per fer que el turisme baixi el percentatge el PIB fent altres coses. Percentatges concrets perquè el sector primari jugui un paper estratègic dins la societat i no sols es consideri com l’1% del PIB i per tant un sector marginal. Hi ha una sèrie de coses que, si es plantejassin de forma coherent… Hi hauria d’haver com un quadre de comandament del Govern on es marcassin aquests objectius. En dos anys, què tenim? Una llum verda, una llum groga, una llum vermella? Anam bé, anam malament? I, sobretot, que hi hagués transparència de cara a la ciutadania de si anam per objectius o no.
El canvi de model no el farà un govern. Primer, perquè un govern autonòmic té moltes limitacions, però, encara que no en tingués i disposàs de molts més doblers, necessites que la societat s’hi impliqui, necessites la complicitat dels agents socials, dels agents econòmics. Si tu tens un pla, aquest pla estratègic del Govern, se l’haurien de fer seu les patronals, els sindicats, el Tercer Sector… Com contribuïm nosaltres a aquest objectiu? Hi ha d’haver un pla estratègic que convidi les entitats a participar d’aquest pla estratègic. Cadascú hauria de fer els deures de la seva parcel·la. Definir la gestió de les conselleries dins d’un pla general. La gran mancança de la legislatura passada va ser l’absència d’un cervell que coordinàs tot això. Si no hi ha aquesta visió estratègica, al final fa la impressió de “tants de caps, tants de barrets”. Per què MÉS ha de ser millor que el PSOE o que Podem en un govern sense estratègia coherent? L’important és el discurs que el Govern dóna a la societat.
MÉS està malalt?
MÉS té la necessitat de fer un creixement qualitatiu del seu projecte. Li han amplificat una crisi des de defora, a partir d’errades pròpies, internes, però, MÉS com a projecte polític, jo no el veig gens qüestionat, sinó més necessari que mai. Perquè la filosofia hauria de ser eixamplar aliances i eixamplar complicitats dins el mateix MÉS; sentint-nos plurals i saber que hem de treballar aquesta pluralitat. Però, des d’aquesta mateixa pluralitat, treballar les pluralitats externes. Això vol dir fer polítiques d’aliances. Aquesta visió d’entendre’ns com una part d’un tot global que ha d’anar junt i ha de treballar, és molt difícil aconseguir-ho en política. Els altres tampoc ajuden; perquè, si vas a parlar amb els altres des de la prepotència, no és el camí que nosaltres pensam.
Quan fas un pastís has de mesclar bé la pasta perquè, si no, hi ha grumallons i el pastís no resulta tan bo com el pastisser i els convidats esperaven. A dins MÉS no hi han aparegut molts de grumallons? Encara no està prou pastat?
Ha, ha ha…! És possible. Però, et menges el que hi ha! Potser esperaves una cosa més exquisida, però, quan tens gana i tens el que tens… Has de comptar amb el que tens. Potser no hem posat l’èmfasi de construcció del projecte on l’hauríem de posar: l’atenció a les persones i potenciar els lideratges locals com toca; i promoure lideratges col·lectius. Ens fa falta la cultura del treball col·lectiu; que no neix espontàniament, s’ha de treballar, s’ha de construir.
Acceptar un treball col·lectiu suposa una alta dosi d’humilitat. Moltes vegades fas una feinada i se l’apunten uns altres… Tu en saps un poc de tot això…
A tothom li agrada que li reconeguin el que fa… Si tu coneixes els teus límits i els vas ampliant ja és satisfactori. Jo crec que, en aquests moments, la capacitat d’aprendre encara la tenc… (ha, ha, ha). Intentes escoltar la gent… A vegades ho dic de broma: a les pel·lícules de l’Oest, amb els cowboys i els indis, sempre hi havia els guerrers que eren els agressius. Després hi havia el consell dels ancians, que eren els que havien de donar criteri, o bé alimentar la guerra o bé intentar la pau. Jo no vull dir que s’hagi de crear una cosa semblant, però les cultures indígenes mostren molt de respecte a la gent que té una experiència… A vegades, en els partits, el que s’ha de trobar és el mecanisme. No perquè siguin els dirigents, sinó per aprofitar la gent que té experiència, que pot donar consells; que n’hi ha molta! Es tracta d’aprofitar les experiències de la gent. No vol dir que hagin de ser els líders.
Pep, hem de tallar. Ens agradaria seguir conversant però a la redacció ens estiraran les orelles. Vols afegir qualque cosa?
Dins l’activitat política a vegades no ens adonam de l’important que és conrear la qualitat humana dins la feina. A vegades sembla com si la política sols fos proposta, programa… i això és indispensable. Però hi fa molt no esser tòxics, no ficar el dit dins l’ull, treballar en una actitud constructiva, evitar el maniqueisme ximple i fàcil dels bons i els dolents, tan destructiu per a qualsevol proposta política. Sovint les tècniques de comunicació tendeixen a crear aquesta cultura; cal afavorir una altra cultura.
Moltes gràcies, Pep. Més de dues vegades farem l’indi; tant de bo trobem savis com tu que ens ajudin a fer un bon discerniment.
