E

FANNY TUR RIERA

Ens trobam a la Plaça de Santa Eulàlia un capvespre entre turistes, sons d’acordió i sol. Ella tan decidida com sempre, disposada a conversar de tot, però tenint ben clar que les esquerres han de prendre consciència de la seva vàlua i no s’han d’afeblir amb batalletes internes. Encara que en el seu currículum hi ha un munt de responsabilitats culturals i polítiques, ella és mostra molt parca a l’hora de presentar-se.

El meu nom és Francesca Tur Riera. Quan vaig esser consellera d’Eivissa i Formentera sempre vaig signar els documents com a Fanny, en canvi, quan vaig arribar aquí em digueren que els documents oficials els havia de firmar amb el nom oficial; no m’hi reconeixia, però bé…

Vaig néixer a Sant Miquel de Balançat, Eivissa, allà on Marià Villangómez havia donat classe la dècada anterior. Però, també he de dir que, quan vaig néixer a Sant Miquel, els meus pares vivien a Formentera. El que passa és que, durant molts d’anys, com que a Formentera no hi va haver hospital fins fa poc, la gent tenia els fills a Eivissa. Per tant, vaig néixer a Sant Miquel perquè mumare era d’allà, però em tocava néixer a Formentera. O sigui, som pitiüsa de cor i del complet del territori.

Estudis?

Som llicenciada en Geografia i Història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Còrdova. Tenc un post grau per la Universitat Oberta de Catalunya sobre edició del llibre; un post grau a la UNED sobre conservació preventiva de documents, obra gràfica i llibres. I vaig deixar a mitges, per mor del nomenament, a la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre gestió d’arxius fotogràfics; només em faltava el treball final (l’havia d’entregar el novembre del 2007; ingènua de mi, pensava que podria) i ni ho vaig intentar.

Situació laboral?

Som funcionària de carrera. Des de fa 32 anys som la Directora de l’Arxiu d’Història d’Eivissa i Formentera i de les biblioteques municipals de la ciutat. L’Arxiu d’Història és de titularitat municipal, però és de les dues Illes perquè el Consell General era de les dues illes. Fins al denou només hi va haver un municipi a Eivissa, que era Eivissa i Formentera, les Pitiuses; per tant, la documentació fins al denou, i fins i tot, en alguns casos (com censos), fins al segle vint està a l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera. És un arxiu d’àmbit interinsular, l’únic arxiu que hi ha a les Illes que inclou les dues illes.

Ets independent políticament?

Diguem que som no militant. Efectivament, no estic afiliada a cap partit, som independent, però som d’esquerres. Sempre he defensat que el fet de no ser militant no és un valor afegit; jo valor molt la gent que milita, que té un compromís. El que passa és que jo sempre mhe sentit més còmoda essent independent, perquè reconec que em senti identificada amb més d’una opció d’esquerres. Puc triar el que vull. Som molt prudent i, com que tenc molt clar, on està la meva trinxera, públicament mai criticaré l’esquerra…

On et sents més còmoda?

Si vos referiu a tot el que he fet al llarg de la meva vida…

T’han utilitzat com a “bomber”, per anar a apagar focs?

Ah, això sí!! De fet aquí em varen cridar una mica per això, perquè hi havia un petit foc. Sí, jo m’he sentit molt còmoda quan he tingut una responsabilitat política. Però, també he de dir que, com que sempre m’ho he pres com una cosa circumstancial, no m’ha suposat cap trauma tornar a la vida civil, tornar a la meva feina. La meva durada a la responsabilitat política sempre hi han set molt curtes, bé, curtes.

D’on et ve aquesta consciència política?

Mirau, jo sempre en faig broma… Però el fet d’haver-me criat a dues casernes de la Guàrdia Civil…, faig adaptació geogràfica del que deia en Antonio Machado. “mi infancia son recuerdos, de un patio de cuartel …”. Jo em vaig criar entre la caserna de Formentera, avui Centre Cultural, i la caserna de Santa Eulària, avui Ajuntament. De la caserna de Formentera me’n vaig anar amb dos anys i mig; no tenc més que flaixos, però en tenc (i tenc bons records). Però no de la caserna de Santa Eulària, perquè… vaja… a les casernes només qui hi ha viscut ho pot entendre. A dalt hi ha els pisos, els pavellons que els diuen, i a baix hi havia els calabossos. Ja vos podeu imaginar, a finals dels seixanta, el que s’hi sentia! Jo m’he criat en un paisatge sonor que em va fer prendre consciència que hi havia alguna cosa que em provocava rebuig…

Per altra part, vivint l’afecte familiar i l’estimació…

Síii, clar! És que en qualsevol col·lectiu hi ha bona gent i, evidentment, coneixes la part humana dels guàrdies civils, és clar. Això crec que em va deixar una llavor. També és veritat que el fet d’anar a estudiar a Còrdova, la Còrdova d’en Julio Anguita… Tots els meus companys de facultat (tots no, aquells amb els que vaig fer amistat) eren del Partit Comunista!

Com ho vivien els teus pares?

Bé… Mirau, jo he descobert coses del meu pare quan ja havia mort. El meu pare feia capades, i reia, i li feia gràcia tot i ser de dretes. La meva banda materna ho duia pitjor. El meu pare feia capades… tenia una filla extravagant! Li havia sortit roja!

Però, després, investigant, com historiadora, vaig descobrir, dins la causa general, una cosa que la meva família no m’havia dit mai: a la banda de la meva mare hi havia capellans represaliats, tres capellans represaliats; i només es parlava d’aquesta part. Però, com historiadora (perquè ningú de la família m’ho havia dit!), vaig descobrir que el meu besavi patern i dos germans de la meva àvia paterna varen estar represaliats. Només tenc dades d’un.

Quan em varen fer Consellera jo estava venint cada dos per tres a l’Arxiu Militar del carrer de Sant Miquel investigant l’expedient del germà de la meva àvia, del meu tio, que era en Salvador Gibert, que va ser condemnat a dotze anys i un dia perquè era el President del Comitè Revolucionari de Ses Salines i Sant Jordi d’Eivissa. L’acusaven d’haver intentat expropiar Ses Salines per al poble. Dic això perquè llavors vaig entendre, moltes vegades, que al meu pare, tot i ser, no de dretes, franquista, li feia com a gràcia… Feia capades quan jo amollava aquelles “soflames”. M’agradava molt provocar-lo contant acudits de guàrdies civils i coses d’aquestes. Ja vos ho podeu imaginar, unes bronques polítiques importants. Vaig descobrir que era el típic cas de gent que s’ha fet de dretes per la consciència que havien inculcat als perdedors de la guerra. La meva família paterna venia d’una família represaliada; i ho vaig saber a cinquanta anys. Com li ha passat a molta gent.

I els capellans de la banda de ta mare?

A Eivissa, el 13 de setembre del 36 (els republicans havien entrat el sis d’agost amb Bayo), un diumenge dematí, els avions feixistes italians que ajudaven en Franco varen bombardejar la ciutat i a la nit els milicians catalans que hi havia, abans d’abandonar Eivissa, varen assassinar un centenar dels dos-cents presos del “bando” nacional que hi havia en el Castell. Entre aquests presos assassinats hi havia tres capellans de la meva família. En varen morir dos i l’altre no va morir perquè, encara que li pegaren el tir de gràcia, es va salvar. A la meva família només es parlava d’aquesta part, l’altra es mantenia callada. Supòs que s’assumia amb vergonya. Uns amb orgull i l’altra amb vergonya… Per tant, no és tant estrany que amb n’Artur Parrón, que també era de família de guàrdies civils, ens feim bromes: “Ostres, tu, com hem sortit els dos amb la família que tenim!!” Quan vaig descobrir això, reconec que em vaig dedicar a enviar missatges als meus amics dient: “Eh, no vénc només d’una família de dretes, també tenc una altra part!”

O sigui, que va ser a Còrdova on es va despertar la teva consciència política?

Sí, sí, a Còrdova. Un amic meu, a primer de carrera, un 14 d’abril (jo tenia 18 anys), em diu: “Te invito a una cerveza”. “¿Qué celebramos?” “¡Coño (amb perdó), el día de la República!” I des de llavors jo he celebrat sempre el Dia de la República i a casa hem celebrat sempre el Dia de la República, sempre.

Què té la realitat política eivissenca que la diferencia de les altres Illes?

A veure. És veritat que Eivissa sembla molt conservadora; igual que ho ha set Mallorca, enfront de Formentera, que, tot i que ser sociològicament igual de conservadora que Eivissa, el vot va ser d’esquerres tant a Menorca com a Formentera. Això és innegable. Però també és veritat que, a partir d’aquí, s’ha construït un clixé i s’ha adjudicat a cada illa un clixé. I jo reivindic que a Eivissa hi ha hagut esquerra i valentia política com a totes les Illes. És veritat que a Eivissa va triomfar tot d’una el cop d’estat, igual que a Mallorca, segurament perquè Eivissa ha sigut més caciquil. Però, llevat d’això, també hi ha hagut una esquerra activa. Quan vaig investigar els expedients de l’Arxiu Militar, em va sobtar perquè hi havia un fotimer de llistes de condemnats a mort. Aquella llista que jo vaig consultar, era una del temps de la guerra (36-38), prop del quaranta per cent dels condemnats a mort eren eivissencs. No tothom és de dretes a Eivissa; a pesar del clixé.

Però han hagut de callar…

Efectivament. Sabeu aquella vergonya instal·lada entre els perdedors? Que havien de callar? El meu cas no és únic; tenc moltes conegudes i amigues que han descobert que venien de famílies de represaliats i no se’n parlava. Es va instal·lar aquesta vergonya ambient.

La teva trajectòria política comença en el Consell d’Eivissa i en el moviment anti-autopista?

Sí, exacte. Jo he tingut càrrecs polítics en terminis relativament curts. Vaig esser Consellera d’Eivissa i Formentera durant cinc anys i mig, quan el Consell encara era de les dues illes. Després vaig dimitir i ara he set Consellera, dos anys i tres mesos. Total, són set anys i mig. Però jo crec que sempre he tingut un compromís. Vaig començar essent membre de la Directiva de l’Institut d’Estudis Eivissencs i del GEN-Gob d’Eivissa. Na Pilar Costa em va cridar per anar a una llista de pacte d’esquerres, després d’organitzar una manifestació, a Eivissa, el 22 de gener del 99. Estam parlant de fa vint anys i hi varen anar onze mil persones; reconegut, fins i tot, per la policia i els mitjans. Xifres oficials. Sempre he estat en la militància ecologista, del territori, d’esquerres. Després, quan vaig dimitir de consellera, el 2004, vaig continuar essent una de les portaveus de la plataforma anti-autopista d’Eivissa. Encara m’ho recriminava la caverna (en Camps, que ara és de VOX) en el Parlament. No per no tenir càrrec he abandonat la meva militància; compromís d’esquerres.

Com aterres a Mallorca?

Fa un poc parlava amb en David Abril recordant-ho. Jo estava preparant la Diada de Sant Jordi a Eivissa i una conferència sobre dones i ensenyament el dijous dia 6 i em crida en David la nit del cinc. Ja hi havia hagut la dimissió de na Ruth, tota la crisi, i jo em pensava que em cridava per les resolucions de la Comissió parlamentària, perquè jo havia vingut a Palma el nou de desembre per declarar davant la Comissió com a portaveu de la Plataforma. En David em diu: “Fanny, puc posar el teu nom damunt la taula per Consellera de Cultura?” En aquell moment no li vaig dir ni que sí ni que no; perquè vaig quedar tan parada… “T´ho diré d’una altra manera: em prohibeixes que posi el teu nom…?” Home, prohibir-t’ho no.. però… Ja va estar! Era l’època que es comentava que s’anava a fer el que s’ha feT ara: descapçar la Conselleria i repartir-se-la. Varen posar el meu nom damunt la taula i al dia següent, dijous (que era el dia que jo donava la conferència), em va cridar a les quatre i mitja en Biel Barceló i em diu: “M’ha dit en David que podem posar el teu nom damunt la taula, però no em facis com m’has fet sempre”. Perquè és veritat que moltes vegades m’han oferit coses i he dit que no. “Si pos el nom damunt la taula, és perquè l’acceptis i venguis!” Jo que sí, que sí; honestament pensant que, com que la cosa estava molt malament, el més probable era que s’acabàs repartint. He de reconèixer que jo pensava que passaria això; i vaig dir sí, sí!

En aquell moment tenia el cap en la conferència que donava al cap de tres hores. Em va cridar, fins i tot, gent de Podem i del PSOE, però a les sis de la tarda vaig apagar el mòbil perquè a les vuit donava la conferència. No hi vaig pensar més, vaig donar la conferència, i a les nou de la nit vaig a sopar amb uns amics, encenc el mòbil i tenia com a seixanta missatges! I vaig pensar: uiii! I així va ser com vaig saber que m’havien acceptat. I l’endemà m’anomenaven consellera. Aquesta és la veritat; així va ser.

El més positiu que creus que has aportat?

Home, em fa com a vergonya… En primer lloc jo crec que han estat dos anys… que, quan els focus es posen damunt una conselleria, és complicat. Però han estat dos anys i tres mesos en què crec que s’ha donat estabilitat a la conselleria; gràcies a tot l’equip, evidentment. El fet de no haver iniciat la legislatura… arribes a una conselleria on hi ha uns compromisos adquirits, paraules donades, i jo em vaig concentrar en complir el que s’havia anunciat. Hi havia compromisos, com era la creació de l’Institut d’Indústries Culturals, l’elaboració d’un Pla de Cultura… I, sobretot, teníem l’espasa de Dàmocles, de què estaven a punt d’expirar terminis per tornar sous que havien vingut per projectes que no s’havien iniciat; com era el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany i d’altres.

Sobretot és això: haver encarrilat uns projectes, que eren compromisos polítics que vaig assumir com a meus. Crec que també és important destacar que es va crear, en aquesta segona etapa, la Direcció General de Memòria Històrica (que abans estava adscrita a la Direcció General de Cultura). I vull dir que l’anterior Director General de Cultura va fer una feina magnífica. M’agradaria destacar-ho perquè, evidentment, no partíem de zero. Partíem d’una Llei de Fosses impulsada per na Margalida Capellà i per na Sílvia Cano. Una Llei de Memòria Històrica que ja es va aprovar en la nostra etapa, que ha set el marc legal que ens ha permès fer tot el que hem fet des de la Direcció General i des de la Conselleria.

Potser hi ha dos nivells de cultura. El de les elits, gent més conscienciada, i el d’un poble en general allunyat d’aquest món?

Jo no crec que el poble estigui allunyat de la cultura. Sí que és veritat que, evidentment, no hi ha un excés i una implicació al cent per cent. Però, sí que és veritat que els espais públics (com poden ser una llibreria, una biblioteca o un museu) són precisament aquesta porta oberta a la ciutadania. Precisament per això, un dels objectius ha set millorar la plantilla i el pressupost dels equipaments perquè són la garantia que es democratitza la cultura. També crec que és important que hi hagi una Conselleria de Cultura, perquè, si és un apèndix d’una altra (per exemple, Educació), és una maquinària que necessita tanta inversió, que, al final, sempre, si s’ha de restar d’alguna banda , es resta a Cultura. Per això crec que és important que sigui la proa d’una Conselleria. Per això crec que un Govern progressista ho va fer molt bé creant la Conselleria de Cultura.

Podem dir que ens trobam en un moment d’un canvi cultural fort. Les noves tecnologies, les xarxes, estan qüestionant els canals culturals habituals?

Jo crec que les xarxes són un nou canal on la gent pot expressar les seves queixes sobre qualsevol cosa. I és veritat que hi ha una sèrie de frases fetes: “no hi ha oferta cultural”, “no es fa res en cultura”, quan cada tarda tens, no dic a Palma, a qualsevol localitat de la Part Forana o de les altres illes activitats per triar com no hi havia hagut mai. És un mantra que es repeteix, ara es repeteix a través de les xarxes perquè és el sofereig (lloc de xafardeig) del segle vint-i-u; abans es deia a les places, o en els carrers, o a les reunions, i ara es pot opinar a les xarxes. És molt sa i molt democràtic. Crec que avui hi ha molta activitat cultural. Igual que n’hi ha a les escoles; els centres escolars necessiten més cultura. Avui en dia hi ha moltíssima oferta, el repte és aconseguir que la cultura formi part de la quotidianitat de tots els ciutadans; no només d’una elit.

Cultura no vol dir saviesa…

A veure, cultura és un concepte transversal. Cultura és saviesa, però cultura també significa moltes coses; no és només saviesa.

Tu has estudiat i escrit sobre costums de la teva Illa. Potser no hi havia una gran erudició, però sí una gran saviesa...

Efectivament; i també cultura! Hi havia molta gent, sobretot a la part forana, analfabeta, però era gent amb molta saviesa i també amb molta cultura. Potser no cultura escrita, però hi havia molta saviesa. Perquè conèixer el teu entorn, conèixer la natura, saber preveure com actuarà la natura… tot això és saviesa. I tot això també és cultura. La saviesa no és sols un concepte elitista; no està sols a una part, està en molts d’àmbits quotidians, impregna qualsevol racó de la vida. El coneixement no està en una elit; està a saber què ens diu la terra, què ens diu la natura. Els nostres majors, que eren analfabets, tenien una cultura perquè escoltaven l’entorn, escoltaven la naturalesa. Eren capaços de transmetre els coneixements que havien rebut. Molta saviesa.

El que més greu et sap de no haver-ho aconseguit quan eres consellera?

Moltes coses que jo hauria desitjat han quedat sense fer. Pensau que jo hi he estat dos anys i tres mesos… Consolidar un augment progressiu de pressupost i de places en els equipaments culturals. Així i tot, en dos anys, hem dotat amb devuit places els equipaments culturals. Feia molts d’anys que no es dotaven de places, eh? Feia molts d’anys. Per exemple, acabar d’implantar el Pla de Cultura, però, hem deixat un Pla de Cultura. És el primer document de planificació de polítiques culturals a deu anys vista, em don per satisfeta d’haver-lo deixat.

Evidentment, acabar els projectes iniciats però està clar que en dos anys no es pot fer més. Jo estic molt satisfeta d’aquests dos anys. M’hauria agradat deixar més avançat el Museu de Formentera, perquè és un compromís que el marca una llei i fa vint anys que espera. Deixar iniciat un Projecte Bàsic de Recuperació de les cases de Lluc Alcari, que ens les va deixar la família Junyent al Govern Balear fa vint-i-cinc anys; hem deixat un projecte bàsic… Crec que s’han posat els fonaments de moltes coses que floriran en les pròximes legislatures. Jo crec molt en els equipaments. També el Museu d’Es Baluard, tot i que té una part important de col·lecció privada, té també fons públics, i és un museu que s’ha de convertir en una proa, en un referent a nivell internacional d’equipament museístic. I que també sigui una eina d’intercanvi entre Illes. Queden molts, molts de reptes. Sabeu que també és una dada a aconseguir? Arribar als cinquanta milions en Cultura. Jo vaig quedar en 33… Per a invertir-los en equipaments.

Tot aquest volum d’inversió en Cultura, com pot impregnar, amarar, tot aquest àmbit de parc temàtic que tenen les nostres Illes?

Jo crec que és necessari conviure amb aquest perfil de parc temàtic. És una realitat paral·lela. El parc temàtic no deixa de ser una projecció intencionada, no deixa de ser una realitat, però existeixen unes Illes que no són un parc temàtic. Que han conservat i que conserven les essències. Conserven un llegat lingüístic, cultural, patrimonial, ecològic i natural que és el que interessa. L’altre són focs artificials.

Està amenaçat aquest llegat?

Tot el que és valuós i fràgil està amenaçat. Sempre. Està amenaçat ara i estava amenaçat fa cinquanta anys. No estam pitjor que fa cinquanta anys! De fet crec que s’han recuperat moltes coses i consciència! Sempre tenim la tendència de pensar que abans s’estava millor; i, al revés, jo crec que s’han recuperat coses.

Per exemple, quant a cultura popular, s’ha recuperat una consciència del seu valor. A Mallorca, en general, hi ha molta consciència que el patrimoni immaterial i tradicional de les Illes és valuós. Segurament fa quaranta anys aquesta consciència no estava tan clara. Per tant, som optimista, no som fatalista en aquest sentit. I crec que ara no estam pitjor. Fins i tot amb el patrimoni. En el patrimoni cultural, tangible, s’han recuperat moltes coses. És veritat que es necessita molta inversió, però no crec que estigui amb més perill ara que fa cinquanta anys.

Hem descobert el valor…

Efectivament; crec que tenim més autoestima col·lectiva com a poble. Sabem que és valuós el que tenim.

I la llengua?

És evident que, si baixa el percentatge de ciutadans que tenen com a llengua materna, llengua pròpia, la llengua catalana, és un perill. Hi ha el perill de què l’ús social baixi. Però, fins i tot en això, tot i que hem d’estar vigilants, i a l’expectativa, i defensant la llengua, la consciència existeix. El fet que ara surtin publicats més casos d’atacs als drets lingüístics de ciutadans no és perquè passin més, sinó perquè la gent els denuncia més. Això és bo perquè és símptoma de què som conscients que tenim uns drets lingüístics que constantment són vulnerats. És important tenir consciència de què tenim uns drets lingüístics… Que queda molta feina per fer, sí.

Però també és veritat que no compartesc aquest discurs fatalista, a vegades, des de l’esquerra: “és que en llengua no s’ha fet res!” Fa vint anys ja es deia, amb el primer Pacte. I resulta que tots reconeixem la magnífica feina, jo ja ho reconeixia fa vint anys, que es va fer en matèria lingüística. No vull haver d’esperar deu anys perquè es digui. Durant la passada legislatura s’han obert centres de català com mai. S’ha fet un decret de Sanitat, ja sense llegir-se “és molt fluix…”. És un requisit pel personal sanitari. Tenen dos anys? Sí, però és la primera vegada en la història que s’estableix un requisit. Hi ha discursos catastrofistes de què ens quedarem sense metges. Absolutament falsos i intencionats. Es va implantar el català com a requisit en l’Ensenyament i a la Funció Pública i recordem que es va dir exactament el mateix: que no vindrien mestres, que no vindrien funcionaris. Com a mínim, crec que per avançar s’ha de reconèixer que s’han fet petites passes. Hi ha col·lectius àrabs que aprenen el català abans que el castellà. Tots els atacs que està rebent la llengua, no són perquè s’imposi (dic una obvietat), sinó que al qui ho diu li agradaria aniquilar-la. Per tant, la por que es malmeti la llengua existeix, i el fet que hi hagi denúncies vol dir que tenim consciència dels nostres drets lingüístics.

Et fan mal les crítiques en l’àmbit personal?

Sí…, però, evidentment som humana, però s’ha de valorar des d’on es fan i el rerefons. I, com que a Mallorca, tot i ser l’illa més gran, tots ens coneixem, tothom ja sap la intencionalitat i el motiu de segons què. També he de dir que s’ha d’aprendre de tot. Mai he contestat a una crítica; mai he aixecat un telèfon per recriminar un article… encara que fos una informació falsa. Però també duc un bagatge d’agraïment, de valoració i de suport. Això és infinitament més gros; i em qued amb això. S’ha de valorar l’origen i la intenció.

Sembla que a Eivissa no arranca una força política sobiranista d’esquerres…

Jo crec que hi ha dos motius i un en cada direcció. Per una part, fa molts d’anys, una persona a la que tenc molt de respecte personal i polític, n’Andreu Coll, que va ser Secretari General de ENE (Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa), deia: “Els eivissencs som nacionalistes, però no ens agrada que ens ho diguin”. Igual que hi ha gent que diu “jo som mallorquí”, però no li agrada que li diguin… Bé, digues-li com vulguis, però xerra’l! Jo crec que a Eivissa, sense caure en cap discurs victimista, la situació quant a llengua, quant a sobiranisme, és, principalment, responsabilitat dels eivissencs.

Per l’altra part, perquè no s’ha fet cap esforç des de dalt perquè tinguem sentiments de comunitat. Segurament som l’illa on hi ha menys autoestima col·lectiva com a poble. No s’ha treballat des de Mallorca per ajudar al fet que existís, ha interessat que això fos així. Una de les nostres febleses com a poble, és que no tenim consciència com a país. Ja ha anat bé que cada illa només se sentís identificada en ella mateixa, miràs les altres amb desconfiança, perquè això ens afeblia com a poble. Jo sempre he estat convençuda de què això ha estat intencionat: “Divideix i guanyaràs…!” Per tant, la primera responsabilitat és nostra, com a illa, però també crec honestament que des de Mallorca no s’ha treballat en aquest sentit. És una responsabilitat, majoritàriament eivissenca, però compartida. Crec que fa falta treballar molt aquesta autoestima compartida.

Hi ha una base social que pugui donar suport?

Sí; sí que hi és! El que també és veritat que necessita una feina continuada de temps, i estable. Aquesta base hi és. He de recordar que en el 99 i en el 2007 el Govern Balear es va guanyar perquè va guanyar a Eivissa i Formentera. Perquè en la correlació de forces a Mallorca i Menorca, hi ha vasos comunicants entre les diferents opcions, però sempre són les mateixes més o manco. Però allà on es puja o es baixa, i en aquests dos casos (en el 2015 no), és per Eivissa i Formentera. Per tant, mirem tots com a comunitat, com a país si no és important tenir-ho en compte. També és veritat que, ja que parlam de balances fiscals respecte de l’Estat, on les Illes entram en la categoria d’espoli, durant la gran crisi que hem patit, qui tirava del carro de les xifres varen ser les Pitiüses. Allà on menys es va notar la crisi va esser a les Pitiüses. Però això significa que les Pitiüses, sobre tot Eivissa, ha tingut un cost territorial, i per tant social i de deshumanització en aquest sentit (també econòmic, naturalment), molt més alt que no s’ha vist compensat.

Potser Eivissa suporta un gruix gros de població que viu l’estada a l’illa com una situació provisional i transitòria?

Clar!! A més, no hem aconseguit com a poble que la gent que arriba se senti eivissenca. Així com a Catalunya, automàticament, la gent se sent identificada, s’ha treballat molt bé aquest procés d’identificació amb el lloc, a les Illes no ho hem treballat. Ens falta treballar que la llengua és una eina de cohesió social, d’integració. Que és compatible no oblidar els teus orígens amb sentir-te identificat amb l’Illa. Segurament ve de què els eivissencs no hem defensat mai aquest llegat perquè per això necessitam un reconeixement, un autoconvenciment de què el nostre val, per a poder-lo defensar.

La gravadora ens diu que hem d’acabar, vols dir-nos qualque cosa més?

No sé si m’he enrotllat massa i si he respost al que volíeu. Reconec que els inputs que me n’he enduit són molt positius, són majoritàriament positius, no pos l’accent en un episodi puntual, com ha passat, perquè els motius de per què han passat els coneixem tots. Em qued amb les mostres de suport, que són majoritàries.

Seguim conversant a la fresca de la plaça de Santa Eulària sobre les esquerres, sobre MÉS i sobre les Pitiüses. Potser qualque dia ho haurem de reflectir en una altra entrevista. Gràcies, Fanny.