E CATALINA MORAGUES VIDAL
Na Catalina Moragues va nĂ©ixer a AlarĂł, el 1951. De famĂlia progressista i antifeixista, va aprendre des de molt jove què significava la lluita contra el règim de Franco i el desig de llibertats. Durant la seva etapa universitĂ ria, es va afiliar al Partit Comunista. Va treballar com a advocada en el primer despatx laboralista de les Illes Balears, aixĂ com a Comissions Obreres, en defensa dels drets dels treballadors. Enguany s’han celebrat 40 anys de les primeres eleccions municipals democrĂ tiques desprĂ©s de la dictadura, el 1979, i ella va sortir elegida regidora pel PCE a Palma. GrĂ cies a un pacte amb el PSOE i el PSM, fou Regidora de CirculaciĂł i Transports fins a la seva dimissiĂł el 1981. Un any desprĂ©s, va ser expulsada del seu partit, com molts altres militants de tot el paĂs, per la seva pertinença al sector eurocomunista del partit.
On vĂ reu anar a escola? Com era la relaciĂł entre mestre i alumnes?
Fins als 10 anys vaig anar a l’escola d’AlarĂł, però a partir dels 10 anys vaig anar al col·legi Sagrat Cor, a Palma, que era molt elitista, dut per les monges del Sagrat Cor. Era el tĂpic col·legi de monges, de nines de bona famĂlia, i prĂ cticament la relaciĂł era la segĂĽent: les monges, que estaven a un estatus superior, i les nines, que havien d’obeir. Tu no t’ho pots imaginar, però imagina’t l’any 1960. Hi havia molta repressiĂł, no nomĂ©s polĂtica, sinĂł de la religiĂł catòlica, i tambĂ© la de l’idioma. Fixa’t en jo, nascuda a un poble, que parlĂ vem mallorquĂ, i inclòs tenĂem problemes per a parlar-lo al dormitori amb la meva germana. A jo em van posar la mĂ damunt perquè parlĂ©s en castellĂ . I per descomptat, tota l’educaciĂł va ser en castellĂ .
Com era l’ensenyança de la història d’Espanya en el vostre institut?
TambĂ© t’ho pots imaginar. En aquell moment nomĂ©s s’ensenyava una visiĂł d’Espanya, i la història d’Espanya era la història dels vencedors, dels feixistes i falangistes. No n’hi havia cap d’altra. El que passa Ă©s que el meu pare era un home culte i intel·ligent, que escoltava la BBC, i nosaltres sempre tinguĂ©rem una informaciĂł que no es pareixia en res a la que hi havia aquĂ. Sempre vaig pensar que jo pertanyia als vençuts, que eren els bons, i els altres eren els dolents.
Quan vĂ reu entrar a la universitat? On? Quins estudis vĂ reu fer?
Quan jo vaig acabar el batxillerat, aquĂ no hi havia universitat. Jo volia fer dret, que era el que el meu pare havia fet a Barcelona. El que passa Ă©s que jo era la major, i era una dona, i ja et pots imaginar el 1968, una època de molta efervescència, no nomĂ©s a Europa, sinĂł tambĂ© a Espanya. Llavors, el meu pare patia, i tot i que ell i ma mare volien que anĂ©s a la universitat, no que anĂ©s ni a Barcelona ni a Madrid. Llavors, em van enviar a Valladolid, on els meus pares tenien uns amics, i hi havia un col·legi major de teresianes. I, com que jo duia un bagatge cultural antifeixista, quan vaig arribar allĂ , tot d’una vaig entrar en contacte amb gent que pensava com jo, i que lluitava per les llibertats. I a partir d’aquĂ, ja vaig començar a tenir relaciĂł amb el PCE, que era clandestĂ, i com que era l’únic que hi havia i l’únic que lluitava en les llibertats polĂtiques que jo creia i pensava que s’havien de conquerir, m’hi vaig afiliar. Varen ser uns anys de molta activitat cultural, acadèmica i polĂtica, participant directament com a delegada de curs, elegida pels meus companys i companyes.
I justament a aquest 1968, quin impacte va tenir el moviment estudiantil?
El tema Ă©s que aquĂ tot estava mediatitzat per la situaciĂł polĂtica. Clar, França era una democrĂ cia, no Ă©s el mateix. I Alemanya tambĂ©. Quan els estudiants sortien al carrer a França i Alemanya no sortien per a conquerir la llibertat democrĂ tica. Era distint, el que passa Ă©s que l’efervescència estudiantil tĂ© unes arrels un poc comunes, perquè en aquestes edats el normal Ă©s ser inconformista i lluitar per un mĂłn millor. El 1970, un grup d’amigues vam anar a ParĂs i encara vam veure reductes del maig del 1968, amb la Sorbona. Però clar, era la mateixa situaciĂł que jo havia viscut a Valladolid, amb les batalles campals contra els grisos el 1968 i a anys posteriors. Quan veig les declaracions dels guĂ rdies civils del judici del procĂ©s que afirmen, per a sostenir que hi va haver violència, que la gent els mirava malament, o que cridaven `fora les forces d’ocupaciĂł!, em quedo absolutament astorada, i me’n record d’aquells anys. Si en aquest paĂs, les batalles campals amb els grisos estaven a l’ordre del dia! Quan feia quart, durant uns mesos van tancar les facultats, pels follons que hi havia, i a tots els delegats de curs ens van expedientar, i a mi no em van deixar matricular a cinquè. I em vaig haver d’anar-me’n a una altra facultat, a Barcelona.
Tornant a Mallorca, aquells anys es caracteritzaren per l’augment del turisme a l’illa. Va ser tan gran l’impacte com se’n parla?
No, jo no ho record. Quan vaig arribar aquĂ, el que record era que començava a haver-hi molta efervescència laboral, sobretot a l’hoteleria i la construcciĂł, el que era un reflex del tema turĂstic, Ă©s a dir, que s’estaven obrint hotels. Jo, junt amb un company i una companya, vaig tenir un despatx laboralista, l’únic que hi va haver aquĂ durant molt de temps. Jo ho vaig viure des del punt de vista dels treballadors.
Com recordeu la premsa als darrers anys de la dictadura?
Clar que hi havia censura. El que passa Ă©s que hi havia el Diari de Mallorca, per exemple, que intentava parlar de coses mĂ©s reals, no la invenciĂł del `paĂs meravellĂłs´ del franquisme. I per exemple, va ser l’època, en el 1974-1975, de la creaciĂł de la Junta DemocrĂ tica, que era un organisme on hi participaven tots aquells que, d’una manera o l’altra, conformaven l’oposiciĂł democrĂ tica al règim, i on hi havia alguns periodistes i contactes amb els diaris, com el ja anomenat Diari de Mallorca, del qui era director en Toni Alemany. Ara, aquest home estĂ als antĂpodes, perquè era el que li feia els discursos a en Matas. Ara estĂ condemnat juntament amb ell. Però, en aquell moment hi havia tanta necessitat de llibertats que qualsevol que fos mĂnimament intel·ligent era demòcrata, volia les llibertats. A la Junta DemocrĂ tica hi era tothom, tambĂ© carlistes. Hi havia el Partit Carlista, de Carles Hugo de BorbĂł. I a Palma hi havia un advocat carlĂ que venia a la junta. TambĂ© hi havia alguna persona econòmicament rellevant, però que lluitava per la democrĂ cia. Per això, quan va morir en Franco, tot això ja es va accelerar, perquè ja hi havia un caldo de cultivo, i els comunistes Ă©rem els primers.
Respecte al català , va patir vostè o algú proper a vostè problemes per parlar-lo?
Ja t’he parlat de l’escola. Llavors, pensa que immediatament després de la mort d’en Franco, es va posar damunt la taula la necessitat de l’Estatut d’Autonomia. Pensa que el 1936, abans de l’alçament, estava prop de tramitar-se un Estatut per a les Balears, i ja hi havia l’estatut català (el de Núria), el gallec i el basc. Aquà les reivindicacions eren: `llibertat, amnistia, estatut d’autonomia´. Això era el mantra. I a l’Estatut d’Autonomia, me sembla que a l’article 3 es diu que l’idioma propi de les Balears era el català .
Quan và reu començar a fer feina? De què?
Jo vaig ser advocada laboralista, i alhora vaig formar part quan es va formar una facultat: la Facultat Delegada de la Universitat Autònoma de Barcelona, de dret, que va ser el nucli inicial de la UIB. Jo era professora contractada per la UAB, però donava classes de dret aquĂ. Era la meva feina, advocada i professora d’universitat.
I quines condicions de feina tenĂeu, sent una dona i d’esquerres?
Problemes, tots els que vulguis i més. Jo era una super-dona, perquè a més, em vaig casar, i em vaig quedar embarassada. Feia judicis amb una gran panxa, i el jutge no em deixava ni entrar a la sala perquè deia que li pariria el nin allà mateix. Jo he negociat el conveni d’hoteleria com a advocada de Comissions Obreres, al mes de maig de 1977, i el meu fill va néixer aquell mateix mes. I anava a les reunions amb una d’aquestes rodes de nadar, m’ho posava a davall, i m’asseia a damunt, perquè feia una setmana que havia parit, i com que em van haver d’obrir un poc, tenia punts a la vagina. Llavors, he negociat un conveni d’hoteleria en aquestes condicions, què et pareix?
Ni temps per a descansar…?
No, que va, jo no sabia el que era tenir ni vacances ni baixa per maternitat, ni res, perquè, a part, qui me l’havia de pagar? Però, jo m’imagĂn que això Ă©s difĂcil d’entendre per a vosaltres, Ă©s un altre mĂłn.
VĂ reu tenir algun problema familiar o social per apuntar-vos al PCE durant la clandestinitat?
Ja t’he explicat que els meus pares eren molt oberts culturalment i polĂticament, i quan vaig deixar Valladolid, li vaig haver d’explicar al meu pare que no podia matricular-me allĂ , i ell em va dir: `tu has fet les coses pensant que has fet el que havies de fer?, i do no hi ha res mĂ©s a parlar. El que passa Ă©s que aquĂ sĂ que era un problema. Jo he estat detinguda, m’han dut a comissaria, i el meu home tambĂ©. Que te facin passar un vespre als calabossos no Ă©s agradable. Em van dur davant el jutge, i vaig ser processada per associaciĂł il·lĂcita, però amb la legalitzaciĂł del PCE el 1977, es va tancar la causa. No vaig arribar a anar al Tribunal d’Ordre PĂşblic, però el meu home sĂ. És a dir, que la situaciĂł era de manca de llibertats. La policia va arribar a detenir-me al meu despatx d’advocats, amb gent allĂ esperant per a fer les consultes. Què te pareix?
És a dir, que l’organitzaciĂł del partit era molt complicada. Com es duia a terme…?
Doncs amb un silenci total, era clandestĂ.
TenĂeu algun lloc de reuniĂł…?
Clar, però no podien ser sempre els mateixos, perquè si no et glapien. Perquè a mĂ©s, ens tenien a tots controlats, supòs. Nosaltres mai actuĂ vem amb els nostres noms, perquè si et detenien i et torturaven, i t’obligaven a dir els noms de companys, tu no sabessis com es deien. I tots actuĂ vem amb `noms de guerra´ que es deien. Això Ă©s propi de les associacions clandestines. En aquell temps ni existien mòbils ni res, però actuĂ vem. Ens veiem, discutĂem, anĂ vem a les reunions…
Com recordeu la mort d’en Franco? Hi va haver moltes manifestacions i molta alegria pels carrers?
A Palma no en recordo de manifestacions, però alegria sĂ. Jo record que nosaltres vam tancar el despatx, i vam anar a un bar que sempre anĂ vem a berenar, i tothom estava bevent xampany… Va ser una alegria, ten en compte que era un dictador que es va carregar el paĂs, i mira ara encara com estam…
Quina opiniĂł tenĂeu del rei?
Que era un rei franquista, però el que passa Ă©s que el 1981, al 23-F, va millorar molt la percepciĂł que tenĂem d’ell. Això amb independència del que hi haguĂ©s interiorment, que jo crec que encara no se sap exactament quin va ser el seu paper. Però, quan devers la una o les dues de la matinada del 23-F, ell va sortir vestit de militar a la televisiĂł, enviant a tot el mĂłn als seus quarters, doncs va millorar molt la seva imatge. Qui sĂ que tenia una imatge molt bona va ser en Suárez, qui realment se la va jugar legalitzant el PCE. Crec que no es fa necessari aclarir que som republicana.
Com recordeu el referèndum per la reforma polĂtica de 1976?
No li vam donar molta importĂ ncia, jo crec, perquè nosaltres al 1976 encara Ă©rem il·legals. Ho vam denunciar com una neteja de cara, en el sentit de que no canviarien les coses. Home, qualque cosa sĂ que va canviar…
Com recordeu la legalitzaciĂł del partit i les primeres eleccions, el 1977?
Doncs que hi havia moltĂssima activitat. Record poder anar dient que era membre del PCE i que no hi haguĂ©s cap problema que em detinguessin. Abans de la legalitzaciĂł, o poc desprĂ©s, vĂ rem fer un mĂting al Teatre Balear, que el vaig presentar jo, i va venir en Ramon Tamames, del Comitè Central del PCE, i vĂ rem fer un acte multitudinari on reivindicĂ vem l’amnistia, perquè hi havia moltĂssima gent tancada a la presĂł per associaciĂł il·lĂcita. Nosaltres vam fer moltĂssimes coses, perquè la llibertat es conquereix. El poder no te’l regalen mai.
En el moment de les eleccions, jo acabava de tenir el nin, i em va agafar malament, per tant, record poc. Record un mĂting d’en Carrillo a la plaça de Toros, que va estar plena. Però, tenia un nin petit i m’havia de dedicar al que era el mĂ©s important per jo en aquell moment. Jo vaig participar molt a les primeres eleccions municipals democrĂ tiques a Palma, el 1979, perquè jo anava a la llista. El primer era Ignasi Ribas, i la segona, jo, i vam sortir elegits. Jo vaig formar part del primer Ajuntament democrĂ tic. I aquestes sĂ que les record.
Què em pot dir de l’aprovació de la Constitució de 1978?
Nosaltres vam demanar el vot per la ConstituciĂł, malgrat la monarquia. Nosaltres Ă©rem un partit republicĂ , però vam acceptar la bandera. Hi va haver moltĂssim debat intern dins el partit, i molta gent se’n va anar, perquè pensaven que era una entrega, una traĂŻciĂł, i es va formar un minĂşscul `partit´ que continuava mantenint les essències.
El tema de la bandera i el tema del sistema de repĂşblica o monarquia van ser un debat continu. Jo pensava que era important consolidar la democrĂ cia en aquest paĂs, i si per això, havĂem d’acceptar algunes coses que no ens agradaven massa, doncs bĂ©. Perquè l’important era tenir una constituciĂł i unes llibertats. I això Ă©s el que va fer el PCE, però molta gent no ho va acceptar i pensaven que era una traĂŻciĂł.
El 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals democrà tiques després de la dictadura, i a Palma es va formar un pacte d’esquerres grà cies als 11 regidors del PSOE, als 2 del PCE, i al del PSM. Com van ser aquelles eleccions?
Les record fantĂ stiques, perquè tothom va fer moltĂssima feina, ens vam moure molt. El 1936 hi havia aquĂ un Ajuntament socialista, amb Emili Darder, i es volia reeditar allò. Nosaltres no havĂem mantingut conversacions prèvies amb el Partit Socialista, però segons es rebien els resultats, tenĂem clarĂssim que pactarĂem amb el PSOE, que el fet important era tenir un ajuntament d’esquerres. Aleshores, vam tenir moltĂssimes reunions, on es debatia el programa de govern, les»100 mesures pactades» entre els tres partits, i vam discutir les Ă rees de govern. Ignasi Ribas va ser Regidor d’Urbanisme, i jo de CirculaciĂł i Transports.
D’aquestes mesures, quines recorda com les principals i més dificultoses d’aconseguir?
Com a Tinent de Batlle de CirculaciĂł i Transports, vĂ rem fer una feinada en el transport pĂşblic, que estava en una situaciĂł molt precĂ ria. Per al nostre ajuntament d’esquerres era molt important el transport pĂşblic i unificar el centre de la ciutat amb els barris. VĂ rem renovar moltes flotes. En el tema dels taxis, allò era la selva. VĂ rem fer el primer reglament pels taxis, vĂ rem posar un dia lliure – que no n’hi havia – pels assalariats del taxi… Va ser com una espècie de revoluciĂł. Jo pel carrer havia d’anar amb `quatre ulls´, perquè se m’aturaven els taxis qualque vegada a quatre dits, i m’amenaçaven de mort. Era terrible. I tot per posar ordre, amb el traspĂ s de llicències i altres. Clar, hi havia molts assalariats, i no tenien ni dies lliures ni res.
I després, també hi ha el tema de la peatonalització, que es va iniciar llavors. Jo soc Premi Alzina del GOB per intentar establir un sistema de ciutat més amable, per peatonitzar segons quins carrers.
I en el tema econòmic, hi va haver molta dificultat per a quadrar els comptes municipals en el tema dels taxis?
Tothom defensa els seus interessos, i els diners eren molt importants. Tu no te pots imaginar el que era allò, ara tot ha canviat. Si en un moment determinat no hi havia taxis al carrer, no n’hi havia. Jo record reunions amb la patronal del taxi, juntament amb els assalariats, i debats, insults, amenaces de mort… Però jo era jove, ara me terroritzaria. Record que una vegada a la plaça d’Espanya se’m va aturar un taxista molt prop, i em va dir:`ves alerta, que sĂ© qui ets!.
Encara que no et poguessis posar d’acord amb tots, tu havies de prendre decisions. Si hi havia una majoria al ple, es votava i s’havia de complir. Si tu no compleixes les ordenances municipals, te sancionen. Jo imposava sancions als taxistes que vulneraven el reglament municipal. Va costar molt, però després tothom se n’a donava que allò era molt millor.
I recorda qualque vaga dels taxistes?
Pot ser que n’hi hagués alguna per pressionar. El que està ben clar és que per una part hi havia la patronal, i per l’altra, els treballadors. Jo record molt de rebombori, però ara ho hauria de mirar. Però, se va aconseguir que les coses funcionessin.
Quines varen ser les majors decepcions i fracassos?
Jo vaig dimitir el 1981, perquè tot això era un desgast personal profund, fins que va arribar un moment que vaig tenir una pneumònia molt forta, vaig estar ingressada un mes a la clĂnica, i vaig estar de baixa. El metge em va dir que l’estrès m’afectava a la part mĂ©s dèbil del cos, que eren els pulmons. Un mes desprĂ©s, vaig recaure de la pneumònia, i amb un nin petit, vaig haver de dimitir. I desprĂ©s de tot això, el dia a dia de l’Ajuntament se me perd. No t’ho podria dir. Supòs que hi ha gent que se’n recorda mĂ©s. Home, en el tema de la peatonalitzaciĂł, la premsa em va donar per tots els costats.
Considera que hi havia encara reductes del franquisme en aquell moment, el 1979?
Clar! Si n’hi ha encara ara, com no n’hi havia d’haver llavors!
Però, recorda si hi havia més tensions amb el centredreta i dreta que actualment, o és al revés?
SĂ que hi va haver molt de debat, amb la UCD, que no era el PP, encara que molts s’hi passessin. Ara, jo a vegades llegeixo coses de polĂtics del PP que em sembla al·lucinant que es puguin dir determinades coses… Ara diuen mĂ©s barbaritats? SĂ! AquĂ, amb el govern del PP durant tants anys a Palma, el sistema clientelar i les animalades eren contĂnues.
I, de falangisme recorda alguna manifestaciĂł pĂşblica a favor?
No.
Com a militant d’esquerres, recorda patir un clima de violència intens en aquells anys de govern? Era igual que el 1975?
No! Ja hi havia democrĂ cia. SĂ hi havia el tema d’ETA. Supòs que en alguna part del paĂs n’hi hauria de violència, però jo ara aquĂ no ho record. Home, que t’amenacin de mort Ă©s violència, però això forma part de la feina.
Al 23 de febrer de 1981, arran de l’intent de cop d’Estat, s’han documentat casos de moltes persones amb la intenciĂł de fugir del paĂs si l’aixecament triomfava. Vostè la tenia?
No, jo em vaig quedar a l’Ajuntament amb en Ramon Aguiló. Jo estava a ca meva, i em va cridar un amic, i em va avisar del cop d’Estat. Jo record que vaig agafar ma mare i el nin, que ja tindria tres o quatre anys, i els vaig dur a casa d’una parenta perquè estiguessin allà , i després vaig tornar a l’Ajuntament, per a estar al despatx del batlle, on vam veure el discurs del rei.
I hi va haver algun company que manifestés la idea de voler fugir durant aquelles hores?
No ho sé. Sà que sé que hi ha gent que se va amagar. Per exemple, a n’Ignasi Ribas el van amagar. És que ens haguessin afusellat a tots! Però jo vaig estar on havia d’estar.
Com recorda la lluita del PCE per l’Estatut d’Autonomia de Balears?
Vam ser dels que mĂ©s vam lluitar, el ponent primer va ser n’Ignasi Ribas. Jo t’estic parlant dels anys anteriors al 1982, quan em van expulsar del PCE, perquè en aquell moment el partit estava totalment dividit entre els eurocomunistes i els estalinistes, i va ser quan ens varen expulsar a mi, a n’Ignasi Ribas, a Madrid a na Cristina Almeida… Va ser a escala nacional que el PCE es va rompre, perquè hi havia una part que volia que s’ajornĂ©s en un partit democrĂ tic internament i que deixĂ©s cultures estalinistes.
Quin record té d’Ignasi Ribas?
A mi n’Ignasi Ribas me pareix una persona que va ser molt honesta, i que va fer molta feina per al tema de l’urbanisme. I era un company de partit molt bo. Tots eren companys meus, i tots entregats a la llibertat. El Partit Comunista era el que mĂ©s havia patit a la dictadura, amb presos i morts, i en aquell moment, el mĂ©s important era aconseguir la llibertat. Tot i que m’expulsessin, jo vaig continuar votant al PCE durant molt temps, desprĂ©s ja no. Mai he tingut res a dir. Assumeixo perfectament aquesta etapa. Ara potser no m’hi apuntaria, ho faria a altres partits, perquè crec que van perdre el tren i van quedar estancats. Ara Ă©s un partit residual. Però en aquell moment, per a garantir la democrĂ cia en aquest paĂs, no se l’agrairĂ el suficient. En Carrillo n’és l’exemple, tot i que Ă©s una persona que no em caigui molt bĂ©. HaguĂ©s estat impossible la TransiciĂł sense el Partit Comunista, perquè a mĂ©s, era l’únic partit organitzat en aquells moments. Això ho va entendre en Suárez, ho va tenir clarĂssim, i es van entendre perfectament ell i en Carrillo. Si no, haguĂ©s estat impossible.
Concloem, idò, que fou aquell debat entre eurocomunistes i pros-estalinistes que va motivar la vostra expulsió. Com va desenvolupar-se allò?
SĂ, ens van fer una mena de judici. Es va reunir el Comitè provincial, i ens van dir que el que pensĂ vem era contrari al marxisme. En aquells moments, hi havia una revista que es deia La Calle, amb gent del PCE mĂ©s moderns (eurocomunistes) i gent del PSOE, i una de les acusacions que em van fer Ă©s que jo comprava aquesta revista, i que això demostrava que la meva ideologia havia canviat, que era mĂ©s `burgesa´… El PCE es troba que desprĂ©s de la TransiciĂł ja no juga un paper tan important, i això motiva el pensament de `traĂŻcions´. Tot això tĂ© una explicaciĂł. Es tracta d’obrir-se o tancar-se, i a qualsevol organitzaciĂł, arriba un moment que t’has de definir. Si et replegues, mantindrĂ s les essències, però acabarĂ s com van acabar.
REFLEXIONS FINALS
Com creu que ha evolucionat l’esquerra en aquest paĂs durant quaranta anys? Hi ha un sentit de responsabilitat major ara o abans?
No tĂ© comparaciĂł. El mĂłn ha evolucionat d’una forma que els problemes de l’esquerra europea sĂłn els mateixos que els de l’esquerra espanyola. Jo crec que seria molt reduccionista dir el contrari. A ItĂ lia, va desaparèixer el Partit Comunista ItaliĂ , que era el partit comunista mĂ©s important d’Europa. I a França el mateix. I què ha passat? Que han sorgit altres partits, i l’esquerra estĂ molt perduda…Tot això que es diu Ă©s veritat. Hi ha una part de moviment social que Ă©s molt important, per exemple, els moviments contra els desnonaments, contra la guerra (el tema de l’11-M), el 15-M, el procĂ©s de Catalunya – que jo crec que, encara que ens vulguin dir que Ă©s un procĂ©s burgès, Ă©s un procĂ©s d’esquerres on la democrĂ cia aprofundeix molts aspectes que abans no s’aprofundien, perquè no tenien molta importĂ ncia …
L’esquerra no desapareixerĂ . Jo crec que aquests temes no es poden reduir a dreta o esquerra. SĂłn moviments socials que formen part de la història del mĂłn. Tu creus que el debat que hi ha ara des del punt de vista del medi ambient no estĂ impregnat dels mateixos principis que han impregnat l’esquerra? Clar que sĂ, el que passa Ă©s que ara l’esquerra tĂ© altres significacions. El feminisme Ă©s un principi d’esquerres, per exemple. Per això, no em preocupa massa que un partit d’esquerres desaparegui o quedi reduĂŻt a res, perquè el que Ă©s important Ă©s que la gent es mobilitzi. Però, clar, tambĂ© hi sĂłn els altres, i ara veurem a les eleccions, això serĂ molt important per veure què passa.
Com molta gent diu, creu vostè que hi ha una correlació significativa entre el franquisme i VOX?
És evident, VOX és un partit franquista, però és que el franquisme era l’extrema dreta, i VOX és franquista i d’extrema dreta. La prova és que molts dels generals franquistes jubilats estan allà . El que passa és que abans tots estaven aglutinats al PP.