E CATALINA MORAGUES VIDAL

Na Catalina Moragues va néixer a Alaró, el 1951. De família progressista i antifeixista, va aprendre des de molt jove què significava la lluita contra el règim de Franco i el desig de llibertats. Durant la seva etapa universitària, es va afiliar al Partit Comunista. Va treballar com a advocada en el primer despatx laboralista de les Illes Balears, així com a Comissions Obreres, en defensa dels drets dels treballadors. Enguany s’han celebrat 40 anys de les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura, el 1979, i ella va sortir elegida regidora pel PCE a Palma. Gràcies a un pacte amb el PSOE i el PSM, fou Regidora de Circulació i Transports fins a la seva dimissió el 1981. Un any després, va ser expulsada del seu partit, com molts altres militants de tot el país, per la seva pertinença al sector eurocomunista del partit.

On vàreu anar a escola? Com era la relació entre mestre i alumnes?

Fins als 10 anys vaig anar a l’escola d’Alaró, però a partir dels 10 anys vaig anar al col·legi Sagrat Cor, a Palma, que era molt elitista, dut per les monges del Sagrat Cor. Era el típic col·legi de monges, de nines de bona família, i pràcticament la relació era la següent: les monges, que estaven a un estatus superior, i les nines, que havien d’obeir. Tu no t’ho pots imaginar, però imagina’t l’any 1960. Hi havia molta repressió, no només política, sinó de la religió catòlica, i també la de l’idioma. Fixa’t en jo, nascuda a un poble, que parlàvem mallorquí, i inclòs teníem problemes per a parlar-lo al dormitori amb la meva germana. A jo em van posar la mà damunt perquè parlés en castellà. I per descomptat, tota l’educació va ser en castellà.

Com era l’ensenyança de la història d’Espanya en el vostre institut?

També t’ho pots imaginar. En aquell moment només s’ensenyava una visió d’Espanya, i la història d’Espanya era la història dels vencedors, dels feixistes i falangistes. No n’hi havia cap d’altra. El que passa és que el meu pare era un home culte i intel·ligent, que escoltava la BBC, i nosaltres sempre tinguérem una informació que no es pareixia en res a la que hi havia aquí. Sempre vaig pensar que jo pertanyia als vençuts, que eren els bons, i els altres eren els dolents.

Quan vàreu entrar a la universitat? On? Quins estudis vàreu fer?

Quan jo vaig acabar el batxillerat, aquí no hi havia universitat. Jo volia fer dret, que era el que el meu pare havia fet a Barcelona. El que passa és que jo era la major, i era una dona, i ja et pots imaginar el 1968, una època de molta efervescència, no només a Europa, sinó també a Espanya. Llavors, el meu pare patia, i tot i que ell i ma mare volien que anés a la universitat, no que anés ni a Barcelona ni a Madrid. Llavors, em van enviar a Valladolid, on els meus pares tenien uns amics, i hi havia un col·legi major de teresianes. I, com que jo duia un bagatge cultural antifeixista, quan vaig arribar allà, tot d’una vaig entrar en contacte amb gent que pensava com jo, i que lluitava per les llibertats. I a partir d’aquí, ja vaig començar a tenir relació amb el PCE, que era clandestí, i com que era l’únic que hi havia i l’únic que lluitava en les llibertats polítiques que jo creia i pensava que s’havien de conquerir, m’hi vaig afiliar. Varen ser uns anys de molta activitat cultural, acadèmica i política, participant directament com a delegada de curs, elegida pels meus companys i companyes.

I justament a aquest 1968, quin impacte va tenir el moviment estudiantil?

El tema és que aquí tot estava mediatitzat per la situació política. Clar, França era una democràcia, no és el mateix. I Alemanya també. Quan els estudiants sortien al carrer a França i Alemanya no sortien per a conquerir la llibertat democràtica. Era distint, el que passa és que l’efervescència estudiantil té unes arrels un poc comunes, perquè en aquestes edats el normal és ser inconformista i lluitar per un món millor. El 1970, un grup d’amigues vam anar a París i encara vam veure reductes del maig del 1968, amb la Sorbona. Però clar, era la mateixa situació que jo havia viscut a Valladolid, amb les batalles campals contra els grisos el 1968 i a anys posteriors. Quan veig les declaracions dels guàrdies civils del judici del procés que afirmen, per a sostenir que hi va haver violència, que la gent els mirava malament, o que cridaven `fora les forces d’ocupació!, em quedo absolutament astorada, i me’n record d’aquells anys. Si en aquest país, les batalles campals amb els grisos estaven a l’ordre del dia! Quan feia quart, durant uns mesos van tancar les facultats, pels follons que hi havia, i a tots els delegats de curs ens van expedientar, i a mi no em van deixar matricular a cinquè. I em vaig haver d’anar-me’n a una altra facultat, a Barcelona.

Tornant a Mallorca, aquells anys es caracteritzaren per l’augment del turisme a l’illa. Va ser tan gran l’impacte com se’n parla?

No, jo no ho record. Quan vaig arribar aquí, el que record era que començava a haver-hi molta efervescència laboral, sobretot a l’hoteleria i la construcció, el que era un reflex del tema turístic, és a dir, que s’estaven obrint hotels. Jo, junt amb un company i una companya, vaig tenir un despatx laboralista, l’únic que hi va haver aquí durant molt de temps. Jo ho vaig viure des del punt de vista dels treballadors.

Com recordeu la premsa als darrers anys de la dictadura?

Clar que hi havia censura. El que passa és que hi havia el Diari de Mallorca, per exemple, que intentava parlar de coses més reals, no la invenció del `país meravellós´ del franquisme. I per exemple, va ser l’època, en el 1974-1975, de la creació de la Junta Democràtica, que era un organisme on hi participaven tots aquells que, d’una manera o l’altra, conformaven l’oposició democràtica al règim, i on hi havia alguns periodistes i contactes amb els diaris, com el ja anomenat Diari de Mallorca, del qui era director en Toni Alemany. Ara, aquest home està als antípodes, perquè era el que li feia els discursos a en Matas. Ara està condemnat juntament amb ell. Però, en aquell moment hi havia tanta necessitat de llibertats que qualsevol que fos mínimament intel·ligent era demòcrata, volia les llibertats. A la Junta Democràtica hi era tothom, també carlistes. Hi havia el Partit Carlista, de Carles Hugo de Borbó. I a Palma hi havia un advocat carlí que venia a la junta. També hi havia alguna persona econòmicament rellevant, però que lluitava per la democràcia. Per això, quan va morir en Franco, tot això ja es va accelerar, perquè ja hi havia un caldo de cultivo, i els comunistes érem els primers.

Respecte al català, va patir vostè o algú proper a vostè problemes per parlar-lo?

Ja t’he parlat de l’escola. Llavors, pensa que immediatament després de la mort d’en Franco, es va posar damunt la taula la necessitat de l’Estatut d’Autonomia. Pensa que el 1936, abans de l’alçament, estava prop de tramitar-se un Estatut per a les Balears, i ja hi havia l’estatut català (el de Núria), el gallec i el basc. Aquí les reivindicacions eren: `llibertat, amnistia, estatut d’autonomia´. Això era el mantra. I a l’Estatut d’Autonomia, me sembla que a l’article 3 es diu que l’idioma propi de les Balears era el català.

Quan vàreu començar a fer feina? De què?

Jo vaig ser advocada laboralista, i alhora vaig formar part quan es va formar una facultat: la Facultat Delegada de la Universitat Autònoma de Barcelona, de dret, que va ser el nucli inicial de la UIB. Jo era professora contractada per la UAB, però donava classes de dret aquí. Era la meva feina, advocada i professora d’universitat.

I quines condicions de feina teníeu, sent una dona i d’esquerres?

Problemes, tots els que vulguis i més. Jo era una super-dona, perquè a més, em vaig casar, i em vaig quedar embarassada. Feia judicis amb una gran panxa, i el jutge no em deixava ni entrar a la sala perquè deia que li pariria el nin allà mateix. Jo he negociat el conveni d’hoteleria com a advocada de Comissions Obreres, al mes de maig de 1977, i el meu fill va néixer aquell mateix mes. I anava a les reunions amb una d’aquestes rodes de nadar, m’ho posava a davall, i m’asseia a damunt, perquè feia una setmana que havia parit, i com que em van haver d’obrir un poc, tenia punts a la vagina. Llavors, he negociat un conveni d’hoteleria en aquestes condicions, què et pareix?

Ni temps per a descansar…?

No, que va, jo no sabia el que era tenir ni vacances ni baixa per maternitat, ni res, perquè, a part, qui me l’havia de pagar? Però, jo m’imagín que això és difícil d’entendre per a vosaltres, és un altre món.

Vàreu tenir algun problema familiar o social per apuntar-vos al PCE durant la clandestinitat?

Ja t’he explicat que els meus pares eren molt oberts culturalment i políticament, i quan vaig deixar Valladolid, li vaig haver d’explicar al meu pare que no podia matricular-me allà, i ell em va dir: `tu has fet les coses pensant que has fet el que havies de fer?, i do no hi ha res més a parlar. El que passa és que aquí sí que era un problema. Jo he estat detinguda, m’han dut a comissaria, i el meu home també. Que te facin passar un vespre als calabossos no és agradable. Em van dur davant el jutge, i vaig ser processada per associació il·lícita, però amb la legalització del PCE el 1977, es va tancar la causa. No vaig arribar a anar al Tribunal d’Ordre Públic, però el meu home sí. És a dir, que la situació era de manca de llibertats. La policia va arribar a detenir-me al meu despatx d’advocats, amb gent allà esperant per a fer les consultes. Què te pareix?

És a dir, que l’organització del partit era molt complicada. Com es duia a terme…?

Doncs amb un silenci total, era clandestí.

Teníeu algun lloc de reunió…?

Clar, però no podien ser sempre els mateixos, perquè si no et glapien. Perquè a més, ens tenien a tots controlats, supòs. Nosaltres mai actuàvem amb els nostres noms, perquè si et detenien i et torturaven, i t’obligaven a dir els noms de companys, tu no sabessis com es deien. I tots actuàvem amb `noms de guerra´ que es deien. Això és propi de les associacions clandestines. En aquell temps ni existien mòbils ni res, però actuàvem. Ens veiem, discutíem, anàvem a les reunions…

Com recordeu la mort d’en Franco? Hi va haver moltes manifestacions i molta alegria pels carrers?

A Palma no en recordo de manifestacions, però alegria sí. Jo record que nosaltres vam tancar el despatx, i vam anar a un bar que sempre anàvem a berenar, i tothom estava bevent xampany… Va ser una alegria, ten en compte que era un dictador que es va carregar el país, i mira ara encara com estam…

Quina opinió teníeu del rei?

Que era un rei franquista, però el que passa és que el 1981, al 23-F, va millorar molt la percepció que teníem d’ell. Això amb independència del que hi hagués interiorment, que jo crec que encara no se sap exactament quin va ser el seu paper. Però, quan devers la una o les dues de la matinada del 23-F, ell va sortir vestit de militar a la televisió, enviant a tot el món als seus quarters, doncs va millorar molt la seva imatge. Qui sí que tenia una imatge molt bona va ser en Suárez, qui realment se la va jugar legalitzant el PCE. Crec que no es fa necessari aclarir que som republicana.

Com recordeu el referèndum per la reforma política de 1976?

No li vam donar molta importància, jo crec, perquè nosaltres al 1976 encara érem il·legals. Ho vam denunciar com una neteja de cara, en el sentit de que no canviarien les coses. Home, qualque cosa sí que va canviar…

Com recordeu la legalització del partit i les primeres eleccions, el 1977?

Doncs que hi havia moltíssima activitat. Record poder anar dient que era membre del PCE i que no hi hagués cap problema que em detinguessin. Abans de la legalització, o poc després, vàrem fer un míting al Teatre Balear, que el vaig presentar jo, i va venir en Ramon Tamames, del Comitè Central del PCE, i vàrem fer un acte multitudinari on reivindicàvem l’amnistia, perquè hi havia moltíssima gent tancada a la presó per associació il·lícita. Nosaltres vam fer moltíssimes coses, perquè la llibertat es conquereix. El poder no te’l regalen mai.

En el moment de les eleccions, jo acabava de tenir el nin, i em va agafar malament, per tant, record poc. Record un míting d’en Carrillo a la plaça de Toros, que va estar plena. Però, tenia un nin petit i m’havia de dedicar al que era el més important per jo en aquell moment. Jo vaig participar molt a les primeres eleccions municipals democràtiques a Palma, el 1979, perquè jo anava a la llista. El primer era Ignasi Ribas, i la segona, jo, i vam sortir elegits. Jo vaig formar part del primer Ajuntament democràtic. I aquestes sí que les record.

Què em pot dir de l’aprovació de la Constitució de 1978?

Nosaltres vam demanar el vot per la Constitució, malgrat la monarquia. Nosaltres érem un partit republicà, però vam acceptar la bandera. Hi va haver moltíssim debat intern dins el partit, i molta gent se’n va anar, perquè pensaven que era una entrega, una traïció, i es va formar un minúscul `partit´ que continuava mantenint les essències.

El tema de la bandera i el tema del sistema de república o monarquia van ser un debat continu. Jo pensava que era important consolidar la democràcia en aquest país, i si per això, havíem d’acceptar algunes coses que no ens agradaven massa, doncs bé. Perquè l’important era tenir una constitució i unes llibertats. I això és el que va fer el PCE, però molta gent no ho va acceptar i pensaven que era una traïció.

El 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura, i a Palma es va formar un pacte d’esquerres gràcies als 11 regidors del PSOE, als 2 del PCE, i al del PSM. Com van ser aquelles eleccions?

Les record fantàstiques, perquè tothom va fer moltíssima feina, ens vam moure molt. El 1936 hi havia aquí un Ajuntament socialista, amb Emili Darder, i es volia reeditar allò. Nosaltres no havíem mantingut conversacions prèvies amb el Partit Socialista, però segons es rebien els resultats, teníem claríssim que pactaríem amb el PSOE, que el fet important era tenir un ajuntament d’esquerres. Aleshores, vam tenir moltíssimes reunions, on es debatia el programa de govern, les»100 mesures pactades» entre els tres partits, i vam discutir les àrees de govern. Ignasi Ribas va ser Regidor d’Urbanisme, i jo de Circulació i Transports.

D’aquestes mesures, quines recorda com les principals i més dificultoses d’aconseguir?

Com a Tinent de Batlle de Circulació i Transports, vàrem fer una feinada en el transport públic, que estava en una situació molt precària. Per al nostre ajuntament d’esquerres era molt important el transport públic i unificar el centre de la ciutat amb els barris. Vàrem renovar moltes flotes. En el tema dels taxis, allò era la selva. Vàrem fer el primer reglament pels taxis, vàrem posar un dia lliure – que no n’hi havia – pels assalariats del taxi… Va ser com una espècie de revolució. Jo pel carrer havia d’anar amb `quatre ulls´, perquè se m’aturaven els taxis qualque vegada a quatre dits, i m’amenaçaven de mort. Era terrible. I tot per posar ordre, amb el traspàs de llicències i altres. Clar, hi havia molts assalariats, i no tenien ni dies lliures ni res.

I després, també hi ha el tema de la peatonalització, que es va iniciar llavors. Jo soc Premi Alzina del GOB per intentar establir un sistema de ciutat més amable, per peatonitzar segons quins carrers.

I en el tema econòmic, hi va haver molta dificultat per a quadrar els comptes municipals en el tema dels taxis?

Tothom defensa els seus interessos, i els diners eren molt importants. Tu no te pots imaginar el que era allò, ara tot ha canviat. Si en un moment determinat no hi havia taxis al carrer, no n’hi havia. Jo record reunions amb la patronal del taxi, juntament amb els assalariats, i debats, insults, amenaces de mort… Però jo era jove, ara me terroritzaria. Record que una vegada a la plaça d’Espanya se’m va aturar un taxista molt prop, i em va dir:`ves alerta, que sé qui ets!.

Encara que no et poguessis posar d’acord amb tots, tu havies de prendre decisions. Si hi havia una majoria al ple, es votava i s’havia de complir. Si tu no compleixes les ordenances municipals, te sancionen. Jo imposava sancions als taxistes que vulneraven el reglament municipal. Va costar molt, però després tothom se n’a donava que allò era molt millor.

I recorda qualque vaga dels taxistes?

Pot ser que n’hi hagués alguna per pressionar. El que està ben clar és que per una part hi havia la patronal, i per l’altra, els treballadors. Jo record molt de rebombori, però ara ho hauria de mirar. Però, se va aconseguir que les coses funcionessin.

Quines varen ser les majors decepcions i fracassos?

Jo vaig dimitir el 1981, perquè tot això era un desgast personal profund, fins que va arribar un moment que vaig tenir una pneumònia molt forta, vaig estar ingressada un mes a la clínica, i vaig estar de baixa. El metge em va dir que l’estrès m’afectava a la part més dèbil del cos, que eren els pulmons. Un mes després, vaig recaure de la pneumònia, i amb un nin petit, vaig haver de dimitir. I després de tot això, el dia a dia de l’Ajuntament se me perd. No t’ho podria dir. Supòs que hi ha gent que se’n recorda més. Home, en el tema de la peatonalització, la premsa em va donar per tots els costats.

Considera que hi havia encara reductes del franquisme en aquell moment, el 1979?

Clar! Si n’hi ha encara ara, com no n’hi havia d’haver llavors!

Però, recorda si hi havia més tensions amb el centredreta i dreta que actualment, o és al revés?

Sí que hi va haver molt de debat, amb la UCD, que no era el PP, encara que molts s’hi passessin. Ara, jo a vegades llegeixo coses de polítics del PP que em sembla al·lucinant que es puguin dir determinades coses… Ara diuen més barbaritats? Sí! Aquí, amb el govern del PP durant tants anys a Palma, el sistema clientelar i les animalades eren contínues.

I, de falangisme recorda alguna manifestació pública a favor?

No.

Com a militant d’esquerres, recorda patir un clima de violència intens en aquells anys de govern? Era igual que el 1975?

No! Ja hi havia democràcia. Sí hi havia el tema d’ETA. Supòs que en alguna part del país n’hi hauria de violència, però jo ara aquí no ho record. Home, que t’amenacin de mort és violència, però això forma part de la feina.

Al 23 de febrer de 1981, arran de l’intent de cop d’Estat, s’han documentat casos de moltes persones amb la intenció de fugir del país si l’aixecament triomfava. Vostè la tenia?

No, jo em vaig quedar a l’Ajuntament amb en Ramon Aguiló. Jo estava a ca meva, i em va cridar un amic, i em va avisar del cop d’Estat. Jo record que vaig agafar ma mare i el nin, que ja tindria tres o quatre anys, i els vaig dur a casa d’una parenta perquè estiguessin allà, i després vaig tornar a l’Ajuntament, per a estar al despatx del batlle, on vam veure el discurs del rei.

I hi va haver algun company que manifestés la idea de voler fugir durant aquelles hores?

No ho sé. Sí que sé que hi ha gent que se va amagar. Per exemple, a n’Ignasi Ribas el van amagar. És que ens haguessin afusellat a tots! Però jo vaig estar on havia d’estar.

Com recorda la lluita del PCE per l’Estatut d’Autonomia de Balears?

Vam ser dels que més vam lluitar, el ponent primer va ser n’Ignasi Ribas. Jo t’estic parlant dels anys anteriors al 1982, quan em van expulsar del PCE, perquè en aquell moment el partit estava totalment dividit entre els eurocomunistes i els estalinistes, i va ser quan ens varen expulsar a mi, a n’Ignasi Ribas, a Madrid a na Cristina Almeida… Va ser a escala nacional que el PCE es va rompre, perquè hi havia una part que volia que s’ajornés en un partit democràtic internament i que deixés cultures estalinistes.

Quin record té d’Ignasi Ribas?

A mi n’Ignasi Ribas me pareix una persona que va ser molt honesta, i que va fer molta feina per al tema de l’urbanisme. I era un company de partit molt bo. Tots eren companys meus, i tots entregats a la llibertat. El Partit Comunista era el que més havia patit a la dictadura, amb presos i morts, i en aquell moment, el més important era aconseguir la llibertat. Tot i que m’expulsessin, jo vaig continuar votant al PCE durant molt temps, després ja no. Mai he tingut res a dir. Assumeixo perfectament aquesta etapa. Ara potser no m’hi apuntaria, ho faria a altres partits, perquè crec que van perdre el tren i van quedar estancats. Ara és un partit residual. Però en aquell moment, per a garantir la democràcia en aquest país, no se l’agrairà el suficient. En Carrillo n’és l’exemple, tot i que és una persona que no em caigui molt bé. Hagués estat impossible la Transició sense el Partit Comunista, perquè a més, era l’únic partit organitzat en aquells moments. Això ho va entendre en Suárez, ho va tenir claríssim, i es van entendre perfectament ell i en Carrillo. Si no, hagués estat impossible.

Concloem, idò, que fou aquell debat entre eurocomunistes i pros-estalinistes que va motivar la vostra expulsió. Com va desenvolupar-se allò?

Sí, ens van fer una mena de judici. Es va reunir el Comitè provincial, i ens van dir que el que pensàvem era contrari al marxisme. En aquells moments, hi havia una revista que es deia La Calle, amb gent del PCE més moderns (eurocomunistes) i gent del PSOE, i una de les acusacions que em van fer és que jo comprava aquesta revista, i que això demostrava que la meva ideologia havia canviat, que era més `burgesa´… El PCE es troba que després de la Transició ja no juga un paper tan important, i això motiva el pensament de `traïcions´. Tot això té una explicació. Es tracta d’obrir-se o tancar-se, i a qualsevol organització, arriba un moment que t’has de definir. Si et replegues, mantindràs les essències, però acabaràs com van acabar.

REFLEXIONS FINALS

Com creu que ha evolucionat l’esquerra en aquest país durant quaranta anys? Hi ha un sentit de responsabilitat major ara o abans?

No té comparació. El món ha evolucionat d’una forma que els problemes de l’esquerra europea són els mateixos que els de l’esquerra espanyola. Jo crec que seria molt reduccionista dir el contrari. A Itàlia, va desaparèixer el Partit Comunista Italià, que era el partit comunista més important d’Europa. I a França el mateix. I què ha passat? Que han sorgit altres partits, i l’esquerra està molt perduda…Tot això que es diu és veritat. Hi ha una part de moviment social que és molt important, per exemple, els moviments contra els desnonaments, contra la guerra (el tema de l’11-M), el 15-M, el procés de Catalunya – que jo crec que, encara que ens vulguin dir que és un procés burgès, és un procés d’esquerres on la democràcia aprofundeix molts aspectes que abans no s’aprofundien, perquè no tenien molta importància …

L’esquerra no desapareixerà. Jo crec que aquests temes no es poden reduir a dreta o esquerra. Són moviments socials que formen part de la història del món. Tu creus que el debat que hi ha ara des del punt de vista del medi ambient no està impregnat dels mateixos principis que han impregnat l’esquerra? Clar que sí, el que passa és que ara l’esquerra té altres significacions. El feminisme és un principi d’esquerres, per exemple. Per això, no em preocupa massa que un partit d’esquerres desaparegui o quedi reduït a res, perquè el que és important és que la gent es mobilitzi. Però, clar, també hi són els altres, i ara veurem a les eleccions, això serà molt important per veure què passa.

Com molta gent diu, creu vostè que hi ha una correlació significativa entre el franquisme i VOX?

És evident, VOX és un partit franquista, però és que el franquisme era l’extrema dreta, i VOX és franquista i d’extrema dreta. La prova és que molts dels generals franquistes jubilats estan allà. El que passa és que abans tots estaven aglutinats al PP.