A primeres hores del capvespre ens acostam a la Conselleria de Salut. Dos homes disposats a fer una xerrada amb una feminista. Ens rep tota airosa na Carme, traspuant energia, amb una rialla oberta. Encara que ens manifesta que una taula enmig no li fa gaire gràcia, per raons pràctiques s’hi asseu enrevoltada de pòsters que ja ens marquen la direcció de la conversa.
Jo som na Carme Vidal nascuda a Santa Maria del Camí l’any 1971, però he viscut tota la meva vida a Portocolom. Tenc un fill de 19 anys i una filla que n’ha de complir 16.
Som infermera de professió. Endemés, molt orgullosa de ser infermera d’Atenció Primària i assistencial, encara que en aquests moments no hi estic. D’ençà que som infermera sempre he fet feina a Atenció Primària. Vaig ser la coordinadora autonòmica de Salut i Gènere de la Direcció General de Salut Pública i Participació de la Conselleria de Salut dos anys, del 2016 al 2018, l’any 2019 vaig estar al Gabinet Tècnic d’Atenció Primària de Mallorca per organitzar i donar la formació en violència masclista als centres de salut de Mallorca. Ara he tornat temporalment a intentarar fer la mateixa tasca.
Estudis?
Màster en Polítiques d’Igualtat i Prevenció de la Violència de Gènere, diplomada en Salut Pública i Gènere per l’Instituto Carlos III, Especialista Universitària en Educació per a la Salut i també som diplomada per l’Instituto Carlos III en Formació a professionals en Violència de Gènere. Però, vaja, jo som infermera!
Per què t’has especialitzat en el tema de la violència?
Una subdirectora em va oferir cursar el Diploma de formadora de formadors en violència de gènere en el sistema sanitari a l’Escola Nacional de Sanitat. Quan vaig arribar allà vaig pensar: “jo no en sé res d’aquest tema…”, però allà vaig aprendre molt i allà vaig néixer com a feminista. Com deia Simone de Beauvoir: “Una no neix feminista, s’hi fa”.
Hi ha protocols sanitaris estandarditzats per detectar i tractar la violència de gènere?
Sí, ja n’hi havia un, però va ser necessari ampliar-lo i en vàrem fer un de nou que inclogués tots els tipus de violències masclistes, no només la de l’àmbit de parella o exparella sinó que ens vàrem basar en la Llei 11/2016 de les Illes Balears, que ens xerra de tots els tipus de violència masclista («Protocol d’actuació sanitària davant la violència masclista a les Illes Balears») Jo en vaig ser la coordinadora i es va publicar l’any 2017 juntament amb una guia ràpida on apareixen els recursos i pla d’actuació resumit. Al mateix temps va sortir també de la direcció general de Salut Pública i Participació el protocol autonòmic de Mutilació Genital Femenina, en el qual jo hi vaig participar.
La realitat, no desborda els protocols? La llei no va darrere la realitat? Pensam en el tema tan viu aquests dies a la nostra comunitat amb la prostitució de menors dels centres d’acollida.
Aquesta notícia ha estat molt cridanera, ha cridat molt l’atenció i també ha creat falses alarmes. Perquè això no només passa aquí, aquí s’ha descobert aquest cas. Això passa a totes les comunitats autònomes. És molt difícil protegir a nines tutelades perquè elles viuen en règim obert, no estan castigades, estan tutelades. Figura’t que una nina que ha hagut de ser tutelada perquè la seva família no ha estat capaç de protegir-la, fins i tot hi pot haver casos que la seva pròpia família hagi abusat sexualment d’ella, i quan arriba a la institució que l’ha de protegir, la tanquen en clau. Això és un càstig per ella. Els que haurien d’estar tancats són els agressors sexuals que les prostitueixen i posam, com sempre, el focus sobre la víctima, no sobre el problema. Jo, a la meva filla, si sé que s’escapa per prostituir-se, la tancaria en clau, però això una institució no ho pot fer a no ser que Fiscalia ho mani. Aquesta nina va a escola, a l’Institut, i dins l’autobús deu sentir contar la seva vida com si ella fos la culpable. Quan ella és la víctima
Tornant al tema de la Formació, com a formadora de professionals sanitaris per detectar violència de gènere, amb quina realitat et trobes en aquest col·lectiu?
Ha canviat! Quan jo vaig començar a fer formació en violència de gènere la majoria de professionals sanitaris no entenien que era un problema de salut, sinó que pensaven que era un problema social i que les havien de derivar a treball social i no fer res més. Ara no, ara, la majoria veu que és un problema de salut i greu.
Ha estat molt dur aquest any de formació perquè hem impartit 83 tallers de 6 hores de durada, en horari laboral i en teoria, era “«obligatori» perquè el centre de salut ha decidit fer-ho. No hi ha hagut cap centre que s’hi hagi negat.
Hem trobat resistències; unes que s’han pogut neutralitzar i altres, com ens va passar a un centre de salut, dues persones ens varen boicotejar la formació. Això fa que la resta de l’equip se senti molt incòmode i no puguin gaudir de la formació. Però, en general, estic satisfeta de la formació i crec que els centres de salut n’han quedat contents.
Dificultats personals o institucionals?
Jo vaig començar a fer la formació amb moltes ganes i molta força, però vaig haver de frenar un poc i fins i tot vaig haver de canviar el discurs en els tallers. Per exemple, vaig deixar d’utilitzar la paraula “feminisme” perquè em vaig adonar que transmetia rebuig. El meu objectiu era sensibilitzar, que entenguessin el problema que suposa la violència masclista i que coneguessin els recursos i com derivar a les dones a ells. També és cert que a més d’una persona la vaig convidar a anar-se’n, unes ho feren i altres no.
En fas un balanç positiu de la formació?
Sí, sí, sí…Les valoracions han estat molt bones, hem format a un total de 1552 professionals de totes les categories interdisciplinaris, no només al personal sanitari, sinó també al personal d’admissió, especialistes, treball social, fisios, comares… Hi ha hagut poques persones que no hagin realitzat la formació, si no l’han feta, ho havien de comunicar a la coordinació del seu centre. D’altres no sabem si han vingut perquè volien o perquè les han fet ser-hi.
No t’han confrontat?
Sí, principalment vaig tenir un problema a un centre de salut i quasi em va fer decidir deixar la formació. La resta són resistències normals que formen part de la formació, principalment degudes a la manca de formació en el tema.
És molt important sensibilitzar els centres estratègics, però com es fa arribar a les capes de més avall? Tal vegada tu, als teus 49 anys, tens una situació privilegiada per veure com arriba als teus padrins, als teus pares i als teus fills. Així com en l’economia tenim una minoria que s’ha fet molt més rica i una majoria que ha quedat més empobrida, potser també hi ha una minoria més sensibilitzada i reivindicativa en el tema de la violència de gènere i una majoria que en passa.
És molt important arribar a tota la comunitat, no només als centres sanitaris. De fet, el darrer cartell que vàrem fer des d’Atenció Primària de Mallorca és un cartell amb un missatge visual molt clar i a més el missatge escrit és molt breu i està en català i castellà, però a la vegada en 15 idiomes més «La violència contra les dones és un problema de salut. Et podem ajudar!”
Hi ha una violència subtil, tant masculina com femenina…
A la formació mostram que hi ha molts de tipus de violència: contra els infants, contra les persones majors, a les guerres, contra aquesta nina… són terribles. Com també hi ha violència cap a homes. Però és un altre tipus de violència, perquè té una altra causa.
Com es pot detectar la violència psicològica, de gènere, si la dona no n’és conscient d’ella o la té assumida per la religió o per la cultura?
És difícil, perquè qualque vegada elles no entenen que allò sigui violència. És una cosa normalitzada; pensen que s’ho mereixen: “som jo la que el provoc…”. El justifiquen i és difícil per a elles. Això és una de les coses molt importants del protocol: a totes les dones majors de catorze anys, cada dos anys com a mínim, se’ls ha de demanar per aquest tema. Però, si ho demanes i no t’ho diuen…figurau-vos si no ho demanes! Sobretot a Atenció Primària, que tenim una confiança amb els nostres pacients, si treus el tema, elles et xerren. Llavors tu fas, escrius o no escrius. Moltes vegades veus comportament violents, no importa que siguin físics, a la mateixa consulta. Si deim alguna cosa a la dona sobre el que hem detectat mai s’ha de dir ni davant l’agressor ni davant una altra persona. La dona sempre ha d’estar tota sola.
Resulta difícil assumir l’autonomia afectiva si no hi ha autonomia econòmica?
Sí! És una de les causes principals, apareix a la macro enquesta d’àmbit nacional. No sols ens parla de víctimes, de denúncies… És una enquesta a l’àmbit nacional on es fa una sèrie de preguntes a dones majors de 16 anys si han sofert violència psicològica, econòmica, física o sexual. D’aquesta enquesta també han sortit els motius pels quals les dones que han sortit positiu a l’enquesta de maltractament no han denunciat. El primer motiu pel qual no ho denuncien és perquè no li donen importància; gairebé un cinquanta per cent. Després, la por i la vergonya. Llavors hi ha altres motius i l’econòmic n’és un.
Existeix un mite que sustenta que només reben maltractaments les dones de classe social baixa i això no és veritat. La violència de gènere és universal, ocorre a tots els països, cultures, classes socials, edats,… Què passa? Que les que solen venir a les nostres consultes són dones que no tenen recursos econòmics, socials ni familiars.
Se sent comentar que el fenomen migratori ha fet recular en aquest tema perquè vénen de cultures menys sensibles…
Això és una sensació que tenim. És cert que hi ha països amb més violència, és a dir, hi ha conductes que a certs països es toleren més que a altres, però qualsevol dona de qualsevol cultura pot ser víctima de violència de gènere. Podem tenir una nina que comença a festejar, una metgessa, una infermera, una jutgessa, una cambrera…. De fet, si miram les estadístiques oficials de les dones assassinades en el nostre país veurem que la majoria són espanyols que assassinen a espanyoles. És veritat que també hi ha persones migrades, viuen aquí. Sigui d’on siguin les persones, de Sud-amèrica, del Marroc, de Mallorca, … l’arrel del problema és el mateix, la superioritat d’una persona damunt l’altra. N’hi ha de psicològica, que és molt subtil, i aquesta ens costa molt diagnosticar-la. Una persona que no ha estat colpejada físicament i, endemés, tracta bé els infants, és molt difícil que ho reconeguin i menys que facin alguna cosa per sortir perquè darrere el cicle de la violència hi ha molts de factors que influeixen. Frases que podem sentir són: “A mi no em creuran; perdré els infants, jo l’estim, …”.
Aquesta actitud tan violenta, tan visceral, que afavoreix el més primitiu, present avui en certs partits polítics, no deu ajudar gens?
Això ha sortit a la formació. Ideologies d’aquestes; això és molt dur. Jo no les entenc, la veritat. Endemés, culpar a la societat no masclista (no li diguem feminista per si un cas!) de què les dones volen ser més que els homes… No ho entenc! No poden aconseguir els vots d’una altra manera? Sembla que volen els vots de les persones masclistes; i també de les dones que defensen la seva posició subordinada… No ho entenc!.
Tu vares ser la fundadora de “Felanitx per la Igualtat”. Perquè crear una associació feminista a un municipi?
Perquè és molt necessari; en el sentit del què parlàvem abans. Hem sensibilitzat el personal sanitari, però necessites arribar més a la comunitat, i això pots aconseguir-ho a través d’una associació. Vaig deixar l’associació perquè no podia fer tantes coses.
Hi ha distints feminismes? O es diuen feminismes i no ho són?
Efectivament! Feminismes n’hi ha molts. Va ser l’editor Lleonard Muntaner el qui va acabar de perfilar el títol del llibre posant «feminismes»: “Les dones a Mallorca, un llarg trajecte cap als feminismes”. Hi ha persones a qui les costa molt entendre què és el feminisme i també auto afirmar-se com a tal perquè se senten com si el que volen és ser superior als homes, i no, només volem aconseguir la igualtat d’oportunitats entre dones i homes i si realment volguéssim ser superiors, ho tenim cru perquè anem molts de segles enrere.
En qualsevol cas, benvinguda sia la trobada confluent dels diferents feminismes.
De cara al 2020, si estàs a la base, no saps quines idees té “Felanitx per la Igualtat”…
Encara que jo no formi part de la Junta de Felanitx per la Igualtat, l’associació segueix viva i sempre fan actes pel 25 de novembre i el 8 de març. És important que segueixi l’associació; l’important no és la persona.
A qui els costa més entendre el teu feminisme, als teus pares i padrins o als teus fills?
El tema és la manera d’entendre la igualtat. No només les persones majors pensen que ja s’ha aconseguit la igualtat, fins i tot la joventut d’avui en dia també s’ho creuen.
Per què escrius “Les dones a Mallorca”?
Quan vaig acabar el Màster en Polítiques d’Igualtat volia començar el doctorat i el volia fer d’Història de les dones, no tenia molt clar d’on. Aquell estiu vaig començar a recopilar moltes dades i, clar, en lloc de llegir una novel·la vaig llegir aquestes dones i em vaig dir: jo aquí he de fer un poc de recerca. Però, després, passat l’estiu, em varen oferir dur la Coordinació de Salut i Gènere. Era una oportunitat i vaig renunciar al doctorat. Una vegada que vaig tornar a la meva feina assistencial vaig treure els documents que havia anat recopilant. Els vaig passar a una molt bona amiga, n’ Antònia Matamales, del Col·lectiu Dones de Llevant qui em va animar a publicar-lo i qui em va demanar cita per parlar amb l’editor Lleonard Muntaner. L’editorial es va interessar molt pel tema però com no va rebre cap subvenció per la seva publicació només es va atrevir a publicar la part de Mallorca i Felanitx, i dic que es va atrevir, perquè jo no soc escriptora, ni historiadora. En sent un poc dins l’intrusisme, però la meva intenció és visibilitzar. Sempre he tingut interès a visibilitzar el que no està visible i hi és. Per mi tenen més valor les dones que no surten, que són aquestes, les de la portada, que les que surten. La resta del llibre, que seria la primera part que parla del feminisme a l’àmbit internacional i nacional, ho editarà UIB edicions.
Això és una cosa que les donen també fem molt: renunciar per als altres. Vaig renunciar i va quedar dins un calaix. I quan vaig renunciar de la Coordinació, que vaig tornar amb la coa baixa; encara que me’n vaig anar amb la cara ben alta (i, de fet, ara hi torn a ser amb els mateixos). Vaig recopilar tot això i vaig pensar que en podria fer un resum per a tenir-lo en un futur. Em va dur molt de temps posar les coses en ordre. I ho vaig passar a Antònia Matamales, que és del Col·lectiu de Dones de Llevant, de Manacor. Jo ja havia fet pràctiques amb el seu col·lectiu. I em diu: “això s’ha de publicar”. Jo no som escriptora, no som historiadora… No me’n vaig donar compte i l’agost estava davant en Lleonard Muntaner, a ca seva; i jo, una vergonya. Pensava: aquest home se’n deu riure de mi. No vàrem tenir subvenció de cap institució i s’arriscà a editar la part de Mallorca i de Felanitx; l’altre era molt més gros i un llibre tan gruixat fa molt mal vendre; i manco per una persona que no és famosa. Jo puc esser coneguda en el món sanitari, però en el literari… En sent un poc dins l’intrusisme, però la meva intenció és visibilitzar. Sempre he tingut interès en visibilitzar el que no està visible i hi és. Per mi tenen més valor les dones que no surten, que són les de la portada, que les que surten amb el seu nom.
Els nostres pobles estan plens de dones invisibles…
Exacte! A pobles i ciutats.
Com t’expliques la bona acollida que ha tingut el llibre?
Jo crec que l’Editorial també hi fa molt. La veritat és que he tingut bona acollida perquè m’estan cridant de bastants de pobles per a presentar-lo, però és important en Lleonard i tota la família que té darrere. L’editorial, principalment na Maria Muntaner, ha fet molta feina; les fotos… és bo de llegir, no és un llibre llarg. També el pròleg de na Francisca Mas; per a mi és una referent i supòs que també ho és per a moltes persones. I també té interès per a la gent que li agrada el tema, no pel meu nom, segur.
T’has sentit dona invisible, també?
Sí, però jo també he volgut ser-ho!
Potser això estaria un poc en contradicció en la formació que tu dones a les dones en el sentit d’empoderar-se del seu espai…
Pot ser que sí.
Potser has viscut una lluita interna entre els rols tradicionals que has mamat i el que estàs ensenyant…
No, tampoc. Sempre he estat molt fidel als meus principis.
Quins elements irrenunciables tindria el feminisme segons tu?
Tot el que té relació amb la igualtat i equitat de totes les persones, dones, homes, nines i nins, i els drets humans en general.
I aquesta entrevista la fan dos homes…
Bé… això ho visc amb naturalitat; no m’he deixat guanyar mai de cert ambient…
Respecte d’aquest tema, què destacaries la botella mig plena o la botella mig buida?
No ho sé! No sé què vos he de dir. Basta veure els resultats de les eleccions generals i l’avanç de l’extrema dreta. Han fet tornar feministes a qui no ho era. Han estat molt decebedor.
Malgrat tot hem de reconèixer que el feminisme com a realitat política i social està avançant molt a Mallorca.
Sí, sí, és clar!
Et desitjam el millor dels èxits, segurs que redundarà en bé del feminisme i, en conseqüència, en bé de la nostra societat. Moltes gràcies!
